Sobre una edició del poema Mireya - El correo catalán

25 octubre de 1914 El Correo Catalán.

Publicació de l'article Sobre una edició del poema "Mireya" a El correo catalán.

Poch després de la mort del gran Mistral, al apareixe la edició que publicá la empresa de "L'Avenç" del poema "Mireya", traduhit per en Francesch P. Briz; com a depositari que vaig esser de les últimes voluntats literaries del insigne poeta y patrici nostre, vaig créurem obligat a fer públich que s'ha comés amb ell un abús y una irreverencia imperdonables. Pero trobantme preocupat ab tribulacions de familia que duraren ben bé massa, faig avuy lo que llavors no'm fou possible creyent que ara ni may será fora de lloc.

Començaré dient que la edició de "L'Avenç" de cap manera significa res d'afecte a la memoria d'en Briz; son nom sols figura en la coberta, -que desapareixerá quan lo volum se relligue,- pero no en la portada (potser creyentse que'l posarli hauria sigut massa honra); y per més que hi ha intercalades dins lo llibre dues efigies del nostre escriptor, no's fa'l més xich esment de la seva obra meritíssima. Ademés, quan en lo advertiment que'ls editors posan, diuhen que publican dita obra "com homenatge al gran Mistral", ¿no apar qu'era de lley afegirhi: "y del traductor, honra de les lletres catalanes y gran propulsor de nostra renaixensa?"

Pero no; sembla, per lo vist, que la obra d'ell no sía bona per honorada, sino per explotada y saquejada. Saquejada dich, perque lo que s'ha fet principalment ab dita traducció ha sigut adaptarla videntament a les funestes normes, obra de L'Avenç. Si en Briz ressucitava, protestaría indignat al veure un treball seu ab la disfreça d'una ortografía estrafalaria, en virtut de la qual sel fa dir "el", "amb, "es", "ens" (*), en lloch de lo, ab, se y nos, com ha de dirse, segons l'us clássich y'l de les encontrades hont no's diu malament.

Y no's detura aquí la frescor, (diguemho així) dels editors; lo seu atreviment arriba fins al punt d'afermar que "avalora també" sa edició lo haverse adoptat en ella la famosa "ortografía", lo qual tractantse d'escrit d'un home de les conviccions d'en Briz sembla (si no ho es) un escarni incalificable.

Pero, al cap y a la fí, ja que per part de la casa "L'Avenç" no's veu res que signifique amor a la memoria ni a la obra d'en Briz, ¿Per qué, donchs, ha fet la edició que motiva les presents ratlles? ¿Será perque, anunciantse una nova traducció en catalá del inmortal poema la Empresa va afanyarse a engiponar a corre-cuyta la disfreça de la traducció d'en Briz, per no havernhi cap altra de catalana a disposició de la tal Empresa?

Bé podría esser: lo negoci sempre es negoci, no cal dirho ("va sens dir", com escriuhen los de "L'Avenç" en galiparla).

Quan la ortografía catalana sens imposició de cap mena estava en víes d'unificarse per anar los escriptors coincidint en tot alló qu'era rahonable per us secular d'autors dels bons temps en armonía ab lo bó de l'actual fonética, la obra desatentada de "L'Avenç" -qui es lo veritable pare de les funestes normes- ha vingut, ab sa extranya complexitat, a aumentar la confusió que poch a poch se dissipava. Cada hú dels adeptes de la novella "ortografía" (penso que ni un sol d'ells convençut), sía ad honorem, ad terrorrem o ad stipendium- com diu lo nostre valent canonge poeta Collell- les agafa a sa manera, y no parlém ja d'aquells a qui tant se'ls ne dona, que no son pochs, per desgracia; resultant d'açó una infernal barreja, que per lo ilógica y anárquica donará peu a que'ls intelectuals extrangers prengan nostra gloriosa llengua per un "argot" com lo del francés, o una "germania" com la del idioma de Castella.

Pero "¿qué hi fa? -diga "L'Avenç", tal vegada, en son afany revolucionari- Ensores la venerable tradició de nostre idioma mentres pugám eixir ab la nostra deria. Usém de tots los migs que se'ns presenten, atropellantho tot si convé, sens respectar als vius ni als morts per conseguirho".

¿Ho conseguirá? No pas encara, ni may, per més, que faça, per més que afalague, per més que impose, per més que afalague, per més que impose, per més que burxe. Es impossible; sempre hi haurá catalans qu'estimen com se deu la noble fessomía de son llenguatge.

(*) Aquí dech advertir, pera que ningú'm tinga per inconseqüent, que m'he trobat sorprés d'una manera desagradable al veure escrits meus reproduits ab algunes de semblants formes vulgarotes que no so usat ni usaré may en ma vida.