I
Per més que al venir jo al món ja fes bona cosa d'anys que era mort mon besavi Francisco, m'afiguro que l'he conegut, tant, que fins me sembla encara véurel. Era de no gran alsaria, grassó, de fesonomías rodonetas un xich colradas; com a treballador no n'hi havía un altre; y, encara que'l seu génit fos una polvora, se feya estimar per sa rectitut, sa honradesa y son cor d'ángel. Jo penso que fou sa condició bondadosa, el sentiment de llástima, lo que l'induí a llogar pera las feinas del seu negoci a un jove foraster desconegut, qui, per lo malament que vestia y per la cara que feya, semblava patir miseria gran. El minyó era de pocas paraulas y no gaires amichs, y mon besavi, no sentintlo conversar may ab ningú, no tingué lloch de formar d'ell bo ni mal judici; no obstant, sovint deya, referintse a n'ell: «Qui a totas horas treballa ab tanta afició, no pot ésser cap mal home».
Ab tot, aquella boca quasi sempre muda, que s'obría no més pera dir «si», «no», «bé» o «ja», y aixó sols quan era de necessitat, al besavi y als altres llogats seus, els donava que pensar respecte al home. La mantota blava que aquet duya també'ls hi feya caure un xich del concepte, donchs en aquell temps, per Barcelona, el Vallés, l'Empordá y no pochs altres indrets de Catalunya, de las mantas de semblant color en deyan «mantas de lladre».
Havent d'anar a fira a un poble d'Urgell, ja fos per ser l'esmentat jove fill d'aquella terra o per altra circunstancia, lo cert es que'l besavi, passant per demunt de tot rezel que pogués tenir, se'l va endur com a home de peu. En tot el viatge, el jove misteriós se li portá tot lo bé que podia desitjarse. Caminava prop del amo menantli quasi bé sempre'l cavall y estava al aguait seguidament dels perills que poguessin esdevenirse, tot guiant per las dresseras y'ls camins millors. Quan feyan aturada, després d'ajudar al genet a descavalcar, primer que asséures a taula, aconduia y feya menjar a la cavalcadura, y tot aixó callant, callant com si may hagués tingut llengua.
Peró bé'n tenía y la feya servir quan era del cas. Mireu lo que va succeir en aquell viatge.
Arribats de vespre a un hostal pocas horas lluny del poble hont se feya la fira, el besavi se'n entrá a la cuina, que era tan fumada com espayosa. Apartadas del rengle de fogons y de la llar, que estava encesa, hi havia duas grans taulas, y en una d'ellas jugavan una colla d'homes malcaradots y de llenguas encara pitjors que llurs fesomías. Dels altres hostes que allí eran, els uns miravan el joch y altres, seyent, esperavan que'l sopar s'enllestís. El besavi, entre ell mateix, feya cálculs relatius al negoci, quan de prompte'l seu acompanyant, estirantlo per la roba, el criava a part. Fora ja abdós de la cuina, parlava aixis el minyó:
—Nostramo ¿heu vist aquells homes que jugan?
—Si —el preguntat va respondre.— ¿Y qué?
—Son lladres —assegurava'l jove ab misteri.
—¿Vols dir?
—No hi poséu cap dupte, son lladres... Y'ns miravan molt ¡y d'una manera!... Serém robats.
—¡Home!...
—Serém robats, no hi ha més —repetia'l xicot.— Escoltéume —afegia després d'una pausa, interrompent las meditacions a que s'havia entregat l'antecessor meu.— Nostrarno ¿fiéu de mi? Si o nó; diguéumho.
—¿Per qué ho preguntas?—feu mon besavi.
—En pocas paraulas vos ho diré. Crech que'ls lladres no s'han adonat encara de mí. Aixís, donchs, si m'estich per dintre y no vaig ahont ells menjan y vos menjaréu, no'm coneixerán...
—Y bé; ¿qué?
—Que (aixó si es que vos fiéu de mí), abans quo ells se'n vagin, o quan ja sigan fora, me donéu la culebra ab els diners; marxo tot sol cap a fira, y no tinguéu por de que a mí'm robin. ¿Cóm voléu que ni'ls passi pel magí que jo duga ni per valua d'una pesseta?
—Ja veurás, pensemhi un xich, no'ns doném pressa encara. Mentres tant, jo soparé aquí baix y tú en la cambra ahont he de passar la nit —mon besavi va respondre.—
Aixís va ferse. En havent sopat, el besavi va pujar a la cambra, ahont el minyó l'esperava. Desde allí se sentía l'escándol que feya la colla dels perdularis jugant y bebent. Quan aquets eixían del hostal ja eran ben bé las tres de la matinada.
Bona estona després, el jove, posantse dessota de la roba el cinto ple d'unsas y dobletas d'or, també eixía. Al anarsen, el maletot va dirli que aquells brétols havían comprat al hostaler bona cosa d'un moltó dient que anavan a fer una fontada.
II
Ja ben eixit el sol, el meu besavi, pujant a cavall, feya sa via dominat per las següents ideas: si aquells homes, que semblavan mala gent, l'escometían ¿que lí podía passar?; si'l minyó a qui, perduts per perduts, havia confiat els diners, conseguiria salvarlos y fora prou honrat pera dúrloshi al lloch entre'ls dos convinguts... «Alabat sia Deu» deya tocant a la bestia que muntava, desficiós per abreujar el camí. Arribat a una cotzada que aquet feya, d'entre un aplech d'arbres ahont per terra hi havia un foch mitg apagat, en un moment li sortían, voltantlo, una pila de homes armats ab diversas einas de lladres, els mateixos que's veyan en l'hostal.
—¡Diners o la vida! —intimava un de ells, deturant el cavall y posant una pistola al pit del que'l muntava.
—¡Salta del cavall, lladre de m...! —cridá altre dels malfactors, veyent que el genet no's movia.—
Aquet,al sentirse alló, saltá a torra encés de rabia, y, encarantse ab el qui tal li havía dit, exclamava ab els punys closos:
—¡A mi «lladre!»... «Lladre» a n'en Francisco Vidal?... ¡Y que m'ho hagi dit un murri, un brétol, un qualsevol cosa, un tros de carn de presidi, un que'm demana «diners o la vida!»—
Dir aixó y sentirse una bofetada d'aquell a qui ho havia dit, fou una mateixa cosa. Llavoras el besavi se li tirá al demunt com una fera; sort que tots els companys del escomés s'interposaren.
Un d'ells, contenint a la víctima, ab tanta admiració d'aquesta com de tots els de la brivalla, ab veu de tró, reptava al qui havia provocat l'incident.
—¿Per ventura —digué— no te rahó l'home? ¿Què'ns deya rés ell? ¿No som nosaltres que li demaném els diners o la vida? ¿A qué vé, donchs, maltractarlo? Que'ns dongui tot lo que porta y que se'n vagi en nom de Deu.
—Aquí ho teniu tot —feu el besavi, entregant unas quantas monedas d'argent y un grapat de menuts que s'havía guardat a posta en las butxacas, pensant si'ls lladres no li trobavan rés, potser farían ab ell alguna crudeltat.—
¡Quin rebombori va promoure l'entrega d'aquella poquedat!
—¿No més aixó?
—¡Ca! no pot ser.
—Vinga tot lo que hi hagi, y desseguida.
—Ha de dur més diners.
—Sí, sí.
—¡Oh! per forsa. ¿Hont anéu ab aquesta miseria?
—Un home de negocis com ell, no va aixís desproveit a una fira.
—Vingan, vingan tots d'una vegada.
— Mira que sino...—
Tals eran las rahons que, atropellantse en confusió com un udol de fera, se dirigían a mon besavi, qui las escoltava relativament seré, ab tot y veure las caras feréstegas d'aquells mals homes, y els punyals y ganivets que li apuntavan en diversos llochs del cos.
—Puch jurarvos que no duch una malla més. Si'm trobeu altra cosa, matéume —indicava'l robat.
—A mirarho, donchs —proposava un de la colla.—
Bé l'escorcolláren y'l palpáren; peró en vá. En vista d'aixó, cada hú despitava a sa manera.
—¡Quin negoci!
—¿Y per aixó tants fadichs y tan estar a la que salta?
—¡Maleit sia!
—¡Aixís un llamp nos abrusés a tots!
—Peró vinga aixó, vinga —afegí'l qui semblava capitá, tallant el cusit dels botons de l'ermilla del marxant, y arrebassantli de las calsas de vadell envellutat las xarreteras, com també las civellas de las sabatas, pessas totas ellas d'argent, acabaladas y macissas. —Y ara, cap avall tots desseguida.
—Me feu anar com un perdulari —observá l'espoliat.
Els lladres, per tota resposta, giraren cúa depressa, tot renegant y malehint la seva sort y mirant recelosos en direccions oposadas.
El besavi va empendre novament el camí fent córre'l cavall a brida batuda, pensant ab viva ansia qué fora dels diners que havia deixat en mans d'un home en qui tan pochs motius tenía de confiansa.
III
Peró aquell home l'estava esperant a l'entrada del poble.
—Gracias a Deu, —va dirli aixís que que'l veya —gracies a Deu que no haveu rebut dany en vostra persona! Jo he trobat als lladres fent una costellada prop del camí. Me só acostat a n'ells demanantlos almoina, y, tot etgegantme al botavant, m'han donat de lo que menjavan, de manera que só esmorzat a la seva salut. Aquí teniu la culebra, comptéu si hi ha tot lo que hi havía.
—¡Qué he de comptar! ¡qué he de comptar! Ets un bon minyó, m'has fet un servey que t'agrairé mentres visca —va respondre'l besavi conmogut, tirantli'ls brassos al coll.
Y heus aquí com el jove qui, ab son geni poch comunicatiu y gens amich de paraulas, s'era fet sospitós, arriba a ser l'home de més confiansa pel negociant a qui servía. No'ns podém fiar de las aparensas.
De son avi Francisco explicava aixó la meva mare, tot sopant, al hivern, quan las vetlladas que semblarian eternas, se troban curtas al escalf dols de la familia.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La Veu de Catalunya, publicat el 2 d'agost de 1902
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada