La Perla de Ribera

I
Pel any 14, quan ja havian tret als francesos, al carrer de Sellent hi havia un triper que li deyan Nofre. Fora d'aquest enginy, tenia altres negocis que li donavan molt, y entr' ells lo de l'usura, com que al darrera d'una ventalla reixada al estiu y de drap al hivern, hauriau vist casi sempre sa careta bifia y arrugada y sos ullets llagrimosos allí esperant als malaventurats que la haguessen menester, tal com espera la malvada aranya á la pobra mosca. Lo dinerera son amich, sos plers, sos goigs, las unsas de perruca, que, al vespre ans d'anarsen al llit, y endemá al llevarse, guaytava y feya dringar ab una alegria rabiosa corn la del qui assedegat anès bevent, bevent sens apagar may la set. Lo vestir, qué poch u costava! casi pot dirse que no'l variava may. Mocador lligat al cap, gorra d' aucellets, mocador de pita al coll, gech de panyo d'Aragó, calsas de bayeton y, á tot' hora y á tot temps calsava espardenya son peu nu. Aixó sí, may deixava la vara de freixa ab tireta de cordobá, y la duya ab tanta magestat com si haguès sigut un bastó de mariscal.

Lo qu'estalviava ell, prou que'u gastava sa filla, hermosa Tana, aquella que li deyan la Perla de Ribera, la que robava'ls cors de tot lo jovent; perque son pare, avar del Nofre, hauria donat las ninas de sos ulls migrats y fins totas sas caras dobletas per' acontentar á la noya, únich rebrot que li deixá sa difunta esposa. De rets, corbatas, gipons y faldillas, demaneune. ¿Joyas? ni á la Argentería. Y á tots los balls d'any la duya, y al de la Patacada ella treya sempre la mes rica disfressa que's pogués imaginar. Y al vell fi queya la baba contemplantla com un benaventurat, y la deixava llaurar á son gust.

Era alta, un xich plena y molt ben feta, son blanch rostre un model de bellesa; pero en sos ulls grossos entre verts y blaus y en sa boca xiqueta y rosada s' hi pintava un fret menyspreu que res podia véncer.
Ab tot açó, ja podeu pensar si tindria pretendents: hereu Riera del oli, lo blanquer que's tenia per mes rich de Barcelona, un jove advocat, alguns comerciants dels forts; fins lo fill d'un marqués va donar un sentiment als seus pares, perque, de totas maneras, volia casarse ab ella. D'aquell carreró de Sellent ja uns ne deyan lo carrer de la Perla y altres lo carrer de l'Amor, perque may hi faltavan galants fent la passada; mes ella, quan s'estava vagarosa seyent ab peresa vora'l llindar, ab lo gipó de satí, las arracadas d'esmeragda, son davantal de seda y sas faldillas d'indiana forastera, girava sempre la cara ab indiferencia; y quan á la nit sentia al peu de casa seva alguna tendra cansó d'amor, quin goig tenia considerant lo sofriment que la dictava! perqu' ella d'amor no'n coneixia pas: á tots los casadors rebujava, pobres, richs, lleigs y hermosos. No es que tampoch fos llicenciosa; era, pèl contrari, honrada com la que mes, per vanitat, quan menys, que aquest y no altre sentiment podia cabre en son pit.
II
Un mitgdia d'estiu, en lo pati de cal Nofre, pati cobert la meytat per un porxo y altra meytat ab un parral, travallavan de fort y de ferm la Tana, dos mossos y un baylet de dotz' anys. No's sentia mes brugit que la remenadissa d'ayga, lo xirich esgarrifós del ganivet corrent per la broca y'l rascar de la mateixa eyna. Aquella quietut y la presencia de membres y entranyas sanguinosas qu'en gran munió hi havia á pilas y rastellers, al qui no hi fos acostumat, li hagueren produhit una impressió estranya. La Tana callava per costum; l'actiu y arruixat Marrá travallava ab delit cayentli'ls rustechs y crespats cabells damunt del front y amarada de suor la cara innoble; pero de tant en tant, sos ulls negres dirigian una mirada fogosa á la gentil pubilla, que ab la satisfacció y'l menyspreu de sempre, feya com qui no se'n adonés; lo burleta d'en Lets, que arrupit ensenia la fogayna, tot sol se reventava de riure; fins qu'estirant son cos llarch y prim y xuclant un cigarro de tabaco negre, preguntava ab to provocador:
—¿Qué tens Marrá? Estás molt motxo. ¿Qué t'has jugat la setmanada?
L' altre no responia.
—Donchs —continuava en Lets— qué no estás gayre bo potser? Mira que jo sé un metge que't curaria.—
Lo Marrá ni una paraula.
—Sabeu qu'es? —afegia'l baylet— que ahí va eixir tart de la taberna y ara tè són.
—Titó —responia aludit—, vejas de no ficarte ab mí, perque't dono tal plantofada, que't revento.
Lo bordegás abaixá 'l cap y no torná resposta.

—Home; no te las pegues tan fortas —exclamava en Lets tot pipant.— D'ensá que has vist aquella ovella tant blanca, ab tu no s'hi pot parlar. ¿Oy que de bona gana farias lo negoci de'n Robert? (duas de negras per la blanca.) Oy que sí?
—Mira, Lets —responia'l Marrá pujantli la mosca al nas—, ja vaig dirte ahí que no volia mes bromas, y aquesta es última vegada que t'aviso.
—Vaja, vaja —deya quadrantse la Tana.— Poch enrahonar. Valdria mes que pensesseu ab la feyna, qu'en venint lo pare, encara la trobará per fer.—

Los ulls del Marrá guspirejavan. En Lets, sens fer cas del reny, continuá:
—No será per tu l'ovella blanca, un altre lluhirá la seva pell. ¡Pobre marranet vejas si encara't vol la gravada.—
Aquí  va esclatar la ira del jove enamorat.
—Re... Déu! —cridá.— Aixó s' ha d' acabar.—

Y, alsant un gros cap de bou que tenia entre mans, sens encomanarse á Dèu ni al diable, va llansarlo contra'l pit d'en Lets, que caygué estirat pegant una forta testarrada.
—¿Estás content ara? —cridava'l Marrá.—

Mes altre, refentse de prompte, s'aixeca decidit, empunya'l ganivet, y, com pedra desparada de la fona, cau damunt de son company clavantli tot lo ferro entre pit y coll. A tot açó, la Tana deya ab sa fredor:
—Y ara! que son boigs?—

Mes quan lo baylet eixint de sa confusió, vegè caure al Marrá bramulant com bou ferit d'un cop de mall, surtí  al carrer cridant ab un gran plor:
—¡Assistencia! assistencia! Correu, que han mort un home ! correu!!—

Y 's torcia y 's retorcia, cridant y plorant d'esglay y de sentiment.

En Lets, pensant en la magnitut del crim que acabava de cometre, corra cap á fora; mes un mosso de l'esquadra ja'l detura en nom del rey. Ve l'arcalde seguit de tots los vehins y altres curiosos, que invaheixen la casa ab la forsa de l'onada, y troban á la Tana, que ab los brassos plegats contempla al desventurat jove dessangrantse y llansant un gemech continuat. L'arcalde pregunta; mes ningú'l sent. Tothom mana, tothom crida.

L' un:—Aneu á cercar draps y venas.
L' altre:—Correu per un confés; ó sino, morirá com una béstia.—
L' un corre per aíçí, l'altre per allá, fins que's presenta'l jutge acompanyat del escrivá, sos agutzils y un metge, qui desprès d'examinar al ferit, remena'l cap, y, dirigintse al representant de la justicia, diu que no hi ha remey. Comensa un interrogatori, y, mentres tant arriba'l vicari, qui, despres de parlar ab lo jutge, s'ajup al peu del pobre jove per' confessarlo; mes en va: cada vegada que intenta respondre al sacerdot, á cada polsació de son cor, ix de la ferida un raig furient de sanch que, lliscant avall, aumenta'l gros bassal que ja s'ha format. En Lets ja confessava'l crim, y la Tana, cremada de tantas preguntas, deya á ne'l jutge:
—¿Que ha de durar gayre açó? Ja estich cansada de gastar saliva en va.
—Durará fins que s' acabi —responguè'l funcionari.— Jo so qui déu preguntar y vosté callar quan no l'interrogo.
—Senyora, respecte á la lley representada aquí  per sa senyoria— afegí  un agutzil xato y llardós.
—Aquí  hi ha'l noy que 'u sap tot —cridavan unas donas, acompanyant al Titó mes groch que la cera.
—Ell ha vist tot com ha anat—afegí l'una.— ¡Quin trago, pobra criatura! Sórt de la medecina que li he fet pendre.—

Lo jutge li va fer algunas preguntas, que'l noy va respondre satisfactoriament; mentres lo Marrá feya las darreras extremituts girant la vista enterbolida vers la filla de son amo. Dos homes carregavan poch desprès son cos difunt á una llitera; mentres los mossos de l'esquadra s'enduyan pres á n'en Lets. Surtia'l jutge ab sos acompanyants, y la Tana, girantse á la gent, qu'encara eran á dins fent preguntas y comentaris, va dir imperiosament:
—Fóra tothom d' aquí , cada hu á casa seva.—

Y 'ls feu eixir, tancant la porta darrera d'ells. Lo carrer tot era ple de gent. Cada hu, hi deya la sèva. Una dona exclamava:
—Ella n' ha sigut la causa; jo la penjaria.
—Y qu' es descarada! —responia un' altra.
—Vetaquí que son las dónas —deya un minyó ja entrat en anys  á un altre de jove.
—Qué voleu que'us diga?—mormolava una vella—may l'havia tinguda per res de bo.—
Mentres tant, ella ja tornava á ser á la eixida, y cullint de terra lo cap mitg pelat, deya repassantlo:
 —Pobre Marrá! me sap greu, era molt travallador.—

III
Quan lo Nofre, qu'era per ciutat va saber, lo que passava, corregué á casa seva, y, desesperat, reptá amargament á sa fila, fins al punt de ferla plorar. “Ara —deya— tothom nos mirará de reull sens que'ns valga'l tenir pessetas. Mira, dírá la gent quan te vejan, per aquesta dóna's feu una mort. Véstemen del davant, mala filla; y Dèu vulla que no tingas la paga que mereixes!”

Ella, que no mes estava avesada á sentir paraulas agradosas de son pare,'s va conmoure fondament. Arribat lo vespre ningú d'ells pensá en ficarse un trist bossí á la boca, y, sens dirse una paraula, cada hu aná al seu llit. La nit era ben entrada, y 'l vell no dormia pas, quan va sentir una corredissa dins de casa y la veu de sa filla que cridava :

—¡Ay pare! Pare......! No! no! Pare, per amor de Déu.....! Reyna Santíssima!
—¿Qu'es aixó? —digué'l vell, llevantse esvalotat y encenent una candela en la llantia que cremava davant d'un quadro de Sant Onofre.—

Y vegè á sa fila, que vestida sols ab la trista camisa, correguè á abrassárseli al coll.

—¡Ay pare! pare! per amor de Dèu! Estich perduda no hi ha remey per mi. L' he vist...! Si, ha vingut aprop , aprop , á l'espona del llit. “Mira ¿veus?”—deya amenassantme.— Y pel coll la sanch li anava á raig fet. ¡Ay, trista de mí!—

Y va quedar desmayada als brassos del seu pare.

--------------------------------

Després d' una llarga malaltía que la tinguè á las portas de la mort, la minyona torná en salut. Lo vell si que pot dirse que may mes feu res de bo: ab las molestias y'ls gastos que desgracias com la que havia succehit á casa seva portavan en aquell temps, ab los mals de cap y algun dispendi que havia tingut pera salvar á en Lets de la forca, á fi d'evitarse un altre dia de dol y que'ls noms d'ell y de sa filla correguessen ab lo bum bum del poble; tot açó pensarse pot l'efecte que faria en un home vell y avar. Al cap y á la fí, no podent resistirho, va morir.

La Tana may mes fou la Perla de Ribera, ningú la pretenia ja, ni ella mostrava desitjarho. A son posat altívol, succehí  un aspecte de tristor resignada. Quan algú se la mirava com un objecte repulsiu, ella abaixava'ls ulls, com qui regoneix sufrir una pena merescuda. Mort son pare, reuní  son caudal considerable, y aná á viure ab una sèva tia. Ja no cercava, com avans, novas galas; fins ne rebujava y tot de las que tenia. De tant en quant, se la veya á l'esglesia ohint una misa qu'ella pagava y oferia ab la candela acompanyada del ardit, segons era costum. Tambè's conta que, mentres va viure, en lloch de las usuras del sèu pare, afavorí moltas necessitats. En Lets indultat, per gracia del rey, de la pena de mort, fou condemnat á la de cadena perpétua, y va morir duyentla en lo presidi de Ceuta.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 , ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)