No fá mòlts dias, entregat á esta mena d'éxtasis, me vingueren á la memoria las delitosas vetllas que passava, veyent reunits dins de casa á mos primers companys d'aficious literarias, la major part d'ells estudiants, tots joves, franchs, expansius y plens d'amor per tot lo bo y lo hermòs.
Allí's parlava d'art, se llegian poesías, y si eixia á llum algun travall notable, l'un lo feya coneixe' als altres. Per anys que visca, sempre'm recordará la viva impresiò que vaig rebré ab Lo Juheu polach, d'Erkman-Chatrian, que llegí l'Enrich. En bona fé; l'imatje d'aquell hostaler que s'havia fet rich matant á un altre home, y desprès mort víctima dels remordiments y la pòr d'esser descobert, may mes la sò oblidada. Ni podré oblidar tampoch, que un dia, parlant de rondallas y llejendas populars, nos contà'l mateix Enrich la següent, qu' havia recullit de boca de la sev' ávia.
----------
Era avans d'aquest segle, quan la gent ni somniava donarse á la vida artificial que avuy se fá. Tothom, en sent fosch, se retirava y no eixia de casa, fóra algun rich que anès á la tertulia d'altre dels sèus, y sols per gran necessitat los pobres, y, en tal cas, tots havian de portar llum, perque en los carrers, fóra la llántia d'alguna capella, lo demès era tot fosch. Cap al tart haguerau vist á menestralas y criadas marxar á la pescatería, que llavors era en lo carrer que vá del Born á la font de l'Aduana, y en tal hora, may faltavan galants y desocupats que hi anessen, los uns á veure la seva amor, y'ls altres á llansar amoretas de per ríure á la primera donzella que passés; y ¡á quántas noyas los servia açó d'escusa pera véure si pescavan matrimoni!
En aquell temps, rodava per Barcelona un jòve de la noblesa, qu'era imatge d' oscándols y vicis: en jochs, renyinas y disbauxas passava la vida, y, com li sobrava temps por tot y ja era massa conegut de la gent de son bras, anava cercant entre las donzellas d'humil llinatje novas víctimas pera sacrificar á sos brutals instints. En tal hora y en tal lloch, un dia d'hivern, s'estava plantat, ab lo
barret de gresol tirat damunt de las cellas y embolicat ab sa capa de grana, mirant amunt y avall, quan s'ensopegá á passar una minyona, per son port menestrala, mostrant en sa cara una bellesa altívola. Duya'ls cabells endarrera recullits dintre un ret d'estam vermell, un gipò negre clohia sa cintura, que podia cabre en lo puny, cobrien sos brassos uns mangots ab cibellas, y'l repicar de sa xinetla y'l moviment de sa fandilla d'estamenya, tenian un no se què, que, vaja, per ella deguè dirse alló de ab un vol de faldillas tanca set portas.
Al veurela'l fadrí, sens abaixarse l'embòs, li aná al darrera galantejantla; mes ella, sens pararse, aná pescatería amunt y caminant depressa. Ell perfidejava seguintla y preguntantli:
—Diga, hermosa: ¿ahont s'está?
—Segueixim, que'u sabrá, — responguè ella apretant mès lo pas.—
Ja anava fosquejant y semblava ennuvolarse lo cel: lo cavaller seguia á la donzella, que sempre ab mès delit caminava com si estigues temerosa d'ell. Anavan passant horas y mès horas, y mès y mès s'anava enfosquint y'ls dos sempre caminant, dient ell:
—¿Ahont s'está?
Y ella responent:
— Segueixim que'u sabrá.—
Y ella apretant mès lo pas, qu'ell sempre anava seguint; y ella corrent mès encara; y mès que corrent, volant entre la fosca com d'esma, fins al punt de semblar que no eran ells los quins corrian, sino l'ombra de las casas y, las esglesias. Y voltant sempre ab aquell viatje desficiós, comensaren á oírse trons; mes ells sempre corrent: comensá á llampegá y á cáure grans gotas y aná aumentant lo ploure, y entre'l soroll y l'espessor de la pluja, lo terratrèmol de la tronada y'l brill dels llampechs, de temps en temps s'hi barrejava'l só de la campana que tocava horas; y ells sempre corrent com duas ánimas condempnadas qu' eixissen del infern.
Per fí, á las primeras horas de la matinada, de sobte ella's detura devant de l'església de Santa María, al bell peu del fossar... Lo cavaller se li llansa al damunt; mes (¡quin miracle!) en lo mateix punt, cayent del cel un llamp, s'obra'l reixat que tancava'l fossar, y á la seva claror veu lo jove á sa perseguida qu'es una espantosa calavera.
Al endemà, quan clarejava, trovaren al pervers cavaller estés á terra sens sentits. Tornat en sí, plorá amargament, y, ben penedit, aquell mateix dia entrava en una ordre religiosa.
-------------
Callà l'Enrich, y llavors jo li digui:
—Crègas que m'ha agradat mòlt lo que acavas de contar; tè un color tant fantástich, que sembla una de las moltas tradicions dels pobles del nort. No hi ha mès, tens de publicarho; fora llàstima que's perdés esta llegenda.
—No, ja saps que m'ho despedit d'aquest genres de literatura; en altras vull ocuparme. Si vols, fesho tu, —respongué ell.
Y ara, al cap de tants anys, ho faig, no tant bo y d'aquella manera galana qu'ell sabia ferho, sino tal com puch, y com un recort de las amistats d'aquells temps.
¡Ditxosos temps, y ditxosas amistats!
Juliol de 1875.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La Bandera Catalana publicada el 25 de setembre de 1875
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada