Crítica del Diccionari de barbrismes (I)

8 de desembre de 1901 Lo Camp de Tarragona.

Primera part de la crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a Lo Camp de Tarragona Periódich Catalanista.

La Ilengua catalana distinta de tota altra, és molt antiga. Al gran tresor de elements ibèrichs-baschs y celtas hi afegi'ls grechs y Ilatins, però déu fixarse, per lo menys al segle VI son començ y l'aparició dels tirats essencials de sa actual fesomia al segle IX, perque á són començ se presentava ja formada essent lo document més antich qu'existeix la acta de consagració de la Sèu d'Urgell.

Aquesta llengua arriba al major grau de perfecció á las darrerías del segle XIV y en part del XV; però l'unirse nostra nacionalitat ab Castella li dona un cop terrible, usantse encara en academias y públichs certámens en los segles XVII y XVIII. Però'l segle passat, darrera de la idea d'unificació ò centralisació escullí una variant a cada nació y la nomená llengua ò idioma y á totas las demés variants nacionals dialectes. Lo procediment fou digne d'homes enganyats per una falsa metafísica que llegislaren per l'home en abstracte, mentres en realitat era molt concret. Sols per l'imposició cessarista se comprèn l'eclipse intelectual que patiren los súbdits deixant considerar sa llengua com dialecte mentres qu'era tant llengua com l'oficial. Parlem especialment d'Espanya, França y Italia. Aquí's digueren dialectes al basch, al catalá y al galléch; á França al provençal, al llenguadociá y al gascó, y á Italia al piamontés, milanés, al genovés, al bolonyés etz., mentres se guardava la categoría de llengua al castellá, al francès y al toscá.

Y ab la manía de que la llengua castellana vestía, més desde mitj segle en aquesta part, moltes personas han volgut parlar exclusivament en castellá essent la riota de la gent de seny que las ha considerat com á simis ò boijas que obravan no més per esperit d'imitació.

Al mateix temps los esforsos cada día més grans de la centralisació perque la ensenyansa fos tota castellana fins la de coneixer; estimar y pregar á Deu, empitjoraren las cosas. Veigis lo que deya'l malanguanyat bisbe Morgades en sa famosa pastoral:

«Es ígualment inconcús qu'existeixen en lo mon diversas llenguas que, si en sos tronchs originaris procedeixen de 1a confusió de Babel, en sas ramas derivadas prenen son carácter del carácter intelectual dels pobles que las parlan; de ahont se segueix qu'estan de tal manera identificadas ab aquells, que una llengua no mor mentres lo poble qui li dona vida no cambihi lo séu modo de ser característich. Per lo que és voler violentar la naturalesa de las cosas, més encara, és empenyarse en un absurdo y exercír un poder tiránich sobre d'un poble, obligarlo a usar en sas relacións civils una llengua que no li és natural. No hi fa res que tals pobles de diversas llenguas formin una sola nació; lo que's contra naturalesa sempre será tiranich; per lo que si se'ls hi podrá imposar una llengua comú per las relacións oficials ab l'Estat, per exigirho així alguna rahó de conveniencia política, jamay se'ls podrà imposar la llengua oficial per las relacións civils, y això á més de la rahó fonarnental ja exposada per altra rahó també d`estricta justicia, qual és que las lleys dèuhen ésser equitativas, això és, afavorir y obligar per igualà tots los ciutadans; y no ho seria la lley que promulgués imposició d'una llengua particular d'una regió á totas las regións d'un Estat de diversas llenguas, puig aquestas surtirían perjudicadas y la regió particular afavorida.»

Ab lo bell despertar de l'institució dels Jochs Florals eixiren llíbres y periódichs y's fundá un teatre.

Essent també lo llenguatje la fesonomia ... .... ... y no oblidant per lo tant la seva dignitat. Catalunya seguint lo mohiment reivincador de las antigas nacionalitats, ha procurat parar l'influencia corruptora de l'dioma oficial en profit de la llengua  patria que vivía ab malament conrèu.

(seguirá.)

Enllaç de la publicació a Prensa histórica