La embaixada de la mort

I

Lo carrer de casa, es un dels que mes recordan la poblaciò tradicional. Las casas d'aspecte vell, tenen, en sa majoria, menestrals per habitadors; mòlts d'ells ja hi nasqueren y han heretat de sos pares l'ofici que hi practican y, junt ab l'ofici, lo carácter y'ls costums.

¿Qu'es la festa de St. Jaume, patrò d'Espanya y del barri? Se fa sortija a la tarda y al vespre s'encenen llums á la capella que tot lo dia ha estat guarnida, y fins qui sap á quin' hora balla tothom que vol. ¿Ha de passar la professò de Córpus? Lo dia avans ja tot, de cap á cap, se guarneix de mata, se col·locan palmatorias, y á l'hora de la festa's veu una llumenaria que no hi ha mes que mirar. La iniciativa d'estas y altras festas sempre ix de casa en Tófol lo sabater de la reconada.

Dotat d'un caracter alegre, catxassut y entremaliat, tot ho imagina; complaent ab tothom, de tothom es ben volgut; y, com ha estat quatre vegades arcalde de barri, te mólta coneixensa y lo qu'ell no logre, no 'u logrará ningú. Allí acut lo atribulat en demanda de concell, allí'l menesteròs en busca de auxilis; y en Tófol, que posseheix un envejable caudal d'experiencia y tè, á demès, bon cor, aconsola á l'un, dòna camí al altre, lo mateix que fá una subscripciò pèl necessitat obrint ell la marxa ab un donatiu de sa bossa y comensant per invitar á sos nombrosos adláteres que, mentres sia cosa d'en Tófol, tot ho troban bè.

Aquests sòn l'adroguer, lo pellayre, lo manyá, lo graner, l'ebanista, lo taberner, un fabricant y sis ó set propietaris que á certas horas del dia s'aplegan formant un conjunt pintoresch d'etats, fesomias y vestiduras. Al vespre, sempre'ls trobaréu en amistosa rodona, dins de la botiga, si es hivern, y á fora'l carrer al estiu, y may tenen una disputa, sempre amichs, alegres y ben avinguts; alló si qu'es una bona y veritable democracia.

Cada dia en aquella reunió se fan progectes nous, y lo que arriba á mereixe la aprobaciò total, coste lo que coste (no hi ha mes), se porta á cap. S'han fet representacions de sombras, balls, castells de foch, s'han alsat bombas de gas, s'han enviat xaradas als periódichs, s'han tret cansons y s'han inventat travessuras que ni al diable mateix se li haurian ocurregut.

Allí es hont se sap y's comenta tot lo qu'en lo vehinat passa;  ay del vehi que per son carácter grotesch ó per sa conducta poch arreglada á las conveniencias socials arriba á cridar la atenció d'aquella junta! D'una manera ó altra, tart ó dejorn n'ha de sentir las conseqüencias.
Allí es hont vaig coneixe per primera vegada al Piteu

II

¿Qui era'l Piteu?

En Piteu era un home de seixanta y tants anys, alt y prim com una canya, arrugat com un pergamí vell, ab un mostatxo blanch y erissat y uns ulls fondos que quasi no s'oviravan. Solia vestir pobrement, fóra de certas diadas en las que fins se permetia usar levita y barret alt, barret y levita de formas retrospectivas que Dèu sab los anys que comptarian d'existencia. Vivía sol y anava sempre sol, gastava pocas paraulas ab los coneguts, essent sa vida quasi bè un misteri, donchs lo que mes se coneixia d'ell, perque tenia ocasió d'experimentarho tothom que li veya comprar alguna cosa, era son carácter económich que ratllava en la mes desenfrenada avaricia; pero, á casa en Tófol no's podia ignorar res, y alli vaig rebre lo que's dirá de la seva vida.

"¿Veus aquell que passa? me deya un dia lo graner. ¿No'l coneixes? Es en Piteu, un bestia, un animalot ab tota la extensiò de la paraula. Y si no fos mes que aixó, ray! Tè un cor de bronzo, una ánima perversa; es capás de tot, mentres sia fer la seva y no puga eixirnhi perjudici, en termes de que á presidi hi han homes que no han fet la centéssima part del mal que fa aquest vellot."

"Tenia establiment del seu ofici; pero se'l va vendre, á fi de poder dedicarse no mes á negocis y de tenir mes llivertat per ferne d'aquells que no ha d'entendre'l pùblich. ¿Saps que fa ara? Tot lo que s'escau. Compra alló que s'esdevè y enganya, si pot, quan ho ven, sia ab qualitat ò ab quantitat; deixa diners fins á quaranta per cent ab bonas penyoras ó ab bona hipoteca; trafiqueja ab objectes robats... En fi creune tot lo que te'n digan de aquest miserable."

"Los sentiments de familia per ell no existexen; ell no ha estimat á pares ni á germans, perço la idea del matrimoni l'esgarrifa, y viu moral y materialment com una béstia. En aquest punt, sa historia es mòlt negra y llarga de contar."

"Possehit de l'avaricia, aquest monstre no viu ni menja com á persona, sino quan es á fóra ciutat, perque has de saber qu'ell no va al hostal sino que sia per dormir, donchs á mig dia procura á trobarse en alguna casa de camp, traba conversa ab la gent d'allí, y, tot manyagament, los dòna á entendre que desitjaria, pagant, menjar ab ells, peque viandas de pagés li agradan mòlt. Trau lo ventre de pena, y quasi sempre de franch, puig raras, molt raras vegadas, li cobra res ningú."

"Aixó quan es en lloch foraster; pero aqui ja es altra cosa. Pera que'n tingas idea, te contaré lo que jo mateix vaig presenciar."

"Tu coneixes prou á n'en Llogari, aquell que negocia ab aviram, ous y altras cosas per l'estil? Sí, es clar que'l coneixes. Donchs un dia va llansar á dins de la volta del carrerò una llonganisa, y ell, en Piteu, la cullí y sè de cert que va menjarsela. Afigúrat tu quin boçí seria quan en Llogari no gosa véndrela á ningú; no't dirè mes sino que quan en Piteu la cullia, al seu davant, un gos la olorá, y, en lloch de clavarhi las dents, alsava la pota per ferhi una mala acciò."

"Y tot no mes per arreconar moneda; pero ¿perqué? Ell no tè fills, ell no estima á ningú... Vaja, vaja, sembla impossible que la naturalesa crie personas aixís! Homes com ell valdria mes que no hi fossen."

Aixó es lo que 'l graner me contava un dia seyent al peu de la porta de ca'n Tófol.

III

En Piteu anava travessant esta vall de llágrimas sens altra inquietut que la d'avansar moneda, quan un dia (¡cas estrany!), ell que no's tractava ab cap parent, baixant la escala, va toparse ab un nebot que pujava depressa y esbofegant.

–¡Ay oncle!, exclamá sorprés y com voléntseli tirar als brassos.
–¿Que hi ha? ¿que vols? diguè'l vell malhumorat.
–¿Que hi ha? Que m'han donat un gran disgut, oncle– contestá'l nebot fingint gros sentiment. ¡Gracias a Deu que'l veig! Ha vingut un home á casa, dient que vosté era mort!
–Algun ximple, algun ximple, rondinál Piteu. –No, no sò mort, encara bellugo. Ves, ves –afegí–, ves que tinch feyna.

D'esta manera, sens voler ecoltar cap mes paraula, va despendres d'aquell parent tant solícit, qui baixá l'escala contrariat per la descortesia del oncle, pero encara mes de veure que no'l podia heretar.

Passa açó, y al vespre, mentres ell era á la cuyna amanint no sè que per menjarsho, trucan a la porta, y's veu una germana ab la que feya mes de vint anys no havia parlat. La pobre dóna plorava com una Magdalena, y va quedar com un glaç al veure que son germá era viu.

Esplicava encara ella fent sanglots la mala nova que algú li havia donada de que'l seu germá havia deixat de viure, y en un improvis se presentaren tres nebodas y dos cosins prims que estavan informats de la mateixa manera; mes lo Piteu, cremat de tenir aquella gent allí, sens donarls las gracias ni cosa que poguès semblarho, ab malas rahons los etjegá escala avall á tots y tancá la porta fet una furia.

Desprès acabá d'arreglarse la minestra, va asseures á taula, y's disposava á tallar pa, quan, ¡pam! ¡pam! trucan á la porta.

–¿Qui hi ha? cridá'l Piteu.
–Servidor de vostés. ¿No es aqui la casa del difunt? –responina de fóra.
–Que difunt ni que llamps de Dèu! Encara'm farán prevaricar! No hi ha cap mort.
–Bè, perdone, deurá esser en algun altre pis. ¿Quin es lo de Joseph Piteu?
–Es aquest. Aneu en hora mala.
–Bè, home, dissimule si l'incomodo... Jo ja sè qu'en aquests cassos la familia té'l seu sentiment; pero.. Com ha de ser? Resignarse á la voluntat del Criador... Fassa'l favor, obre la porta, que duch la bagul, y com qu'es un xich travallat, pesa.
–¡Arri al diable, que si surto, algun' altra cosa't pesará mes, poca vergonya!–

Y al dir açó, pega correguda, agafa una barra y obra la porta furiosament; mes lo del bagul, al sentirho fuig espantat, y, com no hi havia llum y'l mixto qu'ell havia encés per pujar ja no cremava, home y caixa anaren rodant escalas avall movent un brugit que posá en conmoció a la gent de tots los pisos.

D'aquests rebè auxili'l baguler, donchs lo Piteu se'n torná á la seua cova, va assegurar las tancaduras, y mirant ja desganat lo potipoti que habia de menjarse, va deixarlo en lo mateix lloch hont era, apagá'l llum, y tal com se trobava, sens despullarse gens, se ficá al llit.

IV

Las impresions que havia experimentat durant aquell dia li feyan desitjar lo repós, donchs, en la etat d'ell sobre tot, las afeccions morals trascendeixen al ordre fisich, y, com, per altra part, estava lleuger de ventre, heuse aquí qu'en Piteu va dormir de gust. Se llevá tardet, va desdejunars ab poqueta cosa, y, pensant que ja tenia per dinar lo que restat li havia del vespre, no ixquè de casa á fi de veure si hi aniria algú mes, donchs temia que la falsa nova de la mort d'ell portás encara algun cobdiciòs á cerciorarsen.

Passá'l matí, arribá'l migdia y ningú's va veure. En Piteu diná ab tota quietut, y va serne tant content, que per celebrar tal benhauransa resolguè cremarhi un cigarro de l'Habana que havia tingut la sort de trobar apagat en lo passeig de Gracia. Y, pensat y fet, l'encen.

Va encèndrel y cremava qu'era un gust, com que al fumador se li feya estrany que algú poguès rebujar una cosa com aquella. Hi ha gent que sembla que tinga massa diners –pensava ell xuclant de gust– ... De sopte, ¡pam! ¡pam! trucan.

–¿Qui hi ha?
–Venim pèl cós –responen duas veus d'home.–

En Piteu va fer un salt; fins del sust va caureli el cigarro de la boca.
–¿Qué dihéu? preguntava com si no estiguès segur de lo que ells deyan.
–Lo cotxe dels morts– feu l'un. Apa, que'ls capellans sòn aquí.–

En efecte, se'ls sentia venir cantant.
–¿Pero, ja'n sabéu bè que es esta escala hont hi ha'l mort?, interrogava'l Piteu obrint la porta.
–Sí, senyor, miri aquí: Joseph Piteu, lo mateix carrer, 32, quart pis, responia un dels dos, ensenyantli'l paper.
–Sembla mentida!, –exclamava'l vell com fóra de sí –Y qui l'hi ha donat semblant ordre?
–Ah! no'u sabem nosaltres; pero á la casa ha vingut tot ben despatxat.
–Donchs algú s'ha divertit ab nosaltres, perque aquest que dihuen mort sò jo, jo mateix, y ja'u veuhen. No sè, no sè qui dimoni pot haver sigut l'autor d'esta comedia.
–Pero¡ls capellans y tot? observá un dels joves. –Per forsa ha d'esser veritat que s'ha mort aqui un que du aquest nom; altrament, no fòra possible un mal entés d'esta naturalesa.
–Jo no sè, no sè que tinch de dir, per que m'hi tornaria boig! Pero tot aço algú ho paga, perque no deuhen pás ferho per amor de Deu?
–Ah! miri, lo cotxe ja es pagat; pero, en quant á la part eclesiástica, suposo que no cobra fins desprès y ¿qui sap si li portarán lo compte aquests de la parroquia?–

Quina fiblada al cor va sentirse'l Piteu!
–Cobrarme a mi? Jo pagar? Una canonada, un cop de punyal! Que'ls pagui qui'ls fa travallar, que jo no'ls he dat cap ordre... ¡Pot ser si qu'encara vindrían á tocarme la butxaca!... Oh! no pot ser, no pot ser en cap manera! –exclamava'l Piteu desesperadament y anantsen escala avall depressa.
–"Com una reira de Dèu, no cantin! Calleu per amor de Dèu! Calleu per Maria Santissima!"–cridava com un esperitat.–

Los cants religiosos pararen quan ell fou á baix.
Llavors va veure una reuniò de gent curiosa qu' enrotllava'l cotxe dels morts, quatre escolans ab atxas encesas y tota la comunitat de la parroquia ab creu alta. Hi haguè explicacions, y d'ellas resultá que baix firma d'un metge, suposat ó veritable, lo rector tenia certificat de la mort soptada d'un tal Joseph Piteu, certificat que, junt ab l'ordre de celebrar funerals va rebre d'un que's deya de la familia.
Y, anantsent cada hu pel sèu cantò, termená aquella escena que doná molt que dir y no poch que riure á la gent del barri.

V

Per mòlta calma que haguès tingút en Piteu, tot alló era prou per ferla perdre á un Sant. Ell rumiava qui podria ser lo director de semblant farsa, y no trobava en son magí la incógnita.

Va sentirse malalt y's ficá al llit; mes no podia adormirse á pesar de la febra que'l cremava, perque la imaginaciò li feya veure una pila de fantasmas estranys, cosas d'un mòn desconegut y fins li semblava percebir certa fetor de cadavre.

Aixís va passar fins l'endemá á las deu, hora en que soná un truch á la porta.

"No'm llevo, no'm llevo" – va dirse temoròs.
"Lo carter!" –cridaren á la part de fóra.

Llavors lo nostre home saltá del jas, se posa las calsas y aná á obrir, donchs tenia entre mans negocis, dels qu' esperava contesta.

Seria lo qu'ell pensava, perque'l sobrescrit era de dol. Mes al obrir la carta, quin esglay! En lloch del membret, veu un cap de mort ab dos ossos encreuhats. Lo text era escrit ab caracters inteligibles pero estrambótichs que tenian alguna cosa de sinistre, y deia aixís:

"Piteu, amich Piteu;
Ahí't vingueren á cercar per ordrre meva, y tu, que la sabs mòlt llarga, no volgueres venir á pesar de la intima dels meus dependents. Tu tens mòlta lletra menuda, tu ets mòlt pillet; pero ab mí no't valdrán las fleumerías, perque ets meu y tant es que risques com que rasques, has de venir, si no de grat, per forsa.
Vejas, donchs, qu'hem de fer, que jo no estich perque'ls meus travalladors perden lo temps anant y venint, haventhi ,com hi ha gracias á Dèu, feyna de sobras. Arregla, si vols, los teus assumptos, pero depressa, donchs jo no vull esperarme ni un día mes; de lo contrari t'ho explicará d'altra manera ta afectíssima y segura servidora
La Mort."

Sota la firma, en lloch de rúbrica, hi havia una dalla y á ratlla seguida un post scriptum del tenor següent:

"A mes de las rahons expressadas, hi ha un altre motiu que m'obliga á ferte enllestir; lo dimoni, que't sap prou vida y miracles, t'espera y s'está enaygant, en termes que tot lo dia remena la qua y's llepa'l bigoti de gust."

Llegir això'l Piteu y veures la perspectiva del altre mòn, fou tot hu. Groch, desencaixat y ab los ulls fora de las concas, abandoná'l pis corrent com si l'empaytessen.

Ab esta carta termena la broma; may mes ningú molestá al vell, qui de semblant feta estiguè malalt. Durant lo temps en que va jaure, volguè que sa germana'l cuydás, cosa de que tothom, fins ella mateixa, va estranyarse. Un pich bo, demaná viure ab ella, com si temès la soletat ó s'haguès penedit de sa vida passada. No's torná malgastador, perque no estava en son temperament, pero's manifestá, ab ell mateix y ab los altres, un xich mes lliveral. Pero sempre estava trist, y un any despres moria ab tota mena d'auxilis, deixant hereva á la germana y fent petits llegats á diversos parents.

No hi havuè poch trasbals pera recullir tota la herencia! Fou precisa trossejar, alguns dels antichs mobles y arrunar part de la casa, donchs entre fustam y parets era repartit lo tresor; mes la cosa vali'l travall que s'hi esmersá puig va trobarshi una fortuna.
D'aquell home pot dirse en veritat: "Visqué pobre y morí rich"

Dèu l'haja perdonat, que si tothom ho ha ben menester, ell no fou dels que menys ho necessitavan.

May poguè esbrinar l'origen de lo qu'es mòlt posible que contribuhis poderosament á acabarli'ls dias; pero jo crech endevinarho, ab al que'n posaria las mans al foch sens temor de cremarme. M'explicarè.

En Piteu aná á consultar lo que li passava á n'en Tófol, única persona ab qui tenia alguna confiansa, y jo recordo be que llavors se'n feya mòlta bulla á casa seva. D'allí vaig traure tot lo que vinch d'explicar, fins los detalls mes mínims. En Tófol y'ls seus companys, entre tots, tenen prou inventiva y suficientas aptituts pera tot lo que's proposan, com ja he dit al comens. Aixis, donchs, ¿d'ahont, sino d'allí podia surtir tota la muniò de disposicions què formavan lo teixit de aquella faula?

Finalment, m'ho fa creure encara mes un'altra circunstancia; desde la mort d'en Piteu, ningú ha badat boca per retraure poch ni mòlt semblant asupto, cosa notable dat lo caracter bromista d'aquella reuniò; jo penso que semblant mutisme no es resultat d'un acort pres en comú á fi d'evitar las responsabilitats que podrian eixirne, y que fòran mòltas, jo'n atribuesch no mes a la veu de la conciencia.


Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Dibuixos a la ploma, recull de narracions publicat el 1885
• La Ilustració Catalana, publicat el 15 de juliol de 1891

Crítiques:

• Polybiblion, crítica a Dibuixos a la ploma publicat el gener de 1886

Llistat de premis:

• Premi en el Certamen de la Asociación Literaria de Gerona de 1884 per a Dibuixos a la ploma

Observacions:
El relat es publica amb els noms següents: La embaixada de la mort, La embaxada de la mort i L'embaxada de la mort .