Crítica del Diccionari de barbrismes (II)

15 de desembre de 1901 Lo Camp de Tarragona.

Segona part de la crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a Lo Camp de Tarragona Periódich Catalanista.

(Enllaç a la primera part)

No s'ha mort, no, la llengua catalana com s'haurían mort altras llenguas, però s'ha esllabissat alguna cosa de la puresa de son vocabulari y de sas formas características.

En l'estat present de la missió històrica del Catalanisme, se deixava sentir la necessitat d'un llibre que vingués á combatrer aquest mal, y aquest buyt lo vé á omplir l'obra composta per Antoni Careta y Vidal, ò sia'l Diccionari de Barbarismes introduhits en la llengua Catalana que conté, ab l¡apèndix que hi ha al acabament, més de tres mil articles, en los quals s'esmenan expressións del llenguatge parlat y escrit, tant en lo d'us vulgar com en lo referent á arts, oficis, ciencias, historia, geografía, mitología, etz, ilustrats ab gran copia d'exemples trets de documents oficials y particulars, de prossistas y poetas de diversas centurias, d'aplechs de literatura popular ò recullits de boca del mateix poble.

Los diccionaris que tenim no abastan la meta y ab tot y fer gran servey, los mellors no deixan d'estar lliures de semblant contagi. Per gran sòrt l'autor espigolant per las diferentas encontradas de la terra aixís com en documents y obras de poetas y prossitas dels clássichs temps passats ha trobat tots los elements necessaris pera la depuració y si be ell ha arribat á conseguirne bona part ab perseverancia y bona voluntat, si's treballa's conseguirá del tot.

Ab l'obra de que parlèm podrán esvaneixers molts y molts dubtes y resoldres no pocas dificultats d'expressió; en materia de idiotismes, castellanismes y galicismes en ella tindrán los llechs una pauta ilustrada ab exemples que'ls avesarán á llegir y á coneixer las formas castissas, fins als conreuadors de la llengua pot estalviarlos temps y molestia quan se'ls presenti alguna dificultat de memoria.

Entre las autoritats que s'invocan hi ha les següents: Ramón Llull, Jaume I, Eximenis, Muntaner, Fra Entelm Turmeda, Pere'l Cerimoniós, Dalmau Planés, Pere Gilbèrt, Jalcuda Bonsenyor, lo mallorquí en Pax, Bernat Boades, Desclot, Ausias March, Francesch de la Vía, Stanya, Bernat Metge, Pere Serafí, Lluis de Péguera, Fra Gabriel Busa, Onofre, .... ... ... Domingo de Moradell, Antoni Lacavallería, Serra y Postíus, etz., etz.

Ab aquesta publicació més propia de una academia que de l'esforç individual Antoni Careta y Vidal ha fet un gran servey que li dèuhen agrahir tots los cataláns doctes y indoctes ja que ara com ara al menys satisfá una necessitat de gran trascendencia pera la llengua y pera'l mohiment de Catalunya en general.

Tan de bò altres imitessin son exemple. Es lo qu'es mereix la llengua que com diu Torres Amat y altres autors ho corroboran, ab la seva poesía fou mare y mestra de las llenguas y poesías modernas vulgars y que encara's parla en lo Roselló, Capcir, Vallespir y la Cerdanya francesa; en las quatre provincias del Principat; en las illas Balears, Mallorca, Menorca y Ibiça y en tot lo regne de Valencia.

La llengua catalana en certa manera universal en tota la penilla, á França y á Italia en los segles XII y XIII, no ha cambiat, puix dintre petitas variacións ha guardat sempre'l propi carácter, al revés de las sevas similars que han anat distanciantse ab sos cambis cada día majors. Avuy encara'ls que parlan catalá pujan á quatre milións.

Tots los aymants de la Pátria Catalana d'euhen felicitar de tot cor y confessar sa gratitut envers l'autor de l'esmentat diccionari per lo traball que suposa y per lo gròs cabal de coneixements que aporta á la fixesa y esplendor de nostra sempre hermosa y estimada parla.

A. G.

Enllaç de la publicació a Prensa histórica

Read more →

Crítica del Diccionari de barbrismes (I)

8 de desembre de 1901 Lo Camp de Tarragona.

Primera part de la crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a Lo Camp de Tarragona Periódich Catalanista.

La Ilengua catalana distinta de tota altra, és molt antiga. Al gran tresor de elements ibèrichs-baschs y celtas hi afegi'ls grechs y Ilatins, però déu fixarse, per lo menys al segle VI son començ y l'aparició dels tirats essencials de sa actual fesomia al segle IX, perque á són començ se presentava ja formada essent lo document més antich qu'existeix la acta de consagració de la Sèu d'Urgell.

Aquesta llengua arriba al major grau de perfecció á las darrerías del segle XIV y en part del XV; però l'unirse nostra nacionalitat ab Castella li dona un cop terrible, usantse encara en academias y públichs certámens en los segles XVII y XVIII. Però'l segle passat, darrera de la idea d'unificació ò centralisació escullí una variant a cada nació y la nomená llengua ò idioma y á totas las demés variants nacionals dialectes. Lo procediment fou digne d'homes enganyats per una falsa metafísica que llegislaren per l'home en abstracte, mentres en realitat era molt concret. Sols per l'imposició cessarista se comprèn l'eclipse intelectual que patiren los súbdits deixant considerar sa llengua com dialecte mentres qu'era tant llengua com l'oficial. Parlem especialment d'Espanya, França y Italia. Aquí's digueren dialectes al basch, al catalá y al galléch; á França al provençal, al llenguadociá y al gascó, y á Italia al piamontés, milanés, al genovés, al bolonyés etz., mentres se guardava la categoría de llengua al castellá, al francès y al toscá.

Y ab la manía de que la llengua castellana vestía, més desde mitj segle en aquesta part, moltes personas han volgut parlar exclusivament en castellá essent la riota de la gent de seny que las ha considerat com á simis ò boijas que obravan no més per esperit d'imitació.

Al mateix temps los esforsos cada día més grans de la centralisació perque la ensenyansa fos tota castellana fins la de coneixer; estimar y pregar á Deu, empitjoraren las cosas. Veigis lo que deya'l malanguanyat bisbe Morgades en sa famosa pastoral:

«Es ígualment inconcús qu'existeixen en lo mon diversas llenguas que, si en sos tronchs originaris procedeixen de 1a confusió de Babel, en sas ramas derivadas prenen son carácter del carácter intelectual dels pobles que las parlan; de ahont se segueix qu'estan de tal manera identificadas ab aquells, que una llengua no mor mentres lo poble qui li dona vida no cambihi lo séu modo de ser característich. Per lo que és voler violentar la naturalesa de las cosas, més encara, és empenyarse en un absurdo y exercír un poder tiránich sobre d'un poble, obligarlo a usar en sas relacións civils una llengua que no li és natural. No hi fa res que tals pobles de diversas llenguas formin una sola nació; lo que's contra naturalesa sempre será tiranich; per lo que si se'ls hi podrá imposar una llengua comú per las relacións oficials ab l'Estat, per exigirho així alguna rahó de conveniencia política, jamay se'ls podrà imposar la llengua oficial per las relacións civils, y això á més de la rahó fonarnental ja exposada per altra rahó també d`estricta justicia, qual és que las lleys dèuhen ésser equitativas, això és, afavorir y obligar per igualà tots los ciutadans; y no ho seria la lley que promulgués imposició d'una llengua particular d'una regió á totas las regións d'un Estat de diversas llenguas, puig aquestas surtirían perjudicadas y la regió particular afavorida.»

Ab lo bell despertar de l'institució dels Jochs Florals eixiren llíbres y periódichs y's fundá un teatre.

Essent també lo llenguatje la fesonomia ... .... ... y no oblidant per lo tant la seva dignitat. Catalunya seguint lo mohiment reivincador de las antigas nacionalitats, ha procurat parar l'influencia corruptora de l'dioma oficial en profit de la llengua  patria que vivía ab malament conrèu.

(seguirá.)

Enllaç de la publicació a Prensa histórica

Read more →