Un bell ideal

I
Tot lo que veya en aquella dona'm tenía entusiasmat. El color blanquíssim y la correcció do sa fesomia, son cabell negre, sos ulls més negres encara; las línias onejants y preciosas del seu cos, la seva expressió virginal y serena ab indicis d'antiga matrona, fins la senzilla elegancia de son vestir menestral, m'encisavan. Saltant per demunt de totas las preocupacions que pot tenir un home de carrera y fill, ademés, de gent rica, anava decidit a ferla ma esposa.
Peró'l cas era que jo no la coneixia més que de véurela, tot passant, en aquella botiga de planxadora, acompanyada d'una altra dona d'alguns anys més que ella. Sols una vegada vaig notar allí la presencia d'un home ab tirats de pinxo, el qual llavors devia estar esperant que li planxessin la camisa, perquè, ja dich, no li vaig veure sinó una vegada.
El cas es que jo, no sabent com empendre la meva aventura, anant de nit y de dia amunt y avall d'aquell carrer, com aucell que volta la gàbia paradora, me fonia com una candela cap per avall.

II
Rumía que rumiarás pera veure com resoldria'l meu intern conflicte, anava jo fent els meus passeigs acostumats, quan de sopte'm ve al devant la Munda, una vella molt vella, xaruga y eucorvada, que vivía de capteris, de fer oli de histérich y de curar espatlladas de pit, més xerraire que un papagall y tafanera com olla sola. Quan jo era noy, venia a casa a fer feinas, y, al trobarme, sempre'm pidolava.

—¡Ay, senyoret! —va dirme.— ¿Vosté aquí, pels meus barris?
"Els seus barris! —vaig pensar.— Ja ho tinch bé".
—Sí, senyora —vaig respóndreli.— ¿Que potser vosté coneixería a una noya planxadora que hi há a n'aquet correr, al costat d'un forn? ¿Qué tal es? Me convindría saberho.
—Prou, no'n conech pas d'altra —afermà la Munda, alsant el cap y dirigintme una mirada investigadora. —Es una minyona d'alló que no n'hi há, n'hi puch respondre ben bé; aixó sí, es pobra.
—Tant se val, —vaig observar, animantme en fer confidencias a la vella, —perquè , si es tal com vostè me la pinta, tinch intent de casarmhi, y compto ab vosté.
—¿Qué diu, sant cristià? ¡Y quina sort per aquell ángel de Deu, per l'Antonieta, qui no té altra cosa pera viure que'ls caps dels dits! Ella y sa germana han de treballar com unas arrastradas... Aixó sí, ningún té que dir la més mínima... ¡Ay! quan els hi digui l'intent de vosté, ¡quina alegria! Compti ab mí, compti ab mí, senyoret, que jo sempre estich pera servir a las bonas personas que m'afavoreixen.
—Donchs, párlali, párlali. y aixís que sápiga alguna cosa, vinga allá a las tres de la tarde, prop del café d'Orient. A n'aquella hora jo cada dia'n surto.—
Y, donantli un parell de pessetas, vaig anarmen tot esperansat.

III
—La cosa marxa —me deya a l'endemá la Munda.— He dit la seva pretensió a la noya, li he donat tols els senyals de vosté; sino que, com es tan prudenta, no s'ha volgut allargar de paraulas abans de coneixel. Ab aixó, vosté dongui passadas per allí (ab el mateix vestit que ara porta, ¿sent?), que estant ella al aguait, el puga veure. Tot, tot anirá bé; déixiho per mi.—
Vaig donarli altras duas pessetas, semblantme després que encara no eran prou retribució per servey tan gran.
Y vinga passar amunt y avall per la casa de la planxadora, al menys vint vegadas; peró, com aquell dia era dissapte, la noya devía tenir molta feina, perqué sols una vegada va semblarme que'm mirés de cúa d'ull.

IV
Aixís vaig dirho a la Munda quan, dos dias després, venía a trobarme.
—¿Qué sab vosté? ¿qué sab vosté? ¡Ay Deu el fassa bó! ¿Qué no l'ha vist, diu? Veja si l'ha vist, que fins li podria fer el retrato. ¡No va poch bé la cosa! —afirm á la mitjancera.
—¿Sí? Donchs, en tal cas, proposava jo, —¿cóm ens arreglarém perquè jo li parli? ¿Puch anar a casa d'ella, ja? —Miri , per aixó justament ara venía a véurel. Com ja li tinch dit, ella es molt prudenta, —no pot figurarse lo que n'es,— y no voldria que'l vehinal s'enterés de la cosa fins que tot fos ben lligat.
Aixís, donchs, diu que demá al vespre, allá entre set y vuit, anirá a la poscatería del Born expressament pera que vosté tinga ocasió de declarárseli. Ara, vosté belluguís. —Y de sobte, cambiant de tema, afegía: —Si pot afavorirme de alguna cosa, li estimaré moltíssim, perque no tinch a casa pá, foch, ni llum, ni cendra calenta.—
Un parell de pessetas més fora de la butxaca; peró, ¿qué son duas tristas pessetas quan una esperansa dolsa'ns vé a aixamplar el cor?

V
Ni en la pescatería ni en tot el Born vegí a l'Antonieta. Passant, després, per la botiga, vaig trobarla planxant de bó y millor.

—¡Calli, home, calli! ¡Si ella está que la cara li cau d'avergonyida! —me digué la Munda, al cap de dos dias d'aixó.— Ahir tingué un tráfech que no's va entendre, planxant la roba d'uns parroquians que havían de marxar a fora.
"¡Veji —ella díu— qué dirá de mi aquell senyor!"... Ja veurá: ¿sab lo que jo pensava? Que, com d'avuy en vuit es el Sant d'ella, un o dos días abans, vosté li fes alguna petita finesa... poca cosa. ¿Sab?... ¿Qué li diré jo ara? Uns botonets d'or ab alguna pedreta; no da molts diners. Jo, en nom de vosté, li entregaría, y'm sembla que ella no hi fara'l fals, perque encara que es molt prudenta, la veig enamoradota, y... vaja, donántloshi jo , 'ls pendrá.
—¿Vol dir? —vaig observarli.
—Si, home, si —afirmá ella.— Quan som joves, per enteniment que tinguem, els bonichs ens enlluernan. Donchs, si, ab motiu d'aixó, li demanaré permís pera que vosté puga anar a darli'ls bons días.
—Corrent. Vingui a trobarme dos días abans de Sant Antoni —li vaig dir, entregantli... ja ni'm recorda lo que li vaig donar.

VI
El dia dotze de juny vaig entregar a la Munda uns botonets per las orellas, que costavan setanta cinch pessetas, encarregant, ademés, a la portadora, un sens fí d'expressions per la qui'm tenia'l cor robat. Aixó era al matí, y a las tres de la tarde la missatgera ja me esperava a la porta del café.

—¡Siga la enhorabona, senyoret! —exclamava ab alegria.— L'Antonieta demá al matí l'espera. Diu que vol que Sant Antoni gloriós li dugui'l promés. Ab aixó, ja ho sab... Y —afegí, fent el ploricó— ¿nom faria la caritat de donarme alguna cosa pera amansir al procurador de la casa? Ja li dech tres mesos, y em vol fer treure per rigor de justícia.
—Tingui per ara —li vaig dir, donantli quinze pessetas.— No'n duch més; després ja veurém d'arreglar lo que sigui necessari.
Perqué, vaja, era un cas de conciencia deixar patir a qui'm duya a tocar la realitat de la gloria sommiada de la meva vida.

VII
EI día de Sant Antoni, anantmen de bon matí a la Rambla, vaig comprar la millor toya de las flors més exquisidas que hi havia, encarregant que la portessin totseguit a l'adressa que doni escrita en un paper. Quan vaig créure que'l ram ja era a sa destinació, jo vaig anármenhi. ¡Quina alegria fou la meva al véurel colocat en un pitger al mitg de la taula!
¡Com me bategava'l cor al trobarme devant per devant de l'Antonieta! Aixís que, fent un gran esfors, me poguí dominar, vaig dirli:

—Deu la guart. Encara que fins al present no havia tingut la honra de parlar ab vosté, suposo que vosté ja sabrá qui soch y lo que motiva la meva visita.
—¿Jo? —me va respondre ab to aspre y ab un deix d'ordinariesa que me deixá glassat.— ¡Y ara! ¿Què vol que sápiga si vosté no s'explica?
—Si, senyora, jo soch el jove que la preté —vaig respondre mitg acobardit.— El qui ha tingut el gust d'enviarli aquet ram.
—¿Aquet ram? ¡Ximple! ¡mes que ximple! —cridà enfurismada.— Jo'm creya que me l'havia enviat ma cosina. ¡Vájissen en hora mala vosté y'l ram! —afegí, tirantmel per la cara, desde ahont va rebotre al carrer.
—Peró reportis, escóltim —suplicava jo mitg desconcertat.— Soch aquell jove que ahir li vaig euviarli uns botonets per las orellas. soch...
—Vosté lo que deu ser un grandíssim poca-vergonya que'm prén per altre... ¿A mí botonets per las orellas? ¡Grandíssim indecent!
—Reportis, que la meva intenció no pot ser més bona. Soch aquell jove de qui li ha parlat la Munda.
—Alguna farsanta de las que corran... No la conech ni ganas. ¡Vájissen com un botavant, li dich! ¡Vájissen! que (¡Deu m'ajudi!) si'l meu home, que arribará d'aquí a pochs dias, ne te esment, ja sabrá vosté ab qui tracta. Si un cop ha anat a presiri per amor de mi, per mi sabrá tornarhi per segona vegada.
¡De penjaments, de malediccions y de paraulotas, si me'n va dir aquell dimoni en forma d'ángel! ¡Deu me guart d'escríurelas!
Els passavolants ja s'aturavan, la gent de las botigas eixía a fora de las portas; y, al anarmen jo tot corregut, vegí, com si fos imatge de las mevas ilusions perdudas, aquella bermosa toya mitg esgavellada per terra y, prop d'ella, un gos que la estava flairant ab propòsits sinistres.

VIII
Ara no cal sinó que'l millor dia vinga'l llicenciat de presiri a demanarme explicacions. ¡A veure, a veure com para lo cosa!
La Munda se m'ha fos, no la veig ni sé hont para. Potser ja'ls dimonis se la n'han duta.
¡Ay! si algún dia la trobo! ¡Prou la escanyo!


Llistat de publicacions on ha aparegut:

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada