Lo festeig d'en Francisquet

I.
¿Perque'l Francisquet de cal fuster no canta com avans? ¿perque no deixa sentir aquellas bromas tan graciosas qu' eixian de sa boca? ¿perqué esta tan groch y trist? Mireulo com serra! ni sap lo que's fa. Al davant te duas casas: en lo primer pis de la qu' es a ma dreta, s'obra la finistra, y sur una cara talment d'ángel. Lo jove li llansa una mirada abrasadora, voldria tenir alas per volarhi; mes la noya abaixa'ls ulls y tanca. Llavors l'enamorat fadrí pert lo foch vital, y á no aguantarse ab lo banch, cauria defallit. Mestres tant, per darrera la cortina del balconet baix que hi ha á la esquerra, 's veu una cara magre ab lo cap escabellat y uns ulls com un mal esperit.

Mes lo jove ni se'n adona, que darrera la finestra, alli hi ha la seva vida, alli va la seva ánima. Sórt de que son pare te la desgracia d'esser curt de vista, perque sino, á sas penas afegiria la de no poder veure'l cel de sa esperansa.

¡Ab quin llanguiment agafa la garlopa! ¿Sentiu lo soroll que fa l'eyna al tallar l'encenall? Ab ell s'ofegan los sospirs del jove enamorat.

Quan arriba'l vespre, casi no sopa; ve l'hora en que tot dorm: llavors lo cor del enamorat fuster s'aixampla, y un mar de brusantas llágrimas rodola per sa cara.
—¡Dèu meu, quina desgracia es la meva! Jo, que no so poruch, tremolo al davant d'ella... Y faig esforsos pera contenir mas llágrimas...! Los infants no's donan vergonya de plorar, á las personas aymadas las besan y 'ls dihuen «jo t'estimo...» ¡Qui pogués ser criatura!»—
II. 
—Mare, li dich que no es veritat.
—Mira, noya, que aquestas son cosas que s'han de mirar, perque hi va la sórt ó la desgracia de tota la vida.
—Mare, no'n crega res, es algú que li vol mal.
—Ja 'u sabrè jo. Vésten á dins; ara que la vella de cal ferrer pren la fresca, li preguntaré.
Senyora Agustina, fassa'l favor de venir.
-¿Que mana?
—Assentis si es servida. A vosté qu'es antiga del vehinat volia ferli una pregunta. ¿Que tal es l'hereu fuster? vull dir si es minyó de bona conducta, ó que.
—Un bon gendre per vosté, senyora Laya; veja si'l pot arreplegar.
—No, no va de broma, me convè saberho, perque ha dit alguna cosa á la noya, y jo no voldria que ma filla s'engresques ab un <i>balige balaga</i>. Perque, li diré la veritat, me n'han dit alguna cosa, que...
—¿Que li han dit?
—¡Que sé jo! qu' era un mal gastador, que no tenia cap vici per apendre... No'u sè, una pila de cosas, que, si son veritats... ¿Y á vosté que li sembla? Díguimho tot, ningú sabrá res, que la meva boca es un sagrari.
—No crega tals cosas;. un minyó de totas prendas ben parlat, de bon cor, incapas de fer mal ni á una mosca. Jo'l conech de petit aixís y'n respondria á tot arreu. Si á sa filla li agrada, creguim, no'l deixi escapar.
—Com me'n havian dit tant mal...
—Me sembla qu' endevinaria qui li ha dit.
—Ca! no'u crech.
—Prou es aquella granota.
—Qui?
—La Mónica, la d'aquí al costat.
—Bè, ya que'u endevina...
—No li deya yo? ¡Miri la confusionera, la grandíssima! ¿Y sap perque li ha dit? Perque voldria'l Francisquet per ella.
—¿Vol dir?
—Vull dir. Si vosté veya com se'l mira ¡ab quins ulls! y arrapada als ferros del balcó ab sas manotas de galipau, sembla que se'l xucle. Aquesta mala bestia, quan era jove, volia fer anar á tots los minyons endoyna, y esperant sempre millor partit, va quedarse fadrina. Are que té trenta dos anys, voldria encisar lo Francisquet... Poch per ella.
—Donchs moltas gracias, senyora Agustina. Deixim anar á dirho á la noya, qu 'estará contenta.
—Si, ja li pot dir aixis matex. Vaja, bona nit y bon' hora.
—Bona nit, y visca molts anys.
III. 
¡Com se coneix qu'entra l'hivern! Tot son casaments. ¿Quina estranyesa? Per' aquells que viuhen sols com una planta en mig del desert, sens ningú que s'alegre ab ells, sens ningú que ab ells sospire; hivern es espantós. ¡Deu meu! lo fret del cos ab lo fret de l'ánima... Avuy en lo meu carrer tambè hi ha casori, lo Francisquet ab la Mariona. Ditxosos ells!

¡Quants cotxos! Hi va molta gent... ¿Y ells dos? quina parella! Ell, vestit de negre ab guants y barret, ella ab vestit de seda y mantellina blanca. Los cotxos arrencan; s'obra un xich lo balconet y's tanca ab una revolada. Mentres tant, la senyora Agustina, des del portal de casa seva, mirant al balconet, diu entre dents:
—Granota malehida, ja'l tenias coll avall; pero, ja'u veus, no será tèu, no, no.

Y mentres los enamorats se davan la mà y'l cor davant de Deu, la malhaurada Mónica á dints de casa, deya plorant de rabia:
—«Un ne quedava en tot lo carrer; ara ja no n'hi ha cap!.

Oh ella no sabia que, qui tot ho vol, tot ho pert.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)