I.
Qu' es pesat l'estiu! Encara que un hom no fassa res, sua com un carreter, quan es hora de menjar no te gana y aixecantse de taula te una son que no s'hi veu. En aquest temps, no hi ha remey, acabo de dinar y vaig á trencar lo son; mes, com lo nostre dormitori no dona en lloch, obro la finestra del pou pera que passe la fresca. Devegadas ab prou ganas no puch dormir, perque lo que's diu y la remor que's fa en los pisos de l'escala (n'hi ha déu), tot se sent del meu llit estant. Prou m'amohina açó; mes jo'm faig cárrech de que tothom á casa seva fa'l
que vol, aixís m'aconsolo y, quan no m puch estar en lo llit, m'aixeco.No fa gayres dias qae'm trobava en aquest cas de no poder clucar l'ull, perque, quiscuna des de sa finestra, celebravan un congrés totas las dónas de l' escala. No 'us penseu que 's tractessen malament ni's traguessen los drapets al sol, com avuy
en corts es acostumat; molt al contrari, se feyan judicis sobra la puja del pa, se treyan comptes de lo que pot estalviar una casa hont sols entra'l trist jornal del home, si'l vi de fora es millor que'l de ciutat... y, en fi, un curs complert d'economía doméstica. Després, poch á poch, tombant la conversa, caygueren en parlar d'una minyona que havia de casarse aquell dia, y... aquí si que'm perdo, germans meus, perque no sabria per quin cap posarmhi si tractés d'apuntar tot lo que deyan; sols
esmentaré que l'atmósfera poch avans pura y serena, aná espessintse en termes que s'hauria pogut tallar.
¡Ey! perçó no 's barallavan ni deyan mal de ningú.
II.
Un mig-dia, mentres me posava'l barret y las sabatas per' eixir á una diligencia, també vaig sentirlas. Duas d'ellas feyan brometa esplicant de baix en baix algun pecat de la joventut (tots som mortals y pecadors en aquest mon).
—Senyora Tecla, cridava un' altra, ¿fará'l favor d'endressarme un xich de sal, que no'n tinch per amanir los tomátechs?
—Prou, noya, hanch que'n vulgas quatre lliuras.
—Veniu, Pona, tasteu aquestas cireras que son dolças!, deya la del terç pis á la del quart.—
Y vaja, alló donava gust, lo veure com s'estimavan aquellas bonas donas. Qui sap? pensava jo, pot ser aixó del colectivisme y de la fraternitat universal, que semblan impossibles no 'u sian tant com volen dir; perque, vejam, ¿no son cosas ja mig fetas en l'escala de casa? ¡Y jo que me'n reya! y tanta llástima que'm feyan los que 'u esperan com lo maná! Vaja, ja está vist: en aquest mon may un hom te prou esperiencia.
Despres vaig observar que'ls homes també hi confraternisavan y, en fi, que tots los estadants en pes cada vespre sopavan y feyan tavola dalt del terrat. Jo prou m'hi dalia; pero, com la dóna te aquest
geni que no's tracta ab ningú, no sabia com ferho, y perçó devegadas li deya:
—Pero, dona, ¿qué n'acabas de tenir aquest natural tan aixut? ¿No 'u veus? Aixó es gust, aquest amor y alegria; no mes nosaltres som los estranys. Després dirán «quins orgullosos aquests de la botigal»—Perque jo tinch botiga oberta, ah, si senyors, tinch botiga ja fa molts anys.
—¡Ah, tanoca! responia ella, perçó van tan bé... Pero calla ¿sents?
—¿Qué?
—Escolta aquesta com canta.—
Y en efecte una vehina cantava una follia molt intencionada.
—Be, pero ¿que?
—Home, esperat, ja 'u sentirás.—
Y d'un altre forat va eixir una canturia mes cohenta.
—¿Que hi deu haver en lo Cel, que'ls ángels cantan? preguntá una veu de granota.
—Hi ha lo que hi ha, va respondre la veu prima que havia cantat darrera, y qui no li agrade que ho deixe.
—¿Que va per' mi aquesta?
—Qui sia confrare, que prenga candela.
—No'n fassas cas, afegí la Quiteria del segon pis, ab aquestas calors las sanchs fan mohiment y alguns cervells se regiran.
—Lo teu s'ha regirat carabassa.
—¿A qui dius carabassa, mosquit de celler?
—Grandíssima...!
—!Ay! ay! ay! (vaig esclamar) aixó s'embolica.—
Y velshi aqui que va comensar una confusió de xarroteigs continuats que ja era impossible l'entendre res. ¿Han sentit may á posta de sol un gran vol de pardals que van á ajocarse en un arbre? Donchs lo mateix, lo mateix, pero mes fort, mes
fort!.
Llavors lo Quico de dalt de tot, aquell que cada any va ab la colla á St. Mus, ¿quina 'n fa? Agafa la guitarra y esgarrapa qu' esgarrapa y canta que canta com un desesperat. La saragata no amaynava, y'l Pere aquell matador de porchs ab tota sa veu forta y rugallosa va cridar:
—Calleu, escandalosas!—
!Fillets que va haver dit!
Llavors, lo Palet, aquell sech que parla ab lo nas, que sempre fa l'ullet y qu' es tan dels del ferro, arremangantse la camisa, li digué:
—Pere, aixó son cosas d' ellas, y ningú s'hi ha de ficar, perque, si hi entran los homes, jo també m' hi barrejo. Y no dich res mes.
—¡Ha, ha, ha! Va fer lo Pere esclafint una riallassa, pel meu ofici es mal temps; vina al hivern que donan llicencia.
—¿Qu' heu dit? ¿De que'm tractéu? Sortiu á fora, llengut xarrayre
Y afegí á n'aquestas flors algunas altres de diversos colors y flayres, algunas d'ellas en caló, que jo no las vaig entendre pas.
Llavors se va sentir obrirse estrepitosament duas portas y gran trepeig en l'escala. Las donas cridavan:
—¡Ay, que s'hi barrejan los homes!
—¡Ay que's matan!
—Reyna Santíssima, quins ganivets!—
Y quin brugit! y quina confusió! Homes renegant, cridant las donas, plorant las criaturas, lo Quico tocan la guitarra; la casa se'n entrava.
—Jesus, Marta, Joseph! vaig dir jo. Noy gran, ves á avisar al arcalde, ¿saps? en Grabulosa. Digasli que vinga corrents, desseguida... Corre, que sino no hi fóra á temps! Corre, fill meu...! Pero no, vina, no hi vajas, que ab açó d'are potser no podria ficarshi. Ay, Senyor! y quina tragedia! Qui 'u havia
de dir!
Vaig tan carla finestra, vaig clucar los ulls y tapantme las orellas m'assento acongojat.
---------------
Tot se calmá, quan Déu va ser servit, y vaig saber que no havia sigut res, mes lo Palet s'alabava d'haver fet un set á la cara del Pere, y en efecte lo pobre home al endemá hi duya un pegat, que quan se'l tragué deixá veure dos talls en creu.
Quatre dias després de la maror, entrava á casa meya la Quiteria, qu' es una dona grassota y mal fardada. Duya un paper d'estrassa com si fós ple d'éspecias, y, desembolicantlo, ne tragué un de blanch, que m'entregá desplegat.
—Fassa'l favor de llegirme açó, si es servit, digué.
Vaig posarme las ulleras, y á las primeras ratllas ja 'u vaig entendre. ¿May dirían qu' era?
Un' acta de conciliació, celebrada entre ella y la seva amiga, per haver dit aquesta á l'altra un nom que no's pot dir encara que hi haja rahó.
—Y be ¿qué?
—¿Qué? va respondre ella. Que vull que tothom sapia qui só jo y com se reblan las malas llenguas, perque...
—Prou, prou, vaig fer jo interrompentla. Jo no'n tinch de fer res de vos, ni d' ella, ni del dimoni que se 'us ne porte... Aneu, vaig cridar, veyent qu' ella volia rependre la paraula, no vull saber res. Cada hu s'estigués á casa seva no fora aixó.
—Es que...
—Fóra, fóra, ja 'us dichque no son negocis meus. Surtiu de casa.— Ella marxamormolant.
—Bon vent diguí jo.—
¡Ay, Senyor, quin mon aquest! sempre de riallas n'han d'exir plorallas!
1873.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La Renaxensa, publicat el 10 de març de 1874
- L'aureneta, publicat el 16 de març de 1877
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada