Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euras. Mostrar tots els missatges

La teixidora

Si no fes viure ab desfici,
seria lo meu ofici
un ofici mòlt bonich;
jo fins sè que tota reyna
tenia per noble feyna
lo teixir en temps antich.

Mon promés tè gran memoria,
y va contarme l'historia
d'una reyna qu'enviudá:
mes d'un príncep la volia,
y ella ab tos se prometia
quan sa tela haguès fet ja.

Y alló que dias feya,
quan era nit ho desfeya;
quiscun d'ells ab desconhort
son amor abandonava,
y ella sola's delitava
pensant en son espós mort.

Llansadora
corredora,
passa y fóra.
¡Tot fent via,
com somnia
lo meu cor!
Mon amor
es teixidor.

De ben xica estich sens pare,
ja fa temps morí la mare,
y al teler vaig travallant.
Aqui visch en companyía
d'un aucell que tot lo dia,
tot lo dia va cantant.

Mes tinch l'esperança hermosa
de que un jorn serè l'esposa
del qu'es ja mon estimat.
Sempre'm diu "dolça amoreta",
jo per ell estich desfeta...
Quin goig fa quan va mudat!

En la feyna molt s'afanya,
bon grapat de diners guanya,
es lo rey dels teixidors:
quan ell pega cop de brida,
pels fils brollan desseguida
rams, aucells, fruytas y flors.

Llansadora
corredora,
passa y fóra.
¡Tot fent via,
com somnia
lo meu cor!
Mon amor
es teixidor.

Ara vaig atrafagada,
que s'acosta la diada,
y he de ferme un rich vestit.
Ab las joyas qu'ell va darme,
que bonica he de posarme!
quin goig faré aquella nit!

Quina vida será aquella:
nostr'amor may será vella,
may deixarnos, ni un instant.
Que contenta jo estaria,
si Dèu volguès algun dia
que tinguessem un infant!

Mes callém! Des d'esta sala
sent que algú puja l'escala...
¡Ay! es ell, mon aymador!
Qu'es bonich açó que canta!
Fins la seva veu m'encanta,
son cantar m'arriba al cor.

Llansadora
corredora,
passa y fóra.
¡Tot fent via,
com somnia
lo meu cor!
Mon amor
es teixidor.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Lo llit

Á MON GERMÁ FREDERICH.

A casa tinch un llit vell
que'l guardo per recordansa.
De jaspi de dos colors
las sevas posts sòn pintadas,
tè los peus esculturats
y l'escultura es daurada.
Nuvis en ell varen ser
mon besavi y ma besavia;
sòn quatre generacions
las que ha vist l'una après l'altra.
¡Ay que'n dèu saber est llit
del amor tendras paraulas,
de somnis bells del infant
y del qui's mor de pregarias!
En est llit vaig vindre al mòn:
en ma infantesa anyorada
hi dormia ab mon germá,
y al despertarnos jugavam.
La meva mare en est llit
entregá á Dèu la seva ánima....
Ara beso aquellas posts
é hi deixo brusantas llágrimas.
¡Mare meva del meu cor
qu'en la gloria tens posada,
fesme lloch al teu costat,
donchs morta tu tot me manca,
y prega al Omnipotent
y á la Verge sobirana
que quan ells sian servits,
des d'est llit ab tu me'n vaja!

1867


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • La Renaxensa, publicat el 10 de juliol de 1873
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Amor meva

Tendra y gentil poncella,–la vida es un romiatge:
per quí tè companyia,–lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo–de fer sol mon viatge.
Amor de la mev'ánima–¿lo voldrás fe ab mi?

No sè si ets pobre ó rica,–sò vist de part de fóra
ta casa, y niu me sembla–d'amor y santa pau:
res sè de ta hermosura–y açó que't veig tot'hora;
mes, sens donarmen compte,–de tu me trobo esclau.

Per mes que'm vejas pobre,–jo sò molt rich, donzella,
tresors pera tu guardo–de l'ánima en lo fons;
al sol de l'amor meva–óbrat, gentil poncella,
mon cor es una bresca–d'amor y de cansons.

De nostras esposallas–que sia abiat la festa.
¡Ditxòs de mi! De vespres–afadigat vindrè,
m'adormirè en tos brassos, sobre ton pit ma testa,
respirarè l'aroma–de ta flayrosa alé.

¡Ay, flor de l'amor meva!–si davas fruyts un dia,
en ells nostras imatges–veyent com en espills,
tot tremolòs los brassos–al coll te posaria,
dient: "¡Beneyta sias,–oh mare de mos fills!"

Y quan nostres fruyts dolços–assahonats serian,
finant tots dos á l'hora,–¿que'ns fòra lo morir?
Mentres los nostres cossos–en igual lloch jaurian,
l'amor de nostras ánimas–veuria'l Cel florir.

Tendra y gentil poncella,–la vida es un romiatge:
per quí tè companyía,–lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo–de fe sol mon viatge.
Amor de la mev'ánima,–¿lo voldrás fer ab mi?



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Observacions:
El títol de l'obra apareix escrit de diferentes maneres: Amor meva i Amor méua.

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La sortija

Noys, s'acosta ja la festa.
Tal sortija com aquesta
de segur l'hauran vist pochs;
amaniu, donchs, banderetas
de paper, y feu bombetas,
salamons, tiras de flochs.
Per mon concell creguéu:
de cadenas no'n poséu.

Adornéu bè la capella,
feu que sia rica y bella;
poséu llums, jo'ls pagarè:
lloguéu robas viroladas:
compréu mata, y feu arcadas;
sobre tot, qu'estiga bè.
Mes cadenas, no per Dèu,
ni jugant may las volguéu!


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Las runas del mas

Quan se veu la campanya engalanada
ab lo mantell de gaya primavera,
á una casa me'n vaig qu'es arrunada,
y allí'm ve una tristor mòlt falaguera.

No s'hi veu res de bella arquitectura,
no era un palau soberch de la grandesa;
mes un jorn albergava la fe pura,
l'amor, lo patriotisme y l'honradesa.

Sos darrers habitants d'ella fugiren
en un temps que regnava crua guerra;
los que lluytant com héroes no moriren;
varen finar en llunyadana terra.

L'arruiná l'estranger cech pèl carnatge,
y, com res toca'l llamp que no'u feresca,
ni la capella, ni de Dèu l'imatge,
va respectar la féra soldadesca.

La parra que ombrejava la masía
y'ls fruyters que ans tenian tanta ufana,
morta la má que'ls conreava un dia,
ara viuhen com planta boscatana.

Ja no canta'l pardal en la teulada
que cobria'l graner, tota es desfeta;
ni entremig l'envigat, adalerada,
lo niu de sos amors fa l'oreneta.

Lo que un jorn fou celler encara resta,
hont en lloch reservat sempre hi havia
la beguda escumosa qu'en la festa
feya brollar los cants y la alegria.

Una memoria l'era nos conserva
del batre y de las dansas tant ayrosas
que s'han perdut; ara la tapa l'herba
que arrela en las escletxas de las llosas.

De la llar, que ara es freda y solitaria,
apar veurer lo fum que's caragola
y ab flayres del amor y la pregaria
embaumat cap amunt sembla que vola.

Tot resta mut: altras ramors no s'ouhen
que'l ferestech cridar de l'au selvatge,
la que las pedras, desplomantse, mouhent
y la del vent que brunz en lo boscatge.

Pensant lo pobre qu'en la casa aquesta
amor y caritat trobá á tot'hora,
quan s'hi acull en la nit ó en lo tampesta,
d'agrahiment y de racansa plora.

Quan ja no's veja res de son aspecte,
d'ella no'n restará memoria alguna...
Tambè jo he de morir, y sens respecte
los vius trepitjarán la meva runa.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Crítiques:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Passió inmaculada

I.

Bella es la nit de Sant Joan:
huy totas las plantas fan
mil maravellas
y, en passeigs, horts y jardins,
com s'alegran los fadrins
y las donzellas!

Los fochs anavan morint
y de tot arreu eixint
gayas musicas,
quan pujaren al plegat
quatre ninas al terrat,
totas bonicas.

Pero d'entr'ellas, l'Agnés,
confessa'l vehinat en pes
qu'es la mes bella.
Encara no tè setz'anys,
y mòlts joves greus afanys
passan per ella.

Mes lo seu verginal cor
per cap d'ells no sent l'amor
que tant li falla.
Sas companyas van rient
y cantant alegrement;
sols ella calla.

–Las dotze van á tocar,
una diu, s'hi ha de tirar
quan l'hora cayga.–
Y en un banch hont hi han violers,
passioneras y rosers,
ompla gots d'ayga.

Tots se van acostant
en veu baixa mormolant
y ab cara trista:
–Puig Dèu virtut vos ha dat,
feume eixir l'enamorat,
Sant Joan Baptista!–

No troba res son afer,
ningú passa pel carrer,
ni'l vent sospira...
¡Las dotze! Quiscuna's mou
llavors, y una clara d'ou
dintre'l vas tira.

Y miran ab gran fervor
los gots á la resplandor
de las estelas
–Ay, noyas, á Dèu siau,
diu la gran, veig una nau
ab rems y velas.

–Un jardí veig molt bonich;
serè l'esposa d'un rich.
¿Y tu, Angeleta?
–Jo, respon molt tristament,
sembla que tinga un convent.
–Serás mongeta.

–¿Que li haurá eixit a l'Agnés?
Fa aquesta. Digas lo qu'es.
¿No'u veus encara?
–Un donzell molt agraciat
Tot de núvols es tapat
fóra la cara.

–Deurás casarte ab lo sol:
si per cas, digas si vol
fernos estrellas.–
Ella's sentá tristament,
no sentint y no veyent
com reyan ellas.

Bella es la nit de Sant Joan:
huy totas las plantas fan
mil maravellas,
y, en passeigs, horts y jardins,
com s'alegran los fadrins
y las donzellas!

II.

Qu'es delitòs, que bonich
des de las fonts de Montjuich
mirar l'aubada!
Lo dematí de Sant Joan,
grans collas de gent hi van
en passejada.

Va ab sas companyas l'Agnés,
pero no l'alegra res
á l'infelissa.
Al darrera va marxant...
De sopte's para al davant
d'una bardissa.

Quan la troban á faltar,
tot es cridarla y mirar;
y en reculada
van. De la bardissa al peu
la troban; mes no las veu
d'extasiada.

–Donchs, Agnés, que fas aquí?
Que't quedas? No vols vení?
Diu una d'ellas–
Ella'l rostre acolorat
tè de llágrimas mullat
y las parpellas.

–Deixaume, no'm digau res,
qu'he vist mon gentil promès,
aquí s'estava;
mes abiat l'he vist fugir...
¡Ay si'l poguès assolir!
Com me mirava!

Sos cabells talment sòn d'or,
sos ulls blaus ab sa tendror
m'han ubriacada.
Avans de partir d'aquí,
m'ha dit: "Ja vindras ab mi,
donzella aymada."

Y s'ha fos per lo vinyat...
¿No'l veyey entre'l sembrat?–
Quan aço deya
ab amoròs llanguiment,
presa d'un defalliment
l'hermosa queya.

III.

Passa'l temps de la calor,
ve l'hivern, ab sa fredor,
la primavera
torna ah son mantell florit;
y l'Agnés de dia y nit
l'amor espera.

A la fí ab tant esperar,
ab tant sofrir y mullar
lo plor sa galta,
perdent la bella rojor
y dels ulls la resplandor,
cayguè malalta.

Quan li feya algun servey
sa mare, ó dava remey
á sa malura,
ella li deya ab amor:
"Mare meva, 'l mal del cor
al mòn no's cura."

En va millora esperant,
la vigilia de Sant Joan
per fi arrribava.
Las amigas, totas tres,
eran á prop de l'Agnés
que agonitzava.

Mentres se desfeya en plor,
sa mare, 'l perdut color
torná á la cara
de l'Agnés, que's recolzá
de sopte; y aixís parlá
ab veu mólt clara:

"Ay noyas! digaume á Dèu,
y alegreuvos no ploréu
per mes que'us diga
que vaig morintme, per mes
que no la vejau may mes
á vostra amiga."

"¿May mes he dit? Ja'm veureu
hont habita l'amor meu
un altre dia.
Amaniu mon blanch vestit,
qu'he de marxar tot seguit...
¡Quina alegria!"

"Mon aymat espós ja ve.
Qu'es hermòs! mireusel bè...
Quin vel se'm posa
als ulls! ¿No sentiu quin chor?
Ah! ja'm crida'l meu amor:
"Ma cara esposa!"

Mentres aço estava dient,
los ulls anava clohent
y s'extremia.
Lo jorn corria á finar;
quan lo sol se va apagar,
l'Agnes moria.

Bella es la nit de Sant Joan:
huy totas las plantas fan
mil maravellas,
y, en passeigs, horts y jardins,
com s'alegran los fadrins
y las donzellas!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Lo Gay Saber, publicat l'1 de gener de 1880
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La bandera de Santa Eularia

I.

Quant Catalunya jeya esclava
del fer idólatra romá,
noble donzella s'humiliava
per fer gran lo nom cristiá.

Com lo martiri sols volia
sofrir per Crist, lo seu amor,
l'alberch payral ne deixá un dia,
y s'encará ab l'adust pretor.

Fins als botxins ella ab deliri
volguè ensenyarlos lo ver Dèu;
per coronar lo seu martiri,
com Jesu-Crist, morí en la creu.

Y, quan sa patria Barcelona
l'impur oracle desoyguè,
per advocada y per patrona
á Santa Eularia conegué.

Esta piadosa heroyca terra
guarda'l sant cos ab devociò;
pera invocarla en pau y en guerra,
posá la imatge en son penò.

Noble bandera de Santa Eularia
que guanyar feres inmortals llors,
la santa imatge qu'en ton drap portas
doná á la patria dias millors.

II.

Rica senyera, quan eixias
tot aclamante un poble enter,
sota tos plechs de nits y dias
feya sa guarda'l conceller.

Si may brandava la campana
de somatent lo sò escampant,
gent de palau, gent de cabana,
tothom corria al teu voltant.

Si á humil vassall feyas la guerra
perque petjat haguès la lley,
quan feya greujes á la terra,
tambè t'alsavas contra'l rey.

Mes vinguè un jorn de greu memoria
per Catalunya ¡trista sort!
Vensuda fou...!mes lluytá ab gloria
contra d'un rey vil y traydor.

No respectá lo crudel sabre
del inimich, ni'l mes sagrat;
sols tur restares, gran cadavre
de nostra santa llivertat.

Noble bandera de Santa Eularia
que guanyar feres inmortals llors,
la santa imatge qu'en ton drap portas
torne á la patria dias millors.

III.

Oh Santa Eularia, gran patrona,
es vostra imatge'l poble meu:
dins de la noble Barcelona
tinguè martiri y dura creu.

Quan ple'l tirá de rabia fera,
los venerables furs cremá,
com vostre esprit, de la fumera
surtí un colom y al Cel volá.

Heroyca martre, verge pia,
per mig del Dèu que tot ho pot,
lo blanch colom tornará un dia,
com lo del l'Arca, ab lo sant brot.

Cantan la nova ja'ls poetas,
la veritat guia sa veu;
trobadors eran los profetas,
y ells anunciaren l'Home-Dèu.

Quan l'au refila sas passadas,
es que ve'l temps de sos amors:
las hesperansas huy cantadas,
demá seran xamosas flors.

Noble bandera de Santa Eularia,
que guanyar feres inmortals llors,
la santa imatge qu'en ton drap portas
dará á la patria dias millors.


18 de Abril de 1875



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Al poeta Williams CH. Bonaparte Wyse

AUTOR DE "LI PARPAION BLU"

DEMANDA.

Tu, que has donat á Provença
un vol de blaus papallons,
pórtan aquí d'alas blancas
y d'alas de tots colors,
pórtanhi, lo dolç "felibre",
t'ho deman per compassiò;
sino las flors de ma terra
se moririan d'amor.

1867



Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • La barretina, publicat el 2 de maig 1868
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Diumenge de Rams

Del llibre inédit Festas de ma terra,
A LA SRA. DONA MARIA AGNA FERNANDEZ DE BRIZ

Dematí'ls infants se llevan,
y en bona fe, sembla estrany
quan tots los altres diumenges
sempre'ls sembla qu'es abiat,
y las mares s'escarrassa:
"Vaja, fill, llèvat, qu'es tart.
¿Que no tens d'anar á missa?
y avans, no tens d'esmorzar?
No t'has de rentar la cara?"
Y ab altras rahons semblants,
ben sovint tocan vuyt horas
sens qu'ells pensen aixecars.
Y avuy tant que matinejan!
En bona fe, sembla estrany.
No'u estranyéu gens ni mica
qu'es lo diumenge de rams.
¿No vos ho diu la gatzara
que va movent pèl vehinat
los noys mes grandets que corran
llorers y palmons brandant?
A la plassa de l'esglesia
dos se n'han esvalotat:
ab los rams fan la batussa...
Sens fullas los deixarán!
 –Vaja, noys, fóra barallas;
que tingueu la festa en pau.
¿No vos ne donéu vergonya?
–Es qu'ell...
–No veus qu'ets mes gran?
A rahons d'aquesta mena,
cap d'ells gosa replicar;
aixís es que deixan motxos
sembrats de fullas lo camp.
De palma, llor y olivera
portant un feix sota'l bras
ab devociò algunas dónas
cap á benehir se'n van.
Mòlts pares y mares duhen
noys y noyas per la má
y ab l'altra que'ls resta lliure
la palma aguantan per dalt.
Una'n passa de mòlt grossa
que á la gent los fa esclamar:
–"¡Quina palma!"
–Que m'agrada!"
–"Ay qu'es bonica!."–Gran mal!
Si l'han guarnida las monjas...
Que'u fan mòlt bè tothom sap.
La que du aquella noyeta
que tindrá quatre ó cinch anys,
alló, alló es cosa de mérit:
ja vos la podeu mirar,
en cap mes veureu que hi haja
tant de gust y de travall:
oh! l'ha feta una senyora
que hi tè mòlta habilitat (1)
Tothom s'emboca á l'esglesia,
tots voleu entrar plegats;
apar lo brugit que mouhen
lo de las onas del mar.
Ple com un ou es á dintre,
que ja ningú mes hi cap;
pero lo que'm maravella
es qu'encara algú hi va entrant.
!Oh quina grogor de palmas!
oh quina verdor de rams
que hi ha pera fer memoria
d'aquella entrada triomfal
que Jesucrist Senyor nostre
feu en la santa ciutat!
Mentre'ls infants cantant "¡juli!"
lo temple fan ressonar,
un de petit ne camina
per las llosas boy descals.
Tristament mira las palmas...
Pobre nin! ara fa un any
que una tambè n'hi compraren;
mes sense pare ha quedat,
y sa mare sola y pobre
en lo llit malalta jau.
Pobre infantó! que li deyan:
"L'any vinent, que seras gran,
te comprarè, en lloch de palma,
un palmò gros ó bè un ram."
Y avans d'arribar est dia
lo dels reys se presentá:
¡ni un esclopet li portaren...!
No li havia succehit may.
L'haguessen vist com plorava!
¿Y no havia de plorar?
Oy tot justament llavoras
qu'ell feya tanta bondat!
La seva mare li deya:
"Calla, fill meu, que pèls Rams
veurás, veurás com la mare..."
Aixís lo va consolar.
Pero avuy, que n'es lo dia,
lo promés no li ve pas;
y perço com beneheixen
contempla desesperat.
A una cadira qu'es sola
s'enfila de peus á dalt.
Al davant d'ell hi ha una palma
que casi l'está tocant:
si n'es de ben guarnideta!
de cosas dolças, si n'hi han
que al pobre nin de cobdicia
los ulls fan espurnejar!
Y no es estrany que ahí vespre
aná al llit sense sopar
y ben dejú's troba encara
donch ni un mos de pa ha trobat.
La palma lo cor li roba,
estira vers ella'l cap,
y un bocí de confitura
mossega fugint d'allá.
En lloch segur vol menjarsel;
mes ay! está sanglotant...
¡Pobre ángel de Déu! que miro?
Esclata en un plor amarch,


¡Ay trista de la criatura
que sense pare ha quedat
y la pobre de sa mare
en lo llit malalta jau!
Malhaurada! la miseria
á sas portas trucará:
per lo fret, no tindra roba;
l'atormentará la fam;
vindra'l jorn en que'ls Reys pasan,
pero res li portarán;
y ab lo cor ben ple d'enveja
als altres menuts veurá
com al temple van joyosos
en sent diumenge de Rams!


(1) L'autor volguè referirse en ests versos á la mateixa senyora á qui va dedicada la composiciò. Llavors encara, quan ell escrivia aixó, de tant en quant la palma d'ella prenia las formas mes artisadas essent l'admiraciò fins dels mateixos que's dedicavan ab mes éxit á travalls consemblants. 
D'esta materia ne feu una copa que va ser adjudicada com á premi en los Jochs florals de Barcelona, circunstancia que pot donar una idea del mérit qu'enclohia'l travall; per altra part, sabem tambè que un estranger mòlt distingit, li havia solicitat ab mòlts prechs alguna de sas obras de palma pera oferirla á un important personatge de son pais. Essent ja per desgracia fóra del nombre dels vius la bondadosa é inteligent senyora, podem avuy sens temor d'ofendre sa modestia dedicarli esta senzilla recordansa.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Lo Gay Saber, publicat el 15 de març 1869
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Goigs de Sant Jordi

PERA CANTAR TOTS LOS BONS FILLS DE CATALUNYA AMB LA TONADA DE "La Dama robada".

 A mon excelent amich D. Francesch Pelay Briz, Mestre en Gay Saber.


I. 

Sant Jordi gloriòs,
vos que feu miracles, 
deunos bona sórt
y la Gloria santa.

Cavaller de Dèu,
jovencel encara,
vareu dur á cap
empresa mòlt alta.

Un drach espantòs,
per certa encontrada,
pastors y remats
famolench menjava.

Y fins va voler
que li fossen dadas,
una cada jorn,
las verges galanas.

Se n'han fetas sórts,
y es la malhaurada
la filla del rey,
un tresor de gracias.

Quan lo rey ho sap,
la dolor lo mata,
s'esqueixa'ls vestits,
s'arrenca la barba.

Ja l'han duta al bosch
á la pobra infanta,
ja lo drach se sent
que bramant s'hi atansa.

Quan, entre la pols,
des del poble aguaytan
cavaller gentil
qu'en corcer cavalca.

Ja hi es arribat
tot brandant sa llansa,
fa'l seny de la creu...
La fera s'espanta.

Gira'ls ulls en blanch
tot caragolantse,
de sa boca n'ix
verinosa baba.

La princesa's treu
una lliga-cama,
y se'n mena'l drach
com ovella mansa.

¡Gran favor n'haguè
tota la encontrada,
Sant Jordi gloriòs,
de vostre miracle!

II.

Sant Jordi gloriòs,
vos que feu miracles,
vos vull demanar
que'm feu una gracia.

Jo sò enamorat
d'una gentil dama
bella com lo sol
y de noble casa,

Mes dins d'un castell
plora empresonada,
que un maleyt lleò
nit y jorn la guarda,

Sòn los sèus pecats
lo ser agraciada,
rica, de mòlt giny
é il-lustre prosapia.

Gran devociò'us tè,
digneus escoltarla,
no vulláu que jo
mori d'anyoransa.

Pujéu á cavall,
trayeuvos l'espasa,
matéu lo lleò
deslliuréu la dama.

Quan lliure será
farém jochs y fallas,
y, á vos agrahit,
farè presentalla

d'un ciri ben alt
y un hermòs retaule,
¡Sant Jordi gloriòs,
vos que feu miracles...!



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La papallona

Jo sò una flor ab alas,
o sò la papallona
que, quan de totas galas
la terra Dèu corona,
daurats pèl sol, bellugo
mos virolats colors.
De flors estich voltada
quan veig la llum del dia,
la flor son cálzer bada
per darme sa ambrosía,
la flor acull y encensa
mos regalats amors.

Me son amigas totas:
las que á la matinada
s'abeuran ab las gotas
de perlejant rosada,
las que tancadas viuhen
dels ayres al abrich,
la que en los estanys sura,
la trista sempreviva
la viola tendra y pura,
l'esquerpa sensitiva
y la que abrassa l'eura
del muradal antich.

Conech tant be la rosa
que ací en jardins se cria,
com la superba, hermosa
que naix á Alexandria,
lo rich clavell de Persia
ó'l lotus fill del Nil.

A mi m'es dat entendre
llur dol y llur gaubansa,
sas glorias d'amor tendre,
lo fel de sa anyoransa;
y sé de totas ellas
historias mes de mil.

Sé que á la Verge Eularia
y á na Isabel d'Hungría,
l'almoyna, ab la pregaria,
en flors se'ls convertia;
conech flor que no grana
perque trahí al bon Dèu;
y sé que, ab pena vera,
mentre lo Just finava,
la santa passionera,
que amargament plorava,
vestí ab sas flors y fullas
la redemptora Creu.

De flors una cadena
du l'home en son romiatge:
per qualque goig ó pena
en flors troba la imatge,
puig ellas son del home
lo símbol mes perfet.
Com ell, rihuen, sospiran,
reposan ó bé's mouhen,
com ell viuhen y expiran;
las flors un món enclouhen.
D'est mòn de la poesía,
jo'n só l'esprit follet.

Volant, volant pel ayre,
contemplo ab vera joya
que, rica en dolça flayre,
una pomposa toya,
al só de cants y d'arpas,
com per  encís, se fa.
Es tota de ginesta,
de roigs clavells viada.
Un cop estiga llesta,
de llor será voltada;
y may obra tan rica
marcirs ningú veurá.

Per gran rata-penada
que, ab l'ala sempre extesa
y atenta la mirada,
vigilará ab feresa,
de nits y al clar del dia
será guardat mon bé.
Y est nou jardí de Creta
que'l cor tant m'enamora,
jo, pobre insecte poeta
recorreré á tot'hora,
y, entre sas flors, besantlas,
d'amor me moriré.

Jo só una flor ab alas,
jo só la papallona
que, quan de totas galas
la terra Déu corona,
daurats pel sol, bellugo
mos virolats colors.

De flors estich voltada
quan veig la llum del dia,
la flor son cálzer bada
per darme sa ambrosía...
Jo só una flor que vola,
jo canto mos amors.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Publicació del Certamen Literari de la Joventut Católica 1881
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882
Llistat de premis:
  • 2n accèssit, al Certamen Literari de la Joventut Católica 1881

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

A mon germá Frederich Careta Vidal

Mas flors mes estimadas
avuy só apomelladas;
te'n faig humil present.
La terra que las cria
y'l qui te las envia,
lo teu retorn esperan.
¿Que hi fas aquí á l'América patint d'anyorament?

Barcelona 1882


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

La lliga-cama

–¿Hauriau trobat
una lliga-cama
que'm sento mancar
ara no fa gayre?
–L'ha cullida aquell
galant que allí passa;
ficársela he vist
dintre la butxaca.

–Dèu vos dò salut.
Li anirè á la saga,
no las vull portar
desapariadas.
Penyora del cor!
¡Ay la lliga-cama!–

Jove, Dèu lo guart.
Diga, una paraula.
¿M'ha cullit vosté
una lliga-cama?
No m'ho negue, no,
prou gent se'l guaytava.
De rosas y aucells
veja si es brodada.
–No sè si'l que'm diu
es cert ó m'enganya;
no li donarè
que no's trega l'altra.
–Penyora del cor!
¡Ay la lliga-cama!

–Veja, descregut,
si jo l'enganyava.
–¡Quin peu mes bufò!
quina mitja blanca!
No li tornarè,
que'l deixarla'm raca;
n'hi darè unas d'or,
vosté encara hi guanya.
–Sols la meva vull...
Ho diré al arcalde.
–Los plets fan gastar;
¿que vol perdrehi ara?
Penyora del cor!
¡Ay la lliga-cama!

 –Jo hi sò tornador,
si un floch me demana;
penyora mes gran
vosté m'ha robada.
Mes lo que li tinch
déu ser de gran válua:
jo las trobas vull;
veja que vol darme.
–Prenga lo cor meu
que d'amor esclata...
Penyora del cor,
be prou m'has costada!
Penyora del cor!
¡Ay la lliga-cama!




Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

D'Adrien Dezamy

Si haguès tingut la sórt,–oh ma Tisbe adorable,
de tocar amidant–aquest peu admirable
que la mateixa Cypris fins haura envejat.
¡oh vullau ço que'us diu–vostre galant entendre!
No pas ab sabatò–de satí rosa tendre,
sino ab un bes l'haria Amor calsat.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , , , ,  Fes el teu comentari

Lo violí trencat

(Poesia de Béranger.)
(TRADUCCIÓ DEDICADA Á EN JOAQUIM RIERA.)

Vina, mon gos, ma bestia aymada,
mes que despite, menja, cá.
Encara hi ha coca escucrada;
demá tindrem sols negre pa.

Los inimichs que astuts guanyaren,
en esta vall van dirme ahí:
"Tócans la dansa!" No'u lograren;
y un d'ells trenca lo meu violí.

Ell fou l'orquesta en l'encontrada;
prou jorns de festa! á Dèu, dolçors!
¿Qui durá'l ball á l'ombra aymada?
qui deixondits tindrá als amors?

La seva corda ben tivada,
al trench de l'auba un jorn hermòs
anunciava á l'esposada
lo seguiment del jove espós.

Al capellá que óurel gosava,
ferli'l ball grat era de lley.
L'alegre só qu'ell escampava
desrugaria'l front d'un rey.

Si ell ensajava un altre dia
cants que la gloria'ns inspirès,
¿com sobre d'ell pensar podia
que l'estranger vil ser venjès?

Vina, mon gos, ma bestia aymada;
mes que despite, menja, cá.
Encara hi ha coca ensucrada:
demá tindrém sols negre pa.

Sota del om y en la masia
que llarch será'l diumenge aquí!
¿Beneyrá Déu la vrema'l dia
que la comensem sens violí?

Repós de llargas travalladas,
adormiguè'ls mals dels pobrets;
de grants, tributs y pedregadas
conolá'ls nostres llogarrets.

Feya callar dels oyds la guerra;
plors aixugava amoroset.
Ceptre no feu may á la terra
un bè tan gran com mon arquet.

Mes l'inimich que aquí'ns alarma,
ab son insult m'ha encoratjat.
Donchs qu'en mas mans remplasse un'arma
lo violí qu'ell m'ha trencat.

Amichs que deixo ab greu racansa
dirán, si moro, tristament:
"Per ell, un bàrbre no feu dansa
damunt de nostre arrunament."

Vina, mon gos, ma bestia aymada;
mes que despite, menja cá.
Encara hi ha coca ensucrada:
demá tindrem sols negre pa.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , , , ,  Fes el teu comentari

Als catalans

(Composició tramesa als Jochs Florals del present any de 1882)

Jo, que ans d'obrir las fullas–de la inmortal historia,
sabia que ma patria–tinguè un passat capdalt,
jo que ab amor la canto–sens trauren or ni gloria
y en mig de tots volsaltres–puch dur lo cap ben alt;

Avuy ple de tristesa,–veyent tanta impudencia,
com ombra dels vells segles,–vos vinch á preguntar;
¿Qu'heu fet ¡oh compatricis!–de la prehuada herencia
que com reliquia santa–deviam conservar?

¿Hont sòn aquella patria–que'ls avis mantingueren
regantla ab sa sanch noble–y'l suor de sos afanys,
y aquellas lleys tan sabias,–y aquells costums que'ns feren
admiraciò, respecte–y enveja dels estranys?

Lo fret excepticisme–per tot arreu impera;
pochs sòn los que recordan–las glorias qu'hem tingut;
si'ls catalans tornavan–d'un segle y mig enrera,
estar petjant creurian–país desconegut.

La llivertat antiga–ni menys es anyorada:
vil tiranía'n diuhen–sols digna del temps vells.
De folla prostituta–contents l'han disfressada,
per son ideal ferne,–los catalans novells.

Avuy, l'oblit culpable–y un criminòs exemple,
vestits, música, dansas–costums, llenguatge, y tot
á l'extrangera mudan;–fins dins del sagrat temple
en llenga forastera–predica'l sacerdot.

La fe de nostres pares–curant que be's conega,
als nins de las escolas–s'ensenya en castellá,
y, pera mes vergonya,–aquell que á Dèu no prega
en est ni cap idioma,–renega en catalá.

¡Oh llenga gloriosa!–ben cert que no pensaren
que may poguès tocarte pervindre tan amarch
los sants, héroes y savis–que tant amunt t'alsaren
ni, al fer sas bellas trobas–lo dolç Ausias March!

Si'ls fonaments no aguantan,–s'arruna l'edifici;
aixís, quan es perduda–la salvadora fe,
los homs y las nissagas–sòn presa de un desfici
que'ls fa corre y empenyes–sens cap timò ni fre.

Los llassos de familia–s'afluixan cada dia;
ja per infants se deixa–no mes lo pur amor;
no hi es la amistat santa–que un home al altre unia....
Per tot, lo fret egoisme–y'l vici corruptor!

Lo nom sagrat de pátria–si acás algú l'invoca,
es per als fills d'aquesta conmoure y separar;
y aquest, tot rient s'ho mira,–y espera quan li toca
muntar fins als grans setis–per lluhir y disbauxar.

Y l'un ho apren del pare,–y après als fills ho ensenya;
si aquel pèl mal tirava,–s'hi enfanga lo darrer;
y ab tant per est abisme–la génera's despenya,
que abiat serás ¡oh terra!–un vil podrimener.

Oh, terra malhaurada!–apenas ja s'escolta
cantant lloansas tuas–la veu d'un trobador;
avuy sols te du l'eco–la befadora absolta
que't fa un aixam de vespas–rimayres sense cor.

Oh catalans! (si encara–algun n'hi ha que siga
hereu d'aquells grans homes–de cor y bras nervut)
feu que no arribe l'hora–en que tothom vos diga:
–L'honor de Catalunya–per sempre s'es perdut.–

Veniu tots los qu'encara–no heu oblidat sa historia,
los que voleu tornarli–lo seu passat capdalt,
aquells á qui llumena–la veritable gloria
y qu'entre tots los altres–portèu lo cap ben alt.

Eixim tots á la una–al crit de ¡Via fóra!"
marxém, com un sol home, fidels y ben units,
y á tot lo mòn diguemli,–puig de que ho sápia es hora:
–No som d'esta nissaga–d'esclaus desvergonyits!

Som fills d'aquells atletas–que als serrahins venceren
que á Italia veren sua–y á Grecia en tremolor;
volem que avuy lluhesca–la gloria qu'ells tingueren
ab Dèu, Familia, y Patria,–y Llivertat y Honor.–

Si aixís, valenta y noble,–la indignació no esclata,
si's pert la nostra causa–per esperit cobart,
morímnos de vergonya,–puig si'l dolor no'ns mata,
com febles criaturas–nos resta sols plorar.

Agost de 1881


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Llibre de la Patria, recull de poesies publicat l'any 1882
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882
  • L'Atlàntida, publicat l'1 d'abril de 1897
  • Gent Nova, publicat el 24 de juliol de 1904
  • 11 setembre 1714, full volant editat per la joventut catalanista Els Nets dels Almogávers l'11 de setembre de 1913

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

L'enamorada

A MON AMICH EN JOSEPH ROCA I ROCA

Lo cel tot una estrella,
tot ho banya de llum la lluna en ple;
miro d'açi y d'allá, paro l'orella...
¿Perque tampoch, fent esta nit tan bella,
lo meu amor no ve?

Fa prop d'una mesada
que no'l veig ni s'aixuga lo meu plor;
la mare va dient que'm torno orada;
jo estich malalta, estich desconhortada,
m'esta matant l'amor.

¡No's veu! L'hora es calmosa,
tan sols lo grill ne canta ab fran dellit;
obro y surto al carrer ben cautelosa.
Potser lo trobarè, potser reposa...
Jo'm moro de neguit!

La vila sembla morta.
Tocan las dotze, mitja nit en punt.
L'anyorament á casa d'ell me pórta,
escoltarè..., Mes ay! s'obra la porta;
m'en pujo escala amunt.

Aqui es la cambra seva,
¿Com es que dorm voltat de llums son llit?
No m'ha sentit encar, perço no's lleva.
Aixècat, amor meu, que vull ser teva,
aixècat totseguit.

Encara no's desperta,
per mes que' bese y li descloga l'ull.
Si vens ab mi, la nostra gloria es certa;
cuyta, vina, la porta ja es oberta.
Deixarte aqui no vull.

Lo portarè en mos brassos,
lo seu cap en ma espatlla descansat.
Quan se desperte'ns lligarán nous llassos...
(Poch á poquet, no senten los meus passos.)
¡Qu'ets bell, mon estimat!

Ja havem eixit de fora,
¿Qui sap si per robarte'ns seguiran?
Jo sè una fresca aubaga, que á la vora
tè una font ramorosa qu'enamora;
allí no'ns trobarán.

¡Mes ay! la forsa'm falla,
ja casi no puch mes ¡trista de mi!
Pero ¿quina ramor s'acosta? Calla...
¡Corps que venen del lloch de la batalla!
¡Fugiu! fugiu d'aquí!

En esta fondalada,
dintre d'aquest bim negre y pregon,
potser trobe la pau tant desitjada...
Donchs daltabaix, y ab tu estarè abrassada
fins á la fí del mòn.


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Somni profétich

I.

En la florida jovenesa mia,
una nit somniava que dormia
y de sopte m'havia despertat.
¿Vols saber qu'era alló que'm desvetllava?
Un esser qu'en mon coll son bras passava
tot jayent en lo llit al meu costat.

Era una dóna de bellesa rara;
mes tenia quelcom d'aygla sa cara,
ploma fina y ben negra son pit alt
contrastant ab sa pell blanca y glaçada:
sa nuesa era ab joyas adornada
y son cap duya diadema real.

Sos grans ulls m'esguardavan ab fatlera,
sempre fixos en mi, d'una manera
tant tendra y dolça com ensemps crudel;
y aymant, pero tement que'm poguès noure
aquell amor, jo ni'm podia moure,
puig semblava talment un tros de gel.

¡Oh moments de desfici, de frisansa
vestits de l bell color de la gaubansa!
¡vana il-lusiò de goigs plena d'afany!
¿Com va ser que's forjá en la pensa mia
esta rara y poética follia?
¡Válgam Dèu! y quin somni mes estrany!

II.

Fa mólts anys ja de aço, y cada vegada
que va corrent ma pensa desbocada
per las buydas regions del vell, recort,
veig que la vida lo del somni'm dòna,
puig sent las unglas d'aquell monstre-dóna
clavadas com punyals en mig del cor.

Y avuy aquest amor ab sa grandesa,
flegellat pèl ergull, sobre meu pesa
fentme patir com no ha patit ningú;
y ja may ma dolor será guarida:
¡sò com Tántalo y Síssifo en la vida,
puig aquell'aygla, aquella dóna, ets tú!



Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Mon palau

Jo tinch un rich palau
d'amor y santa pau;
de llor branca marcida
en la finestra's veu,
y en la porta una creu
de palma benehida.

Quan entro, mon fael cá
me ve d'açi y d'allá
saltant y fent joguinas,
y veig mon hort polit...
Pèl maig, tot es florit,
rosers y clavellinas.

Mes tot mon bè'l tinch dalt.
(¡Que Dèu lo guart del mal!)
¡Quin dolç perfum ne llensan
los lliris que al bell peu
de la Mare de Dèu
lo meu niuhet encensan!

Ben blanca la neu es,
ma cambra encara mes
ab sa paret gens llisa.
Gay com un pom de flors,
lo llit de mos amors
me roba'l cor, m'encisa.

Al llit acostadet,
hi tinc un paneret
ab fruyta ben xamosa:
hi dorm mon bell infant,
sa mare á prop vetllant,
la meva cara esposa.

–Poncella eras ahí,
poncella que al matí
rosada'l Cel li envia;
ara, tos pits (¡gran sort!)
sòn gerros plens d'amor,
la meva dolça aymia.

Desprès que'l mirar teu
cativa'l voler meu
y'm fa estimar lo viure,
donantme est tendre brot,
esclau me tens del tot;
may mes vull esser lliure.–

De nits, no puch dormir,
escolto lo respir
que quiscun d'ells ne llansa
la són mos ulls voltant,
mentres que va ruixant
mon cos dolça gaubansa.

¿Que mes pot cobejar
un cor de goigs avar,
si en mar de goigs s'anega?

¿Que vos demanarè,
Déu meu? si estich tant bè,
que fins lo pler m'ofega!

Vostra benedicciò
donèu á ma maysò,
perque la trista vida
ab santa amor passém,
y, quan nos morirém,
al Cel tregam florida.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

Ideal

Era jove l'escultor
y tothom d'ell ja parlava.
Sens familia se trobava
y d'amichs desert lo cor.

May l'havia seduhit
de cap dóna la bellesa;
y ell era font de tristesa,
sospirava dia y nit.

Si algú oferta d'un caudal
per una estátua li feya,
"No pot ser, travallo–deya–
en la mev'obra inmortal."

Y era cert, lo delit sèu
en son estudi'l tenia:
allí ab afany esculpia
un gros marbre blanch com neu.

Feya, lo marbre trencant
eixir formas delicadas,
com bellesas amagadas
va l'avar desenterrant.

Aquells sospirs foren plors
quan ell va veures formada
verge hermosa recolzada
sobre un llit d'herbas y flors.

Venus era per l'encis,
mirada d'ángel la seva:
igual devia ser Eva
quan nasquè en lo Paradís.

Cada volta ab mes passiò
ell travallava en sa feyna;
l'estátua, á cada cop d'eyna,
adquiria una expressiò!

Mirá fet son ideal bell
l'artista ple de ventura,
aixís mateix la figura
semblava guaytarlo á n'ell.

Com si una especial virtut
li fos dada, al esguardarse
aparentava animarse
aquell marbre fret y mut.

En alas de un amor cech,
alsant los brassos en l'ayre,
s'hi llansá l'imaginayre
exhalant un trist gemech.

Quan l'estatua va tocar,
del cor ell sentí gelarse,
y d'allí no pogué alsarse,
ni may mes va sospirar!


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari
Subscriure's a: Missatges (Atom)