Gossos

Lo carrer de casa es lo carrer de Barcelona hont hi han mes gossos y mes canalla, sembla un lloch esprés per la cria, perque jo may l'he vist esguerrada. Be n'hem passadas d'epidemies ; pero sempre's veu la mateixa gent menuda, que no sabreu d'hont ixen; be travallan los municipals al estiu pero'ls gossos fan trobeta. Com en tota colectivitat, en cada una d'estas, hi ha individuos que's distingeixen: entre'ls xicots sobresurten en Rosquilla y lo Dimoni y entre 'ls gossos, lo Xato y la Xalina. En Rosquilla es un noy d'alló mes trempat, que tot lo sant dia te una llauna á la boca y está fent los politxinetlis demaneuli que 'us vaja a cercar un canter d'ayga ó be al estanch, y veureu córrehi lleuger com una dayna: y si, quan torna li doneu un quarto, ni un esquirol salta com ell. Lo Dimoni ja es altra cosa: buscador de rahons, renegayre y mal intencionat, es un dimoni veritable. Entre'ls gossos, si fa no fa, passa'l mateix. Lo Xato es un bull-doch d'aquells tant mal carats, que tira a rogench, tè un geni pervers y en lo coll porta senyals d'haber estat en lo Tívoli, ahont los gossos fan barallar als homes... Ay! qu' enrahono ara jo? Vull dir que una gent que semblan homes hi fan barallar los gossos. La Xalina es una perdiguera bastant avansadeta, blanca com un glop de llet, ab la qua y las orelles de color de xocolata; no heu vist res mes manso quan los noys estan distrets, salta per darrera á péndrels la gorra y ferlos bogejar. Ells hi riuhen, y cada dia li donan berenar del que menjan. Per carnestoltes la vestiren de soldat y li feyan fer exercici ab una canya.

Pero'l brugit y l'escándol que mouhen aquellas bestias, no tè ponderació. Passa un carro, un cotxo , un cavall ó un xicot corrent, un home ó dona que cride "draps y ferro vell", toque un' orga, un violí ó vaja cantant; llavors ja la tenim armada: comensa la Xalina assentada á roncar ó fer udols, ja surt lo Xato, com qui vol menjarsho tot, lladrant ab aquella veuhassa qu' espanta y després d'ell, d'açí, d'allá y de tot arreu, gossos, gossets y gossassos, armant un concert de veus discordants, capás d'aixordar y reventar a qualsevol.

Pero encara aixó ray! las masegas y 'ls disgusts que ocasionan! Afigureus que'l senyor Pau llauner, l'amo de la Xalina, passava un dia pel davant de la taberna, y'l Xato, que sempre te guerra ab ella li devia sentir farum de la gossa ó digueuho com vulgueu, lo cert es que las emprengué lladrant y abordant al bon home que no li deya res, fins al punt de fregarli ja morro a las calsas. Ell que sí, ab le retgle que duya á la má, véntali trompada, y'l gossot mes enfurismat, y l'home un' altra garrotada, y d'aquella un' altra; y'l gos volent fer presa, y'l llauner no deixarli arribar, fins qu' en Pous, lo dels aucells, surt agafant lo seu gos pel clatell, s'encara ab lo senyor Pau, y li diu:

—¿Sabeu qu' es molt poca gracia pegar á una bestia? Me voleu pegar á mí?
—Home —respongué lo llauner,— deuriau voler que á ne'l vostre gos li regalès una de las mevas camas per' divertirse.
—Ah! sí! —replicá irónicament en Pous.— Ara vos haguera mossegat la pobre bestia.
—Bah, bah, no vull rahons, deixemho corre —contestava marxant lo senyor Pau.

Mes veus aquí que cada vegada que l'amo de la Xalina trobava'l Xato, era la mateixa, vaja un escándol, l'home no podia eixir de casa sens dur un bastó ó'l retgle sota l'aixella; fins que un dia en Rosquilla, 'l gran amich de la Xalina portá la nova de que'l Xato estava molt mal. L'home respirá ab tanta satisfacció, que sa grossa panxa, las calsas, los elástichs y tot se comogueren; pero fou goig sens alegria, perque, duas horas després, en Pous era á la porta del llauner, y li deya tot cremat:

—Mal home, vós voleu jugar ab mí; pero me la pagaréu, me la pagaréu.
—Y aixó? qué teniu —contestava insultat.— Qué 'us fa mal?
—Pregueu a Deu que'l gos me visca, perque si's mor (¡pobre de vós!), allá hont vos trobia 'us estripo —exclamava aucellayre.
—Bé! home, bé! —Feya mig rient lo de la gossa.— Y què tinch que veure jó ab vós ni ab si 'l gos mor ó viu?
—Qué? Ja vos ho esplicaré. Vos penséu qne no'u sé que li habeu donat la bola.

Aquí menestral esclafí una rialla, mentres deya:
—Jo donar bolas? Qué'm prenéu per municipal?
—Y tinch testimonis —afegia en Pons.— Lo Dimoni ha vist com vós tiravau un bocí de carn a la entrada de casa. Ell m'ho ha dit.

Lo senyor Pau, remenant lo cap, se formalisava.
—Company, aixó ja passa de taca d'oli. Si vós, per la dita d'una criatura dolenta, voléu insultar á un home de bé, es altra cosa. Ja sabeu que motius sobrats tinch pér fer lo que diheu; pero no m'ha passat may pel cap. Digueu al noy que vinga, y á veure si's manté en lo mateix de que jo he tirat carn ó altra cosa a la vostra botiga. Mireusel, es allí, que juga a pilota ab aquells altres.

En Pons va ferli un xiulet, y'l cridá signantli que hi anés:
—¡Dimoni!

Pero'l bordegás, tementse que li donarian un fart de llenya per la seva trapaceria, encara's calá á fugir.
—Veyéu? home, veyéu? —deya'l vell.— Aneu á fer cas d'aquest xicot.
—A mí no'm pinteu Sant Cristófol nano, perqué ningú ho ha fet sino vós... Miréu que 'us conech mes bé! Pirata, déspota, carlí!
Ah! quina rabiada va pendre'l senyor Pau!
—¿A mí carlí? Mala re... ira de Deu te....! Mal llamp te mati! ¿A qui dius carlí? lliberal de pega. Qué has fet per la llibertat? Digas, xarrayre. No mes has sigut bo á fer l'estaquirot anant á la parada quan eras de la milicia. Ensenyam unas xarrateras d'oficial, ben guanyadas com las mevas; ensenyam un diploma com lo que jo tinch de la creu de ferro; ensenyam feridas com la que guardo de la Mare de Deu del Hort... Lo que tu m'ensenyarás será alguna ferida que haurás rebut d'algun pinxo com tú... Sentirse l'altre anomenar pinxo, y anar per abrahonarse ab qui li deya, va ser tot hu; pero la llaunera, eixint de la cuyna, ab una estiragassada va ficar al seu marit dins de la botiga y tirá la ventalla per la cara d'en Pous, diéntli

—¡Arri allá! ¿Ahont va aquest poca vergonya?

 Lo gos d' en Pous no's va morir, que'l seu mal no pervenia d'altra cosa que de massa fartanera; al endemá ja feya de las sevas com avans; pero son amo la duya amenassada, y, un dia ó altre, havia de caure. Un vespre va veure á la Xalina que passaba frech á frech de la botiga d'ell, y, ab lo que tenia á la má, qu' era una ganiveta oscada y una post, pega dos cops á la pobra bestia, que va exhalar un crit penetrant. En Rosquilla que mirava com en Pous feya una gavia, no va fer mes que agafar corrents la gossa, portarla á casa seva y contar lo que havia succehit. Quan l'amo la va veure que no podia caminar sino arrossegantse y grinyolant y que, ademés, tenia un tall bastant gros á l'esquena, se'n aná ple de indignació, acompanyat d'en Rosquilla, que duya la gossa cap á contarho al arcalde, qui tot seguit enviá á cercar á en Pous. Quan la bestia vegé al seu botxí, los budells li roncaren; pero son amo la feu callar amenassantla. Dirvos lo que allí's va parlar fora molt llarch, perque la sentada durá un' hora ben bona; algunas vegades l'ar-calde tingué de mostrar tota la seva autoritat, pera qu' en Pous, que negava'l fet, no seguís llansant renechs é insolencias. A la fí, digué:

"Vaja, donchs, senyors jo igual tinch ab l'un que ab l'altre; pero es obligació meva travallar per la quietut del vehinat. Essent aixis, espero que, d'avuy en avant, no hi haurá cap mes escándol; perqué, del contrari, adoptarè altres medis pera que sia castigat qui tinga culpa.

-------------

Açó fou posar oli en un llum, perque'l gaviayre no deixava surtir lo gos sens posarli morrió y'l llauner evitava tot lo possible passarli aprop.

Al cap d' algun temps la gossa ja tornava á corre, y en Rosquilla que, com amich fidel, casi may la deixava, li deya ab la llauna posada á la boca fent veu de politxinetli:
—Pobreta! la volia matar aquell murri; pero en Rosquilla no 'u vol que't matin. ¿Oy que t'estima en Rosquilla?
Y animaló li feya uns salts fins al cap.
A curt temps, los dos gossos varen reconciliarse, pero de quina manera! que no hi havia os partit entre'ls dos; y (mireu qu'es estrany!) los amos encara's miran de reull. Y s'hi mirarán tota la vida.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Quadros de Barcelona, dins del recull dels textos premiats en els Jochs Florals de Barcelona de 1876
• L'Arch de Sant Martí, publicat el 15 d'abril de 1888
• Folletí de la Tomasa, recopilatori de relats publicat l'any 1891

Llistat de premis:

• Premi extraordinari, Jochs Florals de Barcelona de 1876 per Quadros de Barcelona