Una historia misteriosa

Cas succehit en los segle XVIII

¿Haveu sentit may parlar del senyor Pere de l'Argenteria? Coneixel, es clar que no, perque avans, y bon xich avans, de la guerra dels francesos (vejeu si'us parlo de temps), ja qui sab hont devia tindre'ls ossos; pero, ab tot, fins avuy dia ha passat de pares á fills l'anomenada d'aquell home tingut per l'argenter mes destre dels que llavors eran á Barcelona.

Se conta d'ell qu', essent jove, va fer las joyas pera una filla del capitá general, que va casarse ab l'hereu d'una familia molt poderosa, y ja podeu pensar si n'hi hauria de tresor; pero lo millor de tot era'l trevallat, en termes que fins una vegada'l rey las va veure, y tant se'n agradá, que feu al senyor Pere argenter y orfevre de sa ral casa.

Pero no es per ço, no es pel mérit que li atribueix la fama ni per haver fet molt de bè (pus diuhen qu'era molt bon home) per lo que'n parlo; una historia que'n sabia l'avia, Deu la perdó, 'us vull contar. Escolteu.

I.
Tothom qui haja estat á Barcelona sap prou á l'Argenteria, carrer que, al igual dels d'Abaixadors, Boters y altres, prengué nom del ofici dels mes de sos habitants, y avuy per avuy, que'ls estaments viuhen barrejats, encara té lo carrer dit prou botigas pera no fer estrany son nom. Donchs be, en lo temps de que parlo, á cosa de mitj carrer á la má de Sta. Maria, s'estava'l nostre argenter en una casa de tres pisos, als quins se pujava per la botiga, pus no hi havia escaleta: lo primer servia d'estada, lo segon d'obrador y lo terç per'mals endressos y cosas de menjar com llegums y fruitas que's tenian pera l'any. Allí nasqué'l senyor Pere, allí plorá la mort de sos pares y allí vivia fet un conco, sens parent ni adherent, servit per una criada que li duya molta lley. Era amich de la quietut y no gens de companys, encara que prou tractivol pera ferse ben voler de tothom, especialment de nobles, capellans y frares, que tots lo coneixían, y'l tractaban ab certa distinció; pus, si be ell era molt senzill, tenia un posat que feya respecte. Fora del necessari no eixía sino de bon matí pera orejarse un xich y anar á missa, may en las horas de mes brugit y tránzit de gent; aixó si, per Corpus l'hagueran vist á la professó vestit de negre ab casaca de seda y espasa al costat, pus sin no cavaller, era mestre del col-legi d'argenters de Barcelona.

Pero anem al cas. Lo senyor Pere era fadrí y no pensava en casarse, pus ell deya: "A la meva etat, ¿qui'm fa cercar mals de cap? La Llucia'm governa prou be; no'm cal carregarme d'obligacions." Aixís s'ho deya ell mateix; pero la dona tenia molts anys y aná perdent, perdent, fins que al amo li fou precís cercarli ajuda y li llogá una minyoneta que, poch temps després, tingué de carregar ab tota la feyna, perque la pobra vella no's podia valer de res sino del cap, y aixís y tot, bon servey feya. Un dia s'ajagué la bona Llucia y al cap de pocas horas ja era morta. Sia del trastorn ó perque havia de ser aixís, als pochs dias l'amo també feya llit, en terme que arribá ben mal. No tenint altra persona, s'hagué de refiar de la noya que no hantse trovat may en res semblant no era prou pel que's necessitava; y llavors, vejent la necessitat d'una companyia arribá á sentir remordiments de no haver volgut partir sa sort ab una esposa, y fent vot á Dèu, nostre Senyor de casarse ab dona lletja y pobra, si tornava en salut. Vejam lo que n'esdevingué.

II.
Després d'algun temps de patir, lo senyor Pere's curá, y al cap de tres dias que's llevava, un diumenje á l'hora del sol, abrigat ab la capa, com era temps d'hivern, ajudat d'un bastó, perque'l deix de la malaltía li feya fer tentinas, volgué eixir á pendre'l sol, y poch-á-poquet, sens mirar ahont anava, arribá á un carrer de casetas baixas habitat per gent pobra. Al peu d'una d'ellas, vejé assentada una dona pentinant sa negra cabellera estesa que quasi li tocava á terra, y al passar pel devant d'ella, se l'aguaytá. Tindria uns trenta dos anys, no era lló que's diu hermosa, mes vos diré, ben mirada, era lletja, pero contra sa morenor y lo incorrecte de sa fesomía, uns ulls negres que parlavan, y una certa cosa d'aquellas que no s'explican ni s'entenen, la feyan agradosa, á lo que ajudava no poch sa gentil presencia y sas formas plenas, talladas ab gracia y bellas proporcions. Aixís ho sentí'l convaleixent, y, recordantse de la prometensa, pensá que havia trobat ocasió de cumplirla. Bon xich cativat per aquella don, al ser al cap del carrer se girá per'mirársela mes y tornarsen á casa pel mateix camí. Aixís ho feu, y, quan ja havia pasat, unas quantas vehinas que no'l deixavan de petja se miraren l'una á l'altra esperant qui primer enrahonaria, fins que una d'escardalenca tinguda per bruixa, la mes trapassera del vehinat comensá:
–¡Alsa, donas, que'l carrer está de sort! ¿Haveu vist lo que ha passat?
–Ja'u pot dir, respongué un'altra. ¿Qué devia cercar anant amunt y avall?
–La perduda, afegí la comare terça.
Y com se mirava la Layeta! aventura la segona.

