Del nas a la boca,
no'n tastaràs gota,
de la boca al nas,
no'n tastaràs pas.
(popular).
no'n tastaràs gota,
de la boca al nas,
no'n tastaràs pas.
(popular).
Una vegada era un bailet
ros, bonicoi i aixeridet.
Altre els seus pares no'n tenien
sempre en tot el complavien;
així l'infant, aviciat
creixia en tota llibertat.
Si aprendre res no li agradava,
per les rondalles s'exaltava,
i que en sabia és ben segur,
de cap a cap, més que ningú.
Jamai com ell hi hagué criatura,
per a atrapar lleminadura;
no s'escapaven a son zel
vi bó, formatge, arrop i mel.
La llangoniça era sa gloria
i no'n deixava per memòria,
ja en dalt posada o baix en post...
¿Qué? ni tancada en el rebost.
¡Ah! d'açò plà!'n sabia massa,
¿I en robar nius? ¡oh, quina traça!
Fos en aubaga o en solei,
ni un ne escampava per remei.
Com no volgués gens esmenarse'n
son pare un dia va enfadarse'n
amenaçant-lo de valent;
i el bordegàs, llest com el vent,
anà a amagar-se a les garrigues,
fent són dinar no més de figues,
ápat ben magre, en veritat,
per qui ni s'havia desdejunat;
amb tot gran sort de la figuera
que era del trull a la vorera.
D'ací d'allà, rodant pel bosc,
sobtadament se li féu fosc,
i, perdent l'esma desseguida,
són desconsol no tingué mida.
En els seus pares al pensar,
vinga plorar i més plorar;
Més per son mal no veia cura,
i, caminant a la ventura
en mig la calma de la nit,
entre els matolls sentí un brugit.
Era un ocell que xericava,
i amb sos xerics així parlava:
—Vil infant, matador dels meus fills,
ja són ben just cástic per tu aquests perills.
I espèrat, encara;
com jo vaig plorar-los, plorarà ta mare,
que el golut gegant
amb la boca oberta ja t'està esperant—
¡Oh! aquell reric li era un suplici;
peró més gran fou són desfici
quan entre un clar d'espés fullam
vegé quelcom i sentí un clam.
Llançava el clam ronc, formidable
un homenàs espaventable
d'una alta torra en el bell cim
al peu d'un ample i fosc abim.
—Tinc gana —la veu deia—, molta gana.
¡I quina olor sento de carn cristiana!—
Ja creia el noi ben certa cosa
sa fi propera llastimosa;
amb tot, corria esparverat
com veritable esperitat,
quan un gran trò, un fort tro's va oure,
brillà un llampec i es posà a ploure;
i ell, el senyal fent de la creu,
corrent i comanant-se a Déu,
topant un marge, una altra roca,
una paret o alguna soca,
xop de mullena i ple de fanc,
al fons lliscava d'un barranc.
Seguint el ploure amb sa malícia,
vingué de sobte una clarícia,
que fou de gran consoloció
pel qui's cregué sens remissió
ja que ocirava a la baixada
un casinyot de poca alçada.
El teulat veia fumejar
i una claror a bai trespuar.
Amb tot i el fanc i la mullena,
que li donaven tanta pena,
pensant tan sols en l'eixopluc,
anà a la porta, i doná un truc.
—¿Qui hi ha? —li contestava, reganyosa, una veueta rugallosa.
—¡Obriu, obriu si us plau, per caritat! -feia el petit desconsolat-
De casa vaig eixir seguint ma deria;
no sé on só, vinc mullat, mort de miseria
¡Deu-me un bocinet de pa!
i posada fins demà!—
Es mig obrí llavors la porta,
i una vellota magre i torta,
com estrambòtica visió,
aparegué als ulls del minyó.
Besant-se i com tot una cosa,
la barba i el nas es feien nosa,
no se li veia una dent;
tot era lleig i desplaent,
tot fastigós en la xaruga
d'esquena igual que una tortuga.
Mirant al noi de fit a fit;
—Entra, si vols —li deia— totseguit;
pero vana serà ta demanda,
que ací no tindràs llit, ni pa ni vianda,
ne sortirás dejú.
Doncs sé ben bé qui ets tu,
ja m'ha contat la perdiu
i altres ocells que tú els malmets el niu,
que ets un gran golafre i un desobedient...
Però, així i tot, espérat un moment-.
Dins de la casa, una caldera
bullia en mig d'una foguera.
La vella, els ulls fits en alló,
parlà com fent-hi una oració:
—¡Oh, follets els bons follets
els meus estimats fillets!
feu-me una llonganiça ben llarga, groixuda
i bona com altra jamai n'hi hagi haguda—
No se sap d'on un rondinar
de moltes veus va contestar:
—Mare bruixa, som atents
per fer vostres manaments—.
Entre brugits, la munió aquella deia en pesada cantarella:
—Trinxa, trinxa, empebra, sala,
¡Hala! ¡Hala!
Ompla, lliga. ¡Iça! ¡Iça!
una formosa llonganiça
fins ben premsadeta
i confitadeta—.
Parava el cant, i en cert indret
d'entra la terra i la paret,
la llonganiça eixí sens triga,
que era talment una gran viga,
duent-la un eixam d'homes molt nans,
menuts, menuts i estravagants.
Amb goig la veia el noi confús.
—Per tú l'han feta gamarús
—digué la vella—. Cuita, dónat brasa,
agáfa'l d'un cap i et durá casa.
Més si per la gola et deixessis temptar,
abans d'arribar-hi volent-ne menjar,
no ho aconseguiries,
i llavors ¡ai de tu! tot ho perdries—.
Veient-ho el noi tot plà i senzill,
ben fort prengué el cap del cordill,
i aquella massa de carn crua
moguda fou per la corrua
dels nans, qui armant gran esvalot,
la conduía passant per tot
com cuca monstre de cent cames,
xafant la brosta i trencant rames.
Ja el tris perdut, cuasi sens bieix,
i famolenc amb greu panteix
volgué pujar a la flairosa
gran llangpniça sabrosa
per atipar-se'n descansat.
¡Ni mai que ho fes! Tot d'un plegat
la gran baluerna feu parada,
i damunt d'ell enverinada,
queia la turba d'aquells xics
malvats follets, qui amb gres pesics
i cop des punym el cagolaren.
Després com fum s'evaporaren.
Ajegut allí, sol i malmés,
ja no tenia fam ni res
més que una set abrusadora
i hant que sentia allí a la vora
d'una fonteta el dolç cantar,
com no es podia bellugar,
llavors vingué el desesperar-se,
fins que, retut, va desmaiar-se.
......
Uns colps molt forts i molt seguits
li retornaren els sentits;
i es trobà lliure de fadigues...
¡al peu del trull de les garrigues!
Tot extranyat, guaità el seu volt.
Clar i esplendent lluía el sol;
més el seu pare, bastó en l'aire,
enfurismat, sens planye'l gaire
el colpejava durament
perqué li fos ben escarment.
Amb perilloses malalties,
passà en el llit molt i molts dies;
més (quina sort!) lo ocorregut
per sempre més li fou salut.
Va refrenar la llepolía;
anant a estudi, hi aprenia;
ja els nius d'ocells no va inquietar;
a les besties va estimar;
mai de fer feina es cansava;
als seus vells pares venerava;
amb sa bondat i seny, essent
el gran exemple del jovent.
Sía el bon Déu sempre alabat
i el dimo ben soterrat.
La rondalla s'ha acabat.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Almanac d'en Sigronet pera 1925, publicat l'octubre de 1924