Antoni Careta y Vidal: L'Arch de Sant Martí

25 d'agost de 1889 L'Arch de Sant Martí.

Publicació de l'article En vindicació de D. Francesch Pelay Briz com a resposta a un escrit del crític Joan Sardà.

Enllaç a la publicació Arca

En vindicació de D. Francesch Pelay Briz

Pochs día s eran passats desde la mort del poeta y gran patrici que tots los bons catalans deurían plorar, quan va apareixe en lo diari L a Vangtiardt'a un escrit que, mes que un elogi à la memoria del difunt, porí a semblar una malavolensa vergonyant envers lo mateix. No acostumo a veure gayres diaris. Tinch poca aficiò á llegirne, y las mevas ocupacions tampoch me permeten ferho; aixís es que la pu - blicació del esmentat article hauria sigut pera mi cosa ignorada, à no havérmel a fet saber personas afectas, unas al difunt y altras al senyor Sardà , autor del article en qüestió, convenint totas ellas en que, in - justas ó exageradas algunas apreciacions d' aquell escrit, eran, sobre tot, inoportunas. Jo, vaig voler Uegirlo tot seguit, com era mòlt natural: per espay de mes de vintytres anys m' han unit ab en Briz los llassosdel' amistat mes sencera, afecte sant que no ha pogut trencar la mort; y tot lo que á la memoria d' en Briz se referesca, pera mi, tè y tindrà sempre gran interés. Vai g llegir, repetesch, 1' article del senyor Sardà , y hauria volgut contestarlo desseguida; però '1 meu estat moral no va permétremho. Jo no estava llavors per' escriure, y , avuy per avuy, encara no agafaria la ploma per gust; mes cal ferho, perqu é la conciencia me ho demana imperiosament. Ja sè que, al respondre al articulista, ho faig ab alguns desavantatges, entre altres, lo de no ser tan llegida la meva impugnació com va serho '1 travall que la motiva. L o senyor Sard à escriu en 1' idioma manllevat que la centralisació vol imposarnos: jo , sempre que no 'm forsan à practicar lo contrari, ho faig en llengua de la meva terra; ell sap lo sèu perqué , y j o també sé '1 meu. Per ó deixem digressions inútils, y aném à lo important. ¿Qu' es lo que '1 senyor Sard à va proposarse ab son article Fran - cesch Pelay Briz i No sè pas si ell mateix sabría explicarho. L ' article en qüestió es un escrit apassionat, com quasi tots los que han brollat de la mateixa ploma, en lo quin sols alguna que altra vegada s' imposa '1 sentiment de justicia, si b é atenuat per injustas reticencias: talment sembla que l i dolga haver de concedir al mateix personatje que retrata certas qualitats que l i regoneix. L ' ARC H D E SANT MARTI '347 ¡Qué b è coneixia '1 difunt al senyor Sardà! «Veli aquí—fa mòlts anys que 'm deya lo senyor Briz, referintse al tal vegada primer pariegirïsla que li ha eixit despré s de mort—veli aquí un jove que fóra un excelent poeta y s' ha empenyat en ser un mal crítich.n Llavors j o pensava aixís mateix sobre '1 particular, y á cada article qu' en Sard à publica n' estich mes convençut, establint comparansas ab los pochs travalls d' imaginació que '1 mateix ha donat á llum. De la fatlera extraviada que aixó suposa sí que pot dirsen ab rahò «censurable mania.* En 1' article de que tractém, 1' autor, referintse á n' ell mateix y á altres joves que anavan á solicitar d' en Briz concells ó la publicació d' algun travall, diu: uQuasi tots vàrem ésser ingrats ab ell.y Aquesta es una de las veritats mes grans que conté t' article. En efecte, la major part (no tots) d' aquells joves l i pagavan desprès las atencions ó 'Is favors rebuts, allunyantse d'ell y fins alguns combatentlo d' una manera mes 6 menys hipócrita . Jo, que no vaig ser d' aquell nombre, ho faig constar com á corroboració de lo que 1' articulista diu; no pera mostrar rancúni a envers ningú: 1" ofès era prou generó s y bon cristià pera perdonar totas las injúrias que l i feyan, y no he de ser j o qui yulla venj arlas. Travall de vindicació no mes es lo que 'm proposo: no vaig per ofendre á ningú; per ó si '1 meu obgecte 'm porta á revelar ó á rectificar alguna cosa y açó molesta á algú, la culpa no será meva, sinó del qui m' obliga á parlar. Perqu è bo es que se sápia que de mes d' una manera se m' h i obliga: no solament se fan judicis errats é inconvenients sobre l'inoblidable mestre, cosa que no deixaria j o passar sens protéstame , sinó que se m' aludeix, de passada, també á mi, ficantme, com se diu vulgarment, los dits á la boca. Me diu lo senyor Sard à ^admirador incondicional y deixeble predilecte» del poeta. Amich incondicional hauria dit millor, perqu è ho só estat y segueixo sentho, donchs d' en Briz podria sérsen amich sens condicions no deixant perçó de tenir com una gran honra los títols de admirador y deixeble predilecte séu. Jo, en una poesia que va veure la llum en cert diari local, lo mateix qu' en conversas particulars, tachaba y mol jaba, com en Sardà aferma, no á cap persona que de bona fe cregué s que no devia parlar del primer dels nostres poemas ¿ íi Orientada; ]o tachaba y motejaba la mala fe deis crítichs de camarilla que, tenint grans elogis per' obras mitjanas y fins dolentas literàriament parlant, no tenían ni un mot per un dels millors llibres que ha produhit la renaixensa catalana: j o vaig indignarme davant de la conspiració del silenci que va ferse en certas esferas contra '1 llibre del ins- •34 » L ARC H D E SAN T MAR I I pirat poeta. Que va ferse, Un t innoble conspiració, ho sè ; però may he somniat solament fer al senyor Sard à 1' agravi de comptarlo entre 'Is que feren aquell pacte poch honròs. ¿Que '1 poema no val? ¿Que no valen, en conjunt, los demé s llibres del poeta? Basta que '1 senyor Sard à ho diga sens donarne provas. Sens deten irme en I^a Orientada, que ha merescut grans elogis del mes genial de nostres poetas, d' en Frederich Soler, y del inmortal cantor de Mirieo, lo mateix que de publicacions las mes serias, sobre tot francesas y castellanas, dirém que de L a Panolla va acabarsen prompte, molt prompte la edició, lo mateix que ha passat ab alguns altres llibres d' en Briz: que Lo Coronel d Anfou, á pesar d' haver sigut escrit mes que depressa, te, entre altras qualitats, un interés que no han pogut conseguir los millors novelistas de Catalunya: que las Baladas son, en sa major part, models del genre: que Lo llibre del cor Meu té igual en mòlt pocas literaturas... Mes ¿quina necessitat tinch d' esforsarme en demostrar lo que '1 públich imparcial, literari y no literari, sap de sobras, quan lo mateix senyor Sardà , diu desprè s de la seva afermació gratuita no quedaran? uPero si no quedan, y aun no quedando, pueden leerse, y con gusnto, la mayor parte de sus obras.r He llegit moltas vegadas lo paràgra f transcrit sens poder tro - barhi "1 compte, perqu é si una obra d" imaginació no queda, es perqu é no s llegeix ab gust. Per ó no cal que ningú s' estranye de contradicció tant evidenta. Aqu í 'a va un' altra de la mateixa cullita. «Quisiera él (en Briz) verse rodeado de una corte de jóvenes, no npara que le adulasen, no, ni celebrasen y aplaudiesen sus obras, nsino para acompañarl e en sus forzadas soledades hablando de lo que «él tanto quería , de Cataluña y de literatura catalana.n Y mé s avall: «...y porque no nos entusiasmábamos con ellas (ab lasseuas obras) «tanto como él, al igual que todos los autores, hubiera deseado, y "porque no le celebrábamos y aplaudíamos, creía que conspirábamos rcontra él." ¿Es á dir que primer no volia y desprè s hauria desijat que l i celebrassen las sevas obras? Senyor Sarda, dech respóndreli que, d' aquestas afermacions antitéticas, sois la primera es justa: en Briz era una persona seria, y may havia donat gran importancia als aplaudiments. «Briz fué el intransigente de su generación, el precursor de los in - ntransigentes de la nuestra. E l grupo de la «Lliga de Catalunya" des- «ciende de Briz en línea recta." L'ARC! ! D E SANT MARTÍ »34 9 No solament va ser en Briz 1' intranzigent de la seva generació, va ser lo pare de semblant intranzigencia: á n' ell y no mes á n' ell déu Catalunya los primers crits de reivindicació política. Tots los que vo - len aquesta reivindicació arredossantse á la ombra santa de la creu, aquests y no altres, serán los seus successors llegítims; perçó creyém que, no sols X-í Lliga^ sinó altras entitats descendeixen en línea recta del precursor del catalanisme. «No sé si á haberse convencido de que la felicidad de Cataluña «fuese incompatible con la unidad española hubiera llegado hasta el «separatismo. " Lo sentit dubitatiu dels precedents mots, nos maravella. Partint del principi de que las diferencias étnicas entre '1 nostre país y altres pobles d' Espanya y diferencias que regoneix lo senyor Sardà , son prou (y b é massa) notables, en Briz creya que Catalunya tè tant dret à viure sa vida propia com la mes gran nació. Podia ell duptar sobre la oportunitat, sobre la conveniencia ó inconveniencia d' usar en tais ó quals moments histórichs d' un dret semblant; peró de la Uegitimitatdel dret no n duptava: la claretat del seu raciocini, la puresa y '1 desinterés de las sevas miras feyan que no divagué s may en qüestió de principis. Per res del món, ell hauria volgut fama, ni honors, ni riquesas, ni pa provinents de la centralisació ni del idioma imposat com oficial. Aquest era en Briz. Aquest era '1 Briz veritable; no '1 Briz que 'ns pinta erradament 1' articulista de Vanguardia. Tal com j o '1 vindico ' l veurán los que 1 coneixían b é y 1 consideren sens prevenció personal ni de escola. Un altre punt he d' aclarir ans de deixar la ploma. No es cert que vaja trobar echo en ell la tendencia patriótica calificada de balallona per 1' articulista. Aquesta tendencia va iniciarla en Briz mateix, com va iniciar l1 esperit politich d' hont ella deriva. Si aixó es mama censurable^ que ho digan tots los catalans que conegan un xich la historia y estimen lo séu país. No dirán may ells que increpar durament als mortals enemichs nostres semble (Déu y '1 senyor Briz li perdonen à n" en Sardà), no dirán que aixó semble, mé s que amorr à lo propi, odi à lo d' altri. Déu l i perdone tamb é 1" afany ab que va corre à ocuparse (no en tot ab la deguda reverencia, com acabém de veure) de la figura mes noble y mes gran que '1 renaixement ha tingut. En Briz va morir lo dia 15 de Juliol; 1' article que venim de contestar eixia lo 19 del mateix mes y acabava d' aquesta manera: «Subsiste , y es lo esencial y lo que hermosea y enaltece (la memo- L'ARC H DE SANT MART< T i a del difunt) su patriotismo fogoso, ciego, intransigente, signo de m n alma fuerte, signo de un carácter, muestra de un alma viril . " Y siempre, siempre, en la humanidad, en la vida social, que es lu - ncha, que es oposición en los medios aunque armoní a en los fines, son «figuras simpáticas las de los que creen, las ¿ e los que aman, las de "los que nutren sus creencias y sus amores con el hierro de la acción, "má s simpáticas que las de los que dudan y vacilan y ondulan en dis- "cusión eterna con ellos mismos." Donchs si aix ó es veritat, senyor Sardà , com ho es, en efecte, aprenga de venerar com se déu aquesta excepcional figura y procure imitarla. ANTONI CARETA V VIDAL Barcelona 18 Agost de 1889

L'arch de Sant Martí, 28 de juliol de 1889

28 de juliol de 1889 Crítica de L'arch de Sant Martí a Las conseqüencias

L'autor del present llibre no es pas desconegut en los termes de nostra literatura, donchs si bé aquesta es la primera vegada que'l seu entussiasme li ha enmenat la ploma á presentar arrodonit dintre un argument determinat l'acció d'una novela, per algunas de sas poesías y quadros de costums, havíam pogut conèixer en ell las qualitats de un detingut estudi y d'una laboriosa constancia que, acompanyadas d'un entranyable amor á las lletras catalanas, han donat, avuy per avuy, lo recomanable resultat del present llibre.

Certa inexperiencia en l'art de confecció, perjudica en Las Conseqüencias lo bon efecte que produheix lo conjunt de son desenrotllo, considerat y jutjat per sos detalls; aixís hi han en ell intercaladas narracions de mèrit, descripcions ben tractadas, quadros de nota y personatges que no desdenyarían per a sos estudis los que'n la novela gotan fama d'autors complerts y originals. Peró més que tot, en aquest llibre's fá digne de menció lo bon acert ab que'l seu autor ha sapigut tractar un argument que enclou en sí bon a cosa d ' entrebanchs, aixís morals com sociológichs, que forsosament subjectan sempre l'imaginació y'l vol de la fantasia, sempre y quant no's vulgui caure, com no hi ha caygut lo senyor Careta, á aquella nuesa tant crua y tant repugnant que'l modernisme poch escrupulós califica de natural y realista.

La impossibilitat en que's troba un bort de constituhirse en familia per serli negada la mà d'aquella á qui estima, per lo sol motiu de no poguerse presentar devant lo mon ab un nom ben llegitimat; las fatigosas investigacions pera venir en coneixement dels que ab tal condició li dongueren la vida y d'ells exigir lo que uns pares humanament no poden negar; y per últim, lo logro complert de totas sas pretensions, fan lo capdell del fil de la novela, que ab tota regularitat rodola descapdellantse, pera donar un felís acabament á la mateixa.

Tal es l'únich argument que lliga als personatjes de Las Conseqüencias, entorn del seu protagonista, en Quimet, lo bort, qual carácter, encara que sostingut, aixís com 'l de la que ha de ser sa esposa, l'Angela, no están de bon tros á l'altura de veritat en que's troba lo gráfich assistent, en Bayoneta, l'intermediari en sos amors, y'l bó de D. Joseph, desinteressat protector en sas tribulacions, del héroe de la novela.

Tal es l'únich argument, en lo quin un cop de llima en sa exposició y donant una preparació deguda á aquellas escenas en las que las passions se possan de relleu, en que lo inesperat ha de aparéixer, donarían per acabada una novela que avuy, fentse per tots istils sumament recomanable, no passa més enllá que de fernos esperansar, per las qualitats y condicions que demostra en lo seu autor, lo perfeccionament en altres obras d'aquest género, ab las que al temps que aumentará lo contingent de nostra literatura, recullirá los llorers de que son mereixedors l'estudi y la constancia al servey d'un bon ingeni.

J. F . y C.

Barcelona 24 Maig 1889.

Enllaç a la publicació Arca