Só llarch y prim, mirada viva
tinch y semblant ajogassat,
mon pas llauger cap cosa priva,
mas alas son de rat-penat,
de papalló ne tinch altras dessobre,
só ben blanch y ben fet,
m'anomenan Follet.
En altre temps ple d'alegria
sempre aixecava lo méu vol;
ara aquí dins me passa'l dia,
la nit al peu d'aquest bressol.
Pena crudel m'ha contreta la cara...
Oh, dorm, dorm, bell infant,
mentres jo vaig bressant.
Tu que'l son fas en esta cambra
ab lo teu car gentil espós,
ta cara d'ángel, t'alé d'ambre
me feren perdre lo repós.
Quan eras sola y amor no sentías,
per aquí vaig venir;
d'assó'm vé tant patir.
Era una nit de primavera
quan vaig ficarme a ton jardí;
ta finestreta oberta n'era,
ben rialler á dins entrí.
Somni de pau reflectia ta cara,
lo téu pit desbrigat
bategava pausat.
Mon cor sentí crudel fiblada,
vaig exhalar un greu sospir;
fins tu l'ohíres, qu' esglayada
la són dels ulls vas deixondir.
Com que puch ferme als mortals invisible,
propet téu, arraulit,
va passarme la nit.
Desde llavors, desd' aquell dia,
sempre he viscut com trist malalt;
per ésser téu, cambiat hauria
la meva essència en carn mortal.
Creu que cap nat sent per tu aquí á la terra
amor gran, pur y net
com l'amor del Follet.
Las nits d'hivern may las sentias,
sempre escalfava tos llensols;
nits de calor no'n coneixías,
que al téu entorn feya mos vols.
Embadalit ta bellesa mirava,
y lo somni més fer
te'l tornava rialler.
Un jovencel, ma bella aymía,
trucá á las pertas de ton cor;
vaig ofegar ma gelosía,
y ara qu' es téu, li duch amor.
Quan vostre fill la primera llum veya,
sens poderme aguantar,
ple de goig, vaig plorar.
A las ninetas despulladas
ara no dóno cap trastorn,
ni miro 'ls plats á las criadas,
ni faig cremar lo pa en lo forn.
Ja no esgarrio'l calaix de la roba,
ja no só entremaliat,
ja no só enjogassat.
Ja no molesto ab mas visitas,
perquè de tu m'he fet esclau:
¡tu no'm coneixes ni sospitas
que jo't mantinch la santa pau!
Quan te descuidas, t'arreglo la casa,
may se't passa lo foch,
tot ho tens en son lloch.
Perquè'l menjar sempre igual sia
jo poso mida al téu saler,
y ton espós, ple d'alegria,
diu: «no n'hi ha cap com ma muller.»
Jo, quan es vespre, la palla y la llana
d' aquest llit remoch prou,
perquè sia ben tou.
Veig cada instant vostra tendresa;
com gos fael y vigilant,
si vol plorar, ma boca besa
plena d'amor al vostre infant.
Dorm, angelet, y Dèu vulla que 't veja
quan seriïs home fet
més ditxós que'l Follet.
Si endormiscada sents, ma Joana,
com sostingut y feble só
de dolsa flauta llunyadana,
es l'ècho trist de ma cansó.
Lo méu dolor sens igual no tè cura;
per la pena minvar,
sols me resta cantar.
No sè si infern al mon me llensa
ó si só cosa celestial;
però m'espanta la temensa
de que ma vida es inmortal.
Quan ella's mori ¿qué faig en la terra?...
¡Oh, dorm, dorm, bell infant,
mentres jo vaig plorant!
tinch y semblant ajogassat,
mon pas llauger cap cosa priva,
mas alas son de rat-penat,
de papalló ne tinch altras dessobre,
só ben blanch y ben fet,
m'anomenan Follet.
En altre temps ple d'alegria
sempre aixecava lo méu vol;
ara aquí dins me passa'l dia,
la nit al peu d'aquest bressol.
Pena crudel m'ha contreta la cara...
Oh, dorm, dorm, bell infant,
mentres jo vaig bressant.
Tu que'l son fas en esta cambra
ab lo teu car gentil espós,
ta cara d'ángel, t'alé d'ambre
me feren perdre lo repós.
Quan eras sola y amor no sentías,
per aquí vaig venir;
d'assó'm vé tant patir.
Era una nit de primavera
quan vaig ficarme a ton jardí;
ta finestreta oberta n'era,
ben rialler á dins entrí.
Somni de pau reflectia ta cara,
lo téu pit desbrigat
bategava pausat.
Mon cor sentí crudel fiblada,
vaig exhalar un greu sospir;
fins tu l'ohíres, qu' esglayada
la són dels ulls vas deixondir.
Com que puch ferme als mortals invisible,
propet téu, arraulit,
va passarme la nit.
Desde llavors, desd' aquell dia,
sempre he viscut com trist malalt;
per ésser téu, cambiat hauria
la meva essència en carn mortal.
Creu que cap nat sent per tu aquí á la terra
amor gran, pur y net
com l'amor del Follet.
Las nits d'hivern may las sentias,
sempre escalfava tos llensols;
nits de calor no'n coneixías,
que al téu entorn feya mos vols.
Embadalit ta bellesa mirava,
y lo somni més fer
te'l tornava rialler.
Un jovencel, ma bella aymía,
trucá á las pertas de ton cor;
vaig ofegar ma gelosía,
y ara qu' es téu, li duch amor.
Quan vostre fill la primera llum veya,
sens poderme aguantar,
ple de goig, vaig plorar.
A las ninetas despulladas
ara no dóno cap trastorn,
ni miro 'ls plats á las criadas,
ni faig cremar lo pa en lo forn.
Ja no esgarrio'l calaix de la roba,
ja no só entremaliat,
ja no só enjogassat.
Ja no molesto ab mas visitas,
perquè de tu m'he fet esclau:
¡tu no'm coneixes ni sospitas
que jo't mantinch la santa pau!
Quan te descuidas, t'arreglo la casa,
may se't passa lo foch,
tot ho tens en son lloch.
Perquè'l menjar sempre igual sia
jo poso mida al téu saler,
y ton espós, ple d'alegria,
diu: «no n'hi ha cap com ma muller.»
Jo, quan es vespre, la palla y la llana
d' aquest llit remoch prou,
perquè sia ben tou.
Veig cada instant vostra tendresa;
com gos fael y vigilant,
si vol plorar, ma boca besa
plena d'amor al vostre infant.
Dorm, angelet, y Dèu vulla que 't veja
quan seriïs home fet
més ditxós que'l Follet.
Si endormiscada sents, ma Joana,
com sostingut y feble só
de dolsa flauta llunyadana,
es l'ècho trist de ma cansó.
Lo méu dolor sens igual no tè cura;
per la pena minvar,
sols me resta cantar.
No sè si infern al mon me llensa
ó si só cosa celestial;
però m'espanta la temensa
de que ma vida es inmortal.
Quan ella's mori ¿qué faig en la terra?...
¡Oh, dorm, dorm, bell infant,
mentres jo vaig plorant!
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Calendari Català del any 1878
- Euras, recull de poesies publicat l'any 1882
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada