Temptació

Negra y espessa boyra qué á glops á glops venia
formant cortina aubaga (era al bell mig del dia),
tapat havia'l sol.
De veure no mes fosca mon cor glagat restava,
mes, si fugir volia, per tot ensopegava.
«¿Hont sò? Qu'es lo que'm pasa?» diguí mirant tot vol.

Folla claror llavoras per tot arreu va neixe,
claror adormidora que poch á poch va creixe,
y no vegí res mes
que una molt rica taula de plats esquisits plena,
fruytas de tots los climas, richs vins de tota mena.
Una veu manyagosa va dir: «Assentat, ves.»

Los ulls se me n'anavan, lo cor se m'hi fonia,
mes una má secreta trucá á la pensa mia,
fentme dir tot seguit:
«¡Oh! los menjars que miro lo cos be prou nodreixen,
los vins escalf li donan, mes l'ánima aflaqueixen....
No, no!» Y altre vegada vingué la fosca nit.

Per graus torná á aclarirse, torná la llum estranya;
dintre de fort alcássar al cim de una montanya
me vaig, trobar ficat
en una rica sala: tresor hi havia á pilas,
un ceptre, una corona, y, abaix al pla, las vilas
ab sos palaus semblavan gegants apilotats.

Un' altra ven va ohirse: «Es teu tot assó, mira,
si vols, en aquets pobles costums y lleys capgira,
sos fills sòn tots esclaus.»
Altra punyida forta sentí dintre ma testa.
«Val mes l'amor dels homes, vaig dir ab veu feresta,
que totas las coronas, los ceptres y palaus.»

Mos ulls parpallejavan, y no trigá pas gayre
que varen aclucarsem. Encisadora flayre
aquell ámbit omplí;
en un llit vaig trobarme fet de clavells y rosas
y enrotllat d'una pila de donas molt hermosas
que ayrosament dansavan aixís que'm despedí.

L'una de cabells rossos, l'altra de negras trenas;
ab roba subtilíssima vestida l'una apenas,
ab roba trasparent,
un'altra de sas formas mostrava las bellesas;
unas á mi venian d'amor totas encesas,
las altres me miravan ab tendre llanguiment.

Jo no'm podía moure del llit, talment semblava
que un clau brusant de ferro pel cor allí 'm fermava,
y, près d'un dolor greu,
ans que morir ó caurer, m'aixeco fugint d'ellas,
cloch los ulls, desseguida me tapo las orellas,
y ellas corrent en l'ayre, volant darrera meu.

Ab veu encisadora n'aixecan dolsas trobas,
m'abrassan fort, me besan, m'estiran per las robas...
Sentim lo cop al front.
«!Oh feras verinosas, dins del Infern nodridas,
serenas temptadoras, bellesas malehidas!
¿Com Dèu no vos acaba? com Dèu no vos confon?»

Quan deya assó, la terra de cap va esbadallarse,
drachs y serpents las fembras llavors varen tornarse.
Espahordit sentim.
Mes tot va desvaneixers; las feras afamadas
d'aquella boyra negra van ser embolicadas,
foragitant sa rabia, caygueren al abim.


Torní la llum á veure com Dèu l'havia feta,
lo sol en sa agonía al cim d'una costeta
feya una creu brillar.
Corro per arribarhi avans no passe l'hora....
¡Ja bi sò! Quan abrassava la fusta redemptora
lo sol apagat era. Lo dia va finar.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Renaxensa, publicat el 15 de desembre de 1872