Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brosta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brosta. Mostrar tots els missatges

Un bell ideal

I
Tot lo que veya en aquella dona'm tenía entusiasmat. El color blanquíssim y la correcció do sa fesomia, son cabell negre, sos ulls més negres encara; las línias onejants y preciosas del seu cos, la seva expressió virginal y serena ab indicis d'antiga matrona, fins la senzilla elegancia de son vestir menestral, m'encisavan. Saltant per demunt de totas las preocupacions que pot tenir un home de carrera y fill, ademés, de gent rica, anava decidit a ferla ma esposa.
Peró'l cas era que jo no la coneixia més que de véurela, tot passant, en aquella botiga de planxadora, acompanyada d'una altra dona d'alguns anys més que ella. Sols una vegada vaig notar allí la presencia d'un home ab tirats de pinxo, el qual llavors devia estar esperant que li planxessin la camisa, perquè, ja dich, no li vaig veure sinó una vegada.
El cas es que jo, no sabent com empendre la meva aventura, anant de nit y de dia amunt y avall d'aquell carrer, com aucell que volta la gàbia paradora, me fonia com una candela cap per avall.

II
Rumía que rumiarás pera veure com resoldria'l meu intern conflicte, anava jo fent els meus passeigs acostumats, quan de sopte'm ve al devant la Munda, una vella molt vella, xaruga y eucorvada, que vivía de capteris, de fer oli de histérich y de curar espatlladas de pit, més xerraire que un papagall y tafanera com olla sola. Quan jo era noy, venia a casa a fer feinas, y, al trobarme, sempre'm pidolava.

—¡Ay, senyoret! —va dirme.— ¿Vosté aquí, pels meus barris?
"Els seus barris! —vaig pensar.— Ja ho tinch bé".
—Sí, senyora —vaig respóndreli.— ¿Que potser vosté coneixería a una noya planxadora que hi há a n'aquet correr, al costat d'un forn? ¿Qué tal es? Me convindría saberho.
—Prou, no'n conech pas d'altra —afermà la Munda, alsant el cap y dirigintme una mirada investigadora. —Es una minyona d'alló que no n'hi há, n'hi puch respondre ben bé; aixó sí, es pobra.
—Tant se val, —vaig observar, animantme en fer confidencias a la vella, —perquè , si es tal com vostè me la pinta, tinch intent de casarmhi, y compto ab vosté.
—¿Qué diu, sant cristià? ¡Y quina sort per aquell ángel de Deu, per l'Antonieta, qui no té altra cosa pera viure que'ls caps dels dits! Ella y sa germana han de treballar com unas arrastradas... Aixó sí, ningún té que dir la més mínima... ¡Ay! quan els hi digui l'intent de vosté, ¡quina alegria! Compti ab mí, compti ab mí, senyoret, que jo sempre estich pera servir a las bonas personas que m'afavoreixen.
—Donchs, párlali, párlali. y aixís que sápiga alguna cosa, vinga allá a las tres de la tarde, prop del café d'Orient. A n'aquella hora jo cada dia'n surto.—
Y, donantli un parell de pessetas, vaig anarmen tot esperansat.

III
—La cosa marxa —me deya a l'endemá la Munda.— He dit la seva pretensió a la noya, li he donat tols els senyals de vosté; sino que, com es tan prudenta, no s'ha volgut allargar de paraulas abans de coneixel. Ab aixó, vosté dongui passadas per allí (ab el mateix vestit que ara porta, ¿sent?), que estant ella al aguait, el puga veure. Tot, tot anirá bé; déixiho per mi.—
Vaig donarli altras duas pessetas, semblantme després que encara no eran prou retribució per servey tan gran.
Y vinga passar amunt y avall per la casa de la planxadora, al menys vint vegadas; peró, com aquell dia era dissapte, la noya devía tenir molta feina, perqué sols una vegada va semblarme que'm mirés de cúa d'ull.

IV
Aixís vaig dirho a la Munda quan, dos dias després, venía a trobarme.
—¿Qué sab vosté? ¿qué sab vosté? ¡Ay Deu el fassa bó! ¿Qué no l'ha vist, diu? Veja si l'ha vist, que fins li podria fer el retrato. ¡No va poch bé la cosa! —afirm á la mitjancera.
—¿Sí? Donchs, en tal cas, proposava jo, —¿cóm ens arreglarém perquè jo li parli? ¿Puch anar a casa d'ella, ja? —Miri , per aixó justament ara venía a véurel. Com ja li tinch dit, ella es molt prudenta, —no pot figurarse lo que n'es,— y no voldria que'l vehinal s'enterés de la cosa fins que tot fos ben lligat.
Aixís, donchs, diu que demá al vespre, allá entre set y vuit, anirá a la poscatería del Born expressament pera que vosté tinga ocasió de declarárseli. Ara, vosté belluguís. —Y de sobte, cambiant de tema, afegía: —Si pot afavorirme de alguna cosa, li estimaré moltíssim, perque no tinch a casa pá, foch, ni llum, ni cendra calenta.—
Un parell de pessetas més fora de la butxaca; peró, ¿qué son duas tristas pessetas quan una esperansa dolsa'ns vé a aixamplar el cor?

V
Ni en la pescatería ni en tot el Born vegí a l'Antonieta. Passant, després, per la botiga, vaig trobarla planxant de bó y millor.

—¡Calli, home, calli! ¡Si ella está que la cara li cau d'avergonyida! —me digué la Munda, al cap de dos dias d'aixó.— Ahir tingué un tráfech que no's va entendre, planxant la roba d'uns parroquians que havían de marxar a fora.
"¡Veji —ella díu— qué dirá de mi aquell senyor!"... Ja veurá: ¿sab lo que jo pensava? Que, com d'avuy en vuit es el Sant d'ella, un o dos días abans, vosté li fes alguna petita finesa... poca cosa. ¿Sab?... ¿Qué li diré jo ara? Uns botonets d'or ab alguna pedreta; no da molts diners. Jo, en nom de vosté, li entregaría, y'm sembla que ella no hi fara'l fals, perque encara que es molt prudenta, la veig enamoradota, y... vaja, donántloshi jo , 'ls pendrá.
—¿Vol dir? —vaig observarli.
—Si, home, si —afirmá ella.— Quan som joves, per enteniment que tinguem, els bonichs ens enlluernan. Donchs, si, ab motiu d'aixó, li demanaré permís pera que vosté puga anar a darli'ls bons días.
—Corrent. Vingui a trobarme dos días abans de Sant Antoni —li vaig dir, entregantli... ja ni'm recorda lo que li vaig donar.

VI
El dia dotze de juny vaig entregar a la Munda uns botonets per las orellas, que costavan setanta cinch pessetas, encarregant, ademés, a la portadora, un sens fí d'expressions per la qui'm tenia'l cor robat. Aixó era al matí, y a las tres de la tarde la missatgera ja me esperava a la porta del café.

—¡Siga la enhorabona, senyoret! —exclamava ab alegria.— L'Antonieta demá al matí l'espera. Diu que vol que Sant Antoni gloriós li dugui'l promés. Ab aixó, ja ho sab... Y —afegí, fent el ploricó— ¿nom faria la caritat de donarme alguna cosa pera amansir al procurador de la casa? Ja li dech tres mesos, y em vol fer treure per rigor de justícia.
—Tingui per ara —li vaig dir, donantli quinze pessetas.— No'n duch més; després ja veurém d'arreglar lo que sigui necessari.
Perqué, vaja, era un cas de conciencia deixar patir a qui'm duya a tocar la realitat de la gloria sommiada de la meva vida.

VII
EI día de Sant Antoni, anantmen de bon matí a la Rambla, vaig comprar la millor toya de las flors més exquisidas que hi havia, encarregant que la portessin totseguit a l'adressa que doni escrita en un paper. Quan vaig créure que'l ram ja era a sa destinació, jo vaig anármenhi. ¡Quina alegria fou la meva al véurel colocat en un pitger al mitg de la taula!
¡Com me bategava'l cor al trobarme devant per devant de l'Antonieta! Aixís que, fent un gran esfors, me poguí dominar, vaig dirli:

—Deu la guart. Encara que fins al present no havia tingut la honra de parlar ab vosté, suposo que vosté ja sabrá qui soch y lo que motiva la meva visita.
—¿Jo? —me va respondre ab to aspre y ab un deix d'ordinariesa que me deixá glassat.— ¡Y ara! ¿Què vol que sápiga si vosté no s'explica?
—Si, senyora, jo soch el jove que la preté —vaig respondre mitg acobardit.— El qui ha tingut el gust d'enviarli aquet ram.
—¿Aquet ram? ¡Ximple! ¡mes que ximple! —cridà enfurismada.— Jo'm creya que me l'havia enviat ma cosina. ¡Vájissen en hora mala vosté y'l ram! —afegí, tirantmel per la cara, desde ahont va rebotre al carrer.
—Peró reportis, escóltim —suplicava jo mitg desconcertat.— Soch aquell jove que ahir li vaig euviarli uns botonets per las orellas. soch...
—Vosté lo que deu ser un grandíssim poca-vergonya que'm prén per altre... ¿A mí botonets per las orellas? ¡Grandíssim indecent!
—Reportis, que la meva intenció no pot ser més bona. Soch aquell jove de qui li ha parlat la Munda.
—Alguna farsanta de las que corran... No la conech ni ganas. ¡Vájissen com un botavant, li dich! ¡Vájissen! que (¡Deu m'ajudi!) si'l meu home, que arribará d'aquí a pochs dias, ne te esment, ja sabrá vosté ab qui tracta. Si un cop ha anat a presiri per amor de mi, per mi sabrá tornarhi per segona vegada.
¡De penjaments, de malediccions y de paraulotas, si me'n va dir aquell dimoni en forma d'ángel! ¡Deu me guart d'escríurelas!
Els passavolants ja s'aturavan, la gent de las botigas eixía a fora de las portas; y, al anarmen jo tot corregut, vegí, com si fos imatge de las mevas ilusions perdudas, aquella bermosa toya mitg esgavellada per terra y, prop d'ella, un gos que la estava flairant ab propòsits sinistres.

VIII
Ara no cal sinó que'l millor dia vinga'l llicenciat de presiri a demanarme explicacions. ¡A veure, a veure com para lo cosa!
La Munda se m'ha fos, no la veig ni sé hont para. Potser ja'ls dimonis se la n'han duta.
¡Ay! si algún dia la trobo! ¡Prou la escanyo!


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Una visita estranya

Lo dia de Tots-sants, quan vaig dur los panellets á casa la promesa, son pare va dirme:
—Veniu tu y ta mare aquest vespre, y farem la castanyada plegats.
—Gracias—jo responguí—, mes no pot esser en rahò de qu'estem compromesos ab los cosins del davant, y vostés ja veuhen que fòra un mal paper....
—Me sap greu—va fer ell—; pero, si es aixís, corrent, paraula es paraula.—

Mes greu me sabia á mi perdre tant bella ocasiò d'estar bona estona al costat d'ella, de la meva amor.

Sia com vulla, cap al tart arribí á casa provehit de confitura y panellets de tota mena y una ampolla de Málaga. Ja vaig trobarhi los cosins Ramonet y Pere, y, á poch, baixaren sa germana la Mariona y'ls dos noyets d'ella; no mancava sino'l marit,que á la fi compareguè ab dos pollastres rostits y una ampolla d'esquisit garnatxa: res, va posar una pesseta á la rifa del Falcò, y tinguè xaripa. Ab açó, no calia altra cosa que parar taula, y aixís se feu desprès del rosari per las animetas, que la mare s'empenyá en dir avans. Tot sopant, cada hu hi diuè la sèva, sobre tot lo Manel, l'home de la Mariona, feu esqueixar de riure á la pobre mare que ja no gasta massa humor, y, las postras feren lo gasto las criaturas ab sa alegria y anant d'una part á l'altra menjant panellets y castanyas y omplintsen los butxacons. Eran ben bè las déu quan eixiren de casa. La mare's ficá al llit, y jo vaig quedarme sol a la cuyna qu'es gran com las de pagés. Al costat mateix del pou, la taula de noguera tenia encara sas alas estesas, y las estoballas mig arrebossadas contenian la resta del festí; co es, una porciò de panellets. las ampollas ab cosa de la meytat del vi y'l meu got, que, no sè com, s'havian oblid'at de desarla. Llavors, pensant que l'amoreta meva podia estar agraviada de no haver acceptat jo'l convit de son pare, resolguí escríureli una poesia en desagravi, y, prenent lo tinter, vaig assentarme resolt á un cap de taula. Pero qué? no'm sortia res, no feya mes qu'embrutar paper, y, al últim, com un cop de pistola, m'ocorregué la idea de glosar dos versos de cert poeta antich. Ja'u tenia bè, ja havia conseguit fer una esparsa que deya al acabament:

Olt dols alé de mon trist cor,
ànima mia,
sempre sospir quan pens en vos,
la nit y' dia.

Y un alé que vinguè á ferir ma cara, ve destorbar mon éxtasis. Me giro en rodó y veig assentat á tall d'espardenyer dalt d'un tamboret... ¿a qui diriau? No á la mestressa de mos pensaments, sino a un homenet xich com noy de tres anys, de cara esquerdalenca ombrejada per un clar borrissol, mirantme ab la mes complerta poca vergonya.
—¡Ola!—vaig fer jo admirat y alsantme de lo cadira.
—Ola—responguè ell mirantme, sens mes ni meys.
—Que feu aquí?
—M' hi estich.
—Qui 'us ha donallicencia per entrarhi?
—Jo.
—Ah! vos? Y per hont haveu entrat?
—Per hont m'ha donat la gana. Ay! Ay! Noy, tu vols saber massa.
—¿Noy? Y tu? Quina franquesa? Ahont haveu aprés de modos?
—Ah! si! respecteulo al senyor miseria, al poeta tronat que copia lo dels altres.
—Jo? Aixó ja es massa.
—Si, home, si. Que't pensas que no sè de lletra ni d'hont són los versos?
Sempre sospir quan pens en vos,
la nit y'l dia?
—Pero á tu....
—Aixis, home, aixis, tráctam de tu; no estich per tractaments aristocratichs.
—Y á tu que t'interessa? Sias aquí ab las intencions que hi sias, t'obrirè la porta, y marxa desseguida; sino....
—¿Qué sino? Yo totseguit hi corro.
—Ah! No't vols moure? Donchs tastarás fum... Pero ahont es lo meu revolver?—Diguí butxaquejant desesperat.
—Tant se val que rengas lo mánech de l'escombra—ell responguè.—Lo revolver! Lo teu revolver! Avuy dia, fins los gossos pórtan revolver. Míratel ¿lo veus?—

Y alsant la má, va ensenyarmel, ficat pel canò, dalt son dit xich.
—Tu me l'as pres! Bè, bè. Ja'm faré sentir d'altra manera.—

Y'm disposava á cridar lladres! quan ell, ab tota la fleumeria del mòn, diguè posantse un dit als llabis:
—Xit! no crides, que ta mare dorm, y la despertarás.
—No hi fa res, mentres me senti'l sereno.
—Lo sereno? Pèl sereno y per tu—responguè fent una acciò lletja ab la má dreta y'l bras esquer.
—Mira, no'm malparles, que ningú hi perdrá sino tu. ¿Veus lo cas que faig de tas paraulas?—

Y al dir aixó, aquell homenet que anava un de pél á pél, s'engruixia com si l'inflessen.
—Bé—exclamí jo temoròs y desesperat—, digas d'una vegada qui ets y que vols de mí. Fesme aquest favor.
—Aixó ja es un'altra cosa, aixó ja es parlar com un home; aixis m'agradas.—

Y mentres tant, sa figura espantosament rabassuda s'estirava fins á tornarse la d'un home ben alt, pero fabulosament prim, sens deixar son rostre sa primitiva expressiò empipadora y burlesca. Jo m'encomanava á tots los sants.
—No cal que reses, y, si acàs, fesho pels morts —afegia endevinant lo qu'en mi passava.—Y no'm fassas la creu, que no sò cap diable. Vetaquí lo qu'ets: en las tribulacions, invocas Dèu, y desprès vens á predicar que no n'hi ha.
—¿Jo?—responguí encés com una polvora—Jo dir que no existeix lo Criador? Canalla, estrafalari!
—Calla, calla—va fer repensantse.—No ets tu, ja't torno la fama; ara't confonia ab aquell que predica l'ateisme y, al mateix temps. fa versos á la Mare de Déu.
—Es que un'altra vegada vejas de mirar com parlas.
—Ha sigut equivocaciò, home, perdona.
—Es que.....
—Calla. No t'ho acabaràs may.
—Donchs anem al cas. Qui ets tu?
—Vina, séu, no tingas por. Seu—repetia imperiosament.—Desseguida!—

Jo vaig creure, ja que no tenia altre remey.
—Donchs, sabràs que jo y tu'ns coneixem d' anys. Tu ets jove, jo, aqui hont me veus, ja sò mólt vell. No'n sò vist pocas de centurias! pero sempre he sigut àgil y fort y res m'ha apurat. recordas de que, quan eras xich, si feyas alguna raresa, ta mare t'amenassava ab cridar al Follet?
—Si—vaig respondre—, prou me'n recordo.
—Donchs sò jo.
—Be!—vaig rondinar fent un esfors.—Aixó sòn camándulas.
—Camándulas? Ja t'ho donarán! Algun temps era temut de grans y xichs, ara ningú'm tem, y molts ni han sentit parlar de mi; pero jo segueixo fent mon fet y tothom m'ha de sufrir, tant si vol com si no vol. Jo per tot me fico, encara que las portas sian barradas; prench totas las formas ó'm faig invisible, segons me convè; si estich de bona lluna, vento'l foch y arreglo l'olla de la casa hont me trobo, escombro lo qu'es brut y endresso lo qu'es mal arreglat; que vull divertirme ab disputas y barallas? Tiro un grapat de sal al menjar y faig passar depressa'l foch de la dóna descuydada; á las casas de pagés, quan pastan, faig cremar lo pa; esgarrio'l calaix de las robas á la noya que's muda per anar á sarau; y, quan un está atareyat y neguitós, jo en figura de mosca, me li poso al nas, del nas salto al front, del front á l'orella y de l'orella á la galta, fins que li he fet perdre la xaveta. Y de nits? Alló si qu'es viure delitòs. Quan las noyas dormen, me fico á la seva cambra, y poch á poquet aixeco'l llansol y tot.... y las veig nuetas. y..... Eh! eh! eh! que't sembla?—afegí fent una mueca traydorenca.—Cada nit veig á la teva Ció.... Qu'es ben feta! entre mig de duas cosetas bufonas que té en lo pit ahi vaig adonarme que hi havía un piquet negre...
—Atrevit, poca vergonya—vaíg exclamar alterat.
—Home, no sias aixís, deixa que tothom se deliti contemplant las bellesas que Déu ha posat á la terra. Per altra part, jo sò un minyò de bé y'm guardaria prou de fer cap mala partida. No mes patonejo'l clavellet de sos llabis y fujo, fujo corrents quan ella's desperta somniant que tu la besas.
—Y t'atraveixes á dirmho? Vèsten, vésten; sino't trenco tants ossos com tens!—

Vaig fer mil amenassas, vaig apurar lo díccionari de las malas paraulas: pero ell, com si no'm sentis, tot movent camas y brassos, lo mateix que un boig. anava cantant:
“—Quiquiriquich, hont vas? Hont vas?
—Quiquiriquich, á mar, á mar.
—Quiquiriquich, que hi vas á fer?
—Quiquiriquich, á....”

—Hola! Y tu no'm convidavas—deya interrompent sa canturia, tot allargant la má als panellets y menjantsen un.—Sòn dels bons. no hi ha res que dir.—

Desprès agafava l'ampolla, y, posantse cosa de mig got de vi, se'l tirava coll avall com si fos ayga.
—Ara tu—'m deya en havent acabat.—Menja y beu, no fassas compliments.
—No tich sét ni gana—responia jo abatut no sabent ja quin partit pen dre.
—Aixó seria ferme una mala partida—contestava ell posantse mes vi al got.—Te, beu.
—No'n vull, no tinch set.
—Beu te dich, y no'm repliques; sino te'l llenso pèl damunt. Quan jo convido una persona..... —

Que havia de fer jo? Vaig beure, y no sè perque, en havent begut ja vaig ser tot un altre, va semblarme qu'estava al costat d'un amich. Llavors ell, veyent ma petaca allí damunt, l'agafá dient:
—Ara hi caragolarem un cigarret. Pero tè, fésmel—afegia repensantse—, fésmel, que no'n sè, jo'ls gasto fets.
—També fumas?—vaig preguntar tot clohentli'l cigarro.
—Prou, jo'u faig tot quan ve'l cas. May hava tingut tants vicis com ara; pero que hi farás? No tinch pas d'esser menys que'ls noys que van estudi.
—Es una rahó—vaig fer, jo
—Oh'l cigarro es una gran cosa!—mormolava ell, desprès d'encendre'l seu y trayent glopadas de fum.—Comenseu á fumar desagradantvos; mes per fer l'home, y acabeu per tenirhi passiò. Ab lo cigarro's guanyan amistats, enamora á las xicotas, se fan negocis; se passa'l temps distretament, se diverteix la gana, s'adormen los pesars y, de vegadas, ell fins vos dòna una empenta per anárvosen al altre mòn.
—Ja tens rahò, ja es axis mateix; se veu que no ets cap pél tonto.
—Si estich fart de voltar lo mòn y he viscut tant entre las academias, bibliotecas y museus.
—Ah! tambè ets academich?
—No, pero casi es igual, perque, veurás jo sè molt, y te'n podria dir de cosas! sobre tot de la política. Si't llegia las mevas memorias, te farias creus; pero ara no las porto, las tinch á la butxaca del frach que'm serveix per certas solemnitats quan vull que finescan ab barallas. Ara tornem a beure.—
—Y desprès d'haverho fet, posá encara mes vi al got.
—Tè, beu—diguè allargantmel.
—No, ara si que no.
—Beu—perfidiejava— beu qu'es del altre.
—Home, pitjor que pitjor, tu no'm vols bè, que no saps que dos vins....?
—Vint y vint fan quaranta. Beu!
—Me faria mal.
—Que ha de ferte mal? Si es d' aquell de dir missa! Beu te torno á dir! Ah, no? Donchs per forsa.—

Y agafantme'l cap ab una má y ab l'altra ficantme la vora del got entre'ls llabis, m'obligá á beuren cosa de la meytat, que'l demès va caure per la camisa y l'armilla.
—Aixó si qu'es obrar sens lley ni conciencia—deya jo plorant.—

Mes de sopte me'l sento dalt dels genolls y'l veig petit, petit, com la primera vegada.
—Pobret! pobret!—feya estirantme las galtas.—Encara ets un noy, no saps res. Mira: lo mòn es un teatre hont hi han mòlts comediants; pero tu, pobrissó, tota la vida serás dels que pagan.
—Deixam estar, fuig d' aqui—exclamava jo,— vèsten!

Y al voler jo donarli una trompada. feu un salt fins á traspassar mon cap y no'l vaig veure en lloch; pero si'l sentia cridar ab una veu tota prima.
—Arri á dormir, que ja es hora.—

Y una bufada va apagar mon llum' al mateix temps que un cop al clatell me feya besar la taula. En tant sentia com un xiulet que s'allunyès.

Ple de temor y á las palpentas, vaig arribar fins al llit, y al endemá pèl mirall vaig sebre que m'havia eixit sanch del nas. Prop de la taula's veya l'una ampolla trencada, y á l'altra no s'hi hauria trobat una gota de vi per remey.

Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Brosta, recull de narracions publicat el 1878
Observacions:
  • L'obra es presenta al Certamen de la Misteriosa de 1877 amb el lema: Sempre sospir, etc.

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Viatge tenebrós

I
L'una cosa es ser cristiá y l'altra ser ximple, senyor Comella. A vosté l'empeny la moda dels temps, y á mi sols me governa la meva conciencia. Qué hi vol fer? Vosté, anys atras may se móvia de l'esglesia y sempre anava á la sagristia darrrera de mossen Tal y'l pare Qual; jo, fora'ls dias d'obligació, casi no hi anava, ningú'm veya pasar de la pica de l'ayga beneyta, y ab capellans, sens deixar de respectarlos á tots per lo que representan y a cada hu en particular segons lo que val, ningú m'ha vist tractarhi mes que ab l'altra gent: vosté, avans, semblava que's tornès boig parlant del rey llegítim, del que hi tenia dret. jo sempre he cregut y sostingut que ningú tè dret de governar un poble contra la llibérrima y expontánea voluntat del mateix. Y avuy, avuy, vosté, senyor ex-absolutista y actual partidari de totas llivertats esmaginadas y esmaginarias, fins á la tirania, avuy me surt negant tota base de creensa religiosa y tractanme d'atrassat ..... No, no cal sino viure per` veure cosas! Sapia que jo vinch d`una familia lliveral de sempre, que m'ensenya de respectar las ideas dels que no pensan com jo, y, fins avuy, sò estat conseqüent: jo estimo tot lo que sia progrès, tot lo que sia caminar á la perfecciò, y'm conformo á tots los usos nous que no dugan perjudici; pero may renegaré de lo que la fe'm dicta, la rahò'm demostra y m'han ensenyat los pares, com tampoch en mi no's barrejaran may l'excelencia de la religió y las miserias terrenals de la política.

—No cal que's canse, que tot aixó es perdre temps en va; tinch tart y sembla que vol ploure. Estiga bo. —Y deixant, à n'aquell home pesat ab la paraula en los llabis, vaig ficarme a St. Llorens. Ja s'acabava'l rosari.

Aquella esglesia gótica era plena de devots. Entre no haverhi mes llums que'ls del altar major y que l'esglesia era guarnida de drap negre, casi no pot dirse que allí s'estava á las foscas. Jo hi havia anat pera sentir al pare Trabal, que vinguè á la vila ab fama de gran orador, y vaig assentarme com poguí en un racó que, al costat.de la dreta, forman la barana del presbiteri y un confessionari. A la feble claror d'una llanterna, lo vicari mená l'oraciò mental, y, un pich finida, lo reverent pare se'n pujá á la trona.

Era home d'uns quarant' anys de bon present, fins tenia cara de savi y potser tambè 'u era; axis es que jo ben predisposat á favor seu, comensi á escoltarlo ab desig de no perdre ni un mot.

Pero ay! quin desengany m'esperava! Al sentir aquell accent catalá en parla castellana, ja'm cayguerem las alas del cor. "Qué pensa aquesta gent?—deya jo entre mí. —Devem ser á Castella, per ventura?.... Si 'u sabian lo que aixó'us escau y'l fruyt esperitual que'm trayéu...! Vaja, vaja, tant se valdria no fer res." Al mateix temps, lo llengatge era inflat y conceptuòs; y quina veu! y quins accionats mes artificiosos. Lo sermò era cosa de broma com lo purgatori pintat que's veya en l'altar major.

------------------------------

II
De sopte, trona. altar, llums, gent v predicador, tot va desapareixe, y, al despertarme esverat, res vegí: estava del tot sol y á las foscas. A l'hora acostumada, havian tancat l'esglesia ignorant que á dins hi haguès un home adormit.

"Què faig? —pensava jo. —No tinch mes remey qu'esperar á demá.... Y la pobre Francisca, y la noya, y'l sogre ¡quin' ansia tindrán! Quina nit mes llarga será aquesta per ells y pera mí! Dèu meu! Dèu meu!"

A dins, la quietut era sepulcral; pero a fora ploviscava y s'havia desencadenat un llevant furiòs. Com lo fret se m'havia posat als genolls y á l'esquena, me passí de mánegas lo jayque, y, apretantmel bè, vaig estarme allí arraulit.

Entregantme á la soletat de mos pensaments. ab los ulls de la imaginaciò que'm semblaven esser mos veritables ulls, veya un sens fi de cosas estranyas. Lo temple sens, los draps negres, llumenat ab feble claror de celestia, s'animava per instants: doblegantse las columnas, s'abaixava fins casi á xafarme. y, adressantse aquestas, tornava á ser alt y magestuós, las claus que traban la volta, estirantse, com cuchs, casi tocavan á terra, y, després, encongintse, tornavan á son centre: s'alsavan las llosas, y eixian moltas calaveras blancas, lluentas, espantosas; mentres, pèls vidres pintats de las finestras, entravan monstres de diversa forma y magnitut en figura humana: los uns eran xichs, xichs y tenian un cap colossal; altres eran llarguíssims, prims, subtils: uns venian á cavall d'animals mes estranys qu'ells, altres batent sas grans alas, y'ls demès, com si fossen fum, s'estiravan y aixamplavan desfentse, y desprès tornavan a pndrre cos. Jo'ls vegí unirse en barreja estrambótica, y riure, patonejarse d'una manera infernal: y, al voler apartar la vista d'allí, vaig adonarme de que las figuretas dels capitells me feyan ganyotas y accionats desesperadors. Açó que dich, passa en breu moment, v desprès lo temple restá fosch y quiet com avans.

Tanta era la quietut de dins, que, apesar de la tempesta de fóra, mas orellas fins percibian lo rosech dels corchs y'l petar que, un cop açí, altre allà, feya'l fustam. Jo estava possehit d'un temor supersticiòs que aumentaren uns xisclets y unas corredissas lleugeras y precipitadas, quan, sentint una cosa que passava fregant en mos peus, vaig alsarme esglayat donant un giravolt....

Torná la quietut que sols fou trencada per un rabiós "¡mahuu!" eixit ab tota la forsa dels pulmons d'un gat, y llavors, refentme y tornant en mí, vaig allargar lo bras vers la cadira per asseurem; pero no la trobí pas á dreta ni á esquerra, á darrera ni al davant.

"Senyor, qui sap quan temps me toca d'aguantar aquest suplici.de foscor, ansia y soletat!"—deya jo, sospirant y sens gosar á mourem del lloch hont me semblava estar clavat. En aquell moment, lo rellotge ab só tremolòs tocava horas.

"Las onze! no mes las onze! ¿Y fins a las cinch he d'estarme aquí...?"

Aquesta idea'm doná esperit per resóldrem á tantejar si trobava un lloch hont acomodarme: y no havia pas donat cinch passas, quan ¡ay! vaig rebre una forta camellada que'm feu venir l'ánima a las dents.

Passada la primera impresiò, eneara tinguí d'haver goig de lo que m'havia danyat, qu'era un banch llarch y ample, hont me vaig asseure primerament y m'hi ajaguí desprès.

La duresa del llit y una ratxada d'ayre que no m'esplicava d'hont poguès vindre, me feren resoldre á marxarne, desprès de calcular aixís mateix: "Lo banch encara m'ha servit de guia, perqué, tombant pèl cap de la dreta, me trobarè á la capella de St. Narcís: esglesia amunt, agafantme dèls reixats, duas capellas desprès... no... si, si, just, duas capellas, hi ha altar de Sta. Tecla, giro a la dreta igualment, y á las palpentas obrirè'l confessionari, y alli, ben abrigat y calentò, podrè trencar lo son. No'ns desesperem, que tot plegat no será tant mal com semblava."

Aixis dient, emprenguí ina caminada ab totas las precaucions. Al tocar lo reixat, creuriau que vaig fer la tonteria de mirar si a las foscas veva á St. Narcís?

Amumt y fóra. poch á poquet. Ja sò al altra reixa, desprès ve la paret que separa a St. Pau de Sta. Tecla gloriosa... Ja estich salvat! Faig la girada, camino, camino sens trobar res, es á dir, no pas lo confessionari: en cambi. si arribo á anar de boig, m'estrellava contra una columna del mig del temple.... ¡No hi ha remey! ja'm sò, perdut! no hi ha esperansa de trobar lo lloch regalat que jo cercava!

Pero un'altra idea vinguè en mon ausili. L'altar del Sagrament may està á las foscas, sempre hi crema una llantia; lo mes segur per' arribarhi era tornarmen cap als altars, y poch a poquet, voltant, voltant, tart ó dejorn lo trobaría. Un pich allí, la claror ja fòra prou per véuremhi.

Sens pensarhi mòlt, ho posí on práctica: jo anava caminant sens trobar lo lloch hont volia pararme; ja'm semblava haver dat mes del tom. y ¡cosa estranya! lo llum tant desitjat no's veya, mes perçó no'm detenia. fins que, deixant palpar reixas y pedra, toquí una porta que sols era ajustada. Llavors no tirí mes endavant.

"Aquí no será pas la sagristia —vaig dir entre mí—, no pot esser mes que la porta del campanar." Ficantme á dins, vaig trobar grahons: en efecte, era lo que havia pensat.

Sabent que á cosa de mitja escala hi havia un pis ab duas estadas que ocupavan lo campaner y l'escolá major, vaig resoldre pujarhi, trucar, y, demanant mil perdons, suplicarlos que m'obrissen la porta.

Pujava ab gran cautela aquella escala de caragol gastada y relliscosa; de tant en tant, per las aspitlleras que donan á fóra, me venia una manxada d'ayre fret que m'esgarrifava.... ¡Quina escala mes alta y mes pesada! Finalment, trobí un replà.

Estench los brassos cercant la porta, y ¡Jesus, Maria, Joseph! veig aprop meu dos llums acostats que no davan poca ni mòlta claror, sentí un soroll estrany, y. en ma galta un cop com si fos d'alas. Aquells llums desaparegueren.

Mon espahordiment era gran, tant gran que'm posí á corre sens veure ahont, fins que, sentint la fredor de l'ayga que'm queya per las mans y la cara, vaig coneixe que'm trobava al ras. ¡Y quin fret! y quina angunia viure aixis en un lloch que no'us familiar, mes que mes quan la mateixa por nos desconcerta!

Mes era precís un esfors per eixir d'allí y cercar sopluig al menys. Doní un pas, y'l cor va saltarme: estava petjant teulas; era ala meytat del campanar.

Instintivament me'n torní en direcciò escala. Trobo'l llindar del portal... Lo cor se m'aixampla; mes ay! un de mos peus se troba en fals, l'altre'm rellisca tambè en lo vuyt, y ma cayguda hauria sigut inevitable á no agafar-me corrents a la paret exterior. Allí, penjat lo meu cos, arrapat á n'aquell mur benehit, sentia flaquejar mas forsas; tement caure, movia tant com m'era possible'ls peus, á fi de trobar en aquellas pedras vellíssimas un trench, una juntura, qualsevol cosa que'm sostinguès... Era en va! Fent esfors y exposantme á perdre l'aguant que tenia ab la ma esquerra, estenguí la dreta, y un barrot rodó fou mon salvament, perque vaig abrassarmhi desesperat.

M'esgarrifo sols de pensarhi. Aquella portalada era un finestral, lo finestral únich que no tenia vidriera, y aquell barrot la columneta del mig, com m'ho demostrava al sol palp la base ahont venia á assentarse; tambè m'ho feya avinent la motllura que semblava clavarsem a prop dels colzes.

¿Sabeu qu'es por? sabeu qu'es esferehiment? Sabeu qu'es erissárseli á un hom los cabells y semblar que no tinga una gota de sanch en son cos? Si no haveu passat semblant perill, es impossible que 'u pogueu esmaginar.

Jo seguia abrassat á baix de la columna y apuntalat de genolls á la paret; pero las forsas m'anavan mancant, y'l fret y l'alteració nirviosa que s'havia amparat de mí me feyan avall per moments. Ademès, puch ben dir que'm trobava en un estat vertiginós: considerava l'alsada que hi havia d'allá hont jo era á baix, y, ab la inmaginaciò, passava per dalt del estret fris, y, al trobarme en lo lloch d'hont arrencan las arcadas, agafat pèl bordó de la motllura, corria igual que un dragò, dant lo tom per aquells contorns de punta d'ametlla. No sè si m'esplico bè, perque may so estudiat arquitectura; pero crech que m'enteneu.

A tot açó, la cortina, voleyant á mercé del ayre, tant abiat fugia de l'obertura com tornava á aplacarshi. Un cop, jo desesperat l'agafi al vol, pensant... Ni 'u sè lo que pensava. Ab la cortina, hi havia la cordia de ferla corre; aquella corda semblava prou llarga per'arriarmhi á baix; pensarho y ferho va ser igual, y penedirmen tambè, perque, doblegantse ab lo pes la barreta de ferro, Ilansa un xirich llastimòs al fregar per las vagas que l'empresonavan...., Jo, ja'm veya á terra estabellat, malmés; y, tant m'hi veya, que, de por de cáurehi, m'hi volia tirar. Lo meu pes, ma conmociò y'l cansament, foren causa de que las mans se m'afluixessen poch ó mòlt, y, lliscant corda avall, las puntas dels peus trobaren descans en un obgecte qu' estava fixat á la paret y que, al rebrem, feu un xich de mohiment com si's doblegás: era una de las llatas d'hont penjavan los draps que guarnian, lo temple.

Llavors, que ab una ma poguí tantejar la corda, vaig veure qu'esta no m'era suficient; pero, ab tot, lo nu que's trobava al cap d'avall, me venia admirablement per aprofitarla en tota sa llargada. Fentho aixis, desprès vaig agafarme ab lo drap, que, de tant vell s'esqueixá totseguit, mes jo ab los peus ja descansava en lo travesser de la reixa dels Sts. Martres y ab una má m'agafava en los barrots. Ja estava salvat.

Mentres tant, lo rellotge havia tocat móltas vegadas, y jo, encar qu'estava afadigat, respirava tranquil y casi 'us dirè que comensava a ferme á n'aquell genre de vída: pera tni ja no era misteri res d' alló que continuaba embolcallat en la fosca y ja'm veya ab cor de seguirho tot sens temensa d'ensopegar.

M'havia assegut; desprès, quan ja'm trobava un xich refet, vaig sentirme ab ganas de fumar... ¡Feya tantas horas que no fumava! Com aquell qui petja un lloch ben conegut, me'n aní cap á la porta del campanar, y en lo racó de l'escala vaig cloure'l cigarret; pero encendre'l mixto y quedarme com encisat fou tot hu.

"Mare de Déu! Mare de Déu! —vaig exclamar. —Semblà impossible lo que veig. ¿Anar tant temps á las foscas, sens que aquesta memoria'm digués que jo mateix portava llum? Sembla mentida!"

Y, dient açó, mirava satisfet com qui no's troba sol aquesta escala de pedra que'l temps havia ennegrit, y, encenent altres mixtos, doní una vista al temple; pero la llum voltada de tenebras y l'efecte de lo poch que veya, recordantme'ls grans perills que acabava de vencer m'omplian d'esglay. Vaig resoldre tornarmen al racó; pero, trobantme á mancar la gorra, aní cercantla y en lloch, en lloch se veya. Qui sap hont devia esser!

Al peu de l'escala vaig fumar mon cigarret y no sè quants cigarrets mes encara; pero'l primer fou lo cigarro mos gustòs qu' he fumat en ma vida. Res mes vull dirvos de com vaig passarlio en aquells llochs; lo que si'us dirè que, al tocar tres quarts de cinch, sentint ramor per alt, vaig corre á amagarme sota un banch de l'esglesia. ¿Quí.sap com ho haurian pres si mi hi haguessen vist?

Poch avars de l'hora, per l'escala s'ohí tossir, trepig y só de claus. Desprès, des de mon amagatall, vaig veure la figura seca y antiga del senyor Batista: anava sens la cota, vestit ab roba negra molt justa, cayentli sobre'l front la borleta de sa gorra d'estam y duya una candela encesa. Lo seguia l'avestrús del campaner.

Jo no cabia en mí de por, y hauria volgut tornarme xich corn un'aranya. Quan passaren, vaig sentir com lo vell deya:

—Tomás ¿qué has baixat á nit?
—No, no, senyor. ¿Perqué vol dir? —feu altre.
—Perque sento fortor de tabach y considero prou atrevit per encendre'l cigarro á l'esgiesia.
—Oy que no, no, senyor —mormolál campaner.—

L'escolá va ficarse á la sacristia, y, quan lo Tomàs haguè obert l'una porta y anava cap la del Remey, jo, posantme'l caputxó, del jayque, vaig surtir al mercadal. L'avi Po'm passá pèl costat; pero no'm va veure, gracias á Dèu.

III
No cal dir si'ls de casa estavan consternats. Desprès d'esplicarlsho tot, los posí ordre seria de que, may per may, ne parlessen á ningú. Mes de deu horas vaig dormir aquell dia, y al endema, quan jo esmorsava, lo nunci feya la crida següent:
Se fa saber que qualsevol que haja perdut una gorra nova, pot anar á la sagristia de Sant Llorens, y allí, dant las senyas, se li entregará." —Y tal nova! —diguí jo ab sentiment. —Aquell vespre l'havia estrenada.— Lo que's volia saber no era l'amo de la gorra, sino'l misteri d'haverla trobada á dalt y de ser esqueixat un dels draps. No es que'nt vaja sentir res, perque s'ho callaren. pero es cosa ben de suposar.

Algú deguè sentir fums de que jo havia estat una nit fóra de casa, y, com llavors mos negocis anaren en progrès y vaig ferme la caseta que habito, cada hu deya la seva respecte a ma fortuna.

—Potser fa moneda falsa —sospitava l'un.
—Ho haurà guanyat ab contrabando —aventurava l'altre. —Ab lo seu negoci li haurà vingut mòlt bè per' ferho corre.
—¿Qué sabeu? que sabeu vosaltres? —saltava en Comella. —Jo 'us ho dirè tot: lo botiguer es un facciòs, y á la nit anava a conspirar.—

Pobre gent! Dèu los fassa bons! May vaig amohinarmhi. D'aquella nit tant mateix ne guardo un recort bastant viu: un dolor reumátich, qu'en temps d'humitat me fa veure las estrellas. Ara, si may al vespre vaig á l'esglesia, quan sento que predican en castella, giro qua, 'm senyo y fujo cap casa. No, no, no vull quedar-mhi may mes a dormir!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Brosta, recull de narracions publicat el 1878

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Mixeta

A casa tenim una gata petita, petita qu' es mólt bufona. La varem arreplegar eixint de la mameta. La cara, las potas y la panxa, es á dir , tot lo que diu lo davant ho té blanch com una neu, y tot lo demés d'un color burell lluhent y bonich; sos ulls talment daurats, devegadas, á las foscas, quan ella s'enfila dalt de las botas de casa semblan dos llums. Pero es mes dolenta! Si 'u es? No'm puch pas descuydar balas, rodolíns ni baldufas á la taula ni per las cadiras, que ella tot seguit hi es y m'ho tira qui sap áhont. Aixó sí, de fiada no n'hi ha un' áltra, no es com aquells gats que destapan la cassola ó'l sistell per llaminejar; ella no pren sino'l que li donan, y, si algun cop s'enfila á la taula, no mes ho fa per jugar. Com una vegada, que la mare havia comprat cireras, y ella la Mixeta, n'hi prengué una, y, portantla agafada per la qua, va presentarse davant del pare com aquell qui li digués: "miri que ha portat la mestresa." Y, en bona fe, ho es ben cert, que Déu me'n guart de dir mentidas.

Lo pare y la mare no volen que jo vaja á jugar pél carrer, y jo m'hi daleixo; pero tinch de creure, qu' ells manan. La Mixeta támbé fa com jo, en veguent xicots, s'hi fon; pero jo no vull que se'n vaja, que la matarian. Al mig dia en havent dinat y á la tarde en plegant d'estudi, me deixan partir al cel-obert de la escaleta, qu' es á la banda del darrera, y sempre vènen dos ó tres noys mes y també segueix la Mixeta, qu' en sentint lo furriach, encara que dormi, salta de la cadira y corra cap ab mi. Si algun cop se descuyda y li tanquem la porta, que no puga eixir, llavors tot es gratar y traure'l cap per la finestra cridant "mèu! meu!" fins que obran. Quan nosaltres correm, ella també al darrera nostre, y la fem saltar, y no mes que li diguem "mona, donam la pata", ella'm l'allarga ab un posat mes posturer. ¡Vaja, igual que un gos ensenyat! Ah! y no esgarrapa may: encara que li agafem la pota, no vol treure pas las unglas.

Com al costat de casa hi ha vaqueria, devegadas la Mixeta salta per la finestra que dona at cèl-obert perque hi troba forsa ratas y també perque hi ha un gatot mes lleig y mes ferestech! Pero, es clar, á las bestias també'ls agrada tenir companys. Y'l Ventureta no la pot sufrir: avans, quan ella hi entrava (que ara, la bestiola, no hi va may), sempre sentia al Ventura com deya: "aquesta gata de cal boter, que la tinch de matar." Y per qué? qué li feya la pobra bestia? Encara tras del favor de menjársels las ratas... Pero ell no la volia, y sempre, jugant y á l'hora d'anar a estudi, m'estava dient:

—Si la vostra gata ve á casa, la mataré.
—Y per qué? —li responia jo.— Quan lo teu gat ve a casa nostra, jo no li dich pas res.
—Bé, Bé, —feya ell,— jo no la vull á casa, y , si torna, ja 'u veurás.
—Pòbre de tu; may mes te seré amich.
—Tant se me'n dona.

Y cada dia lo mateix, fins que, passat Nadal, la gata nostra y el gat de casa seua tota la nit cridavan "mau! marramau!" que devian tenir fret, y ell, lo Ventureta, may me callava que'm mataria la Mixeta perque cridava al seu gat, y'l gat, responent, no'ls deixava dormir. Jo fins volia ficarmela al llit perque no cridès; pero'l pare no va volerho, y, com lo Ventureta sempre'm venia ab la mateixa, un dia vaig dirli:

—Tu et guardarás prou de tocarla, perque sino rebrás.
—Que? perque tens nou anys? —va respondre.— Tòcam, que cridararè al pare, y veurem si plorarás.
—Donchs jo cridarè al pare meu, qu' esta mes gras y te mes forsa, y veuras com ton pare's posa á corre.
—Qui? ton pare? Si ab un dit lo faig caure á tèrra.
—Llenga tens.— Jo responsa.

Pero mestres tant, la Mixeta saltava per la finestra al corral, y'l Ventura, voltant corregué á casa seua; la gata veyentse empaytada, salta al cel-obert; pero ell, desde la finestra, va tirarli una pedra grossa, que tocant al primer gralió de l'escala, de rebot va pasar al clatell de la bestiola.

—Vaja, ja ha begut oli. —Crida'l Ventura rient al veure que la Mixeta quaya estabornida.

Jo vaig dirli lladre, murri y tot lo que vingué a la boca; y plorant vaig entrar a casa, duhent la gata que semblava talment morta.

La mare's va enrabiar de mala manera, que volia estobar t'esquena d'aquell xicot; pero'l pare no volgué rahons. Varem posar ayga sedativa á la pobreta, que jeya tota estirada, y, al cap de un xich, vaig veure que movia'l cap y, ab una veu tota malalta, feya «meu! meu!»

—Calla, pobreta, no tingas por, no't moriras, —li deya jo.

Y vaig endevinarho; pero avans no estigué bona, no va passar poch ni gayre temps, En Bernat de dalt de tot, que l'estima mòlt y sempre jugava ab mi, doná un fart de llenya al Ventura, que no va anar malament. Fort!

Es clar, en Ventura y jo estavam renyits; pero al cap de dias, quan jo jugava ab los altres, ell venia, y, com sempre'l feyam fugir, un dia va dirme:

—Peret, déixamhi ser á jugur ab tu. No tingas por, no li faré res á la Mixeta.
—De debó? no hi tornarás mes?
—No, mira.
Y va ferme la creu; llavors vaig deixarlo jugar.

Al endemá á casa seua varen agafar una rata, y ell, lo grandíssim, la ruixá de petroli y li cala foch ab un mixto.

Jo, tot esborronat, vaig veure com corria encesa...  Ara si que may mes he mirat la cara á ne'l Ventura, perque la mare diu que'ls que fan patir á cap bestia, encara que s'haja de matar, son gent dolenta; y te rahó la mare.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Lo pessebre de casa

—Sis, set, vuyt... Senyora Paula ¿fara'l favor de dirme si sap quantas horas assenyalan?
—Las onze tótas justas, Manela.
—Gracias. Es que no sè que 'u fa, pero de dia en dia'm torno sorda com una campana. Li dich que ya comenso a estar avorrida.
—Perço no s'ha d'incomodar tant, plaga, devegadas es un cop d'ayre, que aixis com ve, se'n va... Noy, apártat, fuig d'aqui.
—¿Que ja fas enfadar a ta mare? Fassal agafar pel sereno, si no es bon minyó,
—¿Sents que't dihuen? No fassas lo bot, que si m'enfado, vaig corrents a tancarte al hospici. Ara veja vosté, m'esta martiritzant dient que vol gall, avuy qu' es dejuni. ¡Quin pecat! Jesús! Déus voler condempnarte y que San Antoni y'ls angelets no t'estimin.
—Home, ja te'l menjarás demá. Donchs ¿que ja'l te cuyt, senyora Paula?
—Ros com un fil d'or, qu' enamora.
—Lo meu encara'n te per estona... Y l'ha mort vosté mateixa?
—¡Que tinch d'haber fet jo! Vol callar! Ni mirarmho. A casa no'n menjariam si no'l matés algú altre, perque'l meu home, encara que's burle de mí y fassa'l cor fort, no es capás ni d'apuntar lo ganivet. Miri, quan pledejavam un y altre per' veure qui'l mataria, ell anava gansejant, y jo al ultim, cremada, fent un gran esfors, m'also de la cadira y prench lo gall. Donchs creuria que, no mes de mirarlo m'ha agafat un formigor y'l gavinet m'ha caigut a terra?
—Quina broma dehuen haver fet llavors?
—Dóna, no me'n parli. Pot pensar l'home de casa quin tip de riure! Jo qu' he dit al últim: "Fora cansons. Isidro, fareu lo favor, si 'us plau?" Y l'home, es clar, desseguida.
—Donch ¿que tal hauria sigut si haguesseu criat de com va eixir del ou, com nosaltres, que menjant se'ns enfilava á taula? Quin animal mes manyach? Quan l'Antonia ja'l tenia, m'ha mirat d'una manera estranya, talment semblava que digués: "¿Q'us he fet? perque voléu matarme?" Devegadas hi han bestiolas que, si podian parlar, quasi foran com nosaltres.
—Sens l'ánima en mig, igual, ja'u pot dir, Manela.
—Pero ¿quin trafech tenen tot aquest vespre, que mouhen tant soroll?
—¿Que no'u sap que fem pessebre?
—Ah! de debó?
—Si, senyora. Es cosa dels travalladors, y á mi també m'agrada mólt. Ja fa tres mesos que cada vespre, hi travallan; pero avuy, que ha de ser la gran festa, s'hi han posat de fort y de ferm y ja l'acaban. Abiat vindrán tots los convidats, y no's mourá poca gresca. Ja son aquí'ls ceguets que van llogar los minyons junt ab uns quant altres fadrins del vehinat... Pero ara que hi penso, baixin vosté y la noya, li dich que'ls agradará.
—Si que vindrém una estona en estánt llestas, si no es donarlos molestia.
—Fugi d'aqui! vol callar? Deixim portar aquesta criatura al llit, que s'ha quedat adormida com un sóch.
—Donchs d'aqui despres.
—Si á Deu plau,—


Lo pessebre ja esta llest, gracias á Dèu.
En Joseph, en Bruno, l'Anton y en Magí contemplan ab entussiasme la seva obra, y trayent las cadiras que obstruhian la porta, deixan lo pas lliure á la munió de vehins y vehinas que s'esperavan á la botiga per' assistir á la festa. Al davant hi va l'Ignasi de cal courer, seguint lo Fogonista, en Boix, en Marlet y'l noy gran de ca'n Puig guiant als tres ceguets que portan sos esturments. Aviat lo magatzem hont hi ha pessebre ja sembla ple; la Petronilla, la Marieta, las Agnas-Marias, las germanas de'n Puig, lo Peret de la Barceloneta, en Maurici, aquell que toca tant be la flauta, y una pila d'altres homes y dónas, y fins mos companys en Francisquet, l'Agustí y en Peret, que com son vehins y'ls seus pares nos coneixen, perçó 'ls deixan venir aquella nit.

Tothom fóra'ls tres pobres músichs, va á guaytar lo pessebre. Lo Joseph, ab una má posada sota del empostissat, fa voltar la cinia obra d'ell; en Bruno, ensenya una casa feta seva ab tots los mobles cridant l'atenció de tothom vers una cuyna hont hi ha foch encés; l'Anton va ensenyant los núvols que ha pintat y semblan de debó; mentres en Magí, lo traydor d'en Magí, amagat en lo fons del pessebre dóna mohiment als barquets que hi ha en mig del mar, prenent alé de tant en quant ab una tirada de vi bo.

 —Mare de Dèu! qu'es gran—diu l'un.
—Y molt bonich —respon altre.
—Es cosa de gust —afegeix lo de mes enllá.
—Aquest any vos heu lluhit, exclaman en chor set ó vuit al plegat.—

 Mentres tant, s'han encés las candelas de quatre palmatorias simetricament col·locadas; los musichs, assentats en un raco que forma la colzada del pessebre, ja trempan sos esturments; lo semblant de la jovenalla ja s'anima; en Magi ix á quatre grapas de sota'l pessebre, ab la cara roja de bufar y beure, y demana á la Carmeta si vol ballar; jo, en Peret, en Francisquet y l'Agustí 'ns arrimém un cantó, perque no'ns trepitjen; y comensa un valz capás de fer ballar als morts.

 Com voltan! no's cansan, no ¿que han de cansarse? primer se cansaran los musichs de sonar. Ola! ola! En Maurici tambè s'arrenca de la flauta per ajudarlos. "Alsa, Manelet,— crida en Magí, saltant com un desesperat ab la Carmeta,— llueixte aqui, que't daré un cigarro." Y volta que volta, fins qu'ls esturments parant de tocar, diuhen prou.

 Llavors tothom s'assenta y tant mateix hi ha algú que s' aixuga la suor. En Magí, trayentse la petaca, dóna un puro á n'en Manelet per lo bè que s'ha portat, y'l ceguet lo posa á la cadira hont séu, per' fumarsel desprès; mes lo Peret, qu' es un xicot de la pell de Barrabás, li pren y l'amaga tot rient entre'l ramatge del pessebre. Al cap d'un xich, se torna á ballar fins que á lo millor, baixa la mare, y plena d'entussiasme crida:
—Las dotze! las dotze! Jesus es nat!

 Llavors, com per art d'encantament, lo só de la polka's converteix ab lo del "noy de la mare," las parellas se desfan, y tothom, homes, dónas, grans y xichs entonem una tendra cansó del naixament del Fill de Dèu, y darrera d'esta, un' altra; fins que cansats y esgargamellats, los homes se'n van a la taula hon hi ha alguna cosa de menjar y beure, mentres en Jaume, lo mes galant de tots los fadrins, passa ab safatas á oferir á las noyas y á las mares pastas finas y gots d'horxata.
—Magí —crida al pobre Manelet desprès de fer pa y beure—, ara no trobo'l cigarro que has dat; ó y'l tenia al costat meu, á la cadira.
—Home, aixó ray! aqui'n tens un altre —contestava l Magí.
—Tórnali —feya yo de baix en baix a mon amich Peret.— Pobre home! gran mal te 'n fas,—

 Mes lo Peret reya y no'm tornava resposta. Jo que llavors indignat de veure tant mal cor, fico la ma entre'l ramatge, pero'l cigarro ja no hi era.

 Y ara! ¿Qui es aquell que surt ab la cara mascarada y las paellas al coll? Ay! es en Peret, aquel veler de la Barceloneta. Brut de la manera que va y ab lo barret vell del pare, talment sembla un paellayre. Calleu que va cantar la cansó del estanya-paellas... Vaja que'u fa molt bè, ni un cantador d'ofici. Malaguanyada veu, malaguanyat xicot.

 Finida la cansó ab picaments de mans, se balla altre cop, y despres venen los jochs de penyoras que fan reventar de riure; pero aquell Felip que á tot arreu fa nosa, ja te de ficarshi y esgavellarho ab sas gracias desgraciadas. L'Ignasi, que no'l pot veure, l'agafa pel seu compte, y ab aquell dir tan burlèta que tè, abiat lo fa ser la riota de tots.

 —Vaja , vaja, no mes sou bons á riure y ni's recordeu del bon Jesuset —diu la mare.— Miréu que abiat sera hora de retirar.
—Oy tal —fa la nostra vehina Manela.— Y diga, ¿ahont es lo séu senyor?
—Al llit estona ha. Li agrada que'ls altres se divertescan; pero ell no'n ve de mena de fer broma —respongué la mare.
—Son genis. Que s'hi fará? —mormolava la vehina.— 

 Mentres tant, s'alsa de nou un chor general dirigit per en Peret veler, cantant la vinguda de Nostre Senyor, que á tota orquesta, acompanyan los ceguets y'n Maurici. En Joseph mira'l rellotge y diu:
—Las tres tocadas; prou per' avuy.
—Sí, que anirem a missa —respon la Petronilla, dirigintse al seu promés, l'Ignasi.
—A missa, á la missa del gall! —cridan los homes agafant las capas, y las donas posantse'ls mocadors.—
Y surten de casa rient. La mare tomba la clau, y'ns acompanya á mi, al Francisquet, al Peret y al Agustí cap al llit que 'ns ha fet damunt de cadiras. Y quin son ha agafat lo pare! Me'n vaig a fer un pató al germanet, que avuy dorrnira sol.
-------------

Lo dia de Nadal, a l'hora qu' un se lleva, quan s'ha anat a missa y s'ha menjat lo gall, ab la catxassa que's porta, totseguit es vespre. En aquell' hora los minyons encenian los llums del pessebre y jo tenia á casa, a mes de mon germa y'ls companys de la vigilia, los noys del Anton, qu' eran allo que's diu dos anyells. Me recordo qu' eram á dalt y provavam lo violí de'n Manelet , que 'ns l'havia deixat per' que li guardessem; quan nos vegem al davant lo desvergonyit de'n Peret tot sério ab un puro encés a la boca. Tots rigueren mitg escandalitzats; pero jo, recordantme de la feta qu' ell havia jugat la nit avans al pobre musich, treya foch pels caixals, y hagueram tingut rahons, si la mare no'ns hagués cridat que baixessem. Llavors ell apagá corrents lo cigarro y va ficarsel á la butxaca del gech.

 Prop del pesebre ja hi havia un tió gros de servera. La mare, desprès de repartirnos una estaca proporcionada al coratge de cada hu, nos ensenyava l'oració del tió , y, un cop dita, pegavam garrotadas a la soca. Encara'm recorda que'l meu germa, xich com era, ab l'afició que duya, s'hi deixava anar tot llarch. Llavors l'Anton ficava la ma per sota, y treya papers ab torrons, figas y ametllas, que desprès la mare'ns repartia.

Quan lo tió ja no donava res, lo deixavam corre, y, tot menjant las llamineduras, guaytavam lo pessebre. Veus aquí que al Peret va donarli la gana de mirar, per una escletxa del detrás, com era que'ls barquets se movian, y'l Magí que va sentirlo, obra la portella y tira un grapat d'ayga que s'escorria d'un saltant. Fillets, com se va alterar lo xicot! Sens mirar res, pensant que l'havia mullat jo, me planta bofetada: jo que si? mi abrahono y'l tiro terra; la mare y l'Anton van posarshi al mitg; pero, ab la rabia que duyam tingueren un xich de feyna á descompartirnos.
--------------

Allá las set, á casa era ple de gent.
—Dèu los guart. Venim (que som parentas de la cunyada de la Margarideta) á veure si farán lo favor d'ensenyarnos lo pessebre.
—Bona nit y bon' hora. ¿Es aquí que fan pessebre?
—Santa nit. Venim á veure pessebre.—
Y aixis, si fa ó no fa, venian collas de gent, uns per amistat, altres alegant coneixensas per cualsevol motiu y altres perque sí; lo cert es que la botiga era plena, y fins algú tenia d'estarse fora prenent la fresca. Alló amohinava, perque tots volian entrar y's topavan ab los qu' eixian, armantse un desconcert de queixas y empentas.
—Ave María puríssima! deixim passar
—Senyora, fassa'l favor de no empenye.
—Deixins entrar, que venim del Padró, y fa mes d'un' hora que'ns esperem.
—Dispensin —responia'l Bruno, que's cuidava d'aquell pas—; fins que hajan surtit los senyors que hi ha á dins no pot entrar ningú mes.—
Pero'ls altres protestavan, y fins algú s'atrevia á cridar. Llavors, lo pare, que mitg rient havia tractat de persuadirlos, se formalisava.
—Senyors, tingan present que aquí no es cap lloch públich. Crech que algú de vostés fora capás de voler traurens de casa nostra.—
Llavors era quan regnava un xich de quietut.

 A dintre's guardava un xich mes d'ordre, perque, com lo lloch no era tan estret, havia permes ferhi una divisió ab posts, y per un costat s'entrava y pel altre eixian.

 Unas senyoras petitonas fixavan l'atenció en la figura d'una dóna que dava'l pit á una criatura; los homes se paravan ab la cinia com treya ayga y omplia un sefreig; los noys mes grandets contemplavan los reys que venian á cavall; y'ls petits, ab lo mitg-riure de l'ignocencia, veyan al bon Jesuset tot nu al mitg de l'estable.

 Duas donas que semblavan mare y filla, venian acompanyadas del Armenter, lo fadrí manyá del segon pis, que, quan se feya el pessebre, vingué una vetlla; y, com tots los d'aquella casa son tant vanitosos, la mare d'ell, cop d'escarrassarse á dir:
—Mírin, vejan ¿que'ls sembla'l pessebre que ha fet lo noy?—
Mes lo Joseph, que ja tenia la mosca al nas, va repondre tot sério:
—Entr' ell y'ls altres hem fet, perque ell, aguantant lo llum, també'ns ajudava.—
Mare y fill dissimularen; pero la resposta semblava haverlos escaldat.

 Un senyor prim de lentes blaus cavallers en un nas de forma major, dirigintse á un senyorás vell, feya la broma aixís.
—Es bonich, molt bonich y, sobre tot molt instructiu jo no'u sabia que á la vinguda de Jesu-Crist ja hi haguessen campanas y temples hont s'adorés la creu.
—Diga que vosté no sap res —responia Joseph.— Donchs sápia tambè que llavors ja hi havia personas mal educadas.
—iQuin pebrot! —mormolaren los altres concorrents, mentres lo senyor gros estirava la levita del prim y tots dos giravan qua.—
—Escolti —cridava'l Joseph— ¿qu' es pessebrista vosté?
—No, senyor, no —responia'l gros tot marxant—; som aficionats.—
Tothom va riure á no poder mes.

 Y aixis passavam las festas quan s'encenia pessebre, y, quan no l'ensenyavam se 'ns fonia'l temps anant á veure los d'en Mestres, en Bordas, en Talarn; en fi, tots los millors de Barcelona, perque tots teniam entrada. Com nosaltres tambè eram pessebristas!

 Per cap d'any, los Reys y altras festas tambè's ballava, fins que, passada la Candelera, 's desguarnia'l pessebre, y fins l'any vinent.


-----------------

 Los anys passaren y un dia á casa nostra mancá la salut, ab la salut l'alegaia , y ja no's va parlar de pessebre. Per altra part, en Bruno s'establí per ell, en Joseph va casarse y l'Anton y'l Magí no hagueran tingut humor per' ferlo tots sols.

 Han passat molts anys , y jo, de noy qu' era, he vingut á ser home; pero mos pares ja no hi son, y per mes que adoro sa memoria, no puch com avans, viure joyós ab sa companyia y venerarlos tant com ells m'estimavan. Deu los tinga al Cel!

 En Joseph, nostre bon amich Joseph, també es mort! En Peret, lo de la Barceloneta, deixá'l teler y va anarsen per mar; no sè que ha sigut d'ell. En Magí tambè ha perdut aquell' alegría: va casarse, y, desprès de viure tant á pler com en est mon se puga, perdé á sa virtuosa muller. En Marlet, qu' era prou rich, vacasarse ab una dona sens cor ni seny, que'l llensá á perdre, y, ple de sentiment, finá. L'Ignasi y'l Fogonista, tampoch viuhen: un morí repentinament y l'altre, desprès d'alguns anys de no tindre salut, acabá sos dias sol, sens ningú que'l cuydés ni recullís son últim sospir.

 Pero, quan s'ha viscut bè ¿qu'es lo morir? Lo que'm dol, lo que'm desespera, es veure al Peret, aquell noy del meu temps, que, vivint en casas de joch y en bordells, perdut del tot, ja no pot esser amich meu.

 ¡Ay Senyor! Quan lo cel de la vida es tant blau y tant pur, ¿qui'u diria que's pogués tornar tant negre! tant negre!



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Lo noy gran

La Paula d'Horta y en Miquel son marit y muller que viuhen en un pis dal del terrat al carrer de las Molas. Ella es bugadera... Pero ¿que 'us diré si tothom la coneix? Ell es camálich y casi no'l coneix ningú, perque del travall á casa y de casa al travall, home pacifich y tan de pocas paraulas, que rara vegada's deixa sentir. En cambi ella baladreja prou, y no's fa res que no sia ordenat d'ella, que allí ningú mes governa. Tenen dos noys, un de dotz' anys qu'es apre-nent fuster, y un altre de catorze qu' encara va á estudi, perque la sèva mare s'ha ficat al cap que ab la lletra ha de ser home. Los dos germans, tocant aquest punt, se barallan com dimonis.

—Gandul, mes que gandul, diu lo xich—, arri á travallar. fes com jo, sua'l cuyro.
—Calla, bestia, que tota ta vida serás un ase —respon lo gran.
—Per no ser ase, vaig á estudi al vespre; fes com jo, —resposteja'l petit. —Tan grandás, anar entre'ls noyets! ¿No te'n donas vergonya? semblas lo pare de las criaturas.
— Bè, millor, cúydat de tu —fa'l gran quan no tè resposta per tornarli.—

Y aixis sempre pel estil se disputan y fins hi ha ocasions que arriban á trompadas. La mare'ls descomparteix; pero sempre donant la rahó al gran, perque, vaja, es un xicot molt savi, y no por tenir may culpa. En prova del que dich, escolteu á n'ella com ne parla ab la vehina del pis de sota, que ha pujat á estendre la roba.

—Ah si, senyora, si, no es perque jo 'u diga, es un xicot de totas prendas, ben parlat y ben tot. Quan entra á una casa, vosté veurá com se treu la gorra, «Déu los guart. Com ho passan?» Ab tots aquells compliments com lo fill d'una casa de senyors; es dir tot, punt per punt lo que diu lo llibre qu' enseya de modos. ¿La doctrina? Tota la sap, full per full; si fins aquí á casa devegadas la canta á tall d'ópera. Y la lletra que tè! Entri, que li vull enseyar un quadro que'm va fer pel dia del meu sant. ¿Que tal? ¿Eh? ¿Oy que sembla fet ab motllo? ¿No li dich? Miri, es un dirli á vosté, per lo saber que tè, 'l mestre l'ensenya per vuyt rals, y ell, lo noy fa dir las lletras al petits y 'ls acompanya á casa; perque, filla, un duro cada mès, són molts quartos. Vuyt rals al mes ¿que no es prou? Per guanyar vuyt rals, tinch d'anar com un' arrastrada... Y tot está tan car al dia d'avuy! Pero faig lo pensament: ¿puch patir? ¿dos anys? Despres ell ja se la campará; y mes tart, jo y son pare tindrem una bona vellesa... Y'l sentís parlar castellá! L'altre dia va venir un soldat que li rento la roba, un castellá d'aquells mes entravesats, que devegadas li dich «vèsten á <i>tu tierra</i>, que no t'entench,» y, filla! comensa'l noy parlar com ell; no's pensi tres ó cuatre paraulas, un quart seguit li va donar conversa. ¡Y tot tan ben xafat! Vaja, li dich que donava gust. Si ara no fòs á estudi, li faria llegir lo romanso d'aquells tres que varen matar la setmana passada. De la manera que 'u llegeix y ab aquells accionats, li faria trencar lo cor»

Axis, poch mes poch menys, s'esplica ab tothom, y'l noy segueix anant á estudi ab lo consentiment de son pare, que á tot lo que vol sa muller arronsa las espatllas.

Lo noy xich te setz' anys, ja es fadrí y vesteix com un home, lo gran aviat ne fará divuyt, y encara va ab aquella capa vella, que fa tant temps, varen donarli uns senyors, y ab aquellas calsas que li son curtas, y ab aquell posat que dòna la viciadura dels pares: encara es un noy. Tè divuyt anys, y aviat li vindrá la quinta; no hi ha mes, ja es hora de ferli guanyar alguna cosa. Vetaqui que llavors lo pobre xicot comensa á sentirse punxadas y un dolor, un cert dolor á las camas y á la viga de l'esquena, com que necessita dos bastons pera caminar; y passa dos anys d'aquella manera trista, distrayentse de tant en quant, destapant l'olla hont se cou lo dinar, ó cridant á las vehinas. Arriba lo dia del sorteig, y cau soldat. ¿Com ho farem? ¿Com ho direm? Van á trobar á un palatreca que ab açó de quintas hi te una má d'ángel, y ab quaranta duros que mantllevan los pares del xicot s'arregla la cosa. Després d'algun temps (perque'l mal be ha de durar un xich mes), cansats y empenyats fins á la nou del coll, prenen la resolucio de ficar al noy en una casa de comers hont de prompte no guanyaró sino cinch duros al mes.

Es molt poch; pero ¡bah! ja anirá pujant de mica en mica. Al cap de dos dias, lo principal ja li diu que no serveix; y veus aquí als pares desesperats buscant d'açí y d'allí qualsevol cosa per' ocupar son fill. Un esmolet necessita qui li rode la mola, se convenen, desprès de regatejar molt, á sis rals cada dia; pero'l xicot s'ha criat tan fluix, qu'en cap de las maneras pot fer voltar llarga estona aquella roda. ¿Donchs que fara?

----------

Lo xich estalviant ha arrivat á tindre una botigueta de fuster. Es un bon travallador, sap bon xich de lletra y de dibuix; pero tota la vida será un ase de travall.
Lo gran (oh'l gran ray!) ha exit ab la seva, ja's guanya la vida ab las lletras. Tot lo dia's passeja com un senyor cridan pels carrers: «Lo diari d'avuy, dos quartos.»



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La pregunta de Sant Pere

(Tradicional)


Quan Jesús anava pèl mòm, una vegada ab St. Pere eixia d'una ciutat á la que l'ira del Etern Pare enviava foch pera destruirla en cstich de sos pecats. Havian ja caminat bon xich, quan lo sant apóstol se girá á mirarla ab llástima, y, desprès de passarse la má per la barba com qui rumia, diguè ña son Mestre

—Senyor ¿perqué vostre Pare y Criador nostre, tant misericordiòs com es, per' castigar las malesas d'aquesta gent, destruheix tambè la ciutat? ¿^pdoan haver pecat las casas y 'ls moniments?—

Nostre Senyor no respongué.

—Pere, cull açó — li maná, signant un vesper que hi havia á la vora del cami. —

St. Pere va cullirlo

—Fícatho á la pitrera—afegí'l Senyor, —
Aquí'l porter del Cel obrí uns ulls com lo puny, y's deturà com encantat: Jesucrist li dirigí sa mirada divina.

Llavors lo bon apóstol s'obrí la túnica, fica lo niu a dins, y arronsa las espatllas com qui diu:
«No 'u entench.

No trigá molt á tornarse vermell com una grana, desprès se posá á saltar com un desesperat posantse las mans á la roba per estrenye lo que a dins hi tenia

—¿Qué fas?— preguntá'l bon Dèu.
—¿Qué faig? Miréu com m'han posat lo pit.—responguè'l deixeble llagrimejant.—

Y's desabrigá donat eixida á unas quantas vespas que volaren y á una muniò d'altras que ja eran mortas y caigueren á sos peus ab la bresca tota malmesa.

Lo pit lo tenia com un Llátzer.

—Has mort las vespas— seguí'l Senyor—; mes lo vesper, ¿perquè'l xafavas? No t'havia pas picat!—

St. Pere no responguè, ni menys preguntá lo que alló volia dir.
¡Massa que 'u entenia!



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La Perla de Ribera

I
Pel any 14, quan ja havian tret als francesos, al carrer de Sellent hi havia un triper que li deyan Nofre. Fora d'aquest enginy, tenia altres negocis que li donavan molt, y entr' ells lo de l'usura, com que al darrera d'una ventalla reixada al estiu y de drap al hivern, hauriau vist casi sempre sa careta bifia y arrugada y sos ullets llagrimosos allí esperant als malaventurats que la haguessen menester, tal com espera la malvada aranya á la pobra mosca. Lo dinerera son amich, sos plers, sos goigs, las unsas de perruca, que, al vespre ans d'anarsen al llit, y endemá al llevarse, guaytava y feya dringar ab una alegria rabiosa corn la del qui assedegat anès bevent, bevent sens apagar may la set. Lo vestir, qué poch u costava! casi pot dirse que no'l variava may. Mocador lligat al cap, gorra d' aucellets, mocador de pita al coll, gech de panyo d'Aragó, calsas de bayeton y, á tot' hora y á tot temps calsava espardenya son peu nu. Aixó sí, may deixava la vara de freixa ab tireta de cordobá, y la duya ab tanta magestat com si haguès sigut un bastó de mariscal.

Lo qu'estalviava ell, prou que'u gastava sa filla, hermosa Tana, aquella que li deyan la Perla de Ribera, la que robava'ls cors de tot lo jovent; perque son pare, avar del Nofre, hauria donat las ninas de sos ulls migrats y fins totas sas caras dobletas per' acontentar á la noya, únich rebrot que li deixá sa difunta esposa. De rets, corbatas, gipons y faldillas, demaneune. ¿Joyas? ni á la Argentería. Y á tots los balls d'any la duya, y al de la Patacada ella treya sempre la mes rica disfressa que's pogués imaginar. Y al vell fi queya la baba contemplantla com un benaventurat, y la deixava llaurar á son gust.

Era alta, un xich plena y molt ben feta, son blanch rostre un model de bellesa; pero en sos ulls grossos entre verts y blaus y en sa boca xiqueta y rosada s' hi pintava un fret menyspreu que res podia véncer.
Ab tot açó, ja podeu pensar si tindria pretendents: hereu Riera del oli, lo blanquer que's tenia per mes rich de Barcelona, un jove advocat, alguns comerciants dels forts; fins lo fill d'un marqués va donar un sentiment als seus pares, perque, de totas maneras, volia casarse ab ella. D'aquell carreró de Sellent ja uns ne deyan lo carrer de la Perla y altres lo carrer de l'Amor, perque may hi faltavan galants fent la passada; mes ella, quan s'estava vagarosa seyent ab peresa vora'l llindar, ab lo gipó de satí, las arracadas d'esmeragda, son davantal de seda y sas faldillas d'indiana forastera, girava sempre la cara ab indiferencia; y quan á la nit sentia al peu de casa seva alguna tendra cansó d'amor, quin goig tenia considerant lo sofriment que la dictava! perqu' ella d'amor no'n coneixia pas: á tots los casadors rebujava, pobres, richs, lleigs y hermosos. No es que tampoch fos llicenciosa; era, pèl contrari, honrada com la que mes, per vanitat, quan menys, que aquest y no altre sentiment podia cabre en son pit.
II
Un mitgdia d'estiu, en lo pati de cal Nofre, pati cobert la meytat per un porxo y altra meytat ab un parral, travallavan de fort y de ferm la Tana, dos mossos y un baylet de dotz' anys. No's sentia mes brugit que la remenadissa d'ayga, lo xirich esgarrifós del ganivet corrent per la broca y'l rascar de la mateixa eyna. Aquella quietut y la presencia de membres y entranyas sanguinosas qu'en gran munió hi havia á pilas y rastellers, al qui no hi fos acostumat, li hagueren produhit una impressió estranya. La Tana callava per costum; l'actiu y arruixat Marrá travallava ab delit cayentli'ls rustechs y crespats cabells damunt del front y amarada de suor la cara innoble; pero de tant en tant, sos ulls negres dirigian una mirada fogosa á la gentil pubilla, que ab la satisfacció y'l menyspreu de sempre, feya com qui no se'n adonés; lo burleta d'en Lets, que arrupit ensenia la fogayna, tot sol se reventava de riure; fins qu'estirant son cos llarch y prim y xuclant un cigarro de tabaco negre, preguntava ab to provocador:
—¿Qué tens Marrá? Estás molt motxo. ¿Qué t'has jugat la setmanada?
L' altre no responia.
—Donchs —continuava en Lets— qué no estás gayre bo potser? Mira que jo sé un metge que't curaria.—
Lo Marrá ni una paraula.
—Sabeu qu'es? —afegia'l baylet— que ahí va eixir tart de la taberna y ara tè són.
—Titó —responia aludit—, vejas de no ficarte ab mí, perque't dono tal plantofada, que't revento.
Lo bordegás abaixá 'l cap y no torná resposta.

—Home; no te las pegues tan fortas —exclamava en Lets tot pipant.— D'ensá que has vist aquella ovella tant blanca, ab tu no s'hi pot parlar. ¿Oy que de bona gana farias lo negoci de'n Robert? (duas de negras per la blanca.) Oy que sí?
—Mira, Lets —responia'l Marrá pujantli la mosca al nas—, ja vaig dirte ahí que no volia mes bromas, y aquesta es última vegada que t'aviso.
—Vaja, vaja —deya quadrantse la Tana.— Poch enrahonar. Valdria mes que pensesseu ab la feyna, qu'en venint lo pare, encara la trobará per fer.—

Los ulls del Marrá guspirejavan. En Lets, sens fer cas del reny, continuá:
—No será per tu l'ovella blanca, un altre lluhirá la seva pell. ¡Pobre marranet vejas si encara't vol la gravada.—
Aquí  va esclatar la ira del jove enamorat.
—Re... Déu! —cridá.— Aixó s' ha d' acabar.—

Y, alsant un gros cap de bou que tenia entre mans, sens encomanarse á Dèu ni al diable, va llansarlo contra'l pit d'en Lets, que caygué estirat pegant una forta testarrada.
—¿Estás content ara? —cridava'l Marrá.—

Mes altre, refentse de prompte, s'aixeca decidit, empunya'l ganivet, y, com pedra desparada de la fona, cau damunt de son company clavantli tot lo ferro entre pit y coll. A tot açó, la Tana deya ab sa fredor:
—Y ara! que son boigs?—

Mes quan lo baylet eixint de sa confusió, vegè caure al Marrá bramulant com bou ferit d'un cop de mall, surtí  al carrer cridant ab un gran plor:
—¡Assistencia! assistencia! Correu, que han mort un home ! correu!!—

Y 's torcia y 's retorcia, cridant y plorant d'esglay y de sentiment.

En Lets, pensant en la magnitut del crim que acabava de cometre, corra cap á fora; mes un mosso de l'esquadra ja'l detura en nom del rey. Ve l'arcalde seguit de tots los vehins y altres curiosos, que invaheixen la casa ab la forsa de l'onada, y troban á la Tana, que ab los brassos plegats contempla al desventurat jove dessangrantse y llansant un gemech continuat. L'arcalde pregunta; mes ningú'l sent. Tothom mana, tothom crida.

L' un:—Aneu á cercar draps y venas.
L' altre:—Correu per un confés; ó sino, morirá com una béstia.—
L' un corre per aíçí, l'altre per allá, fins que's presenta'l jutge acompanyat del escrivá, sos agutzils y un metge, qui desprès d'examinar al ferit, remena'l cap, y, dirigintse al representant de la justicia, diu que no hi ha remey. Comensa un interrogatori, y, mentres tant arriba'l vicari, qui, despres de parlar ab lo jutge, s'ajup al peu del pobre jove per' confessarlo; mes en va: cada vegada que intenta respondre al sacerdot, á cada polsació de son cor, ix de la ferida un raig furient de sanch que, lliscant avall, aumenta'l gros bassal que ja s'ha format. En Lets ja confessava'l crim, y la Tana, cremada de tantas preguntas, deya á ne'l jutge:
—¿Que ha de durar gayre açó? Ja estich cansada de gastar saliva en va.
—Durará fins que s' acabi —responguè'l funcionari.— Jo so qui déu preguntar y vosté callar quan no l'interrogo.
—Senyora, respecte á la lley representada aquí  per sa senyoria— afegí  un agutzil xato y llardós.
—Aquí  hi ha'l noy que 'u sap tot —cridavan unas donas, acompanyant al Titó mes groch que la cera.
—Ell ha vist tot com ha anat—afegí l'una.— ¡Quin trago, pobra criatura! Sórt de la medecina que li he fet pendre.—

Lo jutge li va fer algunas preguntas, que'l noy va respondre satisfactoriament; mentres lo Marrá feya las darreras extremituts girant la vista enterbolida vers la filla de son amo. Dos homes carregavan poch desprès son cos difunt á una llitera; mentres los mossos de l'esquadra s'enduyan pres á n'en Lets. Surtia'l jutge ab sos acompanyants, y la Tana, girantse á la gent, qu'encara eran á dins fent preguntas y comentaris, va dir imperiosament:
—Fóra tothom d' aquí , cada hu á casa seva.—

Y 'ls feu eixir, tancant la porta darrera d'ells. Lo carrer tot era ple de gent. Cada hu, hi deya la sèva. Una dona exclamava:
—Ella n' ha sigut la causa; jo la penjaria.
—Y qu' es descarada! —responia un' altra.
—Vetaquí que son las dónas —deya un minyó ja entrat en anys  á un altre de jove.
—Qué voleu que'us diga?—mormolava una vella—may l'havia tinguda per res de bo.—
Mentres tant, ella ja tornava á ser á la eixida, y cullint de terra lo cap mitg pelat, deya repassantlo:
 —Pobre Marrá! me sap greu, era molt travallador.—

III
Quan lo Nofre, qu'era per ciutat va saber, lo que passava, corregué á casa seva, y, desesperat, reptá amargament á sa fila, fins al punt de ferla plorar. “Ara —deya— tothom nos mirará de reull sens que'ns valga'l tenir pessetas. Mira, dírá la gent quan te vejan, per aquesta dóna's feu una mort. Véstemen del davant, mala filla; y Dèu vulla que no tingas la paga que mereixes!”

Ella, que no mes estava avesada á sentir paraulas agradosas de son pare,'s va conmoure fondament. Arribat lo vespre ningú d'ells pensá en ficarse un trist bossí á la boca, y, sens dirse una paraula, cada hu aná al seu llit. La nit era ben entrada, y 'l vell no dormia pas, quan va sentir una corredissa dins de casa y la veu de sa filla que cridava :

—¡Ay pare! Pare......! No! no! Pare, per amor de Déu.....! Reyna Santíssima!
—¿Qu'es aixó? —digué'l vell, llevantse esvalotat y encenent una candela en la llantia que cremava davant d'un quadro de Sant Onofre.—

Y vegè á sa fila, que vestida sols ab la trista camisa, correguè á abrassárseli al coll.

—¡Ay pare! pare! per amor de Dèu! Estich perduda no hi ha remey per mi. L' he vist...! Si, ha vingut aprop , aprop , á l'espona del llit. “Mira ¿veus?”—deya amenassantme.— Y pel coll la sanch li anava á raig fet. ¡Ay, trista de mí!—

Y va quedar desmayada als brassos del seu pare.

--------------------------------

Després d' una llarga malaltía que la tinguè á las portas de la mort, la minyona torná en salut. Lo vell si que pot dirse que may mes feu res de bo: ab las molestias y'ls gastos que desgracias com la que havia succehit á casa seva portavan en aquell temps, ab los mals de cap y algun dispendi que havia tingut pera salvar á en Lets de la forca, á fi d'evitarse un altre dia de dol y que'ls noms d'ell y de sa filla correguessen ab lo bum bum del poble; tot açó pensarse pot l'efecte que faria en un home vell y avar. Al cap y á la fí, no podent resistirho, va morir.

La Tana may mes fou la Perla de Ribera, ningú la pretenia ja, ni ella mostrava desitjarho. A son posat altívol, succehí  un aspecte de tristor resignada. Quan algú se la mirava com un objecte repulsiu, ella abaixava'ls ulls, com qui regoneix sufrir una pena merescuda. Mort son pare, reuní  son caudal considerable, y aná á viure ab una sèva tia. Ja no cercava, com avans, novas galas; fins ne rebujava y tot de las que tenia. De tant en quant, se la veya á l'esglesia ohint una misa qu'ella pagava y oferia ab la candela acompanyada del ardit, segons era costum. Tambè's conta que, mentres va viure, en lloch de las usuras del sèu pare, afavorí moltas necessitats. En Lets indultat, per gracia del rey, de la pena de mort, fou condemnat á la de cadena perpétua, y va morir duyentla en lo presidi de Ceuta.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Lo mohiment continuu

I
Quan encara no corrian las máquinas de pintar, los pintadors de motllo guanyavan la primera pesseta. Açó sí, aquellas fabricas criavan una murriesca de xicots, que no'us dich res: cada pintador n' havia de menester un per' tirar lo bach , y allí la pobre canalla'n sentia de verdas y de maduras; lo qu'era, lo que no era, lo que's pot dir y lo que deu callarse. Com, per altra part, la feyna era cosa d'enllestir y un xich compromesa al mateix temps, si'l xicot feya algun erro, badava ó'l seu pintador estava malhumorat, mes promp te Ii queya una trompada capassa d'esdernegar un roch , que no s'adonava d'ahont venia; aixis es que'l que hi entrava tonto, per forsa n'habia d'eixir un xich massa espavilat. Quan esmorzavan á fora'l carrer, los hauriau vist menjant unas llescas de pa que feyan feresa y corre al mateix temps jugant á geps ab la pilota, ó fent entremaliaduras. Encara'm recorda que, quan jo era xich los comprava desperdicis de color per pintarhi'ls meus rodolins.

En los bons temps del ofici y á la etat de deu anys, entrá en Geroni á fer com ells, perque sos pares qu' eran pobres y carregats de criaturas, se'n veyan un feix per' mantenirlas. Quan va ser al temps de pendre ofici, triá'l de pintador, y va eixirne un cap d'ala. Molt jove y després d'haver seguit un xich las bromas de la font Groga, la d'en Xirot y á ca'n Gomis, li caigué una brossa al ull, y va casarse. No li portá diners la seva dona; pero ab ella va trobar una bona companya mes feynera y estalviadora que cap formiga. Des de llavors, en Geroni deixá companys y disbauxas, y á la festa, si ella no volia surtir á passeig, ell marxava, quan per fora la ciutat á replegar quatre caragols ó, quan al rech, quan á mar, á veure si agafava algun peixet pel vespre. A las vetllas sempre l'hauriau trobat á casa entretingut ab quatre eynotas arreglant alguna cosa ó be fent ormeigs y guarniments de pescar.

Com l'esposa del Geroni era mes amiga d'estarse á casa que de res mes y, per altre part, Dèu no'ls havia donat fills y tenian una salut bona, tots los mals de cap del Geroni eran travallar, y á la festa pendre'l volantí, anarsen cap á mar, y, en certs caus que per las rocas ell sabia, segons regnás llevantet ó llevetjada, tirar á la móllara ó al congre, y, quan n'era temps, ab lo salabret fer un bon sarró de gambas y cigalas.

En un terradet que hi havia á peu pla del pis, criava cunills. Ell mateix los va fer las gabias, y d'ell erán obra las del verdum y'l canari que refilavan en lo menjador. Quan á la seva Guideta se li desmarxava'l torn de fer vitllas, ell totseguit li feya anar com un rellotge. Vaja, la seva trassa era gran. Y ell s'ho coneixia; quantas vegadas havia dit:
“¡Ah! Si jo tingués lletra, no mes un xich de lletra, anys ha que hauria deixat los motllos.”

II
Aquesta vida durá un grapat d'anys; mes veus aqui que vingué un temps en que va tindre molta boga lo problema del mohiment contínuu, y, com en totas las cosas, hi havia parers diferents: mentres uns sostenian la seva possibilitat, altres ho reputavan impossible. Lo bo del Geroni, que, apesar de sa ignorancia, era molt curiós y en tot dava cullerada, hi pensava alguna estona; pero ab las sevas fal·leras se'n distreya y fins qui sap quan no se'n recordava. Mes veus aquí que una festa al matí vestit de cada dia ab la brusa neta d'indiana y la gorra vermella á tall de casquet, després de haverse afaytat y arreglat l'espés bigoti sens puntas, la mosca y los bucles, se dirigia ab la canya á la ma cap á la punta del moll, quan, al ser á la Riba, va saludarlo un altre home que duya brusa blava y gorra d'encerat.
—Ola, Tonet! Ahont vas tan dematí?— li cridá en Geroni.
—He surtit á orejarme un xich, perque, fóra'l temps d'anar y venir de la fundició hont travallo, gayre be no'm moch de casa. Perqué, jo'us diré, estich travallant ab açó del moviment continu—va respondre aquell.
—Y donchs? y donchs? com te marxa? —va preguntarli ab interés lo nostr' home.
—Encara está endarrerit —va fer l'altre;— pero jo tinch confiansas d'eixir ab la meva, perque, ara com ara, ja he descobert una máquina que, moguda per un gos ó un ase xich tot lo mes, dona la forsa de vint y cinch cavalls.
—Home! que'm dius? —exclamava admirat lo pintador.
—Lo que sentiu, ni mes ni menys—tornava altre.
— Fins ara ningú ha pogut arribar á n'aquest resultat, per ço 'us dich, que confio surtir ab la meva. De lo que ara tinch fet, junt ab lo privilegi, una societat industrial ja me'n dona divuyt mil duros.
—Noy! que diners! Digas que ja no haurás de travallar— deya admirat lo Geroni.
—¿Y que son divuyt mil duros? —preguntava ab to de menyspreu lo manyá.— Avans de donar per aquest preu la meva invenció, primer ne faria trossos. Y, despres, que no m'acontento ab aquest resultat, vull arribar al que'm proposo, y res mes. Ja'u sentireu á dir, ja veureu mes d'un cop lo meu nom pels diaris. Deixeumen anar—afegia trencant la conversa—, que ara recordo d' una cosa, que...
—Sí, sí —mormolá en Geroni, volent dissimular sa curiositat—, jo també vaig á veure'ls peixets que fan per allí á n'avall. Vaja, donchs, que t'hi conserves, Tonet. Recados.—
Y emprenent altre cop la marxa, una estona desprès era á la punta del moll.

Mentres desembolicava'l guarniment per' lligarlo á la canya, torná á recordarse del que Ii havia dit lo manyá. “Qui sap com déu ser?” —rumiava.— “Pot ser una cosa senzilla de res..... ¿Quantas ne veyem, que, á no saberho,'ns farian riure?... Y 'l qui trega açó, no'n será poch d' alabat! Tothom sabrá'l seu nom... Y'ls diners, y'ls diners que guanyará!.. Vetaquí las máquinas de vapor á terra, perque açó no gastará llenya ni res; fará'l fet com aquell qui diu per obra del Esperit Sant. Oh! si's pogués fer, ja fora arribar molt per amunt.Y 'm sembla que no es res impossible, perque un volant ben gros de ferro ab los seus contrapesos, combinat ab cert joch d'engravacions y mollas..... Tots los coixinets de bronzo, y fins; açó sí, ben fins..... Sí, si, no pot fer falla per cap estil, y jo he de veure de posarho en planta, avans que un altre'm guanyi per ma... Mentres tant, esmorsem y anemho pensant..... Pero ¿y l'esmorsar? ahont es? Be! Bona l'hem feta! L'he deixat fora del sarró al treure'ls guarniments, y algun pillet ó alguna ratota me l'ha comprat. Senyal que havia de menester. Ja dinaré en sent á casa. Vaja. pleguem y anemhi, que avuy no s' ha probat res.

III
Carregat de pensaments y mal de cor, arribava dejorn á casa seva.
—Avuy si que ni un xanguet porto—deya tallant un crostó de pa—; pero aquí dins—feya trucantse'l front— duch la nostra felicitat. Mira, Guideta , ja comensem de ser vells: jo no tinch aquell pols tant fí d'avans y de dia en dia no manejo tant be'l motllo, tu ja necessitarias repós, que'ls brassos te pesan, per mes que fassas corre'l torn com una desesperada á fi d'aumentar lo reconet que'ns mantinga quan ja no poguem mes. Las máquinas que's posan tiran á perdre'ls pintadors. Oh, sí, aquest es lo segle de las máquinas, crech que, ab lo temps arribarém á no fer res ab la ma. Jo sempre 'u rumio, y avuy he tingut un pensament, un gran pensament. Ja 'u veurás.

Alló del mohiment contínuo, tu no saps lo qu'es; pero jo t'ho diré: es una cosa afigurat un vapor que anés sempre y tot sol, sens foch ni res. Donchs encara ningú ho ha descobert, tothom hi troba pels; pero jo avuy, després de pensar, tornar á pensar y rómprem la testa, he dit: “ja 'u tinch.“ Ara s'ha de posar en planta; pero, filla,'s necessitan diners.
—Diners ? —esclamá ella ab esglay.— Molts diners?
—Ab quaranta duros, no mes, ho probo —afermá en Geroni.
—Quaranta duros! quaranta duros! —repetia ella ab dolor.—Que't pensas que no son res quaranta duros?—

En Geroni remenava'l cap y deya á sa muller :
—Pero dóna, si, gastant quaranta duros, aquests te'n portan cents y mils, que t'estimarás mes? guardarlos? Digas.
—Y si'l que pensas no't surt bé? Ho perts tot, y'ls diners, ja'u saps si costan d' arreplegar—objectava la Guideta.
—Pero vínam aquí —afegia ell.— Si 'ls pagesos, ab lo temor de perdre'l gra, no'l llansessen á la terra, ¿cullirian espigas? Per artra part, jo n'estich cert y segur, ho veig clar com lo sol que m'anirá bè. D'aquí á pochs dias, quan ja'u tinga en planta, me'n vaig á trobar al gobernador civil y al capitá general, y'ls dich: “Deu los guart. Vinch á veure á ussias (perdonin si no enrahono gayre bè, que so un pobre y no tinch cap lletra), vinch á véurels per ferlos saber que jo he tret la máquina del mohiment contínuu. Fassan lo favor, si tenen gust d'arribar fins á casa, tot passejant, que'ls ensenyaré com va, perque despres, si algú ho olora, no diga qu' ell l'ha treta y tinguem rahons.” Ells quedarán parats y'm mirarán de cap á peus. “Ja poden mirar —farè jo—, encara que vaja ab brusa y espardenyas, no so cap tonto. ¿No 'u volen creure? Vingan á casa y ho veurán per sos propis ulls.” Desseguida farán enganxar lo cotxo, vindrém, y, quan ells vejan lo qu' he fet, ja 'm guaytarán d'un' altra manera, fins me farán barretada; y'm firmarán un paper conforme ningú pot fer ni tenir d'aquestas máquinas sens lo meu permís. Llavors, qui'n vulla, que pagui..... Ja 'u veurás, ja 'u veurás que'n serem de richs!—

Ab aquestas y altras rahons tractava'l Geroni de convence á la Guideta y á la fi ella s'ho va creure tot. Lo diumenge vinent tragueren quaranta duros dels tres cents que tenian á la Caixa d'ahorros, no sens alguna llágrima de la Guideta, á qui era açó arrancarli un caixal. “Pero be— pensava ella— es perque'ns ne valga mes. Alabat sia Dèu.” Y açó l'aconsolava un xích.

Tot seguit en Geroni doná ordre de que li fessen un volant gros de ferro, comprá algunas llatas, y en havent plegat s'ocupava ab dalé en la construcció de sa obra. Tot sovint al mitj dia era al encant á triar ferros, com engravacions, politxas y altres objectes; y trasca que trasca vespre y nit convertint la sala en teler endiablat de fustas, ferros, cordas y cordills. La dóna tot sovint Ii deya:
—Encara no s' acaba? Tinch la sala com un corral, no puch fer hi entrar á cap persona.
—Pren un xich de paciencia, que n' hi ha per pochs dias —responia ell.—

Pero alló no tenia fi y s'hi anavan esmersant diners y diners, ab gran pena de la Guideta, que, devegadas, tota sola plorava com una Magdalena tot travallant en lo torn, mentres son marit feya, desfeya ó rumiava la mostra. Mentres tant, la pileta de la caixa anava enxiquintse, lo Geroni tornantse mes vell del qu' era y la muller corsecantse de pena, fins qu' ella, ja no podent sufrir mes lo veure com la casa anava cap per avall, resolgué contarho á mossen Joseph, lo rector parent d'ella. Lo capellá, després d'aconsolarla, va prométreli que procuraria veure si hi posava remey; y un mitg dia va presentarse á la casa, y entrant en conversa, tractá de ferho ab molt bonas rahons; pero fou com posar llenya al foch, perque'l Geroni despres deya que aquell home era dels que volen que ningú hi veja “y á mí no m'enganya, que'l veig venir d'un' hora lluny”—afegia. —


IV
Perseverant en sas fal·leras no volent escoltar ni'ls concells de cert senyor vell, home de bè y entés en materias de física y en particular de mecánica, anava gastant temps y diners sens adelantar un pas. Ja no era home festós, divertit y pacient; lo malhumor s'havia amparat d'ell, en termes de no tractarse ab ningú dels companys del travall, que del darrera anomenavan lo mohiment boig; al noy que l'ajudava, per no res lo feya malbè á cops, ell que avans no podia veure castigar á una criatura! Y sempre tenia reganys, may paraulas d'amor per la seva dóna, per la pobre Guideta que valia mes or del qu' ella pesava!

Capficat, frenétich, rabiós y no sabent ahont darla, un diumenge á la tarda volgué provar si's distreya surtint á fora com avans feya. Un cop passat lo portal, ja semblá que se li aíxamplava'l cor, y, després de rodar pel glacis (açó era pel juny del 52, quan encara hi havian las murallas), marxá camps á travès cullint las caragols que trobava pels marges, y anant aixís á la bona de Déu, arribá á dins d'un torrentot hont va veure á dos senyors, que reposavan assentats damunt d' una pedra. Lo mes vell tenia fixos los ulls en un ruch que pastorava per las voras sens anyorar la companyia d'uns gitanos que, mes amunt, feyan lo sopar. En Geroni va saludarlos.
—Home —deya'l mes vell al altre—, ara acabo de trobar una cosa que anys ha fa bullir molts cervells.
—¿Qu'es? —responia'l jove.
—Lo mohiment contínuu.—

Al sentir açó, en Geroni va pararse com qui ha perdut alguna cosa y mira per terra.
—Espliquis —contestava'l senyoret.
—Mira —continuá'l vell— veus aquell ase?
—Sí.
—Donchs he observat fins ara, sens pérdrel may de vista: venint remenava la qua, menjant també la remenava y, ara que reposa ben ajassat (tè ¿veus?) encara la remena. Lo mohiment contínuu, donchs, es á la qua del ruch.—

Lo senyor jove esclafí una rialla, mentres lo Geroni marxava roig com un pebrot.


V
Pel camí reflexionava tot lo que respecte á sas caborias li havian dit personas diferentas que li volian bè, lo pesat é inútil de sas probaturas que'l havian dut á perdre casi tots los diners; y refentse tot plegat, arriba á casa seva, y diu:
—Guideta, ara mateix acabem de perdre tot lo que teniam avansat; pero he pres una resolució ferma: demá cridaré al drapayre pera que trega tots aquests ferregots , no'ls vull veure may mes. Vull viure tranquil ¿sents? com avans vivia. No tenim diners; pero'ns restan las mans per guanyarne. Te, aqui't porto un mocadorat de caragols.—

La Guideta no s'hi veya de cap ull: sospirá, va plorar; y, llansantse damunt d'ell (com ningú ho veya) va donarli un' abrassada forta y fins una mossegadeta á la galta.

---------------------------

Des de llavors, lo Geroni torna á pescar y á ser lo mateix d'avans. La Guideta no mes suspira'ls dinerons; pero may ne parla per no ofendre al seu marit. No fa pas molt temps, corria pel vehinat que havian tret una galant rifeta: ells ho negan; pero jo no sè que hi haurá de cert.

Cosa de dos anys arrera, en Geroni va trobar per la Barceloneta aquell manyá conegut seu. Anava mes brut que un carboner, duya la barba un xich llarga, y son aspecte era'l d' un home carregat de penas.
—Y donchs , Tonet ¿que tal? com van las máquinas? —va preguntarli.
—Que voleu dir? —respongué aquell—¿lo mohiment? Ca! vaig deixarho corre. ¿Voleu que 'us diga la veritat ? Es cosa de molta paciencia y no pocas pessetas. Pero no hi he perdut res, perque, tot probant, no sè com, enlloch del que volia, vaig descobrir una máquina d'escurar xemeneyas. Veniu á casa, que la veureu; vos agradará.
—Donchs jo he arribat á saber qu'es lo mohiment contínuu—diguè 'l Geroni.— A tu t'ho confiaré; pero ¡ey! no'u digas á ningú.—

Y acostántseli á cau d'orell, afegí:
—Lo mohiment contínuu, es la qua d'un ase.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Observacions:
El relat es publica amb els noms següents: Lo mohiment continuu, Lo mohiment continuo, Lo moviment continuu i El moviment continu.

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari
Subscriure's a: Missatges (Atom)