Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Esquella de la Torratxa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Esquella de la Torratxa. Mostrar tots els missatges

Crítica al Tenorio

29 d'octubre de 1897 La Esquella de la Torratxa.

Crítica a l'obra de teatre El audaz don Juan Tenorio estrenada al teatre Principal de Barcelona.
Portada La Esquella de la Torratxa
Crítica El audaz don Juan Tenorio - La Esquella de la Torratxa
Es una idea sangrenue (com diuhen los francesos) la de escriure una obra baix un assumpto manossejat, presentant á la vista del espectador lo que altres autors han tingut á bé donarli per medi de relacions. En aquest concepte'l senyor Careta y Vidal podia titular la seva obra, en lloch de El audaz D. Juan Tenorio, "Vista de lo que no se vé en D. Juan Tenorio."

Y hasta podia posarhi un lema Por exemple, aquella décima que acaba aixís:
"y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo,
que iba otro sabio cogiendo
las hojas que él arrojó."
Aquests versos hauria de recitarlos en Zorrilla al veure que'l Sr. Careta s'ha entretingut recollint la fullaraca que ell, al escriure son popular drama, va llensar perqué li feya nosa.

Baix aquest peu forsat es impossible escriure nn drama que interessi, y resulta mala-guanyada la ma d'obra que s' hi esmersa.

Lo únich que'ns reconcilia ab lo Sr. Careta es que cap á sas vellesas s'haja posat á escriure versos castelláns, no mes que per l'enrabiada que ha fet pendre als catalanistas.
Al final del tercer acto se presentó el autor á escena para recibir los aplausos del público. Al terminar la obra se repitieron los aplausos.
Nos consta, que á pesar de la presencia del Audaz en el Principal, El Don Juan de Zorrilla se ha quedado tan fresco preparando los trastos para aparecer dentro de pocos días y continuar sus aventuras y escándalos con la gallardía que no le ha sabido superar; para ser según su vocabulario: El mismo que siempre fué.

Crítica a Rajolins

Capçalera La Esquella de la Torratxa
10 de novembre de 1893. Crítica de Rajolins a La esquella de la Torratxa.

RAJOLINS per ANTONI CARETA Y VIDAL.
Ab aquest titul s'ha publicat lo volum V de la Biblioteca popular catalana, que á mes de la Dedicatoria, componen las següents narracións; La fábrica vella. Un voluntari d'Africa, Los tres toms, Lo Saltinbanquis, La primera culpa y Cupidet.
L'autor de aquests treballs de caracter popular desplega en ells las condicíóns especials que li reconeixen tots quan segueixen ab algun interés lo modern renaixement de las lletras catalanas.
Hi ha que buscar la filiació literaria del Sr. Careta en Trueba, Roumanille y l'italiá Farina. Es menos humorista que ben intencionat. Y en la forma literaria's mostra esclau de un atildament, que devegadas perjudica l'expontaneitat de sos traballs. De totas maneras las narracións tituladas Rajolins, se llegeixen ab gust.

Cítica a Cor y sanch

La esquella de la torratxa

20 de juny de 1891 Crítica de La Esquella de la TorratxaCor y sanch


COR Y SANCH. —Novela per ANTONI CARETA Y VIDAL. —La Ilustració catalana acaba de aumentar ab aquest vólum la sèva colecció de llibres escrits en llenguatje de la terra. Es l'autor de aquesta novela un escriptor de vocació verdadera, molt pulcre en lo llenguatje, molt cuydat en la forma, sumament moral en lo fí que persegueix ab las sèvas obras. Per ell no ha evolucionat encare aquest gènero literari, ja que ni'l desitj se li descubreix de acomodarse á las corrents de la novela moderna Careta imagina un plan, combina una acció, acumula'ls incidents fentloa venir casi sempre aposta, y sol desenllassar l'obra de una manera satisfactoria.

No profundisn'ls carácters, ni descriu ab gran vivesa de tochs las escenas que forman part integrant de la narració. La psicología li es agena per complert. L'istil pintoresch no'l tempta. Los atreviments no'l seduheixen.

Fá'l séu fet ab una gran senzillés de medis, y revela com á condició principal una notable claretat d'istil.

La novela Cor y sanch sense ser la millor que ha brotat de la sèva ploma, se deixa llegir ab gust.

Enllaç a la publicació Arca

Crítica a Las conseqüencias


4 de maig de 1889 Crítica de La Esquella de la TorratxaLas conseqüencias

Crítica a Las Conseqüencias
Coneixíem al Sr. Careta y Vidal com autor de poesías y de quadrets de costums no desprovistos de mérit, mérit mès singular y apreciable tenint en compte qu'es lo Sr. Careta un obrer que's déu á si propi tot lo qu'es en lo camp literari. Gracias á una afició persistent, á un estudi constant y á molt bones disposicións de ingeni escriu ab notable correcció y sas obras se fan llegir ab agrado.

La novela que tením á la vista resum las qualitats del escriptor. Hi ha en ella cert enconginament, certa falta de valor per embestir los vicis socials y fustigarlos, cert bany de color de rosa que dona al llibre un ayre de parentiu ab las agradabloa narracións de Trueba y de Emili Sonvestre...

Crítica a Las ConseqüenciasTotas las planas de la novela respiran honradés, y á despit del assumpto —un pobre bòrt, que per no possehir un nom no pot casarse ab la qu' estima y va en busca deis séus pares— á despit de aquest assumpte, qu'en altras mans sería potser escabrós, en las de Careta resulta idilíach, pudorós y tan optimista, que fins las nenas mès recatadas poden llegir la novela, sense perill de ruborisarse.

Lo Sr. Careta demostra mès habilitat en lo desenrotllament de l'acció, qu'en l'estudi dels carácters y no perqué no sápiga pintarlos, que alguns, com lo manxol Bayoneta y'l simpátich jardiner Joseph Rossinyol están delineats ab destresa y tenen verdader carácter; pero la majoría dels restants personatjes responen mès á la manera del autor que al estudi psicológich: son mès aviat creacións literarias que sers de carn y ossos, á la moda naturalista avuy en boga.

En las descripcións dels sitis en que's mouhen los personatjes hi hem notat tambè pobresa de color y de relléu, sens dupte perque l'autor se preocupa mès del moviment del drama que del escenari en que aquest se desarrolla.

Lo moviment: aquest es lo secret de la novela del Sr. Careta. L' historia del bòrt en mès de quatre ocasións interessa vivament: desde que's véu despedit pèl que ha de ser son sogre fins que, desprès de una llarga odissea, logra trobar á sos pares; las escenas que tè ab sa mare adolorida y'l felís desenllás de sas angunies y desventuras son elements que donan á la novela un interés continuat y que fan sa lectura sumament entretinguda.

Respecte al llenguatje revela'l Sr. Careta un cuydado tan extremat, una pulcritut tan extraordinaria, que algunas vegadas, principalment en los diálechs, cedeix en detriment de la naturalitat. Tot lo que ab aixó guanya la gramática ho perden la expressiò y'l colorit.

Un detall. ¿Per qué'l Sr. Careta's mostra tan enemich de las paraulas terminadas en o breu? ¿Será perqué se semblan massa á las paraulas del idioma castellá, que tan abunda en ellas? No podém atribuhirho à res mès... ¿perque qué li poden haver fet aqueixas paraulas al Sr. Careta, per proscríurelas sistemáticament?... Y ho fa ab tal ardor qu' en lloch de fotógrafo, diu fotograf: jays en lloch de jayos (plural viu y usat en tot Catalunya) y hasta diu auts en compte d'autos.

Resumint: la novela del Sr Careta, sense ser un llibre de primera forsa, revela un escriptor dotat d'excelents condicións y embellit per una imaginaciò fértil y es digne de l'atenciò de la crítica y de trobar en lo públich uno acullida honrada y franca.

Enllaç a la publicació Arca