—Las onze tótas justas, Manela.
—Gracias. Es que no sè que 'u fa, pero de dia en dia'm torno sorda com una campana. Li dich que ya comenso a estar avorrida.
—Perço no s'ha d'incomodar tant, plaga, devegadas es un cop d'ayre, que aixis com ve, se'n va... Noy, apártat, fuig d'aqui.
—¿Que ja fas enfadar a ta mare? Fassal agafar pel sereno, si no es bon minyó,
—¿Sents que't dihuen? No fassas lo bot, que si m'enfado, vaig corrents a tancarte al hospici. Ara veja vosté, m'esta martiritzant dient que vol gall, avuy qu' es dejuni. ¡Quin pecat! Jesús! Déus voler condempnarte y que San Antoni y'ls angelets no t'estimin.
—Home, ja te'l menjarás demá. Donchs ¿que ja'l te cuyt, senyora Paula?
—Ros com un fil d'or, qu' enamora.
—Lo meu encara'n te per estona... Y l'ha mort vosté mateixa?
—¡Que tinch d'haber fet jo! Vol callar! Ni mirarmho. A casa no'n menjariam si no'l matés algú altre, perque'l meu home, encara que's burle de mí y fassa'l cor fort, no es capás ni d'apuntar lo ganivet. Miri, quan pledejavam un y altre per' veure qui'l mataria, ell anava gansejant, y jo al ultim, cremada, fent un gran esfors, m'also de la cadira y prench lo gall. Donchs creuria que, no mes de mirarlo m'ha agafat un formigor y'l gavinet m'ha caigut a terra?
—Quina broma dehuen haver fet llavors?
—Dóna, no me'n parli. Pot pensar l'home de casa quin tip de riure! Jo qu' he dit al últim: "Fora cansons. Isidro, fareu lo favor, si 'us plau?" Y l'home, es clar, desseguida.
—Donch ¿que tal hauria sigut si haguesseu criat de com va eixir del ou, com nosaltres, que menjant se'ns enfilava á taula? Quin animal mes manyach? Quan l'Antonia ja'l tenia, m'ha mirat d'una manera estranya, talment semblava que digués: "¿Q'us he fet? perque voléu matarme?" Devegadas hi han bestiolas que, si podian parlar, quasi foran com nosaltres.
—Sens l'ánima en mig, igual, ja'u pot dir, Manela.
—Pero ¿quin trafech tenen tot aquest vespre, que mouhen tant soroll?
—¿Que no'u sap que fem pessebre?
—Ah! de debó?
—Si, senyora. Es cosa dels travalladors, y á mi també m'agrada mólt. Ja fa tres mesos que cada vespre, hi travallan; pero avuy, que ha de ser la gran festa, s'hi han posat de fort y de ferm y ja l'acaban. Abiat vindrán tots los convidats, y no's mourá poca gresca. Ja son aquí'ls ceguets que van llogar los minyons junt ab uns quant altres fadrins del vehinat... Pero ara que hi penso, baixin vosté y la noya, li dich que'ls agradará.
—Si que vindrém una estona en estánt llestas, si no es donarlos molestia.
—Fugi d'aqui! vol callar? Deixim portar aquesta criatura al llit, que s'ha quedat adormida com un sóch.
—Donchs d'aqui despres.
—Si á Deu plau,—
Lo pessebre ja esta llest, gracias á Dèu.
En Joseph, en Bruno, l'Anton y en Magí contemplan ab entussiasme la seva obra, y trayent las cadiras que obstruhian la porta, deixan lo pas lliure á la munió de vehins y vehinas que s'esperavan á la botiga per' assistir á la festa. Al davant hi va l'Ignasi de cal courer, seguint lo Fogonista, en Boix, en Marlet y'l noy gran de ca'n Puig guiant als tres ceguets que portan sos esturments. Aviat lo magatzem hont hi ha pessebre ja sembla ple; la Petronilla, la Marieta, las Agnas-Marias, las germanas de'n Puig, lo Peret de la Barceloneta, en Maurici, aquell que toca tant be la flauta, y una pila d'altres homes y dónas, y fins mos companys en Francisquet, l'Agustí y en Peret, que com son vehins y'ls seus pares nos coneixen, perçó 'ls deixan venir aquella nit.
Tothom fóra'ls tres pobres músichs, va á guaytar lo pessebre. Lo Joseph, ab una má posada sota del empostissat, fa voltar la cinia obra d'ell; en Bruno, ensenya una casa feta seva ab tots los mobles cridant l'atenció de tothom vers una cuyna hont hi ha foch encés; l'Anton va ensenyant los núvols que ha pintat y semblan de debó; mentres en Magí, lo traydor d'en Magí, amagat en lo fons del pessebre dóna mohiment als barquets que hi ha en mig del mar, prenent alé de tant en quant ab una tirada de vi bo.
—Mare de Dèu! qu'es gran—diu l'un.
—Y molt bonich —respon altre.
—Es cosa de gust —afegeix lo de mes enllá.
—Aquest any vos heu lluhit, exclaman en chor set ó vuit al plegat.—
Mentres tant, s'han encés las candelas de quatre palmatorias simetricament col·locadas; los musichs, assentats en un raco que forma la colzada del pessebre, ja trempan sos esturments; lo semblant de la jovenalla ja s'anima; en Magi ix á quatre grapas de sota'l pessebre, ab la cara roja de bufar y beure, y demana á la Carmeta si vol ballar; jo, en Peret, en Francisquet y l'Agustí 'ns arrimém un cantó, perque no'ns trepitjen; y comensa un valz capás de fer ballar als morts.
Com voltan! no's cansan, no ¿que han de cansarse? primer se cansaran los musichs de sonar. Ola! ola! En Maurici tambè s'arrenca de la flauta per ajudarlos. "Alsa, Manelet,— crida en Magí, saltant com un desesperat ab la Carmeta,— llueixte aqui, que't daré un cigarro." Y volta que volta, fins qu'ls esturments parant de tocar, diuhen prou.
Llavors tothom s'assenta y tant mateix hi ha algú que s' aixuga la suor. En Magí, trayentse la petaca, dóna un puro á n'en Manelet per lo bè que s'ha portat, y'l ceguet lo posa á la cadira hont séu, per' fumarsel desprès; mes lo Peret, qu' es un xicot de la pell de Barrabás, li pren y l'amaga tot rient entre'l ramatge del pessebre. Al cap d'un xich, se torna á ballar fins que á lo millor, baixa la mare, y plena d'entussiasme crida:
—Las dotze! las dotze! Jesus es nat!
Llavors, com per art d'encantament, lo só de la polka's converteix ab lo del "noy de la mare," las parellas se desfan, y tothom, homes, dónas, grans y xichs entonem una tendra cansó del naixament del Fill de Dèu, y darrera d'esta, un' altra; fins que cansats y esgargamellats, los homes se'n van a la taula hon hi ha alguna cosa de menjar y beure, mentres en Jaume, lo mes galant de tots los fadrins, passa ab safatas á oferir á las noyas y á las mares pastas finas y gots d'horxata.
—Magí —crida al pobre Manelet desprès de fer pa y beure—, ara no trobo'l cigarro que has dat; ó y'l tenia al costat meu, á la cadira.
—Home, aixó ray! aqui'n tens un altre —contestava l Magí.
—Tórnali —feya yo de baix en baix a mon amich Peret.— Pobre home! gran mal te 'n fas,—
Mes lo Peret reya y no'm tornava resposta. Jo que llavors indignat de veure tant mal cor, fico la ma entre'l ramatge, pero'l cigarro ja no hi era.
Y ara! ¿Qui es aquell que surt ab la cara mascarada y las paellas al coll? Ay! es en Peret, aquel veler de la Barceloneta. Brut de la manera que va y ab lo barret vell del pare, talment sembla un paellayre. Calleu que va cantar la cansó del estanya-paellas... Vaja que'u fa molt bè, ni un cantador d'ofici. Malaguanyada veu, malaguanyat xicot.
Finida la cansó ab picaments de mans, se balla altre cop, y despres venen los jochs de penyoras que fan reventar de riure; pero aquell Felip que á tot arreu fa nosa, ja te de ficarshi y esgavellarho ab sas gracias desgraciadas. L'Ignasi, que no'l pot veure, l'agafa pel seu compte, y ab aquell dir tan burlèta que tè, abiat lo fa ser la riota de tots.
—Vaja , vaja, no mes sou bons á riure y ni's recordeu del bon Jesuset —diu la mare.— Miréu que abiat sera hora de retirar.
—Oy tal —fa la nostra vehina Manela.— Y diga, ¿ahont es lo séu senyor?
—Al llit estona ha. Li agrada que'ls altres se divertescan; pero ell no'n ve de mena de fer broma —respongué la mare.
—Son genis. Que s'hi fará? —mormolava la vehina.—
Mentres tant, s'alsa de nou un chor general dirigit per en Peret veler, cantant la vinguda de Nostre Senyor, que á tota orquesta, acompanyan los ceguets y'n Maurici. En Joseph mira'l rellotge y diu:
—Las tres tocadas; prou per' avuy.
—Sí, que anirem a missa —respon la Petronilla, dirigintse al seu promés, l'Ignasi.
—A missa, á la missa del gall! —cridan los homes agafant las capas, y las donas posantse'ls mocadors.—
Y surten de casa rient. La mare tomba la clau, y'ns acompanya á mi, al Francisquet, al Peret y al Agustí cap al llit que 'ns ha fet damunt de cadiras. Y quin son ha agafat lo pare! Me'n vaig a fer un pató al germanet, que avuy dorrnira sol.
-------------
Prop del pesebre ja hi havia un tió gros de servera. La mare, desprès de repartirnos una estaca proporcionada al coratge de cada hu, nos ensenyava l'oració del tió , y, un cop dita, pegavam garrotadas a la soca. Encara'm recorda que'l meu germa, xich com era, ab l'afició que duya, s'hi deixava anar tot llarch. Llavors l'Anton ficava la ma per sota, y treya papers ab torrons, figas y ametllas, que desprès la mare'ns repartia.
Quan lo tió ja no donava res, lo deixavam corre, y, tot menjant las llamineduras, guaytavam lo pessebre. Veus aquí que al Peret va donarli la gana de mirar, per una escletxa del detrás, com era que'ls barquets se movian, y'l Magí que va sentirlo, obra la portella y tira un grapat d'ayga que s'escorria d'un saltant. Fillets, com se va alterar lo xicot! Sens mirar res, pensant que l'havia mullat jo, me planta bofetada: jo que si? mi abrahono y'l tiro terra; la mare y l'Anton van posarshi al mitg; pero, ab la rabia que duyam tingueren un xich de feyna á descompartirnos.
--------------
Allá las set, á casa era ple de gent.
—Dèu los guart. Venim (que som parentas de la cunyada de la Margarideta) á veure si farán lo favor d'ensenyarnos lo pessebre.
—Bona nit y bon' hora. ¿Es aquí que fan pessebre?
—Santa nit. Venim á veure pessebre.—
Y aixis, si fa ó no fa, venian collas de gent, uns per amistat, altres alegant coneixensas per cualsevol motiu y altres perque sí; lo cert es que la botiga era plena, y fins algú tenia d'estarse fora prenent la fresca. Alló amohinava, perque tots volian entrar y's topavan ab los qu' eixian, armantse un desconcert de queixas y empentas.
—Ave María puríssima! deixim passar
—Senyora, fassa'l favor de no empenye.
—Deixins entrar, que venim del Padró, y fa mes d'un' hora que'ns esperem.
—Dispensin —responia'l Bruno, que's cuidava d'aquell pas—; fins que hajan surtit los senyors que hi ha á dins no pot entrar ningú mes.—
Pero'ls altres protestavan, y fins algú s'atrevia á cridar. Llavors, lo pare, que mitg rient havia tractat de persuadirlos, se formalisava.
—Senyors, tingan present que aquí no es cap lloch públich. Crech que algú de vostés fora capás de voler traurens de casa nostra.—
Llavors era quan regnava un xich de quietut.
A dintre's guardava un xich mes d'ordre, perque, com lo lloch no era tan estret, havia permes ferhi una divisió ab posts, y per un costat s'entrava y pel altre eixian.
Unas senyoras petitonas fixavan l'atenció en la figura d'una dóna que dava'l pit á una criatura; los homes se paravan ab la cinia com treya ayga y omplia un sefreig; los noys mes grandets contemplavan los reys que venian á cavall; y'ls petits, ab lo mitg-riure de l'ignocencia, veyan al bon Jesuset tot nu al mitg de l'estable.
Duas donas que semblavan mare y filla, venian acompanyadas del Armenter, lo fadrí manyá del segon pis, que, quan se feya el pessebre, vingué una vetlla; y, com tots los d'aquella casa son tant vanitosos, la mare d'ell, cop d'escarrassarse á dir:
—Mírin, vejan ¿que'ls sembla'l pessebre que ha fet lo noy?—
Mes lo Joseph, que ja tenia la mosca al nas, va repondre tot sério:
—Entr' ell y'ls altres hem fet, perque ell, aguantant lo llum, també'ns ajudava.—
Mare y fill dissimularen; pero la resposta semblava haverlos escaldat.
Un senyor prim de lentes blaus cavallers en un nas de forma major, dirigintse á un senyorás vell, feya la broma aixís.
—Es bonich, molt bonich y, sobre tot molt instructiu jo no'u sabia que á la vinguda de Jesu-Crist ja hi haguessen campanas y temples hont s'adorés la creu.
—Diga que vosté no sap res —responia Joseph.— Donchs sápia tambè que llavors ja hi havia personas mal educadas.
—iQuin pebrot! —mormolaren los altres concorrents, mentres lo senyor gros estirava la levita del prim y tots dos giravan qua.—
—Escolti —cridava'l Joseph— ¿qu' es pessebrista vosté?
—No, senyor, no —responia'l gros tot marxant—; som aficionats.—
Tothom va riure á no poder mes.
Y aixis passavam las festas quan s'encenia pessebre, y, quan no l'ensenyavam se 'ns fonia'l temps anant á veure los d'en Mestres, en Bordas, en Talarn; en fi, tots los millors de Barcelona, perque tots teniam entrada. Com nosaltres tambè eram pessebristas!
Per cap d'any, los Reys y altras festas tambè's ballava, fins que, passada la Candelera, 's desguarnia'l pessebre, y fins l'any vinent.
-----------------
Los anys passaren y un dia á casa nostra mancá la salut, ab la salut l'alegaia , y ja no's va parlar de pessebre. Per altra part, en Bruno s'establí per ell, en Joseph va casarse y l'Anton y'l Magí no hagueran tingut humor per' ferlo tots sols.
Han passat molts anys , y jo, de noy qu' era, he vingut á ser home; pero mos pares ja no hi son, y per mes que adoro sa memoria, no puch com avans, viure joyós ab sa companyia y venerarlos tant com ells m'estimavan. Deu los tinga al Cel!
En Joseph, nostre bon amich Joseph, també es mort! En Peret, lo de la Barceloneta, deixá'l teler y va anarsen per mar; no sè que ha sigut d'ell. En Magí tambè ha perdut aquell' alegría: va casarse, y, desprès de viure tant á pler com en est mon se puga, perdé á sa virtuosa muller. En Marlet, qu' era prou rich, vacasarse ab una dona sens cor ni seny, que'l llensá á perdre, y, ple de sentiment, finá. L'Ignasi y'l Fogonista, tampoch viuhen: un morí repentinament y l'altre, desprès d'alguns anys de no tindre salut, acabá sos dias sol, sens ningú que'l cuydés ni recullís son últim sospir.
Pero, quan s'ha viscut bè ¿qu'es lo morir? Lo que'm dol, lo que'm desespera, es veure al Peret, aquell noy del meu temps, que, vivint en casas de joch y en bordells, perdut del tot, ja no pot esser amich meu.
¡Ay Senyor! Quan lo cel de la vida es tant blau y tant pur, ¿qui'u diria que's pogués tornar tant negre! tant negre!
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Quadros de Barcelona, dins del recull dels textos premiats en els Jochs Florals de Barcelona de 1876
- Brosta, recull de narracions publicat el 1878
- Folletí de la Tomasa, recopilatori de relats publicat l'any 1891
- Premi extraordinari, Jochs Florals de Barcelona de 1876 per Quadros de Barcelona
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada