ditxós aquell que sempre felicitat somnía!
En mitj de tots los altres, ell es lo benhaurat:
sens por del esdevindre ni del passat, racansa,
un mon ideal se forja, un regne d'esperansa
hont, quan la mort lo sopta, se mira trasportat.
Ma vida es també un somni ¡mes ay! no's pot concebre
que aixís se puga viure ab una eterna febre,
sempre en contínua lluyta, morintse de passió.
Sols desenganys y penas aquesta passió'm dóna,
y açó mes m'encoratja, y açó encar m'esperona,
y fins delit hi trobo... Aixis es com visch jo.
Y açó 'm ve de naixensa. Encara no sabía
lo que significava lo mágich nom Poesía
qu'ella, la gentil reyna, ja dominava en mí.
La fé, en ma etat primera condahía mas petjadas
en vers un temple gótich, y, sol ¡quantas vegadas!
al peu de vellas runas, ingenuament plorí.
¿Per qué lo gótich temple mon jove cor tirava?
¿Cóm era que, á la vista dels enderrochs, plorava?
Fou un estrany enigma per mi may desxifrat.
Potser ja pressentía qu' eran vivents memorias
de llivertats antigas, de memorables glorias
d'aquesta meva pátria, hont visch com desterrat.
Lo sol al trench de 1'auba ó al corre vera la posta,
lo gay aucell que vola ó canta dins la brosta,
la flor de colors bella y rica de perfum,
1'altívola montanya, la espessa salzareda,
lo rondinayre insecte, lo peix qu'en l'aygua neda,
la lluna y las estrellas de tremolenca llum,
la mar blava y calmosa ó negra y enasprada,
lo ventijol, la pluja, la forta mastralada,
lo llamp encés que abrusa, lo tro esferehidor,
en mi tot reflectia un religiós misteri
que, ab ignorada forsa é irresistible imperi,
polsava, una per una, las fibras del meu cor.
Essent impresionable com una sensitiva,
de matas, de flors, d'herbas y d'altra planta viva
mos passos allunyava tement ferlas patir.
Ja may en cativeri tinguí de l'au las galas...
¡Deu meu, si jo voldria haver nascut ab alas,
y en l'ayre, ben en 1'ayre, del mon poder fugir!
¿Qué só en aquesta vida? Trist mariner que boga.
¿En aquest mar, que hi trobo? La pena que m'afoga.
Mes, entre'l mal que'm volta, jo concebesch lo be;
jo en lo desitj m'abruso de la bellor perfeta;
perçó he vingut á creure que Deu va ferme poeta
y qu'es la Poesía no mes lo que'm sosté.
Jo vaig sembrant pels altres los lliris y las rosas;
y ells mon camí guarneixen de plantas espinosas.
Sensible á tot afecte, he obert lo cor amant;
mes quasi tots me deixan ¡amors qu' eran ma vida!
Cada un en mas entranyas ha obert una ferida,
ferida dolorosa que sempre va sangnant.
Y be: ¿qué hi fa que sangnen? Açó será ma gloria.
Jo no desig ni espero deixar de mi memoria;
ab la má al cor ma via tot sol faré ¡oh Senyor!
Llohant lo bo y lo digne, lluytant com una fera
contra lo vil é innoble, morint per la senyera
qu'enclou los sagrats lemas de Pátria, Fé y Amor.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Lo Catalanista, publicat el 8 de desembre de 1889
- Aplech de poesías, recopilatori de la Biblioteca de Lo Catalanista publicat el 1890
- El 17 de febrer de 1889 es llegeix aquesta poesia dins l'acte d'homenatge pel cinquantenari de les publicacions de Lo Gayter de Llobregat.
- Una poesia amb el mateix títol apareix en el llistat d'obres presentades a la festa dels Jochs Florals de 1887 i els Jocs alternatius de 1888.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada