Ideal

Era jove l'escultor
y tothom d'ell ja parlava.
Sens familia se trobava
y d'amichs desert lo cor.

May l'havia seduhit
de cap dóna la bellesa;
y ell era font de tristesa,
sospirava dia y nit.

Si algú oferta d'un caudal
per una estátua li feya,
"No pot ser, travallo–deya–
en la mev'obra inmortal."

Y era cert, lo delit sèu
en son estudi'l tenia:
allí ab afany esculpia
un gros marbre blanch com neu.

Feya, lo marbre trencant
eixir formas delicadas,
com bellesas amagadas
va l'avar desenterrant.

Aquells sospirs foren plors
quan ell va veures formada
verge hermosa recolzada
sobre un llit d'herbas y flors.

Venus era per l'encis,
mirada d'ángel la seva:
igual devia ser Eva
quan nasquè en lo Paradís.

Cada volta ab mes passiò
ell travallava en sa feyna;
l'estátua, á cada cop d'eyna,
adquiria una expressiò!

Mirá fet son ideal bell
l'artista ple de ventura,
aixís mateix la figura
semblava guaytarlo á n'ell.

Com si una especial virtut
li fos dada, al esguardarse
aparentava animarse
aquell marbre fret y mut.

En alas de un amor cech,
alsant los brassos en l'ayre,
s'hi llansá l'imaginayre
exhalant un trist gemech.

Quan l'estatua va tocar,
del cor ell sentí gelarse,
y d'allí no pogué alsarse,
ni may mes va sospirar!


Llistat de publicacions on ha aparegut:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada