23 de juny de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Festas de S. Joan y de S. Pere.
Quan Barcelona estava cenyida ab una faixa de murs de pedra, las festas tenían carácter més íntim, més casolá. De las del precursor del Mesías y del princep dels Apóstols ningú en deya verbenas, donchs a Catalunya no hi há més «verbenas», que la planta anomenada així. Llavors també, com ara y com de temps inmemorials, al vespre de la vigilia s'encenían brassavan las casas de tot lo que, essent material combustible, feya nosa; peró no aixordava las orellas el continuu ressó de cohets y petarts que avuy fa somoure'ls cervells, donant a la expansió carácter de festa africana. Llavors ningú celebrava la festa de la nit tot sol, sinó en familia, ab amichs o en aplech de vehinat, y no encauantse en cafés ni en teatres, sinó al aire lliure, al peu de las portas o dalt dels terrats, els que no volían corre, y anant d'una part a l'altra de la població els que preferían el moviment. Coblas de joves sonant guitarras, aldufs (en castellá panderos), ferreis y bandurrias d'ossos, anavan d'una part a l'altra, y espallifadas bohemianas, no de Castella ni d'Andalusia, sinó de Catalunya -hont, grasona com las altras- deya la bonaventura als passavolants, comensantla ab aquest introit:
fill de bon pare y de bona mare.»
Peró'l centre més gran d'animació era'l passeig que's deya Nou, y que, per tal motiu, despres va dirse de Sant Joan, el qual llavors s'extenia en tota la llargaria del que's diu ara carrer del Comers, comensant pel surtidor dels lleons, que's troba darrera del palau de Bellas Arts. Entre las rengleras dels arbres, se situavan taulas de vendre cocas ab pinyons y sucre las unas y las altras refreschs.
El gros de la bullícia y la cridoria durava fins a las dotze; peró, al caure la primera batallada de la mitja nit, lo mateix que avuy día, las noyas tiravan la clara d'ou, el plom fós o els paperets en un vas d'aigua, o anavan a treure una de las tres favas posadas abans sola'l llit, pera veure si'ls regalims de l'albumina o del metall, el nom escrit en el rodolí, el llegum sencer, repelat o a mitg pelar els indicavan la sort que'ls cabria en el matrimoni, y, mentres tant, alguns se rabejavan cap y cara en una font o se tiravan a mar, atribuint a l'aigua virtuts curativas, tot, ni més ni menos, com s'observa encara.
Els que volguessin, a la mitja nit, cullir herbas miraculosas o passar a nua criatura trencada per un roure esberlat, en aquell temps havían d'eixir adora abans que's tanquessin els portals, donchs aquets no s'obrían fins a la matinada. En tal día, per excepció, acostumavan a obrirse algún xich més d'hora, a fi de que la gent pogués anarsen a la font Trobada, a la Satalía, a la del Gat, y altras de la montanya de Montjuich. Desprès, la majoría de la gent anava a missa y se ficava al llit, esperant la tarde pera veure la fira.
Enderrocat el convent de Sant Joan, no més el nom de la dita Riera y el de la font de la cantonada del carrer de l'Avella (avuy de l'Avelina), recordan allí la denominació d'una y altra fira. Respecte a la erecció de la font de Sant Joan, un document del Arxiu Municipal ens ofereix las següents novas.
En 1432, els mestres de casas Jaume Granell, y Pere Llobet, se comprometeren mitjansant escriptura, ab els obrers de la ciutat, a construir una font «al cap del carrer de l'Avellá... bona bella stable e durable, prenent del canto de la torre de micer Pau Erolles, reforsant el peu de dita torre fins al cantó de dit carrer, ab son canterer, grases e aiguera...» En la tal font devian fer els mestres de casas «quatre gargolles o grifons raiants, so es tres dins lo dit carrer de l'Avellá e. j. griffo o gargolla al cap de la font de la part de la Riera de Sant Johan», devent obrar, a més «una represa en que pusque siar una imatge de Sant Johan en lo cap de la dita font deves la Riera de Sant Joan.» Els obrers se comprometían a pagar tan solament las axetas o grifons de coura e lo ferra e plom quiy sia necessari a ligar lo canterer e golfos, porta o portes per scurar la dita font.» Finalment, els sobredits mestres s'obligavan a comensar la obra per tota la setmana primera de setembre y a deixaría llesta pel preu de 200 florins d'or d'Aragó o 370 lliuras barcelonesas.
Quan va desparéixer el barri de Ribera, per donar lloch q la Ciutadela que erigía Felip V, enderrocat l'Hospital de l'Almoína o den Pere Desvalit que allí hi havía, va reedificarse en un espay de terra comprat pel Municipi al Marqués de Setmanat. El nou edifici, inaugurat en 1814 baix l'invocació de Sant Pere Apóstol y Santa Marta pera hospital de pelegrins, descansa en part en la esmentada font, y, al construirlo, hagué de desfigurarse un tant aquesta.
Els fochs de la vigilia de Sant Pere no han tingut en els meus dias tanta importancia com els de Sant Joan; no obstant alguna hagueren de tenirne en altra época, si hem de jutjar per la següent nota del Dietari Municipal de 1606, escrita de má d'Esteve Gilabert Bruniquer:
«Dit die vigilia de sanct Pere en la nit, se posa foch al campanar de las campanas de la Seu per ocasió del foch y musica ques solen fer cada any esta nit en los campanars de la seu, cremas una scala de fusta y un postis y fo gran merce de Deu com la foch nos prengue ab las truias de las campanas, y si be asso fou entre la una y dos dc la nit emperò acudi gran gent y aixis remedia. Tambes cremaren a mar tres barracas de pescadors.»
En els meus bons temps, els vehins dels barris del Portal Nou, y fins alguns d'altres endrets de Barcelona, tenían per costum en la vetllada de Sant Pere beure aigua del pou de Sant Gem, situat a continuació del hort del monastir y alguns també anavan a solassarse y a pendre la fresca sota l'eucanyissat del vehí hort dels velluters.
Con tan que la imatge de pedra que té'l Sant porter del Cel en el timpá del portal major de sa iglesia, al punt de las dotze d'aquella nit, s'alsa, s'estova'l coixí y torna a assentarse en sa cadira, per no móuressen més en tota l'anyada. També hi ha qui assegura que, si en la mateixa hora's mira l'aigua del safareig del sortidor dels lleons, del qual parlavam no fa gaire, en el fons se veu a Sant Pere com pesca a la claror d'un fanalet que hi ha al cim del arbre de sa barca.
Peró, ¿qué s'ha fet la festa de Sant Pere a la parroquia barcelonina que'l té per Patró? Abans, quan la feligresia era en bona part composta d'hortalans y pagesos, quan se deya «la parroquia dels tronxo», hi havía fira y hi havía punt en festejar la diada. Ara, que Sant Pere ha vingut a ser una de las millors parroquies, ¿per qué ha d'haverhi tanta fredor? ¿No podría restablirse l'animació antiga? Jo crech que sí. ¿Per qué no ho provan las personas distingides del vehinat, com els seyors Marqués de Dou, Carreras y Candi, Carreras y Baibena, y els molts afiliats que per allí compta'l catalanisme, amichs de la bona tradició tots ells? Jo penso que en els tres carrers de Sant Pere, totas las gentils noyas y sas dignas mares els ajudarían de bona gana en tasca semblant, y llavoras si que l'éxit fora cosa segura.
Antoni Careta y Vidal
Juny 1903
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada