Amors del altre mon

Dorm en pau.

I.

Ben joves nos coneguerem,
infants encara los dos;
tú filla de casa il·lustre,
pobre jo y noble de cor.

Aymavas tú la bellesa,
per tal amor jo era foll:
nostres esprits s'acostavan,
mes los apartava'l mòn.

¡Quántas vegadas, á solas,
si m'ensenyavas ab goig
las maravellas que feya
lo tèu pinzell enginyòs,

ó quan torrents d'armonía
treyas del esturment dolç,
¡ay llavors com bategavan
nostres cors com un cor sol!

Jo't deya:–L'art es la vida;
¡si artista poguès ser jo!–
Tú'm deyas:–L'art es pobresa–
ab migriure doloròs.

Jo responia:–La gloria
val mès que tot l'or del món.–
Y lo mèu cor mormolava:
–¡Si tèva ma gloria fos!–

Per mès que may volguí dirte,
ni ab lo mirar ma passiò;
engelosits, los teus pares,
trencavan nostras rahons.

Y açó que d'un cop feria
mon ergull y mon amor,
me feya veure lo núvol
que tapava lo nostre sol.


II.

Un jove de casa noble,
galant, de cor generòs,
feya set anys que t'aymava
sens jamay trobar consol.

Un dia'l sí li donares...
Après tant patir, ¡quín goig!
¿Per qu'esperar tant lo feres?
Tú déus saberho, jo no.

En vesprada delitosa
del mes gentil de las flors,
per sempre mès vos unia
un ministre del Senyor.

Y jo sol, dins de ma cambra,
sospirant, deya de cor:
"ja que no poguè ser meva,
Dèu los donga un cel de goigs."

Resignat ja pel mòn duya
la trista creu de ma sort,
y no anava á casa tèva
com en mès placévols jorns.

Y si algun cop te trobava,
me saludavas tan sols;
potser temias ofendre
tòn estat ab mos recorts.

Núvol que passá depressa,
estel qu'en la fosca's fón,
llampech que rellú y s'apaga,
esperanças ¿ahont sòu?


III.

Lo tendre llas que'us unia
era garlanda de flors;
un dia vinguè la peste,
y vá trencarlo la mort.

¡Qué trist déu ser lo morirse
per quí amors deixa en lo mòn!
¡qu'es enujosa la vida
quan moren nostres amors!

Quan vaig saber qu'eras morta,
no vaig pas llansarne plors;
sols l'ensopida anyorança
se'm despertá ab greu dolçor.

Y de nits no m'adormia
pensant que'm vindrias prop
llumenant y ab blanca vesta,
com los ángels del Senyor.

¡Ay tendra flor que't morires
morint ab tú tòn fruyt dolç!
á consolarm'no vingueses,
ni sè en quín lloch jau tòn cos.


IV.

Com una música dolça
sòn las penas y los goigs,
venen, passan, van perdentse,
y sols ne resta'l recort.

Jo anava sol per la terra
tot morintme de passiò,
quan vaig trobar una verge
que'm feu estimar lo mòn.

Son d'ella la mèva vida,
ma esperança, mas cançons,
y al costat d'ella m'adormo
com un aucell entre flors.

Una nit de primavera
jo'm passejava tot sol,
quan al mèu costat vaig véuret
ple d'estranyesa y de goig.

–Donchs, exclamí; ¿no eras morta?
Tú digueres: –Morta sò.–
Al tèu costat vaig posarme,
y ferem via tots dos.

Tot caminant te parlava
d'aquellas horas d'amor,
tú ab tristesa responias;
no poguí entendrer tos mots.

Vaig veure que clarejavas
com un crestall lluminòs...
Y despertantme de sopte,
me trobí ple de suor.

Llavors diguí un Pare-nostre
(tot lo que's pot fer pels morts),
y, oint un sospir, ma esposa
me preguntá:–"¿Qu'es açó?"

Jo vaig contarli com era;
no'n fou pas gelosa, no.
¿A quí farán gelosía
los amors del altre mon?

Diguè:–"¡Quins somnis se tenen!
Dorm, qu'encara es lluny lo sol."
Y no sè pas si pregava
per lo tèu etern repós.

Jo visch joyòs: son ma gloria
ma esposa y mos infantons;
mes al cel tinch los mèus pares,
y altres sérs com tú, son morts.

Tú minvares m'anyorança;
¿tornarás un altre jorn?
¡Torna mes que sia en somnis,
animeta del mèu cor!

Juliol 1874


Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Bandera Catalana publicada el 24 de juliol de 1875