L'atracció del abim.
En un casino de gent adinerada, uns quants homes molt coneguts, d'edat ja madura, tot prenent cafè, retreyen fets de sa passada jovenesa. En poca estona, exiren a colació histories d'amors romàntichs que s'esvahiren com lo fum, empreses que, semblant molt fàcils, resultaren fallides, y veritables temeritats per fi alcansades; formant aquell conjunt de narracions, totes referents a la dòna, una barreja hont hi havia lo sentimental, lo grotesch, lo cínich v lo altament dramatich. Molt variats eren axí mateix los comentaris que's feyen, segons la naturalesa de la narració y segons lo temperament del comervarista, perque tal fet tal pormenor que per un era sublimitat, lo tenía un altre per cosa “mansa” ò ridicola, y lo que a un li feya espurnejar los ulls, a un altre'l feya esclatar en estrepitoses riallades.
D'aquells homes allí reunits, tan sols un fins llavors ni havía obert la boca.
—¿Y donchs, tu, Romeu.—li digué un dels narradors, observantho,—fores l'únich a qui l'amor may hagués fet perdre l'enteniment? Ja sabem que, avuy per avuy, ets un pare de familia y un home de casa teva, com som tots nosaltres, anem a dir; però ¿y quan eres jove?... Home, no fassis lo vergonyós, cóntans també les teves proeses.
—¿Proeses?—va respondre aquell a qui la pregunta's dirigía.—En ma vida n'he feta cap. Sols podría contarvos una aventura que no us divertiría gayre, y, per lo tant es per demés que us la conte.
—¡Vinga! vínga l'aventura!—exclamaren uns.
—¡Cónta! cónta!—demanà la majoría, ab interès.
—Donchs, allà va, y prenèula tal com sia;— deya en Romeu.—
Y després de beure'l derrer glop de la tassa, encengué un cigarro y parlà axí:
—Un cop vaig tenir fet lo batxillerat, veyent que no'm decidía a seguir carrera, va dirme'l meu pare: “Ara, donchs, es del cas que sàpigues còm has de portarte desd'aquesta hora endevant. ¿No vols carrera? No'n prengues, però no imagines que, com molts altres fills de gent rica, has de malmetre'l temps y'l patrimoni dels teus avis. A casa tens taula parada, llit y roba usual, però rès més; si vols vestir ab elegancia y permètret algun honest divertiment, guànyatho, cercant alguna ocupació ò fent algun treball pel teu compte. Tu mateix, vèges, engínyat; per de prompte, si vols, pots ajudarme en l'administració dels bens nostres, y't pagaré per lo que fasses lo qu'hauría de dar a un altre. Tu mateix, com te semble, però has de fer alguna cosa, que la ociositat es la mare deis vicis.”
Vaig acceptar la proposta desseguida, y al poch temps vaig esser lo veritable administrador de casa: de manera que'l pare ja no s'hagué de cuydar de rès. Una retribució corresponenta als meus treballs va permètrem vestir tan be com jo volía y gastarme encara una part del sobrant en llibres y en teatres, qu'eren les meves aficions predilectes. En quant a vicis, ni un me'n vaig permetre; no tenía gayre temps per pensarhi, y, per altra part, me'ls feya avorribles l'educació religiosa y moral qu'havía rebut dels meus pares.
Desde molt jovenet, havía tingut vocació pel matrimoni, però quan sentía en mi algun llampech d'amor, pensava qu'alllò qu'ha de durar tota una vida no es cosa per ferse abans de temps y de cop y volta. Y vaig complir los vinticinch anvs ab semblant conducta prudent y arreglada, sens may penedirmen. Però ¿quí pot dir “d'aquesta aygua no beuré”? Una vegada, pel mes de Mars, passant a les nou del vespre per l'Argentería, vaig veure una dòna que'm dexà encisat. Sa fesomía y ses proporcions talment semblaven d'estàtua grega, son vestir era, a la vegada, rich, elegant y senzillíssim, y l'ayre d'ella distingit y noble. Caminara depressa, atrafegada; però tal impressió va ferme, que no poguí resistir al desitx de seguirla, y vaig anarli al derrera fins que, després d'una munió de giragonses, se'm va fondre sobtadament en un carreró sens sortida, hont no's veya unanima viventa.
—Vaja, —observà un dels ohints,—que'l comensament promet un drama.
—No trenquèu les oracions—feya un altre. —Dígues, Romeu, dígues.
—No podeu afigurarvos lo qu'allò va desconcertarme —continuà en Romeu.—Si jo hagués vist en quina casa va ficarse la desconeguda, potser m'haguera sigut possible fer indagacions; però ¿què y a quí podía preguntar no tenint cap indici? Després de donar voltes y més voltes pel carreró, vaig anàrmen, procurant treurem del pensament aquella dòna, que sería una de tantes aventureres, per que'l seu port no's compaginava gayre ab l'anar sola per semblants llochs extraviats en tals hores. Però en va foren totes les reflexions que vaig ferme: la imatge d'aquella dòna y el misteri que la voltava arribaren a ser una obsessió que no'm dexà clucar los ulls en tota la nit.
Y la obsessió anà crexent de tal manera, que, al llevarme, vaig anar desseguida al carreró, per veure si hi trobaría quelcom que m'orientàs sobre l'enigma y més encara ab lo desitx de trobarhi al mateix enigma en persona, encara que fos enigma de mort y d'infern. Era en và: tot en aquell indret callava y a ningú vaig veure llavors ni les moltes vegades que vaig tornarhi aquell mateix día. Per fi, al vespre y en igual hora del día abans, entrava lleugerament en lo carreró aquell conjunt de gracies, ficantse totseguit en la més rònega de les escaletes, hont, axí que va posarhi'ls peus, jo, perduts tota vergonya y tot escrúpol, li deya, agafantme a la barana de fusta:
“¿Puch pujar?”
“Púge,” ella va respondre, girantse en rodó y amidantme de cap a peus ab la vista.
—¡¡Ahh!! —exclamaren los més dels ohints, los uns admirats y els altres fentse l'ullet y en tò burleta.
—Pujarem fins a un quart pis—continua en Romeu, indicant ab la mà que no l'interrompessin.—La porta era oberta, la desconeguda, veyentme parat devant d'aquella cofurna, va dirme:
“Entre, si es servit.”
“Deu los guart,” feya manyagament, exintnos al encontre y mirantme ab curiositat, una vella magra, encorvada y plena d'arrugues.
A la claror d'una xinxeta que cremava allí dins, vaig veure confosament una estada ab arcoba en lo fons; lo esgroguehit de les parets, los pochs y dolents mobles que hi havia y fins lo baf que's dexava sentir, denunciava la miseria més espantosa. Jo'm sentía penedit, y ja més que la curiositat, l'ansia... ò be...,—diguemho clafr—la por me devorava.
“Encéngal llum,” ordenà la jova a la vella; y afegía, dirigintse a mi: “Entretant, vostè pot treures la levita.”
Jo estava fòra de senv, a cada instant més aturdit, pel meu cap giravoltava una munió d'idees y ni esma tenía de parlar ni de mòurem.
Per fi van dissiparse un xich les tenebres. A la pobra flama d'un Ilum d'oli que la vella dugué de la cuyna, va glassarme'l cor veure, immon y extesa demunt d'un llit, la figura d'un home vell y demacrat com un cadavre...¿Ahont m'havía conduhit una brutal fal·lera? ¿Anava a trobarme complicat ignoscentment en algun crim espantós?
“Pòses en manega de camisa,” va pregarme la misteriosa dama. “La feyna que s'ha de fer podría embrutarli l'altra roba.”
Jo anava de sorpresa en sorpresa...Sens saber a què atenirme en aquella situació, vaig obehir com un autòmata, llevantme la levita y l'ermilla.
Llavors ma desconeguda, axecant los llensols, dexava al descobert una especie de momia egipciana, qu'altra cosa no semblava, faxat de cap a peus, lo còs que allí geya.
“Com ja pot veure,” va dir ma perseguida, “jo tota sola no puch manejarlo, y avuy Deu Nostre Senvor m'ha enviat a vostè per ajudarme. Aguànteli ab una ma'l cap y ab l'altra l'esquena” afegí, alsant aquell còs mitx mort que ni alè tenía pera quexarse.
Quan, ajudada per mi, va haverli tret les venes y els draps que l'embolcaven, no sé com no vaig perdre'ls sentits. No pot concebirse una corrupció y una desfeta semblant en un còs ab vida. Peró ella, dirigintli paraules de consol. va axugarlo, netejarlo y aconduhirlo, y ho feu de tal manera que sols arrencava un gemegó del pacient lo que semblava haverli de provocar crits esgarrifosos. Jo no sabía ja si estava despert ò si somniava y quasi havía perdut lo món de vista, quan va treurem de mon embadaliment ella matexa presentantme una gibrella d'aygua, un bossí de sabó y una esquifida tovallola. Quan m'haguí rentat les mans y posat l'ermilla y la levita, va dirme la senyora:
“Ara, un altre favor vull demanarli. Coróne la seva bona obra donant lo que puga a n'aquests dos infelissos que, en sa tribulació, no tenen rès de que valerse.”
Vaig buydar resoludament lo portamonedes en la seva mà, vaig entregarli un bitllet que duya en la cartera. No sé lo que vaig donarli, però era tot lo diner que llavors portava.
“¡Deu li pague'l be qu'ha fet!” exclamà ella, clavantme sos ulls negres celestials d'una manera expressivament resoluda. “¡Felís vostè qu'axí esmersa la vida, quan tants altres la malmeten corrompent al món y corrompentse a n'ells matexos! ¡Deu li pague la caritat, y Ell lo tinga en sa santa guarda!”
Semblants paraules queyen com gotes de plom fós demunt de ma conciencia. Me vingueren intents d'agenollarme als peus d'aquell àngel y demanarli perdó. Volguí respòndreli, però no vaig saber què dirli. Per altra part, com la veu se'm nuava en la gola, no podentla saludar de paraula, fentli una complerta reverencia y prenent lo berret, me'n aní escales avall com qui fuig del rigor de la justicia.
¿Riurèu si us dich que vaig plorar com una criatura? Donchs, sí, vaig plorar com may mes recordo haverho fet en la vida; y de Ilavors ensà, sempre que'm ve a la memoria la meva única y fallida “aventura”, se'm representa aquell quadre de dolor y de miseria y hi veig aquell àngel d'hermosura y de virtut qu'encara humiliantme'm recrimina y'm mostra lo camí dret... No vull fer a cap de vosaltres la injuria de crèurel menys sensible que jo a trobarse en lo cas en que vaig trobarme, per que si hi hagués un home capás de pendre semblant cosa a bulla ò tan sols de resistirla ab indiferencia, lluny d'envejarli tan trist do, m'inspiraría llàstima... y fastich... ¡més fastich que les llagues espantoses que vaig veure aquell día pera mi tan memorable!
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La Ilustració catalana, publicat el 15 de desembre 1912
- El relat és enviat als XXI Certamen Literari-Artistich d'Olot de 1910
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada