Aquets exemples han sigut un poderòs estímul, com ho demostran la publicaciò de tres volúms de rondallas, que diligentment, ab lo títol de «Lo rondallayre», ha fet lo conegut escriptor don Francisco Maspons; lo llivre titolat «Jochs de la infancia», en que'l mateix autor reuneix los jochs, ditas y cants de las criaturas (*); lo «Llegendari», que, á mès de la continuació de las obras anteriors, está apariant; un apléch de superticions de Catalunya, qu' está fent un altre amich nostre; y no son pocas las col·leccions de corrandas y aforismes que hi ha inéditas.
Donchs bè: nosaltres, tambè sentim gran amor per esta poesía, encisadora per lo senzilla, y havem procurat á fer lo possible pera estudiarla. Un dia, sentint contar d'un corder anomenat Llimona, que en lo passat segle feu una corda que causá admiraciò á tots los del ofici, perqu' era vuyda de dintre, nos vingueren á la memoria algunas relacions que d'anys teniam oblidadas, maravellosas las unas, altras molt dins del ordre natural, que 'ns feren naixe la idea de que podria ferse un aplech bastant llarch y curiòs de llegendas del travall. Mos com per' nosaltres fora empresa temeraria lo intentarho, nos acontentarém oferintne unas quantas á nostres llegidors. ¿Quí sap si algú, ab mes forsas, durá á cap lo
pensament?
(*) Quan ja'l senyor Maspons tenia molt avansada aquesta obra, aparpagué en la "Rovue des langues romaines" un estudi sobre 'ls jochs dels infants de Catalunya. Com no tenim esment de cap aplech semblant on aquesta ni en altra literatura, creyém que la nostra es duas vegadas deutora d'agrahiment á dit senyor.
La maestría
Un fadrí aguller volgè passarse mestre, y á est fí va dirigirse als prohoms del gremi, que li donaren á fer por exámen una agulla ben fina. Lo dia assenyalat per çó, compareguè'l jove davant d'ells y 'ls mostrá un' agulla que va dexarlos admirats per lo subtil y ben feta.
Es d'advertir que llavors, y mes que mes en aquest pays, las agullas de cusir se feyan, y's fan encara , per procehiments manuals, lo que no permet que se'n travallen sino de grossas, pus las xicas s'han de fer ab máquina; pero aquella era una excepció, com que 'ls vells mestres no s'hagueran vist ab cor per empendre una cosa semblant.
—Be, be, —digueren; —t'has llnliit. Ets tot un mestre.
— Miréuvosla bè , —va respondre'l fadrí. —¿No hi veyeu una cosa diferenta
de las altras agullas?
—No, pero es molt bon feta, aixó si.
—Donchs miréu, —va fer ell.
Y agafant la punta ab los dos dits de la má esquerra, y tirant ab las unglas de la dreta lo cos, mostrá un' agulla encara mes xica, qu' era enveynada dins de l'altra, y (cosa estranya,) un cop unidas, no s'hi coneixia cap juntura.
La dalla
Un pagés rich, demaná al ferrer del poble que li fes una dalla ben bona, costès lo que costès.
—Aquí la teniu, —diguè'l mestre quan fou llesta. —Val trescentas lliuras, es cosa com no se'n fá; pero dech dirvos que mireu de no tallárvoshi, perqué'l que sia ferit d'esta eyna, no'n curará pas.
Dit aço, 'l ferrer volguè acompanyar al pagés á provar la virtut de sa obra, y sens qu' est se'n adonás, clavá una barreta de ferro en mitj del sembrat. Lo pagés comensá á dallar, y , cosa estranya, deixá tant ras lo lloch hont era'l ferro, com tot lo demès. Lo ferrer, molt content, va dir:
— ¿Ja sabeu lo qu' heu fet?
Y li mostrá'l ferro tallat.
Llavors, lo pagés exclamá ple d'esglay, tornantli la dalla:
—Tè, vina á cobrar las trescentas lliuras y tréncala tot seguit. No vull veure mes semblant eyna, me fa por.
----------
Esta llegenda fa vindré á la memoria las supersticions que hi havia en l'etat mitjana en materia d'armas, com la creensa de que ab encisos y baix certas constel·lacions, se trevallavan espasas qu' eran invencibles; y era açó tant corrent, que fins hi havian lleys que ab tota formalitat privavan son us en bona lluyta.
En lo romanç castellà El infante vengador, se diu que duya un venablo que
Siete veces fué templado en la sangre de un dragón.
Donchs be: avuy dia encara no ha mort tal creensa; y sino serveix ja la
sanch del drach, no manca qui'ns haja parlat del such de galipau, com d'un gran específich pera certs tremps, y un ferrer, no fa molt, nos esplicava d'un mestre qu' havia tingut á França, lo quí pera certs cassos, guardava com reliquias un' olla ab oli d'escorsò.
Los dos daguers
Dos mestres daguers, parlant de llur ofici, se trabaren de paraulas, perquè l'un suposá esser mes hábil que l'altre.
— Fém la prova, —deya; — una juguesca á veure quin dels dos presenta un
trempa-plomas de més mérit.
Aceptada la proposició per l'altre, se donaren cita per un altre dia en lloch determinat, hont devian trovarse ab los companys qu' elegiren com jutjes de la qüestió.
Quant fou lo temps, no mancaren uns ni altres: lo provocat mostrava un trempa-plomas de fulla brunyida com un mirall, posada en un mánech molt artisat; lo del provocador, tenia, sí, la fulla primeta, mes en son trevallat se veya la totxeria dels ganivets de poch preu. Aqui fou quant s'indigná l'altre.
—Si t'has volgut riure de mi, —deya,— açó no tè cap gràcia.
—En efecte , —responia un del quins havian de decidir; — has fet una broma tonta.
— No, —exclamava l'acusat; —m'atinch á lo que vaig prometre; lo meu
travall es de mes mèrit; trenqueu la fulla.
Llavors, lo qui ans parlat havia, va estacarla en lo caragol, y ab una torta no més, fou trencada. Tots quedaren parats, vejent que dins de la fulla hi havia una palla.
¿Com ho havia fet? En la forja no, perque la palla s'haguera cremat; fent
un forat, tampoch podia ser. ¿Y donchs, cóm? Ell sols ho sabia; mes lo cert es que va guanyar la posta.
Los pintors misteriosos
Haventse convocat á unas oposicions de pintura, s'hi presentaren dos joves desconeguts, demanant pendre'hi part. Enterats que fòren de las condicions, va esser mostrada á quiscun d'ells sa respectiva cambra, hont sens comunicació de cap mena, devian fer los exercissis de práctica. Cada hú prengué sa clau y 's ficá en sa celda; mes, quan fòren passats molts dias y ja era finit lo terme que se'ls havia donat, no vejenlos los encarregats de sa vigilancia, trucaren; mes ningú responguè. Per fi, autorisats per quí podia ferho, espanyaren una porta, y no hi trovaren ningú: tot estava com avans; sols hi havia una tribuna ricament travallada, que no l'havian vista may. Llavors l'un va dir al altre:
—¿Pujemhi? Pot ser á dalt hi haja 'pintor amagat.
—Ja está dit, —va respondre aquell.
Y pega embestida allargant la ma perl agafar la barana; mes lo que va tocar fóu la paret, hont, ab la pressa que duya doná un galan cop de cap. ¡La tribuna hi era pintada!
Com glaçats restaren bona estona; mes á la fí va dir l'altre:
—Anèm á veure que tal lo de mos enllà.
Aixís ho fèren. Tampoch varen trovarlo, y lo qu' es mes, ni tampoch pintura alguna.
—¡Mira qu' es molt! —deya l'un.— sembla que no puga ésser.
— Pero be, —responia son company,— almeyns l'altre estrambótich ha fet
una pintura bona que sembla de debò; aquest ximple no mes ha vingut á menjar nous, y, per befa, tè, 'ns ha deixat las clofollas damunt de la taula.
Y dient açó, va passarhi la ma per llançarlas á terra, mes ni una clofa's
moguè de son lloch.
—¡Jesús, María, Joseph! — exclamà.
—Vétan aquí un altra. ¿Quí diria qu' açó fos pintat?
Y plens d'admiració, ne feren sabedors á ne'ls mestres, que, maravellats tambè, practicaren moltas diligencias pera saber quí eran los artistas; mes fòu en vá; ningú may ho ha sapigut.
----------
Es de notar la semblança de esta narració ab lo que's conta d'un quadro de l'antiga Grecia, hont hi havian fruytas pintadas ab tanta naturalitat, que provocaren als aucells fins á picarlas. Tambè recorda lo que's diu d'un altre quadro grech, atribuit (no voldriam equivocarnos) al pintor Apeles, representant un militar muntat dalt d'un valent corcer, tant al viu, que feu pararse y renillar á un cavall que pèl davant passava.
Un sant aprenent
Era ben tart del vespre, qu'en una botiga de manyá, mestre y aprenent travallavan encara de fort y de ferm.
—Mestre, —diguè l'aprenent,— Anéusen á dormir, que jo acabarè'l que resta fer.
—Vaja, donchs —responia'l mestre;— sobre tot, no t'adormis.
—No tinguéu por,—replicava'l noy afanyantse.
Deixá la feyna'l bon manyá, y va ficarse al llit. Al cap d'una bella estona, 's desperta, y, no sentint remor, salta, y de puntetas baixa á veure si l'aprenent dormia.
Es de saber que la feyna de que's tracta, era foradar passamans de reixa, y llavors ho feyan caldejantlos primer, y desprès, aplicanthi un punxò, hi pegavan un cop de martell.
Donchs, com déyam, baixá l'amo y trobá á l'aprrnent, que ben assentadet prop del foch, agafava'ls ferros, y en fret, no més ab un cop de dit, los anava foradant.
—¡Miracle! —cridà'l bon home esglayat—
Y no deya mentida; era'l primer miracle que feya Sant Aloy.
----------
Corra per Catalunya un' altra llegenda del mateix Sant, ab argument, si fa no
fa, igual á la que ab lo títol de «La conversió de Sant Eloy,» escriguè en provençal lo renomat poeta Roumanille. La bellesa de son argument, y 'ls encisos
ab que, l'ha adornada lo felibre avinyonench, fan que no poguém menys de copiar la bella traducciò que va publicarne don Francesch Pelay Briz, on son Calendari Català.
La conversió de Sant Eloy
I.
Un dia, nostre Senyor Dèu Pare, estava en lo Paradís capficat y cavilòs. Jesús li diguè:
—Pare, ¿qué teniu?—Tinch, —va respóndreli Dèu,— un pensament que m'agrèuja... Tè, mira allá baix.
—¿Ahont? —diguè Jesús.
—Cap allá baix, al mòn, al dret de mon dit; veus en aquell poblet, al arrabal, una botiga de manescal, una botiga gran y molt ben posada?
—Ja la veig.
—Donchs bè: allí hi ha un home qu' hauria volgut poder salvar. Se diu Aloy. Es un home de bona pasta, fidel observador de mos manaments, caritatiu, amich de fer qualsevol servey; net de cap escreix on compte de son art, travallador d'un cap de dia al altre, sens mal parlar ni renegar may... ¡Oh! 'm semblava qu'hauria pogut ser Sant.
—¿Y per qué no pot serho? diguè Jesús.
—¡Por son orgull, fill mèu! Perqu'es un mestre d'ala en son ofici, Aloy creu qu' á la terra no hi ha ningú que puga passarli la ma por la cara; y aixó li fará
perdre lo que d'altre modo haguera tingut.
—Pare, —va obsevar Jesús; —si volguesses qu' hi anés, provaria de convertirlo.
—¡Véshi, fill mèu!
Y'l bon Jesús baixá á la terra.
II.
Vestit d'aprenent, ab sou farcell á l'esquena, lo diví mestre arribà al carrer hont vivia mestre Aloy. Sobre'l portal d'Aloy hi havia la mostra, ab unas lletras que deyan: Aloy lo manescal, mestre sobre tot altre mestre, forja'l ferro ab duas caldas.L'aprenent se planta al marxapeu de la porta, y trayentse la gorra:
—Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyia. ¿Si necessitesseu
aprenent?
—No pas per ara, — li respon mestre Aloy.
—Adéu siau; será per un' altra vegada.
Y'l bon Jesús fa son camí. En lo carrer hi havia uns quants homes, que parlavan, fent rotllo.
—Creuriau, —los digué Jesús tot passant,— qu'en una botiga aixís hont hi deu
haver tanta feyna, no m'han volgut per travallar?
—Aturat, petit, —li diu un dels vehins.— ¿Qu'has dit quan has entrat á la botiga de mestre Aloy?
—¿Qué voleu dir? He dit lo que sol dirse : «Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyía.»
—¡Ah! no'u tenias de dir pas aixís. Tenias de dirli Mestre sobre tot altre mestre... Tè, guayta la mostra.
—Es veritat, —diguè Jesús;— ho tornarè á provar.
Y se'n torna cap á la botiga.
—Dèu vos dò bon dia, mestre sobre tot altre mestre; ¿necessitariau un aprenent?
—Entra, entra, —respon mestre Aloy;— desprès qu'has sigut fora, he pensat que potser te podria donar feyna... Pero mira, y no t'oblidis del que't vaig á dir; quan m'anomenarás, deus dirme mestre sobre tot altre mestre, perque, -no es per enaltirme,- d'homes com jo que travallin lo ferro ab duas caldas, no n'hi ha dos en tot lo Llemosí.
—¡Oh! —fèu l'aprenent; —nosaltres al nostre poble lo forjém ab una y no més.
—¿No mes ab una? Calla, calla, ves xarrayret; això no pot ser.
—Bè, donchs ja'u veureu ara tot neguit, mestre sobre tot altre mestre.
III .
Jesús agafa un tros de ferro y'l tira dins la fornal; bufa, neteja las brasas y quan lo ferro es bermell, que més ho pot serho, va per agafarlo ab la má...—Ah, atolondrat, —diu lo fadrí major.— ¿Qué fas? ¿Qué't vols llagá'ls dits?
—No tingas por, —li replica Jesús;— al nostre poble no necessitem estanallas.
Y l' aprenent agafa ab la má lo ferro rohent, lo porta á l'enclusa, y ab son
martell, ¡pim! ¡pam! ¡patim! ¡patam! en un tancar y obrir d'ulls, l'aplana, l'arrodoneix y li dona tan bona forma que apar fet ab motllo.
Lo fadrí major, recolzat á la manxa, se'l guaytava sens dir mot y cavilòs.
—¡Oh! —exclamá mestre Aloy,— si jo volgués també'u faria.
Y agafa un tros de ferro, y'l tira á la fornal: bufa, neteja las brasas, y, quan es bermell, lo vol agafar y durlo á l'enclusa com lo seu aprenent, mes se crema'ls dits. Empero, per fer son fet, per travallar com se déu, no li queda altre recurs que anar á buscar las estanallas.
Mentres tant lo ferro's refreda... y ¡ala! ¡patim! ¡patam! ¡patatim! ¡patatam! Las espurnas saltan... Pobre mestre Aloy, prou va fer, prou s'escarrassá; mes lo ferro sempre's refreda avans de finir: no pogué lograr son propòsit ab una sola calda.
IV.
—¡Xit! —diguè l'aprenent; — me sembla oure'l galop d'un cavall.Mestre Aloy, tot seguit se planta á la porta, y véu un cavaller, un hermòs cavaller que's planta davant de la botiga. Era Sant Martí.
—Vinch de lluny, —diu;— mon cavall está desferrat de duas potas, y ja'm, fonia perque no trovava cap manescal.
Mestre Aloy se posa tiesso y li respon aixís:
— Senyor, siau qui siau, no podían ensopegarho millor. Sou davant del millor ferrer del Llemosí y fins de la Fransa, del que's pot titolar lo mestre sobre tots los mestres, y forja'l ferro ab una calda no mes... Menut, ves á aguantar la
pota.
—¿Aguantar la pota?—replica Jesus.
—Nosaltres, á n'el nostre poble, no necessitavam pas ferho aixís.
—¿Donchs com? Aixó sí que m'agrada, —exclamá'l manescal...— ¿Y cóm ferran á ton poble sens aguantar la pota? Vaja, digas?
—Es lo mes senzill, ¡Dèu mèu! Ho aneu á veure.
Y'l menut agafa'l botavant, s'acosta al cavall y ¡crac! li talla la pota. Desprès porta la pota á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li emprova la ferradura nova qu' ell mateix acabava de fer, ab la broca li clava'ls claus, après descolla'l caragol, torna la pota al cavall, l'hi ajusta, y tot senyantla diu:
—Dèu méu, que la sanch s'estronqui.
La pota queda guarida, ferrada, y tan forta com may ho hagués sigut.
Lo fadrí major feya uns ulls de pam, y'l bo de mestre Aloy comensava á sospitar.
V.
—¡Oh, y be! —diu al cap d'un rato;— fentho com ell ho ha fet, jo també hi ferraria.Y ¡ala! mestre Aloy s'hi tira de cap: pren lo botavant, s'ampara del cavall, y ¡crac! li talla la pota. Se l'endú á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li ferra al seu gust, com havia fet lo menut. Desprès... ¡tots son aixís! ve'l posarla á lloch: ¡torna al cavall, l'ajusta, li empega la nafra... mes ay! son
ungüent no serveix de res... la cama's dessagna y la pota cau aixís qu' ell la
deix anar.
Llavors s'il·lumiua l'ánima orgullosa de mestre Aloy, y's llançá cap á la botiga per tirarse als peus del aprenent... Pero lo noy ja no hi era y tampoch lo cavall ni'l cavaller. Las llágrimas, llavors, caygueren dels ulls de mestre Aloy; reconegué qu' hi havia un mestre qu'era mes qu' ell y que tothom. Y trayentse
son davantal, ixqué de la botiga per no tornarhi mes, anant pèl mon predicant
la lley de nostre Senyor Jesucrist!
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La Bandera Catalana 1a part publicada el 28 d'agost de 1875
- La Bandera Catalana 2a part publicada el 4 de setembre de 1875
- La Bandera Catalana 3a part publicada el 11 de setembre de 1875 de 1875
- La Bandera Catalana 4a part publicada el 18 de setembre de 1875
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada