Una visita estranya

Lo dia de Tots-sants, quan vaig dur los panellets á casa la promesa, son pare va dirme:
—Veniu tu y ta mare aquest vespre, y farem la castanyada plegats.
—Gracias—jo responguí—, mes no pot esser en rahò de qu'estem compromesos ab los cosins del davant, y vostés ja veuhen que fòra un mal paper....
—Me sap greu—va fer ell—; pero, si es aixís, corrent, paraula es paraula.—

Mes greu me sabia á mi perdre tant bella ocasiò d'estar bona estona al costat d'ella, de la meva amor.

Sia com vulla, cap al tart arribí á casa provehit de confitura y panellets de tota mena y una ampolla de Málaga. Ja vaig trobarhi los cosins Ramonet y Pere, y, á poch, baixaren sa germana la Mariona y'ls dos noyets d'ella; no mancava sino'l marit,que á la fi compareguè ab dos pollastres rostits y una ampolla d'esquisit garnatxa: res, va posar una pesseta á la rifa del Falcò, y tinguè xaripa. Ab açó, no calia altra cosa que parar taula, y aixís se feu desprès del rosari per las animetas, que la mare s'empenyá en dir avans. Tot sopant, cada hu hi diuè la sèva, sobre tot lo Manel, l'home de la Mariona, feu esqueixar de riure á la pobre mare que ja no gasta massa humor, y, las postras feren lo gasto las criaturas ab sa alegria y anant d'una part á l'altra menjant panellets y castanyas y omplintsen los butxacons. Eran ben bè las déu quan eixiren de casa. La mare's ficá al llit, y jo vaig quedarme sol a la cuyna qu'es gran com las de pagés. Al costat mateix del pou, la taula de noguera tenia encara sas alas estesas, y las estoballas mig arrebossadas contenian la resta del festí; co es, una porciò de panellets. las ampollas ab cosa de la meytat del vi y'l meu got, que, no sè com, s'havian oblid'at de desarla. Llavors, pensant que l'amoreta meva podia estar agraviada de no haver acceptat jo'l convit de son pare, resolguí escríureli una poesia en desagravi, y, prenent lo tinter, vaig assentarme resolt á un cap de taula. Pero qué? no'm sortia res, no feya mes qu'embrutar paper, y, al últim, com un cop de pistola, m'ocorregué la idea de glosar dos versos de cert poeta antich. Ja'u tenia bè, ja havia conseguit fer una esparsa que deya al acabament:

Olt dols alé de mon trist cor,
ànima mia,
sempre sospir quan pens en vos,
la nit y' dia.

Y un alé que vinguè á ferir ma cara, ve destorbar mon éxtasis. Me giro en rodó y veig assentat á tall d'espardenyer dalt d'un tamboret... ¿a qui diriau? No á la mestressa de mos pensaments, sino a un homenet xich com noy de tres anys, de cara esquerdalenca ombrejada per un clar borrissol, mirantme ab la mes complerta poca vergonya.
—¡Ola!—vaig fer jo admirat y alsantme de lo cadira.
—Ola—responguè ell mirantme, sens mes ni meys.
—Que feu aquí?
—M' hi estich.
—Qui 'us ha donallicencia per entrarhi?
—Jo.
—Ah! vos? Y per hont haveu entrat?
—Per hont m'ha donat la gana. Ay! Ay! Noy, tu vols saber massa.
—¿Noy? Y tu? Quina franquesa? Ahont haveu aprés de modos?
—Ah! si! respecteulo al senyor miseria, al poeta tronat que copia lo dels altres.
—Jo? Aixó ja es massa.
—Si, home, si. Que't pensas que no sè de lletra ni d'hont són los versos?

Sempre sospir quan pens en vos,
la nit y'l dia?

—Pero á tu....
—Aixis, home, aixis, tráctam de tu; no estich per tractaments aristocratichs.
—Y á tu que t'interessa? Sias aquí ab las intencions que hi sias, t'obrirè la porta, y marxa desseguida; sino....
—¿Qué sino? Yo totseguit hi corro.
—Ah! No't vols moure? Donchs tastarás fum... Pero ahont es lo meu revolver?—Diguí butxaquejant desesperat.
—Tant se val que rengas lo mánech de l'escombra—ell responguè.—Lo revolver! Lo teu revolver! Avuy dia, fins los gossos pórtan revolver. Míratel ¿lo veus?—

Y alsant la má, va ensenyarmel, ficat pel canò, dalt son dit xich.
—Tu me l'as pres! Bè, bè. Ja'm faré sentir d'altra manera.—

Y'm disposava á cridar lladres! quan ell, ab tota la fleumeria del mòn, diguè posantse un dit als llabis:
—Xit! no crides, que ta mare dorm, y la despertarás.
—No hi fa res, mentres me senti'l sereno.
—Lo sereno? Pèl sereno y per tu—responguè fent una acciò lletja ab la má dreta y'l bras esquer.
—Mira, no'm malparles, que ningú hi perdrá sino tu. ¿Veus lo cas que faig de tas paraulas?—

Y al dir aixó, aquell homenet que anava un de pél á pél, s'engruixia com si l'inflessen.
—Bé—exclamí jo temoròs y desesperat—, digas d'una vegada qui ets y que vols de mí. Fesme aquest favor.
—Aixó ja es un'altra cosa, aixó ja es parlar com un home; aixis m'agradas.—

Y mentres tant, sa figura espantosament rabassuda s'estirava fins á tornarse la d'un home ben alt, pero fabulosament prim, sens deixar son rostre sa primitiva expressiò empipadora y burlesca. Jo m'encomanava á tots los sants.
—No cal que reses, y, si acàs, fesho pels morts —afegia endevinant lo qu'en mi passava.—Y no'm fassas la creu, que no sò cap diable. Vetaquí lo qu'ets: en las tribulacions, invocas Dèu, y desprès vens á predicar que no n'hi ha.
—¿Jo?—responguí encés com una polvora—Jo dir que no existeix lo Criador? Canalla, estrafalari!
—Calla, calla—va fer repensantse.—No ets tu, ja't torno la fama; ara't confonia ab aquell que predica l'ateisme y, al mateix temps. fa versos á la Mare de Déu.
—Es que un'altra vegada vejas de mirar com parlas.
—Ha sigut equivocaciò, home, perdona.
—Es que.....
—Calla. No t'ho acabaràs may.
—Donchs anem al cas. Qui ets tu?
—Vina, séu, no tingas por. Seu—repetia imperiosament.—Desseguida!—

Jo vaig creure, ja que no tenia altre remey.
—Donchs, sabràs que jo y tu'ns coneixem d' anys. Tu ets jove, jo, aqui hont me veus, ja sò mólt vell. No'n sò vist pocas de centurias! pero sempre he sigut àgil y fort y res m'ha apurat. recordas de que, quan eras xich, si feyas alguna raresa, ta mare t'amenassava ab cridar al Follet?
—Si—vaig respondre—, prou me'n recordo.
—Donchs sò jo.
—Be!—vaig rondinar fent un esfors.—Aixó sòn camándulas.
—Camándulas? Ja t'ho donarán! Algun temps era temut de grans y xichs, ara ningú'm tem, y molts ni han sentit parlar de mi; pero jo segueixo fent mon fet y tothom m'ha de sufrir, tant si vol com si no vol. Jo per tot me fico, encara que las portas sian barradas; prench totas las formas ó'm faig invisible, segons me convè; si estich de bona lluna, vento'l foch y arreglo l'olla de la casa hont me trobo, escombro lo qu'es brut y endresso lo qu'es mal arreglat; que vull divertirme ab disputas y barallas? Tiro un grapat de sal al menjar y faig passar depressa'l foch de la dóna descuydada; á las casas de pagés, quan pastan, faig cremar lo pa; esgarrio'l calaix de las robas á la noya que's muda per anar á sarau; y, quan un está atareyat y neguitós, jo en figura de mosca, me li poso al nas, del nas salto al front, del front á l'orella y de l'orella á la galta, fins que li he fet perdre la xaveta. Y de nits? Alló si qu'es viure delitòs. Quan las noyas dormen, me fico á la seva cambra, y poch á poquet aixeco'l llansol y tot.... y las veig nuetas. y..... Eh! eh! eh! que't sembla?—afegí fent una mueca traydorenca.—Cada nit veig á la teva Ció.... Qu'es ben feta! entre mig de duas cosetas bufonas que té en lo pit ahi vaig adonarme que hi havía un piquet negre...
—Atrevit, poca vergonya—vaíg exclamar alterat.
—Home, no sias aixís, deixa que tothom se deliti contemplant las bellesas que Déu ha posat á la terra. Per altra part, jo sò un minyò de bé y'm guardaria prou de fer cap mala partida. No mes patonejo'l clavellet de sos llabis y fujo, fujo corrents quan ella's desperta somniant que tu la besas.
—Y t'atraveixes á dirmho? Vèsten, vésten; sino't trenco tants ossos com tens!—

Vaig fer mil amenassas, vaig apurar lo díccionari de las malas paraulas: pero ell, com si no'm sentis, tot movent camas y brassos, lo mateix que un boig. anava cantant:

“—Quiquiriquich, hont vas? Hont vas?
—Quiquiriquich, á mar, á mar.
—Quiquiriquich, que hi vas á fer?
—Quiquiriquich, á....”

—Hola! Y tu no'm convidavas—deya interrompent sa canturia, tot allargant la má als panellets y menjantsen un.—Sòn dels bons. no hi ha res que dir.—

Desprès agafava l'ampolla, y, posantse cosa de mig got de vi, se'l tirava coll avall com si fos ayga.
—Ara tu—'m deya en havent acabat.—Menja y beu, no fassas compliments.
—No tich sét ni gana—responia jo abatut no sabent ja quin partit pen dre.
—Aixó seria ferme una mala partida—contestava ell posantse mes vi al got.—Te, beu.
—No'n vull, no tinch set.
—Beu te dich, y no'm repliques; sino te'l llenso pèl damunt. Quan jo convido una persona..... —

Que havia de fer jo? Vaig beure, y no sè perque, en havent begut ja vaig ser tot un altre, va semblarme qu'estava al costat d'un amich. Llavors ell, veyent ma petaca allí damunt, l'agafá dient:
—Ara hi caragolarem un cigarret. Pero tè, fésmel—afegia repensantse—, fésmel, que no'n sè, jo'ls gasto fets.
—També fumas?—vaig preguntar tot clohentli'l cigarro.
—Prou, jo'u faig tot quan ve'l cas. May hava tingut tants vicis com ara; pero que hi farás? No tinch pas d'esser menys que'ls noys que van estudi.
—Es una rahó—vaig fer, jo
—Oh'l cigarro es una gran cosa!—mormolava ell, desprès d'encendre'l seu y trayent glopadas de fum.—Comenseu á fumar desagradantvos; mes per fer l'home, y acabeu per tenirhi passiò. Ab lo cigarro's guanyan amistats, enamora á las xicotas, se fan negocis; se passa'l temps distretament, se diverteix la gana, s'adormen los pesars y, de vegadas, ell fins vos dòna una empenta per anárvosen al altre mòn.
—Ja tens rahò, ja es axis mateix; se veu que no ets cap pél tonto.
—Si estich fart de voltar lo mòn y he viscut tant entre las academias, bibliotecas y museus.
—Ah! tambè ets academich?
—No, pero casi es igual, perque, veurás jo sè molt, y te'n podria dir de cosas! sobre tot de la política. Si't llegia las mevas memorias, te farias creus; pero ara no las porto, las tinch á la butxaca del frach que'm serveix per certas solemnitats quan vull que finescan ab barallas. Ara tornem a beure.—
—Y desprès d'haverho fet, posá encara mes vi al got.
—Tè, beu—diguè allargantmel.
—No, ara si que no.
—Beu—perfidiejava— beu qu'es del altre.
—Home, pitjor que pitjor, tu no'm vols bè, que no saps que dos vins....?
—Vint y vint fan quaranta. Beu!
—Me faria mal.
—Que ha de ferte mal? Si es d' aquell de dir missa! Beu te torno á dir! Ah, no? Donchs per forsa.—

Y agafantme'l cap ab una má y ab l'altra ficantme la vora del got entre'ls llabis, m'obligá á beuren cosa de la meytat, que'l demès va caure per la camisa y l'armilla.
—Aixó si qu'es obrar sens lley ni conciencia—deya jo plorant.—

Mes de sopte me'l sento dalt dels genolls y'l veig petit, petit, com la primera vegada.
—Pobret! pobret!—feya estirantme las galtas.—Encara ets un noy, no saps res. Mira: lo mòn es un teatre hont hi han mòlts comediants; pero tu, pobrissó, tota la vida serás dels que pagan.
—Deixam estar, fuig d' aqui—exclamava jo,— vèsten!

Y al voler jo donarli una trompada. feu un salt fins á traspassar mon cap y no'l vaig veure en lloch; pero si'l sentia cridar ab una veu tota prima.
—Arri á dormir, que ja es hora.—

Y una bufada va apagar mon llum' al mateix temps que un cop al clatell me feya besar la taula. En tant sentia com un xiulet que s'allunyès.

Ple de temor y á las palpentas, vaig arribar fins al llit, y al endemá pèl mirall vaig sebre que m'havia eixit sanch del nas. Prop de la taula's veya l'una ampolla trencada, y á l'altra no s'hi hauria trobat una gota de vi per remey.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Brosta, recull de narracions publicat el 1878

Observacions:

• L'obra es presenta al Certamen de la Misteriosa de 1877 amb el lema: Sempre sospir, etc.