Lo mohiment continuu

I
Quan encara no corrian las máquinas de pintar, los pintadors de motllo guanyavan la primera pesseta. Açó sí, aquellas fabricas criavan una murriesca de xicots, que no'us dich res: cada pintador n' havia de menester un per' tirar lo bach , y allí la pobre canalla'n sentia de verdas y de maduras; lo qu'era, lo que no era, lo que's pot dir y lo que deu callarse. Com, per altra part, la feyna era cosa d'enllestir y un xich compromesa al mateix temps, si'l xicot feya algun erro, badava ó'l seu pintador estava malhumorat, mes promp te Ii queya una trompada capassa d'esdernegar un roch , que no s'adonava d'ahont venia; aixis es que'l que hi entrava tonto, per forsa n'habia d'eixir un xich massa espavilat. Quan esmorzavan á fora'l carrer, los hauriau vist menjant unas llescas de pa que feyan feresa y corre al mateix temps jugant á geps ab la pilota, ó fent entremaliaduras. Encara'm recorda que, quan jo era xich los comprava desperdicis de color per pintarhi'ls meus rodolins.

En los bons temps del ofici y á la etat de deu anys, entrá en Geroni á fer com ells, perque sos pares qu' eran pobres y carregats de criaturas, se'n veyan un feix per' mantenirlas. Quan va ser al temps de pendre ofici, triá'l de pintador, y va eixirne un cap d'ala. Molt jove y després d'haver seguit un xich las bromas de la font Groga, la d'en Xirot y á ca'n Gomis, li caigué una brossa al ull, y va casarse. No li portá diners la seva dona; pero ab ella va trobar una bona companya mes feynera y estalviadora que cap formiga. Des de llavors, en Geroni deixá companys y disbauxas, y á la festa, si ella no volia surtir á passeig, ell marxava, quan per fora la ciutat á replegar quatre caragols ó, quan al rech, quan á mar, á veure si agafava algun peixet pel vespre. A las vetllas sempre l'hauriau trobat á casa entretingut ab quatre eynotas arreglant alguna cosa ó be fent ormeigs y guarniments de pescar.

Com l'esposa del Geroni era mes amiga d'estarse á casa que de res mes y, per altre part, Dèu no'ls havia donat fills y tenian una salut bona, tots los mals de cap del Geroni eran travallar, y á la festa pendre'l volantí, anarsen cap á mar, y, en certs caus que per las rocas ell sabia, segons regnás llevantet ó llevetjada, tirar á la móllara ó al congre, y, quan n'era temps, ab lo salabret fer un bon sarró de gambas y cigalas.

En un terradet que hi havia á peu pla del pis, criava cunills. Ell mateix los va fer las gabias, y d'ell erán obra las del verdum y'l canari que refilavan en lo menjador. Quan á la seva Guideta se li desmarxava'l torn de fer vitllas, ell totseguit li feya anar com un rellotge. Vaja, la seva trassa era gran. Y ell s'ho coneixia; quantas vegadas havia dit:
“¡Ah! Si jo tingués lletra, no mes un xich de lletra, anys ha que hauria deixat los motllos.”

II
Aquesta vida durá un grapat d'anys; mes veus aqui que vingué un temps en que va tindre molta boga lo problema del mohiment contínuu, y, com en totas las cosas, hi havia parers diferents: mentres uns sostenian la seva possibilitat, altres ho reputavan impossible. Lo bo del Geroni, que, apesar de sa ignorancia, era molt curiós y en tot dava cullerada, hi pensava alguna estona; pero ab las sevas fal·leras se'n distreya y fins qui sap quan no se'n recordava. Mes veus aquí que una festa al matí vestit de cada dia ab la brusa neta d'indiana y la gorra vermella á tall de casquet, després de haverse afaytat y arreglat l'espés bigoti sens puntas, la mosca y los bucles, se dirigia ab la canya á la ma cap á la punta del moll, quan, al ser á la Riba, va saludarlo un altre home que duya brusa blava y gorra d'encerat.
—Ola, Tonet! Ahont vas tan dematí?— li cridá en Geroni.
—He surtit á orejarme un xich, perque, fóra'l temps d'anar y venir de la fundició hont travallo, gayre be no'm moch de casa. Perqué, jo'us diré, estich travallant ab açó del moviment continu—va respondre aquell.
—Y donchs? y donchs? com te marxa? —va preguntarli ab interés lo nostr' home.
—Encara está endarrerit —va fer l'altre;— pero jo tinch confiansas d'eixir ab la meva, perque, ara com ara, ja he descobert una máquina que, moguda per un gos ó un ase xich tot lo mes, dona la forsa de vint y cinch cavalls.
—Home! que'm dius? —exclamava admirat lo pintador.
—Lo que sentiu, ni mes ni menys—tornava altre.
— Fins ara ningú ha pogut arribar á n'aquest resultat, per ço 'us dich, que confio surtir ab la meva. De lo que ara tinch fet, junt ab lo privilegi, una societat industrial ja me'n dona divuyt mil duros.
—Noy! que diners! Digas que ja no haurás de travallar— deya admirat lo Geroni.
—¿Y que son divuyt mil duros? —preguntava ab to de menyspreu lo manyá.— Avans de donar per aquest preu la meva invenció, primer ne faria trossos. Y, despres, que no m'acontento ab aquest resultat, vull arribar al que'm proposo, y res mes. Ja'u sentireu á dir, ja veureu mes d'un cop lo meu nom pels diaris. Deixeumen anar—afegia trencant la conversa—, que ara recordo d' una cosa, que...
—Sí, sí —mormolá en Geroni, volent dissimular sa curiositat—, jo també vaig á veure'ls peixets que fan per allí á n'avall. Vaja, donchs, que t'hi conserves, Tonet. Recados.—
Y emprenent altre cop la marxa, una estona desprès era á la punta del moll.

Mentres desembolicava'l guarniment per' lligarlo á la canya, torná á recordarse del que Ii havia dit lo manyá. “Qui sap com déu ser?” —rumiava.— “Pot ser una cosa senzilla de res..... ¿Quantas ne veyem, que, á no saberho,'ns farian riure?... Y 'l qui trega açó, no'n será poch d' alabat! Tothom sabrá'l seu nom... Y'ls diners, y'ls diners que guanyará!.. Vetaquí las máquinas de vapor á terra, perque açó no gastará llenya ni res; fará'l fet com aquell qui diu per obra del Esperit Sant. Oh! si's pogués fer, ja fora arribar molt per amunt.Y 'm sembla que no es res impossible, perque un volant ben gros de ferro ab los seus contrapesos, combinat ab cert joch d'engravacions y mollas..... Tots los coixinets de bronzo, y fins; açó sí, ben fins..... Sí, si, no pot fer falla per cap estil, y jo he de veure de posarho en planta, avans que un altre'm guanyi per ma... Mentres tant, esmorsem y anemho pensant..... Pero ¿y l'esmorsar? ahont es? Be! Bona l'hem feta! L'he deixat fora del sarró al treure'ls guarniments, y algun pillet ó alguna ratota me l'ha comprat. Senyal que havia de menester. Ja dinaré en sent á casa. Vaja. pleguem y anemhi, que avuy no s' ha probat res.

III
Carregat de pensaments y mal de cor, arribava dejorn á casa seva.
—Avuy si que ni un xanguet porto—deya tallant un crostó de pa—; pero aquí dins—feya trucantse'l front— duch la nostra felicitat. Mira, Guideta , ja comensem de ser vells: jo no tinch aquell pols tant fí d'avans y de dia en dia no manejo tant be'l motllo, tu ja necessitarias repós, que'ls brassos te pesan, per mes que fassas corre'l torn com una desesperada á fi d'aumentar lo reconet que'ns mantinga quan ja no poguem mes. Las máquinas que's posan tiran á perdre'ls pintadors. Oh, sí, aquest es lo segle de las máquinas, crech que, ab lo temps arribarém á no fer res ab la ma. Jo sempre 'u rumio, y avuy he tingut un pensament, un gran pensament. Ja 'u veurás.

Alló del mohiment contínuo, tu no saps lo qu'es; pero jo t'ho diré: es una cosa afigurat un vapor que anés sempre y tot sol, sens foch ni res. Donchs encara ningú ho ha descobert, tothom hi troba pels; pero jo avuy, després de pensar, tornar á pensar y rómprem la testa, he dit: “ja 'u tinch.“ Ara s'ha de posar en planta; pero, filla,'s necessitan diners.
—Diners ? —esclamá ella ab esglay.— Molts diners?
—Ab quaranta duros, no mes, ho probo —afermá en Geroni.
—Quaranta duros! quaranta duros! —repetia ella ab dolor.—Que't pensas que no son res quaranta duros?—

En Geroni remenava'l cap y deya á sa muller :
—Pero dóna, si, gastant quaranta duros, aquests te'n portan cents y mils, que t'estimarás mes? guardarlos? Digas.
—Y si'l que pensas no't surt bé? Ho perts tot, y'ls diners, ja'u saps si costan d' arreplegar—objectava la Guideta.
—Pero vínam aquí —afegia ell.— Si 'ls pagesos, ab lo temor de perdre'l gra, no'l llansessen á la terra, ¿cullirian espigas? Per artra part, jo n'estich cert y segur, ho veig clar com lo sol que m'anirá bè. D'aquí á pochs dias, quan ja'u tinga en planta, me'n vaig á trobar al gobernador civil y al capitá general, y'ls dich: “Deu los guart. Vinch á veure á ussias (perdonin si no enrahono gayre bè, que so un pobre y no tinch cap lletra), vinch á véurels per ferlos saber que jo he tret la máquina del mohiment contínuu. Fassan lo favor, si tenen gust d'arribar fins á casa, tot passejant, que'ls ensenyaré com va, perque despres, si algú ho olora, no diga qu' ell l'ha treta y tinguem rahons.” Ells quedarán parats y'm mirarán de cap á peus. “Ja poden mirar —farè jo—, encara que vaja ab brusa y espardenyas, no so cap tonto. ¿No 'u volen creure? Vingan á casa y ho veurán per sos propis ulls.” Desseguida farán enganxar lo cotxo, vindrém, y, quan ells vejan lo qu' he fet, ja 'm guaytarán d'un' altra manera, fins me farán barretada; y'm firmarán un paper conforme ningú pot fer ni tenir d'aquestas máquinas sens lo meu permís. Llavors, qui'n vulla, que pagui..... Ja 'u veurás, ja 'u veurás que'n serem de richs!—

Ab aquestas y altras rahons tractava'l Geroni de convence á la Guideta y á la fi ella s'ho va creure tot. Lo diumenge vinent tragueren quaranta duros dels tres cents que tenian á la Caixa d'ahorros, no sens alguna llágrima de la Guideta, á qui era açó arrancarli un caixal. “Pero be— pensava ella— es perque'ns ne valga mes. Alabat sia Dèu.” Y açó l'aconsolava un xích.

Tot seguit en Geroni doná ordre de que li fessen un volant gros de ferro, comprá algunas llatas, y en havent plegat s'ocupava ab dalé en la construcció de sa obra. Tot sovint al mitj dia era al encant á triar ferros, com engravacions, politxas y altres objectes; y trasca que trasca vespre y nit convertint la sala en teler endiablat de fustas, ferros, cordas y cordills. La dóna tot sovint Ii deya:
—Encara no s' acaba? Tinch la sala com un corral, no puch fer hi entrar á cap persona.
—Pren un xich de paciencia, que n' hi ha per pochs dias —responia ell.—

Pero alló no tenia fi y s'hi anavan esmersant diners y diners, ab gran pena de la Guideta, que, devegadas, tota sola plorava com una Magdalena tot travallant en lo torn, mentres son marit feya, desfeya ó rumiava la mostra. Mentres tant, la pileta de la caixa anava enxiquintse, lo Geroni tornantse mes vell del qu' era y la muller corsecantse de pena, fins qu' ella, ja no podent sufrir mes lo veure com la casa anava cap per avall, resolgué contarho á mossen Joseph, lo rector parent d'ella. Lo capellá, després d'aconsolarla, va prométreli que procuraria veure si hi posava remey; y un mitg dia va presentarse á la casa, y entrant en conversa, tractá de ferho ab molt bonas rahons; pero fou com posar llenya al foch, perque'l Geroni despres deya que aquell home era dels que volen que ningú hi veja “y á mí no m'enganya, que'l veig venir d'un' hora lluny”—afegia. —


IV
Perseverant en sas fal·leras no volent escoltar ni'ls concells de cert senyor vell, home de bè y entés en materias de física y en particular de mecánica, anava gastant temps y diners sens adelantar un pas. Ja no era home festós, divertit y pacient; lo malhumor s'havia amparat d'ell, en termes de no tractarse ab ningú dels companys del travall, que del darrera anomenavan lo mohiment boig; al noy que l'ajudava, per no res lo feya malbè á cops, ell que avans no podia veure castigar á una criatura! Y sempre tenia reganys, may paraulas d'amor per la seva dóna, per la pobre Guideta que valia mes or del qu' ella pesava!

Capficat, frenétich, rabiós y no sabent ahont darla, un diumenge á la tarda volgué provar si's distreya surtint á fora com avans feya. Un cop passat lo portal, ja semblá que se li aíxamplava'l cor, y, després de rodar pel glacis (açó era pel juny del 52, quan encara hi havian las murallas), marxá camps á travès cullint las caragols que trobava pels marges, y anant aixís á la bona de Déu, arribá á dins d'un torrentot hont va veure á dos senyors, que reposavan assentats damunt d' una pedra. Lo mes vell tenia fixos los ulls en un ruch que pastorava per las voras sens anyorar la companyia d'uns gitanos que, mes amunt, feyan lo sopar. En Geroni va saludarlos.
—Home —deya'l mes vell al altre—, ara acabo de trobar una cosa que anys ha fa bullir molts cervells.
—¿Qu'es? —responia'l jove.
—Lo mohiment contínuu.—

Al sentir açó, en Geroni va pararse com qui ha perdut alguna cosa y mira per terra.
—Espliquis —contestava'l senyoret.
—Mira —continuá'l vell— veus aquell ase?
—Sí.
—Donchs he observat fins ara, sens pérdrel may de vista: venint remenava la qua, menjant també la remenava y, ara que reposa ben ajassat (tè ¿veus?) encara la remena. Lo mohiment contínuu, donchs, es á la qua del ruch.—

Lo senyor jove esclafí una rialla, mentres lo Geroni marxava roig com un pebrot.


V
Pel camí reflexionava tot lo que respecte á sas caborias li havian dit personas diferentas que li volian bè, lo pesat é inútil de sas probaturas que'l havian dut á perdre casi tots los diners; y refentse tot plegat, arriba á casa seva, y diu:
—Guideta, ara mateix acabem de perdre tot lo que teniam avansat; pero he pres una resolució ferma: demá cridaré al drapayre pera que trega tots aquests ferregots , no'ls vull veure may mes. Vull viure tranquil ¿sents? com avans vivia. No tenim diners; pero'ns restan las mans per guanyarne. Te, aqui't porto un mocadorat de caragols.—

La Guideta no s'hi veya de cap ull: sospirá, va plorar; y, llansantse damunt d'ell (com ningú ho veya) va donarli un' abrassada forta y fins una mossegadeta á la galta.

---------------------------

Des de llavors, lo Geroni torna á pescar y á ser lo mateix d'avans. La Guideta no mes suspira'ls dinerons; pero may ne parla per no ofendre al seu marit. No fa pas molt temps, corria pel vehinat que havian tret una galant rifeta: ells ho negan; pero jo no sè que hi haurá de cert.

Cosa de dos anys arrera, en Geroni va trobar per la Barceloneta aquell manyá conegut seu. Anava mes brut que un carboner, duya la barba un xich llarga, y son aspecte era'l d' un home carregat de penas.
—Y donchs , Tonet ¿que tal? com van las máquinas? —va preguntarli.
—Que voleu dir? —respongué aquell—¿lo mohiment? Ca! vaig deixarho corre. ¿Voleu que 'us diga la veritat ? Es cosa de molta paciencia y no pocas pessetas. Pero no hi he perdut res, perque, tot probant, no sè com, enlloch del que volia, vaig descobrir una máquina d'escurar xemeneyas. Veniu á casa, que la veureu; vos agradará.
—Donchs jo he arribat á saber qu'es lo mohiment contínuu—diguè 'l Geroni.— A tu t'ho confiaré; pero ¡ey! no'u digas á ningú.—

Y acostántseli á cau d'orell, afegí:
—Lo mohiment contínuu, es la qua d'un ase.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Observacions:
El relat es publica amb els noms següents: Lo mohiment continuu, Lo mohiment continuo, Lo moviment continuu i El moviment continu.

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)