9 de juliol de 1902 La Veu de Catalunya.
Publicació de l'article L'antiga fira de Sant Cristòfol a La Veu de Catalunya.
Enllaç de la publicació a Arca(RECORTS)
No sé si al carrer del Regomir li vé'l nom del Rey Gamir, ni si aquet personatge era'l capdill de las forsas sarrahinas que oprimían a Barcelona quan va entrarhi Lluís el Piadós, com deya l'inscripció que hi havia anys enrera en l'entrada de certa casa de la plassa del Correu Vell; ni si, com afirma Pere Marca, el personatge en qüestió, en lloch d'alarb era un visigot de la provincia tarraconense en temps del rey Wamba, ni tampoch asseguraré que'l nom derivi de las paraulas rex y emir, com algú suposa; peró ben bé juraria que'l cap de pedra posat demunt d'aquella lápida may ha sigut la imatge de rey, capdill o emir tal, sinó cosa bon tros mes moderna; lo cert es que aquella via dú'l nom del Regomir ja fa centurias.
Jo no hi he aconseguit els «ferrer negres», dels quals se deya que'l dia del Sant Patró del barri, banyantse, embrutavan l'aigua del mar, peró, en lloch d'aquells, recordo la munió de clavetaires que hi havia y llurs manxaires, qui, tot estirant la cadena de la manxa, si'ls venía a má, jugavan a balas al carrer ab algun altre personatge de la seva mida. Lo que també tinch ben present es l'antiguíssima volta que arredossava la capella de Sant Cristófol: al mateix costat, ahont avuy hi ha un tint de robas, s'hi estava un sastre de noys que allavors a mi'm vestia.
D'aquells barris no'n tinch més que falagueras memorias. Ja de xich, m'agradavan per son aire en part senyor y en part menestral. Ananthi pel carrer de la ciutat, veya l'antiga casa del Concell, que ja llavors m'inspirava instintivament certa veneració; dirigintmhi pels Escudellers al travessar el pas del mitg del avuy desaparegut Palau, veya també edificacions vellas y m'alegrava ab la vista y l'olor dels tarongers y llimoners de sos jardins y'm delitavan l'orella'ls cants dels mils d'aucells que hi feyan niu. A part d'aixó, els motius que'm duyan al Regomir eran sempre satisfactoris: o's tractava de ferme un vestit nou, o be era la diada de Sant Cristófol, y m'hi firava, com s'hi firarán demá, diada del Sant, tantas y tan las criaturas.
¡Oh! aquell día, el día de Sant Cristófol y de la fira, fos qui'n fos l'indret de la setmana en que s'ensopegués, era festa complerta. No's sentía rés del catri-catrech usual dels clavetaires, ni s'encenía una sola fornal; els fadrins del ofici anavan per las sevas y'ls mestres y sas familias, lo mateix que'ls demés habitadors de las boligas, s'estavan endiumenjats al peu de las portas; vaja, no treballava ningú.
El senyor Forés, home reputadíssim per sa seriositat y sa honraresa de catalá veritable, exposava en els aparadors del seu establiment, entre munts de bolas de billar y altres articles de ivori que valían una dinerada, un sens fí de maravellas fetas al torn,com eran: una llotgeta d'estil romá de molt bon gust, en la qual l'ivori y las més ricas fustas imitavan el marbre blanch y els jaspis de colors divers; tiradas llargas formades per rodets subtilissims, en cada una de las quals no hi havia dos rodets que fossin concéntrichs; un gros pla ab una bola de cristall de precisió matemática; y ¿qué se jo... que se jo quants més prodigis d'habilitat pacienta fets d'os, banya de bou o de brúfol, ébano, metalls, mareperla, etc? Es que el senyor Forés, el Borni del Regomir —com deyan parlant d'ell, y ab molt respecte, els del ofici, perqué li mancava un ull, —era considerat com un dels primers torners d'Europa. (1)
Desde l'entrant pel carrer Ample fins a bon tros del de la Ciutat, la via estava cuberla de paradas de fruitas, joguines, llibres, quincalla y, sobre tot, molts ventalls de dona, malament dits vanos ("Sant Cristófol. vanos", diu l'auca de rodolins de las funcions de Barcelona); de casa a casa, travessaven penjarellas de mata, banderas y papers de colors; la rica capella ahont se veneran la imatge y las relíquies del Sant, lluía com si estigués feta una brasa ab la munió de llums, embaumant l'aire xardorós que a dins se respirava la olor dels manadets d'espigol pera guardar de dolor que al defora, embolicats ab els goigs del gloriós martre, se donaven a tol aquell que fes almoina.
Allí anavan a la vigilia'ls clergues de Sant Just, a cantar completas; el dia de la festivitat, a més del ofici solemne, se celebrava missa baixa cada mitja hora desde punta de dia; y en tota la vuitada, cada tarde's passava'l Rosari ab música. Totas aquestas prácticas religíosas crech que encara avuy subsisteixen.
Aixis la devoció com la fira, duya a n'aquells barris gran concurs de gent. Abundavan las empentas y'ls crits de: «¡Avellana plena, noyas!...» «¡Aigua fresca! ¿Qui vol beure?», y'ls sons de trompetas, xiulets y tabals, barrejantse ab las riallas del jovent y las converses d'uns y altres, se ficavan al cervell. Ab tot, alló no amoinava pas, ja que era la expansió d'una alegria ignocenta y sanitosa.
Ab alternativas de més o menys entusiasme, encara subsisteix la festa. Els temps passan, las generacions desapareixen y van esborrantse las costums y tot quant es obra dels homes. Tot ha de transformarse, no hi há remey; peró en certas cosas cal que aixó se fassi sense desfigurarlas en sa més genuina essència, procurant sempre conservarne lo millor y més característich y de sa fesomía. Per aixó obrarán molt bé'ls vehins de la capella de Sant Cristófol mantenint y fent que vagi en aument, en tal sentit, la festa del seu barri, festa d'intimitat y germanor agradoses.
Y, ¿perque no han de ferho? ¿Per ventura no es aquell un dels llochs de Barcelona que encara tenen més color local? Ho es, sens cap mena de dubte. Si ha desaparescut de tals indrets lo que, havent sigut fortificació de la ciutat vella, passá a ésser castell dels templers y després palau dels reys nostres; si ja no's pot veure la casa dels Dusay ab son magnífich pati de la Renaixensa; si al vehí carrer den Lladó ja no s'aixeca l'entrada romana hont hi havia las testas en baíx-relléu, que's troban en la moderna construcció que va substituirla; encara en aquellas vias més o menys estretes s'hi troben, com etapas del passat, el pati den Llimona, ab sas reminiscencias goticas: casals de diversas épocas: las colonas romanes d'ordre jónich que hi ha dins d'una casa de l¡antiga Baixada dels Lleons (2), com també, en la mateixa devallada hont teuía la casa de feras la ciutat, s'alsa la capella que'ns recorda a la vegeda'l Palau y la ilustre familia den Requesens; y, en fi, sobre tot, entre'ls que habitan per aquells vols predominan la sana inteligencia y la vidalitat de l'ánima catalana.
Juliol de 1902.
(1) Suposem que la familia del senyor Fores (Q.A C. S.), guardará religiosament els esmentats treballs; peró creyém que valdria la pena de que liuressin en algun Museu públich d'arts y industrias.
(2) Avuy se diu carrer d'Ataulf-, comensa en el dels Templers (no Templaris), y acaba en el den Gim Nas (no Gignàs).
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada