Hi havia una cunilleta qu' era molt joya y boniqueta. Un dia va dir á sa mare:
—Mare. me'n vull anar un xich á pendrer la fresca.
—No ho vull; las noyas s'estan á casa. ¿Qué diria'l téu promes si't veya anar sola com una qualsevol?
—¿Qué'n tè de fer ell? Molt be's passeja quan li dòna la gana.
—!Oh! Los minyons es diferent, ningú 'ls critiqueja per ço.
—¿Qué se me'n dòna á mi que'm critiquejen? Lo qui vulla ferho, la boca tè per mesura.
—¡Ay desvergonyida! Las noyas de bè creuhen á la mare, y no van solas pel mòn, que hi ha molts trenca -colls.
—¿Qué sò cap tonta jo?
—¡Oh! Es molt viu lo cap de mort.
—Si trobo llacsons, veyeu si menjo farigola: si trobo un cassador, veyeu si'm deixo agafar ¿Só tonta, eh? Fiqueume'ls dits á la boca, y veureu si mossego.
—Mira que jo ho se tot! Fas moltas ximplerías per aquell bordegás que fugí del, cunillar d'una masia, per aquell perdut qu' es un enganya-monas. Ja saps qu' ets promesa, ab aixo no quedes malament, que la gent de be no trenca may la paraula.
—Ay que 'm féu riurer! Aixó de la paraula era en lo temps de la picor; ara ja no s'estila.
—De pocas-vergonyas com tú si que no se n'estilan. Ja veurás en arribant ton pare.—
Mes la cunilleta sens ferne cas surtí de casa. Un cop va ser fora, vegè'l cunill que s'estava rosegant la escorsa de baix d'un pí; se hi acostá fent posturas, y's posá á menjar herbetas á prop sèu. Tot menjant se'l aguaitava de rehull, y pensava: «¡Que es bonich! No n'hi vist cap de tot blanch com ell.» Ell que la savia prou llarga (com havia estat ab homes), y era un búscalas-totas; ho coneguè, y li va
dir :
—Be n'haja qui't posá al món. estel polit, mirall de mon pensament! Quan dormo sempre't somnio, pensant en tú no tinch gana. ¿Vols esser mèva? Si'm dius que no, 'm moriré.
«Malaguanyat», pensá ella; y, tot volent fer la escarafallosa, li respongué:
—Noy, noy, no vajas tant depressa.
—Bè, Mira, aquí estém malament tant prop del camí; anem al bosch, y allí 'n parlarém ab catxasa.
—Coro vullas.—
Y se'n anaren bosch endins; no sè res mes. ¿Quí 'ls podía veurer ab aquell sol qu' enlluernava?
Al cap d'una estona, la cunilleta passá perseguida d'una guinéu. Ja quasi se tocavan; mes tot plegat soná una escopetada, y la guilla caygué morta. La cunilleta d' esglayada perdé l'esma, y ab prou feynas sabé trobar á casa seva. Al entrar, son pare li doná tal plantofada que la féu caurer de costellas, y de la feta estigué, dos dias malalta.
Tot assó va passar, y la xicota s'anava engruixint, com que son promés (un bon xicotás qu' era pecat qui li fes mal) estava que no hi cabia. Sa mare sempre deya: «De grossa'm semblará á mi.» Falleras! Al cap d' un quant temps la cunilleta s'apri má y vingueren al mon sis cunillets cendrosos ab clapas blancas. La honrada vella se picava lo cap, lo vell se surtia de test y renegava com up moro: fins volia matar á la fila que deshonrava son llinatje,... A la fi tot calmá, pero al saberho lo promés, digué: «Noya, noya, Déu te fassa bona. Ab mi desd' ara feshi la créu.»
¡Pobreta! Va tindre de passar la vida menys preada de tots y plorant amargament.
Noyas que teniu lo cap ple de pardalets y voléu llaurar com se hos antoixa: tinguéu un mirall en la cunilleta, dels mals que aporta l'obrar sense seny y lo no voler creurer á la bona mare.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La barretina, 11 d'abril 1868
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada