1 de novembre de 1902 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Per Tots-Sants.
Els crits de «¡calentas y grossas!» llensats per les castanyeres, orenetas de la tardor, ja fa temps que'ns anuncian la vinguda de Tots-Sants, festa deto ts els que hem rebut la gràcia del baptisme. En aquet dia, com cada any, veurém plé de llums en el claustre de nostra Seu, el vell retaule que compendia la munió dels elets de Deu reconeguts per la Iglesia, obra notable en més d'un concepte, sobre tot per ésser, entre'ls retaules gótichs del país, l'únich, potser, esculpturat en relleu. Al eixir de missa, veurém la gent que pot y vol ferho, passejantsas novas gales, donchs, aixís com Pasqua y Nadal, aquesta es diada d'estrenar bonichs. Cap a la hora de dinar, las confiterías y pastisserías s'omplan a desdir de compradors; no sembla sinó que allí donguin de franch sa dolsa mercadería.
Al comens de la segona meitat del sigle XIX, els dits establiments en tal dia, se mostraven guarnits ab vistosos cortinatges. Las botigas més importants exposavan en sos aparadors treballs artístichs de tal indústria, entre'ls quals recordém els següents: l'any 1850, las montanyas de Montserrat ab son monastir y sas ermitas, en casa dels germans Abella, en la devallada de la Presó, cantonada a la plassa del Rey; l'any 1851, el Palau de Cristall de la Exposició de Londres, (duas reproduccions en diferentas casas); l'any 1856, un cós o correguda de taurs a la castellana en casa dels mateixos Srs. Abella, y per demunt de tot lo que en semblant article va véures en molts anys, en Joan Fivaller en el Concell de Cent disposantse a anar a veure al Rey Ferrán d'Antequera pera reclamar en nom de Barcelona contra greujes inferits pel monarca als privilegis de la ciutat. Aquesta composició, una de las més acabadas y més importants en el seu genre, la feu executar don Agustí Massana subjectantse estretament a la descripció del acte tal com se llegeix en un capitul de «La Orfaneta de Menargues», hermosíssima novela de dou Antoni Bofarull.
Per aquells temps era costúm en havent dinat, anarsen «a seguir cafés», es a dir, a veure'ls ramellets (ramilletes ne deyan molts), consistents en tan las guarnidas, en las quals se rifavan (com havia sigut abans claustre del Colegi de Sant Bonaventura, de frares de Sant Francesch, tenía'l seu ramellet, un dels d'imporlancia major, sota una hermosa envelada y, pujant d'allí a la espayosíssima cuina, se veya rodar l'ast mitjansant aquell artifici, que descriu aixís Iriarte:
Rueda de madera es
con escalones, y un perro,
metido en aquel encierro,
le da vueltas con los piés.
Cuita ja la enfilada de pollastres, obrintse la portella de la roda, apareixía fora d'ella, desconcertat, el pobre gosset que acreditava l'aforisme: «Qui roda l'ast, no'n tast.»
Anant de café en café transcorria la tarde, y s'arribava al vespre ab el cap ple del brugit que armavan munió de rifadors que en el Plá de la Boquería, Plassa del Angel, Portal Nou y molts altres indrets, als crits de «¡A la taula de la sort! ¡Qui no posa, no treu! ¡Peleulo al pobre Peret!» rifavan panellets de massapá més o menys auténtich y avirám més o menys tisica, o, en lloch de aixó, donavan al agraciat una pesseta, convertintse lo que era un atzar expansiu de festa, en joch culpable, ahont algúns arribavan a perdre fins alló que'ls feya menester.
Allavoras, lo mateix que avuy, darrera'l sopar se feya la castanyada, y era de rúbrica que'ls joves promesos la anessin a celebrar a casa de la promesa y hi duguessin els panellets. Aquets dolsos, ab lot y esser la part més lleminera del festí, no eran ni son pas lo que li dona més vida: lo que produeix més animació y tabola en la familia, comensant pels xichs y comanantse en els grans, son las castanyas, ja quan, en la torradora, espetegan entre vius flams; ja quan, tretas del foch, se'n apoderen las criaturas, y, ab pretext de «covarlas», n'abusan de manera tal, que sovint els portaria conseqüencias llastimosas, si no s'acudís a la intervenció del senyor metge o, quan menys, a la del apotecari.
Peró com tot lo del món té son límit, arriba un moment en que si'ls dolsos y el ví no s'acaban, se perden las ganes de menjar y de beure. Llavors, entre las familias que guardan el foch sagrat de la tradició, se recorda piadosament als parents y amichs que han deixat aquesta vida, dedicant una part de Rosari a las sevas animetas, considerant alguns que en els grahons de la escala y en altres llochs de la habitació esperan elles ab dalé aquell sufragi que'ls deslliuri de penas y els dongui entrada pera sempre en la Gloria inmortal.
En aquella nit de quietut y reculliment, ben segur que'ls habitants de Vilasseca, Catllar y Altafulla, deuen sentir més fort que may el só de las campanas que, segons allí's conta, devegadas, quan tot dorm en la naturalesa, solen brandar els morts de la deserta parròquia de Tamarit.
El dia de la Conmemoració dels Difunts se distingeix per la grau concorrencia a les missas que's celebren y per la devoció eb que s'ouhen. Ben segur que en cap més diada s'assisteix al sant sacrifici ab tant fervor. ¿Pot dirse lo mateix de la visita que a la tarde's fa als cementiris? Per desgracia, aquella's va convertint de dia en dia en acte més que profá. Per un cantó, va allí molt jovent a fer bullicia y a donar alas al sensualisme, y, per altra part, s'ha extés escandalosament la moda d'ostentar en la posada dels morts la frevola y ridícola vanitat dels vius. ¡Quina diferencia entre aixó y la religiositat ab que —segons testimonis de gent molt vella— se visitavan els fossars parroquials de la antiga Barcelona!
Un cop fetas aquestas devocions y en havent sopat, en aquell temps, venía la hora clássica de las representacions de «El Convidado de Piedra», obra de don Antoni de Zamora que havía sustituit la de Tirso de Molina, com anys després el «Don Juan Tenorio», de Zorrilla, esborrá aquella de la memoria del poble.
En la nit de Tots-Sants els pescadors solen fer festa per reverencia als difunts. Contan que una vegada, a Sant Miquel de Culera, prop de Llansá, alguns del ofici, bravatejant contra'l piadós costúm, anaren a pescar prop de la platja anomenada dels Morts. Tiraren els aparells a l'aigua, y, al tréurels després de molts fadichs ¡quin fou l'esglay d'aquells homes al veure que de cada un dels hams penjava un espantosa calavera!
Antoni Careta y Vidal.
Octubre de 1902.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada