Viatge tenebrós

I

L'una cosa es ser cristiá y l'altra ser ximple, senyor Comella. A vosté l'empeny la moda dels temps, y á mi sols me governa la meva conciencia. Qué hi vol fer? Vosté, anys atras may se móvia de l'esglesia y sempre anava á la sagristia darrrera de mossen Tal y'l pare Qual; jo, fora'ls dias d'obligació, casi no hi anava, ningú'm veya pasar de la pica de l'ayga beneyta, y ab capellans, sens deixar de respectarlos á tots per lo que representan y a cada hu en particular segons lo que val, ningú m'ha vist tractarhi mes que ab l'altra gent: vosté, avans, semblava que's tornès boig parlant del rey llegítim, del que hi tenia dret. jo sempre he cregut y sostingut que ningú tè dret de governar un poble contra la llibérrima y expontánea voluntat del mateix. Y avuy, avuy, vosté, senyor ex-absolutista y actual partidari de totas llivertats esmaginadas y esmaginarias, fins á la tirania, avuy me surt negant tota base de creensa religiosa y tractanme d'atrassat ..... No, no cal sino viure per` veure cosas! Sapia que jo vinch d`una familia lliveral de sempre, que m'ensenya de respectar las ideas dels que no pensan com jo, y, fins avuy, sò estat conseqüent: jo estimo tot lo que sia progrès, tot lo que sia caminar á la perfecciò, y'm conformo á tots los usos nous que no dugan perjudici; pero may renegaré de lo que la fe'm dicta, la rahò'm demostra y m'han ensenyat los pares, com tampoch en mi no's barrejaran may l'excelencia de la religió y las miserias terrenals de la política.

—No cal que's canse, que tot aixó es perdre temps en va; tinch tart y sembla que vol ploure. Estiga bo. —Y deixant, à n'aquell home pesat ab la paraula en los llabis, vaig ficarme a St. Llorens. Ja s'acabava'l rosari.

Aquella esglesia gótica era plena de devots. Entre no haverhi mes llums que'ls del altar major y que l'esglesia era guarnida de drap negre, casi no pot dirse que allí s'estava á las foscas. Jo hi havia anat pera sentir al pare Trabal, que vinguè á la vila ab fama de gran orador, y vaig assentarme com poguí en un racó que, al costat.de la dreta, forman la barana del presbiteri y un confessionari. A la feble claror d'una llanterna, lo vicari mená l'oraciò mental, y, un pich finida, lo reverent pare se'n pujá á la trona.

Era home d'uns quarant' anys de bon present, fins tenia cara de savi y potser tambè 'u era; axis es que jo ben predisposat á favor seu, comensi á escoltarlo ab desig de no perdre ni un mot.

Pero ay! quin desengany m'esperava! Al sentir aquell accent catalá en parla castellana, ja'm cayguerem las alas del cor. "Qué pensa aquesta gent?—deya jo entre mí. —Devem ser á Castella, per ventura?.... Si 'u sabian lo que aixó'us escau y'l fruyt esperitual que'm trayéu...! Vaja, vaja, tant se valdria no fer res." Al mateix temps, lo llengatge era inflat y conceptuòs; y quina veu! y quins accionats mes artificiosos. Lo sermò era cosa de broma com lo purgatori pintat que's veya en l'altar major.

------------------------------

II

De sopte, trona. altar, llums, gent v predicador, tot va desapareixe, y, al despertarme esverat, res vegí: estava del tot sol y á las foscas. A l'hora acostumada, havian tancat l'esglesia ignorant que á dins hi haguès un home adormit.

"Què faig? —pensava jo. —No tinch mes remey qu'esperar á demá.... Y la pobre Francisca, y la noya, y'l sogre ¡quin' ansia tindrán! Quina nit mes llarga será aquesta per ells y pera mí! Dèu meu! Dèu meu!"

A dins, la quietut era sepulcral; pero a fora ploviscava y s'havia desencadenat un llevant furiòs. Com lo fret se m'havia posat als genolls y á l'esquena, me passí de mánegas lo jayque, y, apretantmel bè, vaig estarme allí arraulit.

Entregantme á la soletat de mos pensaments. ab los ulls de la imaginaciò que'm semblaven esser mos veritables ulls, veya un sens fi de cosas estranyas. Lo temple sens, los draps negres, llumenat ab feble claror de celestia, s'animava per instants: doblegantse las columnas, s'abaixava fins casi á xafarme. y, adressantse aquestas, tornava á ser alt y magestuós, las claus que traban la volta, estirantse, com cuchs, casi tocavan á terra, y, després, encongintse, tornavan á son centre: s'alsavan las llosas, y eixian moltas calaveras blancas, lluentas, espantosas; mentres, pèls vidres pintats de las finestras, entravan monstres de diversa forma y magnitut en figura humana: los uns eran xichs, xichs y tenian un cap colossal; altres eran llarguíssims, prims, subtils: uns venian á cavall d'animals mes estranys qu'ells, altres batent sas grans alas, y'ls demès, com si fossen fum, s'estiravan y aixamplavan desfentse, y desprès tornavan a pndrre cos. Jo'ls vegí unirse en barreja estrambótica, y riure, patonejarse d'una manera infernal: y, al voler apartar la vista d'allí, vaig adonarme de que las figuretas dels capitells me feyan ganyotas y accionats desesperadors. Açó que dich, passa en breu moment, v desprès lo temple restá fosch y quiet com avans.

Tanta era la quietut de dins, que, apesar de la tempesta de fóra, mas orellas fins percibian lo rosech dels corchs y'l petar que, un cop açí, altre allà, feya'l fustam. Jo estava possehit d'un temor supersticiòs que aumentaren uns xisclets y unas corredissas lleugeras y precipitadas, quan, sentint una cosa que passava fregant en mos peus, vaig alsarme esglayat donant un giravolt....

Torná la quietut que sols fou trencada per un rabiós "¡mahuu!" eixit ab tota la forsa dels pulmons d'un gat, y llavors, refentme y tornant en mí, vaig allargar lo bras vers la cadira per asseurem; pero no la trobí pas á dreta ni á esquerra, á darrera ni al davant.

"Senyor, qui sap quan temps me toca d'aguantar aquest suplici.de foscor, ansia y soletat!"—deya jo, sospirant y sens gosar á mourem del lloch hont me semblava estar clavat. En aquell moment, lo rellotge ab só tremolòs tocava horas.

"Las onze! no mes las onze! ¿Y fins a las cinch he d'estarme aquí...?"

Aquesta idea'm doná esperit per resóldrem á tantejar si trobava un lloch hont acomodarme: y no havia pas donat cinch passas, quan ¡ay! vaig rebre una forta camellada que'm feu venir l'ánima a las dents.

Passada la primera impresiò, eneara tinguí d'haver goig de lo que m'havia danyat, qu'era un banch llarch y ample, hont me vaig asseure primerament y m'hi ajaguí desprès.

La duresa del llit y una ratxada d'ayre que no m'esplicava d'hont poguès vindre, me feren resoldre á marxarne, desprès de calcular aixís mateix: "Lo banch encara m'ha servit de guia, perqué, tombant pèl cap de la dreta, me trobarè á la capella de St. Narcís: esglesia amunt, agafantme dèls reixats, duas capellas desprès... no... si, si, just, duas capellas, hi ha altar de Sta. Tecla, giro a la dreta igualment, y á las palpentas obrirè'l confessionari, y alli, ben abrigat y calentò, podrè trencar lo son. No'ns desesperem, que tot plegat no será tant mal com semblava."

Aixis dient, emprenguí ina caminada ab totas las precaucions. Al tocar lo reixat, creuriau que vaig fer la tonteria de mirar si a las foscas veva á St. Narcís?

Amumt y fóra. poch á poquet. Ja sò al altra reixa, desprès ve la paret que separa a St. Pau de Sta. Tecla gloriosa... Ja estich salvat! Faig la girada, camino, camino sens trobar res, es á dir, no pas lo confessionari: en cambi. si arribo á anar de boig, m'estrellava contra una columna del mig del temple.... ¡No hi ha remey! ja'm sò, perdut! no hi ha esperansa de trobar lo lloch regalat que jo cercava!

Pero un'altra idea vinguè en mon ausili. L'altar del Sagrament may està á las foscas, sempre hi crema una llantia; lo mes segur per' arribarhi era tornarmen cap als altars, y poch a poquet, voltant, voltant, tart ó dejorn lo trobaría. Un pich allí, la claror ja fòra prou per véuremhi.

Sens pensarhi mòlt, ho posí on práctica: jo anava caminant sens trobar lo lloch hont volia pararme; ja'm semblava haver dat mes del tom. y ¡cosa estranya! lo llum tant desitjat no's veya, mes perçó no'm detenia. fins que, deixant palpar reixas y pedra, toquí una porta que sols era ajustada. Llavors no tirí mes endavant.

"Aquí no será pas la sagristia —vaig dir entre mí—, no pot esser mes que la porta del campanar." Ficantme á dins, vaig trobar grahons: en efecte, era lo que havia pensat.

Sabent que á cosa de mitja escala hi havia un pis ab duas estadas que ocupavan lo campaner y l'escolá major, vaig resoldre pujarhi, trucar, y, demanant mil perdons, suplicarlos que m'obrissen la porta.

Pujava ab gran cautela aquella escala de caragol gastada y relliscosa; de tant en tant, per las aspitlleras que donan á fóra, me venia una manxada d'ayre fret que m'esgarrifava.... ¡Quina escala mes alta y mes pesada! Finalment, trobí un replà.

Estench los brassos cercant la porta, y ¡Jesus, Maria, Joseph! veig aprop meu dos llums acostats que no davan poca ni mòlta claror, sentí un soroll estrany, y. en ma galta un cop com si fos d'alas. Aquells llums desaparegueren.

Mon espahordiment era gran, tant gran que'm posí á corre sens veure ahont, fins que, sentint la fredor de l'ayga que'm queya per las mans y la cara, vaig coneixe que'm trobava al ras. ¡Y quin fret! y quina angunia viure aixis en un lloch que no'us familiar, mes que mes quan la mateixa por nos desconcerta!

Mes era precís un esfors per eixir d'allí y cercar sopluig al menys. Doní un pas, y'l cor va saltarme: estava petjant teulas; era ala meytat del campanar.

Instintivament me'n torní en direcciò escala. Trobo'l llindar del portal... Lo cor se m'aixampla; mes ay! un de mos peus se troba en fals, l'altre'm rellisca tambè en lo vuyt, y ma cayguda hauria sigut inevitable á no agafar-me corrents a la paret exterior. Allí, penjat lo meu cos, arrapat á n'aquell mur benehit, sentia flaquejar mas forsas; tement caure, movia tant com m'era possible'ls peus, á fi de trobar en aquellas pedras vellíssimas un trench, una juntura, qualsevol cosa que'm sostinguès... Era en va! Fent esfors y exposantme á perdre l'aguant que tenia ab la ma esquerra, estenguí la dreta, y un barrot rodó fou mon salvament, perque vaig abrassarmhi desesperat.

M'esgarrifo sols de pensarhi. Aquella portalada era un finestral, lo finestral únich que no tenia vidriera, y aquell barrot la columneta del mig, com m'ho demostrava al sol palp la base ahont venia á assentarse; tambè m'ho feya avinent la motllura que semblava clavarsem a prop dels colzes.

¿Sabeu qu'es por? sabeu qu'es esferehiment? Sabeu qu'es erissárseli á un hom los cabells y semblar que no tinga una gota de sanch en son cos? Si no haveu passat semblant perill, es impossible que 'u pogueu esmaginar.

Jo seguia abrassat á baix de la columna y apuntalat de genolls á la paret; pero las forsas m'anavan mancant, y'l fret y l'alteració nirviosa que s'havia amparat de mí me feyan avall per moments. Ademès, puch ben dir que'm trobava en un estat vertiginós: considerava l'alsada que hi havia d'allá hont jo era á baix, y, ab la inmaginaciò, passava per dalt del estret fris, y, al trobarme en lo lloch d'hont arrencan las arcadas, agafat pèl bordó de la motllura, corria igual que un dragò, dant lo tom per aquells contorns de punta d'ametlla. No sè si m'esplico bè, perque may so estudiat arquitectura; pero crech que m'enteneu.

A tot açó, la cortina, voleyant á mercé del ayre, tant abiat fugia de l'obertura com tornava á aplacarshi. Un cop, jo desesperat l'agafi al vol, pensant... Ni 'u sè lo que pensava. Ab la cortina, hi havia la cordia de ferla corre; aquella corda semblava prou llarga per'arriarmhi á baix; pensarho y ferho va ser igual, y penedirmen tambè, perque, doblegantse ab lo pes la barreta de ferro, Ilansa un xirich llastimòs al fregar per las vagas que l'empresonavan...., Jo, ja'm veya á terra estabellat, malmés; y, tant m'hi veya, que, de por de cáurehi, m'hi volia tirar. Lo meu pes, ma conmociò y'l cansament, foren causa de que las mans se m'afluixessen poch ó mòlt, y, lliscant corda avall, las puntas dels peus trobaren descans en un obgecte qu' estava fixat á la paret y que, al rebrem, feu un xich de mohiment com si's doblegás: era una de las llatas d'hont penjavan los draps que guarnian, lo temple.

Llavors, que ab una ma poguí tantejar la corda, vaig veure qu'esta no m'era suficient; pero, ab tot, lo nu que's trobava al cap d'avall, me venia admirablement per aprofitarla en tota sa llargada. Fentho aixis, desprès vaig agafarme ab lo drap, que, de tant vell s'esqueixá totseguit, mes jo ab los peus ja descansava en lo travesser de la reixa dels Sts. Martres y ab una má m'agafava en los barrots. Ja estava salvat.

Mentres tant, lo rellotge havia tocat móltas vegadas, y jo, encar qu'estava afadigat, respirava tranquil y casi 'us dirè que comensava a ferme á n'aquell genre de vída: pera tni ja no era misteri res d' alló que continuaba embolcallat en la fosca y ja'm veya ab cor de seguirho tot sens temensa d'ensopegar.

M'havia assegut; desprès, quan ja'm trobava un xich refet, vaig sentirme ab ganas de fumar... ¡Feya tantas horas que no fumava! Com aquell qui petja un lloch ben conegut, me'n aní cap á la porta del campanar, y en lo racó de l'escala vaig cloure'l cigarret; pero encendre'l mixto y quedarme com encisat fou tot hu.

"Mare de Déu! Mare de Déu! —vaig exclamar. —Semblà impossible lo que veig. ¿Anar tant temps á las foscas, sens que aquesta memoria'm digués que jo mateix portava llum? Sembla mentida!"

Y, dient açó, mirava satisfet com qui no's troba sol aquesta escala de pedra que'l temps havia ennegrit, y, encenent altres mixtos, doní una vista al temple; pero la llum voltada de tenebras y l'efecte de lo poch que veya, recordantme'ls grans perills que acabava de vencer m'omplian d'esglay. Vaig resoldre tornarmen al racó; pero, trobantme á mancar la gorra, aní cercantla y en lloch, en lloch se veya. Qui sap hont devia esser!

Al peu de l'escala vaig fumar mon cigarret y no sè quants cigarrets mes encara; pero'l primer fou lo cigarro mos gustòs qu' he fumat en ma vida. Res mes vull dirvos de com vaig passarlio en aquells llochs; lo que si'us dirè que, al tocar tres quarts de cinch, sentint ramor per alt, vaig corre á amagarme sota un banch de l'esglesia. ¿Quí.sap com ho haurian pres si mi hi haguessen vist?

Poch avars de l'hora, per l'escala s'ohí tossir, trepig y só de claus. Desprès, des de mon amagatall, vaig veure la figura seca y antiga del senyor Batista: anava sens la cota, vestit ab roba negra molt justa, cayentli sobre'l front la borleta de sa gorra d'estam y duya una candela encesa. Lo seguia l'avestrús del campaner.

Jo no cabia en mí de por, y hauria volgut tornarme xich corn un'aranya. Quan passaren, vaig sentir com lo vell deya:

—Tomás ¿qué has baixat á nit?
—No, no, senyor. ¿Perqué vol dir? —feu altre.
—Perque sento fortor de tabach y considero prou atrevit per encendre'l cigarro á l'esgiesia.
—Oy que no, no, senyor —mormolál campaner.—

L'escolá va ficarse á la sacristia, y, quan lo Tomàs haguè obert l'una porta y anava cap la del Remey, jo, posantme'l caputxó, del jayque, vaig surtir al mercadal. L'avi Po'm passá pèl costat; pero no'm va veure, gracias á Dèu.

III

No cal dir si'ls de casa estavan consternats. Desprès d'esplicarlsho tot, los posí ordre seria de que, may per may, ne parlessen á ningú. Mes de deu horas vaig dormir aquell dia, y al endema, quan jo esmorsava, lo nunci feya la crida següent:
Se fa saber que qualsevol que haja perdut una gorra nova, pot anar á la sagristia de Sant Llorens, y allí, dant las senyas, se li entregará." —Y tal nova! —diguí jo ab sentiment. —Aquell vespre l'havia estrenada.— Lo que's volia saber no era l'amo de la gorra, sino'l misteri d'haverla trobada á dalt y de ser esqueixat un dels draps. No es que'nt vaja sentir res, perque s'ho callaren. pero es cosa ben de suposar.

Algú deguè sentir fums de que jo havia estat una nit fóra de casa, y, com llavors mos negocis anaren en progrès y vaig ferme la caseta que habito, cada hu deya la seva respecte a ma fortuna.

—Potser fa moneda falsa —sospitava l'un.
—Ho haurà guanyat ab contrabando —aventurava l'altre. —Ab lo seu negoci li haurà vingut mòlt bè per' ferho corre.
—¿Qué sabeu? que sabeu vosaltres? —saltava en Comella. —Jo 'us ho dirè tot: lo botiguer es un facciòs, y á la nit anava a conspirar.—

Pobre gent! Dèu los fassa bons! May vaig amohinarmhi. D'aquella nit tant mateix ne guardo un recort bastant viu: un dolor reumátich, qu'en temps d'humitat me fa veure las estrellas. Ara, si may al vespre vaig á l'esglesia, quan sento que predican en castella, giro qua, 'm senyo y fujo cap casa. No, no, no vull quedar-mhi may mes a dormir!

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Brosta, recull de narracions publicat el 1878