I
Acabat el trasbals amohinosíssim dels examens, tancadas ja las aulas per las vacansas d'istiu, de bona gana don Valentí se n'hauría anat a reunirse ab sa familia a la torra de Sant Feliu de Llobregat; però seguía estantse encara a Barcelona ab la més vella de sas duas criadas fins a enllestir alguns afers de importancia y, sobre tot, respondre a certa demanda contra ell feta per un vehí dolent al qui'l gos de Terranova que tenía'l catedrátich abordá un día pel carrer.
Confiat en que, fora del sust consegüent, cap més dany havia ocasionat el gos, comparegué don Valentí al judici ab els testimonis de vista, els quals aixís mateix bo declararen; mes la part contraria, que anava de mala fe y disposta a treure such del bon senyor, ab un certificat que's devia referir a alguna altra persona y ab uns testimonis falsos, assegurava que'l gos li havia fet, ab las dents, una ferida de tres centímetres.
—¡A veure, donchs, que ensenyi la part del cos llastimada,—proposá'l demandat.
—¿Ahont és el mal?—preguntava'l jutge.
—Aqui,—va respondre'l demandant, abaixantse la roba y signant un xich més amunt de la cama dreta.
—Aquí no's veu cap ferida ni indici d'havernhi haguda may,—observà don Valenti.
—Sí, senyor,—replicá, descomponentse, l'homenot.—Ningú millor que jo pot dirho, y'ls testimonis que ho han jurat tornaran a jurarho si convé.—
En aquet punt, els testimonis que duya'l catedrátich s'encaravan ab l'acusador desmentintlo. Aquest, en cambi, els deya'l nom del porch. Va armarse allí un xibarri impropi d'un tribunal, costant no poch al jutge restablir l'ordre.
—Senyor jutge,—exposava don Valentí,—ussia consideri si una ferida de tres centímetres de fondaria's pot curar en quatre días no més sense deixar poch ni molt senyal.
—El metge ho certifica,—va respondre secament el jutge.
—Valdament ho certifiquin lots els metges, aixó no pot ser, com tampoch las dents ni'ls ullals del meu gos tenen prou llargaria pera enfonzarse tres centímetres,—replicá'l catedrátich.
—Quan el metge ho declara, és veritat,—refermava en to irrevocable el jutge..
—Vegi si ho és,—saltá de prompte'1 vehí,—que'l senyor no para de ferme l'ullet, perque voldría que no tirés endevant la cosa.
—¿Jo?,—exclamá don Valentí, plé de ira y d'extranyesa.—¿Jo?... ¡Mentida! ¡Mentida!
—No ho negui,—afegí'l jutge,—perque'ls meus ulls ho estan veyent.—Essent aixís, se'l condemna a pagar danys y a las costas. Tiri pel cantó que vulgui.
Llavoras sí que'l catedrátich va desbocarse, dient que allí no hi havia justicia ni jutge, y ¿qué sé jo quantas cosas més? Resultat: que hagué de pagar quaranta cinch pessetas, y bon goig encara, perque, ab un xich més, fins va a la presó, per desacatament a l'autoritat.
II
A fi de guanyar temps pera veure d'enllestir y anarsen aquell mateix dia, si fos possible, ab forsa mala gana, diná don Valentí més dejorn que de costum, anantsen després a pendre café. L'establiment no era concorregut en aquella hora; sols hi havia un altre senyor més enllá, llegint un diari que feya poch havia anat a pendre de la taula hont era don Valentí. Aquet, que ni ja per diaris estava, sentí que, al aixecarse l'altre pera satisfer l'import de lo que havia demanat, el dependent li deya.
—Ja está pagat.
—¿Cóm? ¿Quí?—preguntava l'afavorit.
—¡Ah!, deixémho correr. Ja está pagat,—tornava'l servidor, mitg rient.
—Deixemho correr, donchs y, sia qui sia, Deu li dó salut—afegia'l senyor, tot anantsen.
Al cap d'una estona, s'aixecava també don Valentí.
—Tingui,—digué al mateix minyó, donanlti un ral.
—¡Oh! ¿Y lo altre?,—demanava el jove.
—¿Quin “altre”?,—preguntava don Valentí.
—L'import del café d'aquell senyor.
—¿Quin senyor?
—Aquell, el que se n'ha anat no fa gaire.
—Peró, ¿jo qué hi tinch que veure?
—Vosté m'ha dit que no li cobrés.
—Jo no li he dit tal cosa.
—¿Cóm, no?
—No; si fins ara no he obert la boca pera dirli ni una paraula.
—Peró vosté m'ho ha signat.
—Jo no he signat res.
—¿Vosté no m'ha fet un moviment, com és ara aixís. ab la boca?
—Vosté deu veure visions.
—Estich ben despert, no dormo. Y, per semblant estil, aná pujant de tó'l diálech, fins que don Valentí, trobantse ja a punt de perdre tota consideració, pera no donar un espectacle, pagá lo que se li reclamava jurant y perjurant que may més tornaria a semblant establiment.
III
De lo que aquell dia passava a don Valentí n'hi havia ben bé per llogarhi cadiras. Peró, si no li hagués vingut cap més incident ¡encara ray! Passant per la Rambla, va sentir que un jove deya a un altre:
—Mira aquet vellot. ¿No se'n dona vergonya de fer el ximple d'aquesta manera cada vegada que li passa una dona pel devant? A on home aixís, jo'l fusellava.
De prompte, don Valentí no va creures que semblants paraulas se referissin a n'ell; peró després, pel tó y per la direcció de la mirada de qui las deya, va convencers de que a ningú més anavan endressadas. Mes, ¿com podia ser que'l culpessin de lo que ni tan sols li havia passat pel cap, a n'ell, justament a n'ell, que era un model de bons costums, del tot oposat a lo que'l passavolant li atribuía?
Al cap d'una estona, al sortir de casa d'un notari ahont aná a firmar una escriptura, dos xicots desvergonyits se li posavan ja devant, ja al darrera, fentli ganyotas, com si'l tractessin de ximple o de ubriach. Y el cas era que l'altra gent que veya alló no donava mostras d'extranyarsen y fins se'n reya; en termes de que, a no acudir un municipal que va rependre y que amenassá als murriets ab agafarlos, ¿quí sab lo que hauria succeit encara?
Després d'aquest altre disgust; notá que moltas personas, al passar ell, se'l miravan d'una manera especial, mitg com qui riu, mitg com qui té llástima.
—¡Peró, Senyor!—exclamava—¿qué és lo que hauré fel, qué és lo que hi haurá en mí pera que avuy me passin tantas cosas que a ningú més passan?
IV
Entre aquestas contrarietats y algunas diligenciaa, li havia transcorregut el temps sens poder enllestir tot lo que li convenia, y hagué d'estarse una nit més a Barcelona. Per lo tant, com de costum, al vespre se'n aná a fer una estona de bescambrilla ab dona Roseta, la viuda d'un altre catedrátich, gran amich y company seu, y las duas noyas, fillas del matrimoni. Com sempre, ell y la senyora feyan un partit y las noyas l'altre, ab lo qual succehía que quasi seguidament perdien las noyas. Peró aquell dia va ser tol lo contrari; semblava que'ls dos vells estiguessin fora de tó.
—¿Per qué ha tirat pedras? ¿No ho veu? Ja'ns las prenen—deya don Valentí.
—Tiri l'as, home—contestava donya Roseta.
—¡Si'l tingués ray!...
—Donchsjo, a fé, bé m'ho pensava.
Al cap d'una estona, exclamava donya Roseta:
—Pedras, que és tot nostre.
—¿Pedras? No'n tinch ni una.
—Be me n'ha signadas.
—¡Ca!
—Sí, senyor.
—No, senyora.
Y aquestas escenas varen reproduirse tantas vegadas durant la vetlla, que la viuda y l'amich acabareu per dirse cosas un xich gruixudas, no bastant la inlervencióde las noyas pera evitar una renyina.
—May més poso'ls peus en aquesta casa. ¡Jesús! ¡Maria! [quina gent corre! En ma vida in' ho haguera cregut... ¡Quin dia! ¡Deu meu! ¡quin dia!—mormolava don Valentí lot baixant la escala.
V
Al arribar a casa seva, la criada, observantlo, després de pregunlarli en va si li havia succeit alguna cosa o si's trobava malament, sens demanarli llicencia, aná a cercar el metge de la casa, que vivia a pocas portas. El doctor Cabaner va anarhi desseguida, peró com si fos per casualitat, y, poch a poquet, ab la trassa propia del saber y la experiencia, se feu explicar per don Valentí lo que li havia ocorregut. Com se trobavan en el despatx de la casa, el facultatiu, agafant un bocí de paper, va escriure una recepta acompanyada d'algunas indicacions, y, donantla al caledrátich, li deya després de comentar els successos d'una manera cómica:
—Créguim, vágissen a la torre demá mateix. Un cop hi sia, segueixi ab aquest remey, que comensará desde ara, en las cantitats y a las horas que s'indican; alimentis de la manera que també li deixo apuntada; camini, distreguis bona cosa; no s'enfadi per rés; ni obri un llibre, ni llegeixi un periódich... Un estat d'espasme que li contreu sobre tot la boca y un ull, de lo qual no s'ha donat vosté prou compte, donan a la seva fesomía actituts grotescas o expressivas d'alguna indicació: és lo que li ha produit la série de mals entesos que m'ha explicat; peró no s'espanti, que, si vosté'm creu, no será rés. He arribat a bona hora.
Allavoras don Valentí s'explicava tot alló que li havia semblat el més gran dels misteris. Marxá a la torra y seguí al peu de la lletra las prescripcions facultalivas. Y, com el doctor Cabaner pera las malaltías nirviosas és un'áliga, al obrirse novament el curs, el catedrálich, més bó que may, no sols torná a la seva aula, sinó que, havent donat complertas satisfaccions a donya Roseta, a las vetllas continuá fent la bescambrilla.
- La veu de Catalunya, publicat el 10 d'octubre de 1903
En alguns manuscrits aquest mateix text apareix titulat com Fent l'ullet.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada