La vida del pastor

Jo vaig neixe á la montanya,
lo meu pare era pastor;
y ab los xays de nostra pleta
varen ser mos jochs de noy.

Sè que'm duya á bras la mare,
se que'm feya mòlts petons;
mes un dia la vaig perdre,
la vaig perdre, y no sè com.

Sempre veya riure al pare;
mes ¡si va plorar llavors!
Ensenyantme'l Pare-nostre,
deya trist: "Dèu la perdò!"

Ben xiquet (pochs anys passaren)
ja vaig darli ajuda y goig.
Hont pujavan sols las cabras,
m'hi enfilava tambè jo.

Lo bestiar deixa las herbas
si als sembrats arribar pot;
may s'es vist en ma remada,
igual ara que llavors.

Si per la fona era destre,
pèl ganivet, mes y tot:
no feya pocas joguinas
de lladoner, vern y boix!

Fil de barba no tenia
qu'en sentin lo fluviol
ja corria á las balladas
saltant marges com un boig.

Las minyonas me cercavan,
tot y veurem ab esclops.
Si'ls ne deya d'amoretas,
de flor, ángel y cor dolç!

Jo, ben lluny d'encaparrarmhi,
may dormia ab cap mal són.
Jo mateix musica'm feya
quan guardava dins del bosch.

Lo meu pare va morirse:
prop l'esglesia son cos dorm...
Duas fonts mos ulls van esser,
y hudolava'l pobret gos.

Va callar ma cornamussa;
ja'l meu ca no era festòs;
lo manyach prou va coneixeu,
que'm venia tambè á prop.

Sempre al cel mos ulls tenia
quan me veya aixis tan sol,
que fretura ben amarga
es la soletat del cor.

A la fi, muller vaig pendre
sola y pobre, igual que jo.
¡Dèu del Cel! si ans ma barraca
era pobre, ja no'u fou.

Ella endressa, ella'm governa,
ella fa formatges bons;
per may, may á la vida
m'ha donat un infantò!

Aixó si qu'es una pena...
Mes senyal que Dèu no'u vol;
si algun any dolent arriba,
lo passém menys doloròs.

Quan acalorat morrieja
lo bestiar fòra del sol,
naltres dos sota d'un arbre
festejém de bo y millor.

Casi bè ma testa es calva,
porto d'anys un feix ben gros:
sols á Dèu tinch de dar compte;
á cap home del mòn, no.

Mes que no m'agraden bregas,
també he dut jo l'arma á coll:
extrangers no vull que'm manen,
catalá primer de tot.

Quan ve'l cas y me'l demanan,
sè donar un concell bo;
lo senyor rector sol dirme:
"Ah! que'n sòu de filosoph!

A ningú sò fet enveja
ni sò estat may envejòs;
no avorreixo pas la vida,
mes tampoch temo la mort.

"Qui dèu paga", diu l'adagi;
jo tinch deutes, com tothom:
lo meu cos, es de la terra;
l'esperit, del Criador.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Euras, recull de poesies publicat l'any 1882

Llistat de premis:

• Premi Lo quadro del Sr. Rabadá, al Certamen de l'Ateneo de Sans el 24 d'agost de 1878