Publicació del relat La donzella esquerpa.
Enllaç de la publicació a Arca
6 de febrer de 1875 Crítica d'Antoni Careta al drama La filla del marxant
Escenas en que sobreix la vida, moltas d'ellas dramáticas, alguna de primer ordre; quadros animats de sabor catalá, malmesos certas vegadas per falta de sobrietat y massa exageració; carácters tant sostinguts com los d'Andreu y Ventura, tant cómichs com los de Quirse, Madrona y mestre Jordi; l'un hora arrencan llágrimas, l'altr' hora rialladas, excitant tot plegat un interés sempre creixent per los obstácles ab que pugna lo desenllás. Com á cosa superba entre lo millor, citarém las escenas XIV y final del segon acte; mes devem fer esment, en quant á esta darrera, que tè gran semblansa ab la mateixa d'Honra patria y amor.
No es aço de cap manera suposar mala fé literaria en los senyors Feliu y Soler, y tant no'n es, que'l senyor Ubach y Vinyeta, havent concebut avans la mateixa situació, sapiguè traureun un carácter notable y vigoròs, cosa que no han fet los autors de La filla marxant ab la Layeta. Hem vist ab pena qu' esta vegada s'ha abusat del mal costum de fer personatges semblants á cansons ab tornada, pus hi ha una Madrona que diu «los de casa ray!» un Quim que sols procura que no li espatllen la flor, un Joan que tot ho sap y un don Dalmau que no pot dormir. Sentim haver de dirho, però aixó'ns fa l'efecte d'un bon quadro embrutat á grat scient de coloraynas per' agradar als ignorants. Ab tot, esta obra es un pas mes cap al bon gust, ja que s'evitan en ella, qüasi sempre, lo lirisme embafador y las tiradas de versos inútils, campejanthi, en general, un llenguatje propi en cada interluctor y trobantse á cada pas detalls que caracterisan l'época.
Ab tots los seus defectes, La filla del marxant es una joya que rumbejará ab ergull lo teatre català.
A. C. V.
Enllaç de la publicació a Arca