–A mi deixeume en pau, cridá girantse la de la cadira. Ja sabeu que no'm fico ab vosaltres ni ab ningú.

Totas callaren; mes la bruixa hagué de dir á las altras de baix en baix:

–Míreu lo sach d'orgull, la donya miseria! Y afegí ab veu alta:

–Dimoni de vellot! Tot sanquejant y entecat encara gasta humor? Bona pessa deu ser ell.–

Y totas plegadas esclafiren una riallasa que trencá en sech una veu que junt ab un cap pelat de vella eixia per la finestra del davant.

–Talleu, talleu, llengas d'escorpí! Aquí diheu lo que'us passa pel cap d'un home que may l'haveu conegut y que te mes bondat que vosaltres vergonya, xarrayres!

Las altras volgueren replicar; pero la Cila, que ab tot y ser una bona dona, tenia'l seu geni, si no se'n van las hi tira un'olla plena de terra ab lo julivert y tot. ¡Oy que s'hi haguera mirat!


III. 
Diuhen que'ls sufriments, tant los del cos com los del esperit, empedreixen lo cor, y açó es ben cert; mes no'n es menys que devegadas l'ablanan fins al punt de donar cabuda á fortas passions. ¿Qué'u fa? Jo no'u sé pas, pero es cosa que tothom, qui mes qui menys, haurá experimentat; y dich tothom, perque no hi ha mortal, tan benaurat que no passe contratemps ni tant pobre que no tinga res dins del pit.

Tal com dich succehí al senyor Pere: lo mal l'havia fet impressionable y á sos cincuant'anys sentí lo que ni sospitá en sa jovenesa. Bon xich mes refet que'l dia avans y ab tot lo dalé de son cor, pus l'amor fa miracles, eixí de casa seva, y á la mateixa hora era en aquell carrer hont tenias sos pensaments. Al entrarhi pegá una mirada y no vegé á ningú per las portas, pus era dia feyner y tothom s'afanyava á dinar pera tornarsen al travall; mes perço aná avantsant ab esperança de veure á la que'l tenia capficat, quan lo feu girar en rodó una veu que cridava:

–¡Ey! ¡Senyor Pere! ¿Cóm passa tant de llarch? Sembla que haguém renyit vosté y jo.
–¡Ay! Cila! Creguéu que ni tampoch pensava en vos.
–Ja'u crech, ja'u crech. Entre, home, que seurá un xich.

Ell volia refusar l'oferta pero s'asseguè veyent que la vella li allargava la cadira dientli:

–Y donchs ¿qué tal? ¿cóm ho passa? ¿que no ha estat bó?
–Molt mal, Cila, molt mal, que'm pensava no contarho.
–¿Y no m'ho ha fet saber? Mal fet, per que á saberho ¿jo no hauria vingut á cercarli remey? Fins de genollons, si haguès sigut necessari. ¡Vaja! Un hom no s'oblida de qualsevol manera del be que li han fet, perque...
–Be, be, diguè'l senyor Pere interrompentla, no'n parleu; lo qu'es fet es fet y senyal que havia de ferse.
–Si á vosté no li agrada, no li retreurè; pero....Y ¿cóm va la senyora Llucia?
–Digueuli un Pare-nostre.
–¿Es morta? ¡Que'm diu!
–Sí, va morir avans de caure jo malalt, diguè ab tristesa l'argenter.
–¡Vegi! ¡Ay, Senyor, tant bona dóna qu'era! Y ara vosté ¿cóm ho fará tot sol? ¿quí'l governará? perque, desenganyis, com la senyora Llucia no'n trobará cap mes.
–Prou que'u sè, y perçó quasi veig que hauré de fer lo que no havia pensat may.

Estas paraulas llumenaren lo seny de la Cila, que's doná compte dels passetgs del argenter y de la mormolaciò de las vehinas, aixís es que va respondre rient:

–¿Que ja la tè triada?
–Pot ser que si, responguè ab pena y tornantse un xich roig.
–¡Ah!
–Digueu: ¿no fòu pas casada una dóna alta que viu á cosa de mitj carrer en aquesta má, que....
–¿Qui? ¿la Layeta? ¡Ay! ¡Dèu lo fassa bo! ¿Qui es ella per vosté?
–No hi fa res que sia pobra. ¿No es pas casada?
–No, senyor, es viuda, sola, sens parents; pero....
–¿Es bona dóna y honesta?
–Aixó si, molt quieta y de casa seva.
–Donchs me convè. A veure si'm fareu lo favor de demanarli si vol esser ma muller. Vos ja'm coneixeu. No'n parleu ab ningú mes. Demá tornaré, Cila, afegí aixecantse.

–Vaja, donchs, no fará falta lo que vosté'm demana, estiga descansat. Dèu me'l guart, estiga bonet.

Y l'acompanyá fins á la porta. Desde'l marxapeu lo seguí ab la vista, y quan l'haguè perdut, se ficá a dintre exclamant riallera:

–¡Ay, Senyor! Infants duas vegadas. Si se'm mor lo Ton, ab tot y'l meu cap pelat, encara voldrè casarme!


IV. 
Deixant de contarvos per pessas menudas los trámits pels quins passá'l negoci, vos dirè que's portá á cap lo casori. Tambè'us farè franchs de la mormolaciò de la bruixa y demès vehinas, á qui feya cert rau rau veure pujar de to á la Layeta. La festa's celebrá ab quietut com era del cas: la nuvia vestida y enjoyada com no cal dir, portava al costat á la Cila que li feya de mare y anava tota reverent com persona d'importancia en tal acte, rumbejant faldillas de xamellot y mantellina de crestall: un cónsol del Col-legi y dos senyors de la novlesa acompanyaren al nuvi en la cerimonia y desprès los deixaren á tots dos á la porta de casa seva, que ja he dit qu'era prop de Santa Maria.

Lo senyor Pere estava á son pler ab l'esposa y's penedia d'haver viscut tants anys fadrí: ella's trobava com qui somnia y un xich si es no es ergullosa, mal que solen patir la major part dels quins, com ella, passan de la miseria á millor estat. Mes aquella dóna era un misteri vivent, parlava poch, reya á mitjas; pero semblava estar contenta, y'l senyor Pere deya: "Ella m'estima, compleix ab sas obligacions, es bona cristiana....Ja n'hi ha prou, que pel demès, cada hu tè'l seu geni."


Aquella casa, que ja era un pa d'or y plata, semblava un'altra: en los llindars, damunt de çócols de pedra, dintre'ls aparadors lluhian las arracadas y'ls anells carregats de pedrería, las cadenas, las civellas, los agnus Dei, brassos, camas y testas per' presentallas, tot ben ordenat; fins lo Sant Aloy que ocupava una capella al fons de la botiga, semblava un altre.

Lo senyor Pere tambè s'havia rejovenit y á mitjas excusas eixía de casa deixant en la botiga á sa esposa, que llavors ja era la senyora Layeta. A la festa eixían plegats á passejar y á las funcions d'esglesía, y anava passant la vída aquell benaurat matrimoni, ella venent en la botiga, ell dirigint las feynas que se li encomanavan y distrayentlos de tan en quant las visitas llargas d'un cavaller de la clau daurada, home d'uns trent'anys alt y sech, que, desocupat del tot, procurava matar lo fástich que li feya'l viure, conversant y llegint lo diari, que llavors comensava á publicarse.

Aixís visqueren vuyt ó nou mesos, fins que notá'l vehinat que may se veya al senyor Pere. Un vehí comunicá sa observació al atre, la curiositat pujá de punt, y algun n'hi hagué que s'atreví á preguntarho á l'esposa, qui respongué sens cap mostra de sentiment "que havia marxat de casa y no havía tornat mes."

Arribá la nova fins a casa de la Cila, qu'enfadada del ergull d'aquell "poll resucitat", que aixís anomenava á la Layeta, havia deixat de visitar la casa, y carregada de punt y desitjosa de pagar los benifets que havia rebuts d'aquell home, resolguè no deixar pedra sens moure pera saber ahont parava. Prou travallá, perque era dóna de be y resolta, prou travallá (Dèu li pach); mes res ne va treure, ni crech que la justicia se'n cuydás. Semblava aquella desapariciò misteriosa un crim comès dins d'un poble de morts.

Sols anys desprès lo vehí del davant va dir ab gran reserva á un altre, que havia vist com un dia lo senyor Pere ab la cara descomposta per la ira acompanyava fins á la porta al cavaller, qu'eixía mossegantse'ls llabis. "Lo cavaller, afegia, jo sè qu'es inquisidor..." Y acabá sa relació ab uns punts suspensius de molta significança.

Ara bé: ¿aquell home havia anat á passar á l'inquisiciò víctima d'una revenja ó altra passiò dolenta del cavaller? Jo'm guardarè prou d'assegurarho, perque no vull llevar falsos testimonis á cap persona ni instituciò. Dèu ha donat ja á quiscú la seva paga. Sols acabarè dient lo que contava l'avia qu'era dona que's podia creure en tot; ço es, que'ls bèns del senyor Pere's varen perdre, y sa esposa la gentil Layeta acabá sos dias en la mes gran miseria, víctima d'un mal esgarrifós, ab tal que ja ans de morir, feya feresa.


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)