Ara hi fossem!
Sembla que no puga ser; quan hi penso, que acabe despertarme d'un somni dols. Jo era petit, y'ls homes me semblavan gegants, y tot ho veya gran, molt gran, y'ls días me passavan no sè com, y de nits no sè si n'hi havia, perque en sent fosch, la mare'm ficava al llit, y quan me llevava, jo no sabia com m'era passat aquell temps, fóra algun cop que veya la Mare de Dèu y'ls angelets. Jo portava una bruseta d'indiana y una gorra molt bonica, y per anar á costura, la mare'm ficava un bocí de pa al cistellet. La mestra, era una senyora velleta que anava tota encorvada y no duya gipó com altras donas, sinó vestit enganxat d¡indiana. A costura hi havia un gos mes gros que jo; li deya en Picardia, y un cop va menjarsem lo berenar. Pero ahont jo estava mes bè era á casa la tia, qu'era una casa á fóra, y allí sempre jugava á cou-dinar ab las cosinetas.
Un dia, lo pare va dir que jo era gran, y'm dugueren á estudi. Llavors, los dias de feyna eran molt llarchs, y á las festas, volia llevarme dematí, perque eran mes curtas...!
La mare m'havia comprat baldufas que ab un cordill ballavan y, desprès una capella, y jo, en havent dinat hi deya missa. Cada dijous á la tarda y diumenje al matí, que'l mestre'm duya á passejar, la mare'm dava un quarto, y jo comprava un' auca de rodolins... Que m'agradavan los rodolins! Jugar á balas, á pilota, ó á pinyols— que voleu que us diga?— ja se'm feya pesat; los rodolins me robaran lo cor, jo á tot' hora hauria volgut companys per jugarhi, y quan no se me'n presentava cap, corria amunt y avall del carrer, cridant: "¿qui juga, juga á rodolins?" En tractant d'ells, á tot m'avenia: que l'altre volia jugar á barrisca? anavam al peu d'una paret deixavam lliscarhi rodolins, y'l que'n tocava d'altres, guanyava; á picar, ne posavam terra dos ó tres cada hu y jo casi sempre ab un cop de má'ls girava de cara; á l'auquilla, que venia ser com una rifa, era cosa de sort; pero á endevinar, jo me'n duya la palma, perque sabia de cor totas las aucas y l'ordre que hi eran posats los rodolins. Fins vingue dia que ningú volia jugarhi ab mi, "perque, noy,— me deyan,—tu'n saps massa."
Veyeu si'ls havia de coneixe, que sempre tenia al davant las aucas dels nanos, la professó del Beato Oriol, los baladrers, lo mon al revès, las festas de la reyna Amalia, las funcions de Barcelona, tantas y tantas altras, que fora un may acabar. Y de nits, aquellas figuras ab los seus marchs creixian prenent cos y moviment, presentantse al plegat un home caminant camas en l'ayre, fent servir las mans de peus; un carro de Santa Eularia morint en creu; un que venia melons; tres senyors portant una bandera, detras, una colla de capellans; y un sabater nano y gruixut ab ulleras, torcent la boca y estirant lo ninyol. Llavors ja coneixia quan era nit, y á ca'la tia no'm feyan dormir ab las cosinetas.
Pero hi havia un' auca...! aquella si que era bona: la del home bo y l'home dolent, mitja de cada manera. Lo darrer tros no m'agradava pas, perque tractava d'un home que, al últim de tot, era penjat á la forca (Dèu nos en guart); pero'l primer tros, valia tot lo del mon: hi havia un noy que anava á estudi y aprenia forsa, ben diferent de jo que no aprenia gayre, que creya molt als seus pares, encara que jo fes enfadar als meus; y que era tant quiet com jo entravessat. Pero tanta admiració contemplava jo á n'aquell noy, que finalment volguí imitarlo, y fins crech que vaig ferho una mica.
Passats molts anys, quan jo ja festejava, un dia volguí passar revista á mas joguinas, de noy, y justament mos ulls toparen ab aquell rodolí de quan l'home bo's casa. "Vet aquí— vaig dir— una cosa que llavors no m'explicava. Qui u habia de dir!"
Pero tot seguit, un darrera l'altre, varen presentársemen dos que'm deixaren glassat: á l'un, moria sa mare y al altre, son pare jeya estés damunt del llit. Semblava que no poguès esser, y á mi'm passá'l mateix: vaig casarme y, ab poch temps l'un del altre, vaig perdre pare y mare... ¡Dèu los tinga al cel!
Al cap de poch mesos, un altre dels rodolins vinguè á reproduhirse: la meva esposa va donarme un infantó hermós com un serafi, y per ell guardo l'auca que havia sigut l'alegria de mos primers anys y que ha fet ma ventura.
Ara, mirantme 'últim rodolí, de vegadas penso "¿vindrán tambè mos fills á pregar, ab los ulls pens de llágrimas, damunt la fosa de son pare?"
Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
- Accèssit medalló de plata, al certamen de La Misteriosa de 1877
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada