La venjansa d'un padrí

"Qui me la fa me la pagar: trigar pot; mes á la fi no s'escapa. Malaventurat del qui m'agravia, que no li perdono tan fácilment."
Aixís me deya una vegada lo senyor Pancrás, adroguer retirat de Matarò, home vell de fesomía indefinible que vestia levita llarga ab punys cordats, gastava perruca roja y tenia'l cos corcovat com la seva conciencia. Lo vaig coneixe fa molts anys en lo magatzem de mon cosí, hont solia provehir l'honorable revenedor. M'havia pres de grat, y may que vinguès á Barcelona se'n tornava sens ferme una visita, y no era pas que á mi m'agradés; ans al contrari, de bona gana lo n'hauria fet franch.
"Perque vejas si'm passa res per alt–continuá,–vaig á explicarte no mes una feta."
"Quan va morir lo pare deixá hereu á mon germá que tenia mes anys que jo; lo que'ns duguè fortas qüestions, perque jo no vaig convenirmhi. ¿No tens lo dret de llegítima? ¿no t'han posat establiment? me deya l'Arcis.–¿Donchs que mes vols?–"Ser tan com tu–jo li responía."–"¡Pero si tampoch has tingut los meus mals de cap; si, ben mirat, de casa n'has tret mes que jo!–"No hi fa res; vull parts iguals."–No poguí lograrho y'u vaig tirar per justicia."
"Ab notaris, advocats y procuradors; concell d'aqui, paper sellat d'allá, no vaig gastarme pocas unsas! Valdament hi haguès enterrat lo patrimoni fins una malla, no m'hauria sabut greu ab tal d'arrancar una sentencia definitiva que fes volar á mon germá; pero totas me foran contrarias, perqu'en lo mòn no hi ha justicia. Ja pots pensar ab mon germá, ja no'ns mirarem la cara; pero ell me l'havia de pagar, trigar podia; y, com passavan anys sens que vinguès la ocasiò de revenjarme, ho va pagar un gos llebrer qu'ell tenia: la bestia entrava sovint á casa; y un vespre, tancantlo á la cuyna.....Ab un llas escorredor passat al coll ¡nyach! vaig ferli'ls comptes."
–¡Quina culpa tenia l'animal si culpa hi havia!–no poguí menys de dir al vellot.
–¡Oh!–respongué l'adroguer.–Aixís mon germá va pendre una bona rabiada."
"Mes aixó era poca cosa, y la venjansa debia ser exemplar, y mon germá's feya vell, y l'ocasiò no venía; pero jo pensava: "si no es ab tu, ab algun dels teus m'he d'esbravar, encara que sia de la quarta generació." Un día vaig saber qu'ell estava mòlt mal, y jo no vaig abaixarmhi pas; ell, trobantse á las portas de la mort, m'enviá á cercar. Vaig anarhi, no'u sé perque, y m'invitá á fer les paus; jo vaig arronsar las espatllas; pero fou m'alegria quant ell digué qu'en prova de confiansa y com una mostra d'oblit de lo que hi havia hagut entre nosaltres, meya tudor y curador de son fill....Ell mateix portava la carn al llop, elll mateix facilitava ma venjansa"
"Mort ell, vaig encarregarme del noy, que tenía quinz'anys, y tot lo temps qu'estigué á mon costat ja va passar lo pelegrí. Entre'ls dinou y'ls vint anys, s'enamorá d'una xicota, y jo cop de ferli la contra y privarlo fins de veurela. Aixís ell patia y s'anava amagrint; d'aquesta manera jo'm venjava qu'era un gust y hauria sigut complerta ma revenja si alguna mala persona no haguès aconcellat y protegit mon nebot....¡Sempre hi há personas dolentas! Lo cert es qu'ell á vint y dos anys se fea declarar major d'etat, traguè de las mevas mans l'administració de sos bens y va casarse sens lo meu permís... Llavors sí que vaig picar de peus, pero al últim vaig dir: un altre dia."
"Y aquest dia ha vingut. Fará tres mesos que mon nebot y la seva dona m'escrigueren, mitjansant Dèu, abiat serian pares, y, com jo era'l mes prop parent, desitjavan mòlt que fos padrí del que tenia de vindre al mòn. Aixó era lo que jo volia."
"Vaig contestarlos ab molta afabilitat convenintme en lo que'm demanavan, y'l diumenge vinent pujaren tots dos al carril y'm feren una visita á ma casa de Matarò. Perque ni sospitessen mas intencions, los vaig tractar ab gran manyagueria y res me va dolre pera obsequiarlos. ¡No marxaren poch satisfets! Poch s'ho pensavan ells lo que'ls succehiria."
"Dilluns vaig rebre carta del Arciset en que'm feya saber que tenia una noya. "Sobre tot oncle–me deya,–sia aquí dijous per'anar á batejarla y rumie un nom ben bonich; l'Esperansa voldria que la filla nostra se diguès un nom bonich." Me fiquí la carta á la butxaca, y ja'l vaig rumiar, y'm costá prou, prou vegades vaig regirar lo calendari fins á trobarlo."
"Avuy so vingut per ço del bateig. Entre carril, un mocador nou pe'l coll y ferme enllustrar las sabatas, he gastat prop d'un duro y mitj; pero no'm sap greu, avuy ha sigut per mi lo gran dia."
"Al arribar, he vist cotxes que'ns esperavan:–"¿Qu'hem d'anar á cavall?–he preguntat á mon nebot."–"Sí, senyor m'ha respost ell.–"Donchs si no s'hi va á peu, jo me'n torno."–Y per més que ell m'ha dit y m'ha pregat, los cotxes han hagut de tornarsen."
"Quan hem sigut á l'esglesia, jo m'he posat amatent y, al demanar lo capellá'ls noms, ans que la padrina obrís la boca, jo'l so donat. Vetaqu á la mare de l'Esperansa feta una furia y á mon nebot trayent foch pe'ls caixals. Tornem á casa, y la partera, que ignorava tots los disgusts, pregunta desseguida:"¿Quins noms li han posat?–L'Arciset no sabía com escusar la resposta; mes ho he respost tot seguit:–"Lloba."
–¿Cóm?¿quin nom diu?"
–"Lloba, Lloba, Lloba!–he cridat jo."
"Y, agafant lo barret, he baixat l'escala deixant á la partera en basca y á tots despitant contra mí."
"¡Ja, estich venjat! La neta de mon germá porta á sobre un nom qu'es per'ella com una maledicciò: quan será al temps de jugar, las altras noyas l'anomenarán com motejantla; quan sia gran, tothom ser riurá d'ella; y may, may trobará un home que la vulla. ¿Qui vols que s'hi case ab una dòna que's diu Lloba?"
"Y aquest nom l'haurá de portar sempre, sempre fins que's mori... Ara si que ma venjansa es ben complerta."
Y, al dir aixó, lo vellot reya, reya d'una manera estranya; lo seu riure tenia alguan cosa de bestia y de dimoni del infern.



Llistat de publicacions on ha aparegut:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada