D'Herodes a Pilat

I

—Desde avuy, aquí tens la teva nova casa —me deya l'amich Juliá, donantme una targeta.
—¡Ay, ay! —vaig exclamar sorprés.
—Si, home, si, ja era impossible viure ab els sogres. Hi há cosas que no poden aguantarse.
—Peró, després de tants anys d'estar en aquell carrer espayós ¿sabrás avenirte ara a un carreró estret ahont a mitja tarde ja's fa vespre?
—Si, home. Tenim terrat y safareig a peu plá, ab aigua en abundor, galliner, banyera y plantas. Allí podrem ténirhi'l bé —el noy sempre diu que vol un bé, y he pensat comprarli per Pasqua. —Verament alló es estarse en la torra, alló es mitja vida. No se sent el brugit etern que teniam en la fábrica del devant, ni aquells escándols dels xicots que'n surtian en las horas de menjar. Vaja, es tota un altra cosa; fins nos sembla que hem tornat de mort a vida. Veniu qualsevol día; ja ho veureu.

II

En efecte, el pis reunía condicions molt estimables, donchs si bé pel devant fosquejava, en la part del darrera era d'allo que no hi há en claror y hermosura y tot ell espayós y ben disposat.
—Fujo d'allí —me deya en Juliá al cap de dos mesos.
—¿Y aixó? ¿Per qué? —jo li preguntava. —Mira bé lo que deixas, per que no es tan fácil que trobis a Barcelona una cosa com alló y de tan poch preu.
—Tot lo que vulguis; peró hi há un manyá a duas portas que del matí al vespre no para en un picar etern en la enclusa, que se'm fica al cervell.
—Home ¿per tan poca cosa? —vaig observarli.
—Es que, ademés, no gaire lluny s'ha establert una casa de gentussa, y es veuen y es senten cosas que no donan gens de gust, ni tenen res d'edificants.
—Aixó ja son figas d'altre paner —feya jo devant de motiu tan poderós. —¿Y ara ja tens pis?
—Sí, en el carrer de la Barra de Ferro.
—¡Quin altre carrer! ¿Que hi tens jardí?
—No, peró es un pis encara més gran que'l que deixo. Tant m'agrada, que penso ferhi vida y mort.

III

Y «efectivament»... no va estarshi pas tres setmanas.
—Vaig ben equivocarme al llogar aquell pis —me confessava al anunciarme la resolució de deixarlo.
—Peró ¿no'm deyas que t'agradava tant, que hi farías vida y mort? —vaig recordarli.
—Sí, home, tot lo que vulguis; peró allavors jo no sabia que may hi entrés el sol y que fos humil. Mira: densá que hi estém, la Pepa's queixa d'un dolor reumátich que no la deixa viure. El noy no té per ahont corre y diablejar y tot el dia es al balcó enfilantse a la barana, tenintnos sempre ab l'ay al cor tement que algún dia se'n vagi daltabaix: y el veyém molt esgrogueit, y no té gens de gana.
—¿Ara, donchs? ¿Ahont la donaréu?
—A Sant Gervasi, al carrer Major. He prés una torreta voltada de jardí. Ab arbres fruiters. Casa sola sense vehins a dalt ni tocant las parets. Complerta independencia, que es lo que a mi me agrada. Ara al istiu, es una gloria... Tenim una cabra que'ns dóna mes llei de la que volém... Y tením porch —vull que'l dia de matarlo hi sian tots els de casa teva, farém com a pagés. —¡Ah! també vaig comprar un ase petit que es el divertiment del noy... Ja ho sabs, a mitg carrer Major. Pregunta per aquells senyors que tenen l'ase, tothom t'ho sabrá dir... Aquells aires crech que'ns provarán molt.
—Aixís sia —vaig dirli.—

IV

—¿Donchs tant mateix vos n'havéu anat de Sant Gervasi? —preguntava un dia a n'en Juliá.—May estéu quiets en lloch.
—¡Peró si estavam més malament que may —en Juliá assegurava.
—Teniau bona casa, bons ayres, no us molestavan els vehins... ¿Qué mes volíau?
—Pero hi havia mil inconvenients.

Sempre teniam disgusts per que la canalla dels voltants saltava la tanca per pendrens la fruyta. Un dia, per aixó vaig disputarme ab el pare d'un xicot, y vaig tenir d'anar per justicia. Un altre día, varen robarnos l'avirám. Un vespre que haviam surtit a passeig, trobarem la casa oberta... ¡Oy que si haguessem trigat un xich mes a arribar, prou nos l'haurian desembrassada! Jo ho tenia molt pesat ab anar y venir de Barcelona tantas vegadas al día...
—¿Y la cabra?
—La varem matar, per que ja no tenía llet.
—¿Y'l porch? ¿Y l'ase?
—¡No me'n parlis! Donavan una feyna y movían tant escándol, que no deixavan viure. El porch me'l vaig vendre y l'ase se'm va morir, gracias a Déu, perqu'era guit y algún día hauria fet una desgracia... Y, en fi. —es un dirtho a tu, —l'estarme a Sant Gervasi me costava un ull de la cara, perquè no hi havia festa ni festeta en la que no vingués algún conegut y fins familias senceras a convidarse. Alló semblava la torra comuna, com si diguessem la terra de promissió de molta gent. No podíam pas estar sols cap diumenge, y, si la funció hagués anat seguint, ni hauriam pogut dur camisa. Essent així, cap a Barcelona manca gent, que, per molts estils, es ben bé un'altra cosa. El pis que ara tinch —ja'l veurás— fa cantonada, té tot lo que nosaltres havém de menester, ni es xich ni gran, hi toca'l sol y hi passa l'ayre. Ja'l veurás.
—Que vos provi bona cosa més que totas las altras casas ahont heu viscut —vaig dirli ab tó de vera llástima.
—¡Oh, sí! Aquesta vegada crech que haurém ensopegat lo que'ns convenía.
—Ja haurá sigut hora —vaig afegir jo.

V

Deu no volgué que tal hora arribés encara, perquè aviat en Juliá trobava'l lloch massa reduit, y, ademés, que al istiu el sol hi donava massa xafogor.
—Peró ¡no dius lú que hi passa molt aire? Donchs obra las finestres, home.
—Es que, obrintlas, tot seguit ens encostipém.
—Aixís, noy, ja no sé qué dirte. Ja vos veig condempnats per sempre a anar ab els mobles a coll, com si hagués caigut una maledicció al damunt de vosaltres; perqué ahont no trobaréu una cosa en trobaréu un'altra, puig, com diu el poble, ahont no hi há un all hi ha una ceba. y qui vol mula sense cap vici ha d'anar a peu.

VI

Y, en efecte, aixís mateix els passa: la una hora, el vehinat es de genteta; l'altra hora, hi há estadants cercarahons; l'un pis es xich, l'altre massa gran, aquest es fret, l'altre calurós, l'un molt antich, l'altre baix de sostres, etcétera , etcétera. Y, aixís, may estan quiets en lloch, en termes de que casi haurían de veure si'ls eixiría més a compte abonarse a un establiment de conductoras per un tant a l'any.
A mi, que cada colp que he tingut de mudar forsosament de casa m'ha semblat que'm venía febre, m'apar impossible que hi haja qui, podentsen estar, a cada punt cambie; peró hi há gent que hi troba gust, que ho necessita, com el fumar els fumadors y com l'opi y la morfina'ls que s'hi avesan. Tots es acostumarshi.
A propósit d'aixó, me deya un artista de molt nom, qui en altras cosas es home de prou judici:
—Ab els anys que fa que'ns coneixém vosté y jo, me fora impossible fixarli una per una las casas hont he habitat...
¿Qué vol que li diga? M'agrada mudar de casa, —li só franch; —quan fa temps que estich en una, ja no m'hi trobo bè. Els meus fills, en aixó son ben litis de pare, y fins la meva dona, que abans era molt contraria a tota muda, ara ja es com nosaltres, y encara més amiga de variar en aquest punt... Si, senyor, som així. ¿Qué vol ferhi?
—Tenen, donchs, una veritable malaltia com qualsevol d'altra— vaig observarli ab tota convicció, movent el cap.
Perquè, vaja, es ben menester que a un hom se li afluixa algun caragolet de la máquina de dalt de tot, per fer així a gratscient tota la vida com el Juheu errant o la filla del Rey Herodes de la llegenda.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Veu de Catalunya, publicat el 13 de setembre de 1902