Mixeta

A casa tenim una gata petita, petita qu' es mólt bufona. La varem arreplegar eixint de la mameta. La cara, las potas y la panxa, es á dir , tot lo que diu lo davant ho té blanch com una neu, y tot lo demés d'un color burell lluhent y bonich; sos ulls talment daurats, devegadas, á las foscas, quan ella s'enfila dalt de las botas de casa semblan dos llums. Pero es mes dolenta! Si 'u es? No'm puch pas descuydar balas, rodolíns ni baldufas á la taula ni per las cadiras, que ella tot seguit hi es y m'ho tira qui sap áhont. Aixó sí, de fiada no n'hi ha un' áltra, no es com aquells gats que destapan la cassola ó'l sistell per llaminejar; ella no pren sino'l que li donan, y, si algun cop s'enfila á la taula, no mes ho fa per jugar. Com una vegada, que la mare havia comprat cireras, y ella la Mixeta, n'hi prengué una, y, portantla agafada per la qua, va presentarse davant del pare com aquell qui li digués: "miri que ha portat la mestresa." Y, en bona fe, ho es ben cert, que Déu me'n guart de dir mentidas.

Lo pare y la mare no volen que jo vaja á jugar pél carrer, y jo m'hi daleixo; pero tinch de creure, qu' ells manan. La Mixeta támbé fa com jo, en veguent xicots, s'hi fon; pero jo no vull que se'n vaja, que la matarian. Al mig dia en havent dinat y á la tarde en plegant d'estudi, me deixan partir al cel-obert de la escaleta, qu' es á la banda del darrera, y sempre vènen dos ó tres noys mes y també segueix la Mixeta, qu' en sentint lo furriach, encara que dormi, salta de la cadira y corra cap ab mi. Si algun cop se descuyda y li tanquem la porta, que no puga eixir, llavors tot es gratar y traure'l cap per la finestra cridant "mèu! meu!" fins que obran. Quan nosaltres correm, ella també al darrera nostre, y la fem saltar, y no mes que li diguem "mona, donam la pata", ella'm l'allarga ab un posat mes posturer. ¡Vaja, igual que un gos ensenyat! Ah! y no esgarrapa may: encara que li agafem la pota, no vol treure pas las unglas.

Com al costat de casa hi ha vaqueria, devegadas la Mixeta salta per la finestra que dona at cèl-obert perque hi troba forsa ratas y també perque hi ha un gatot mes lleig y mes ferestech! Pero, es clar, á las bestias també'ls agrada tenir companys. Y'l Ventureta no la pot sufrir: avans, quan ella hi entrava (que ara, la bestiola, no hi va may), sempre sentia al Ventura com deya: "aquesta gata de cal boter, que la tinch de matar." Y per qué? qué li feya la pobra bestia? Encara tras del favor de menjársels las ratas... Pero ell no la volia, y sempre, jugant y á l'hora d'anar a estudi, m'estava dient:

—Si la vostra gata ve á casa, la mataré.
—Y per qué? —li responia jo.— Quan lo teu gat ve a casa nostra, jo no li dich pas res.
—Bé, Bé, —feya ell,— jo no la vull á casa, y , si torna, ja 'u veurás.
—Pòbre de tu; may mes te seré amich.
—Tant se me'n dona.

Y cada dia lo mateix, fins que, passat Nadal, la gata nostra y el gat de casa seua tota la nit cridavan "mau! marramau!" que devian tenir fret, y ell, lo Ventureta, may me callava que'm mataria la Mixeta perque cridava al seu gat, y'l gat, responent, no'ls deixava dormir. Jo fins volia ficarmela al llit perque no cridès; pero'l pare no va volerho, y, com lo Ventureta sempre'm venia ab la mateixa, un dia vaig dirli:

—Tu et guardarás prou de tocarla, perque sino rebrás.
—Que? perque tens nou anys? —va respondre.— Tòcam, que cridararè al pare, y veurem si plorarás.
—Donchs jo cridarè al pare meu, qu' esta mes gras y te mes forsa, y veuras com ton pare's posa á corre.
—Qui? ton pare? Si ab un dit lo faig caure á tèrra.
—Llenga tens.— Jo responsa.

Pero mestres tant, la Mixeta saltava per la finestra al corral, y'l Ventura, voltant corregué á casa seua; la gata veyentse empaytada, salta al cel-obert; pero ell, desde la finestra, va tirarli una pedra grossa, que tocant al primer gralió de l'escala, de rebot va pasar al clatell de la bestiola.

—Vaja, ja ha begut oli. —Crida'l Ventura rient al veure que la Mixeta quaya estabornida.

Jo vaig dirli lladre, murri y tot lo que vingué a la boca; y plorant vaig entrar a casa, duhent la gata que semblava talment morta.

La mare's va enrabiar de mala manera, que volia estobar t'esquena d'aquell xicot; pero'l pare no volgué rahons. Varem posar ayga sedativa á la pobreta, que jeya tota estirada, y, al cap de un xich, vaig veure que movia'l cap y, ab una veu tota malalta, feya «meu! meu!»

—Calla, pobreta, no tingas por, no't moriras, —li deya jo.

Y vaig endevinarho; pero avans no estigué bona, no va passar poch ni gayre temps, En Bernat de dalt de tot, que l'estima mòlt y sempre jugava ab mi, doná un fart de llenya al Ventura, que no va anar malament. Fort!

Es clar, en Ventura y jo estavam renyits; pero al cap de dias, quan jo jugava ab los altres, ell venia, y, com sempre'l feyam fugir, un dia va dirme:

—Peret, déixamhi ser á jugur ab tu. No tingas por, no li faré res á la Mixeta.
—De debó? no hi tornarás mes?
—No, mira.
Y va ferme la creu; llavors vaig deixarlo jugar.

Al endemá á casa seua varen agafar una rata, y ell, lo grandíssim, la ruixá de petroli y li cala foch ab un mixto.

Jo, tot esborronat, vaig veure com corria encesa...  Ara si que may mes he mirat la cara á ne'l Ventura, perque la mare diu que'ls que fan patir á cap bestia, encara que s'haja de matar, son gent dolenta; y te rahó la mare.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Lo Rat-Penat Calendari Llemosí per al 1877
• Brosta, recull de narracions publicat el 1878