25 de juliol de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat La parroquia de S. Cugat y el carrer dels Carders.
Qui va del carrer dels Carders o dels Calderers a la plassa de Sant Agustí Vell, a cosa de mig camí y a la part oposada de la capella de Marcús–de la qual no'm proposo tractar per avuy–se troba la parroquia de Sant Cugat. Heusaquí un resum d'historia de dit temple, extret de "Barcelona Antigua y Moderna" d'en Pi y Arimón:
"Lo feu erigir el canonge de la Seu, Guislabert, fill d'Udulart, ves-compte de Barcelona. Lo dit canonge, dihuen que tenía una devoció tal al Sant vingut a Barcelona a predicar la lley divina, que sovint anava al endret ahont los idolatres varen encendre'l foch pera cremarlo, del qual va eixir sens cap dany. Va construirse en 1023, ab aprovació del bisbe de Barcelona Deudat, en el lloch que's deya Sant Cugat del Forn o del Rech, per la doble circunstancia d'esser aquell lo lloch del expressat martiri y corre no gayre lluny la cequia comtal. A instancias del fundador, l'esmentat bisbe va consagrar dita obra en 18 d'abril de 1023, com opina Florex y'n dóna testimoni l'auto d'edificació y consagració que's guarda en lo Arxiu de la Seu (no en 1027, com dihuen Diago y Capmany). Lo Capítol, després de ben dotarla, la doná a Guislabert, per tot lo temps de sa vida; un colp aquest hagué mort, lo Capítol se la va retenir; tot va esser fet ab aprovació del Papa Joan XIX, del comte de Baracelona Berenguer I, de la comtesa mare Ermesindis y del prelat barceloní.
Reedificat lo temple en 1287, segles després, ja sia per que fos xich o qu'estigués malmès, va enderrocarse. En 18 de desembre de 1626, se'n construhia un altre, puig se troba que'l Concell de Cant va ajudarhi, donant al recotr y als obrers en aquella data y en las de 25 de janer de 1627, 10 de juny de 1629 y 20 de març de 1632, la cantitat de 600 lliuras cada cop.
Quan escrivía Pí y Arimón, contava la iglesia d'una sola nau, peró després hi afegiren la galería de planta baixa que dú a la capella del Sagrament y es a la má del Evangeli. La seva arquitectura correspón a la usada en aquell temps.
Per haverse demolit en part la seva entrada (*), en primer de Janer de 1823 dugueren provisionalment la parroquia a Santa Catarina. Essent molt inconvenientper abdúas comunitats celebrar los divins oficis en un sol temple, en 13 de maig de 1826, va determinarse que Sant Cugat passés a la capella de Marcús.
Peró aquell lloch era massa estret, y en 6 d'agost de 1827, va mudarse a la iglesia del Hospital de Santa Mart, d'hont no va moures fins el 2 de maig de 1830, quan ja llestas las obras del temple propir aquest fou beneit e hi dugueren lo Santíssim Sagrament en professó, a la qual assistiren lo vicari general y l'Ajuntament. Allí's veneran las reliquias del Sant Patró, que a 6 de janer de 1628, lo Virrey'ls Conçellers, lo Prelat y lo Capítol, reberen ab pompa y solemnitat; foren cedidas per l'Abat y'l monestir de Sant Cugat del Vallés, ainstancia del rector mossén Pau Llaval y els obrers de la parroquia.
Fins aquí lo que's troba d'en Pí y Arimón.
Lo dia 25 de juliol de 1835, lo P. Jaume Ros, dominich de Santa Catarina, va deure la seva salvació a trobarse explicant els misteris en Sant Cugat, mentres las turbas desenfrenadas cremavan lo seu monestir. En memoria d'aixó, lo bon frare, mentres va viure, cada any en semblant diada, explica'ls misteris en la dita parroquia.
Se conta que'l primer cadavre que a Barcelona dugueren en carruatge al cementiri era'l d'un vehí de la parroquia de Sant Cugat. Ab tal motiu, dihuen qu'entre els vehins hi hagué quasi una bullanga, donchs aquella bona gent no podía aconsolarse de que'ls morts fossin conduhits per bestias. No sé lo que hi haurá en això de cert; en el "Llibre de Obits que comensa en l'any 1823", arxivat en la esmentada parroquia, se llegeix lo següent, sens traure ni afegirhi punt ni coma: "Dia 7 (de maig de 1836.–Comensan los cotches funerals y per conseguen no se va a buscar cap mort." Dins del mateix llibres en la jornada anterior, sols apareix un óbil, lo Rafel Castells, infant de catorze mesos. ¿Sería'l cadavre d'aquest lo qui estrenant lo dit carruatge mortuori, fou causa ignoscenta d'aquell avalot?
Per la diada de Sant Pons, al peu de la igesia's veuen moltas donas dels pobles vehins venent herbas que, per la virtut que dit Sant hi comunica, guardan de certs parássits casolans fastigosissims. En el mateix dia, els ripollesos fan allí la festa de son patró Eudalt. En el testament otorgat en 17 de octubre de 1644 pel cinter barceloní Miquel Soler (Llibre de la Confraria dels Julians, que's guarda en l'Arxiu del nostre Municipi), per incidencia's troba que allavorsla esemntada confraría celebrava sas festas en "la iglesia de St. Cugat del Rech".
El carrer de Sant Cugat del Forn o de Sant Cugat del Rech, té un altre nom, qu'es oficial avuy día, lo de Carders, lo qual ve d'haverhi hagut allí'ls establiments de fer cardas. Carda's diu d'un cuyro ple de puas de filferro clavat en una post ab mánech; és eyna que serveix pera pentinar lo cotó, la seda, la llana, etc., en floca, a fí de posarho en disposició d'esser filat, y s'aplica també pera fer treure pèl als teixits y al feltre. Aquí van algunas novas de dit ofici, que hagué de ser de consideració en época antiga; las treyém de documents que's troban en l'Arxiu Municipal de Barcelona.
Per reglament dels Consellers va disposarse en 1372 que cada any los carders nomenessen dos Cónsols, l'un d'aquest ofici y l'altre dels perayres, pera inspeccionar abdós y, ab lo Mostaçaf, coneixe de tot lo tocant al ofici.–"Item que aquell fil (filferre) non metran (en las cardas) haien a metre en posts noues e no en velles e aço si entes axi en cardaçes con en cardes.–Item que en totes cardes que faran no adobaran de puat vell meten aquell puat en cuyro nou, e aquell sia clauat en post vella no reparada per ço que sia coneguda si es vella o noua per aquells qui la compraran."
Tot lo transcrit pot véures en l'aplech de cridas y ordinacions del esmentat Arxiu. En altres papers de la mateixa casa, se troba lo que direm a ratlla seguida.
Per un document de 1753, del qual més avall se parla, se sab que's concediren ordinacions a la confraría ab real cédula de 1549.
En el sigle XVII l'ofici havía anat molt de baixa. D'un recurs dels mestres peraryres contra'ls carders, se trau que l'ofici constava no més de quatre o cinch personas, d'entre las quals ningú feya bonas cardas, sinó Jacint Borrás, "perque los demés–diu lo paper–las fan falsificadas y curtas de púas, y aquexas claras a las quals posan badanas en lo enforro, havent de posarhi cordová." Los altres mestres compravan cardas forasteras y cada hu hi posava'l senyal séu. Com lo mestre Borrás no podia dar l'avast, no essent vona la feyna dels altres carders, si, com llavors se deya, se prohibís vendre cardas no essent en las botigas dels mestres examinats, resultava que'ls perayres,–que passavan de 150 y que sumats ab los sombrerers y altres estaments que usavan dita eyna, entre mestres y fadrins, eran més de 400,–no sabrían com ferho. No he trobat com va resoldres aquell conflicte.
En l'any 1673 estavan en plet, no sé per quin motiu, abdúas confrarías.
Un paper sens data (sembla del mil secents y tants) dona a entendre que'ls carders tenían lo privilegi de vendre "fil (seria'l filferre qu'ells gastavan), tatxes y altres coses."
En 1457, disposa'l Municipi que thothom "qui fara o fer fara cardes les haie a postar o fer postar de cuyro de cordová adobat acosit, com altre cuyro no sía suficient ne bo a fer cardes segons es lo dit cordova". –Que ningú "no gos metre ni fer metre ayguacuyta ni engrut entre lo cuyro e la post de les cardes", "ni fer ni metre alguna altra cosa per falsificarlas.–Ni "gos ni li sia licit ni permés metre ni fer metre fil nou e vell tot mesclat".–Se prohibía que cap corredor o marxant vengués per la dita ciutat cardas novas que no fossen vistas y reconegudas pels prohoms del ofici.–Se autorisava als prohoms pera anar a las casas ahont hi haguessen cardas vingudas de fora ciutat pera inspeccionar aquestas, y, un ncop regonegudas, lo Mostaçaf "a consell de dits prohomense de la maior part dels menestrals del offici", podía ferne execució cremantlas per "les places e lochs de la ciutat."–Se prohibía a tot natural o extranger exercir aquella industria ni posarne obrador, sens haver mostrat suficiencia per exámen davant de prohomens y pagat deu sous, los quals "sien adquirits a la caixa de la confraría de mossenyer sant Aloy". (Aquest devía esser lo patró dels carders.)
En l'escrit de 1753, del qual se parla més amunt, los dits oficials reclamavan que's donés a la llur associació igual antiguitat que a las altras confrarías establertas.
A 15 de maig de 1830, Francesch (Francisco diu l'escrit) Gispert, únich prohom d'aquell estament, se dirigí a l'autoritat demanant que s'obligués als no mestres (qui eran los mes que treballavan del ofici) a passarne mitjansant exámen. A conseqüenica d'aixó, la Junta de Comerç maná que en lo terme de sis días se presentessen los tals a solicitar la plassa y que després s'examinessen, donchs, no obehint, se'ls faría tancar la botiga. Lo prohom acompayat del agutzil, fou encarregat de ferlos saber la providencia.
Avuy ja no's parla de carders y pochs son ja'ls qui sapian que hi haja hagut tal ofici. Ara, aquest és una industria, en la qual la máquina ha suplert la má del home. To lo del món va cambiantse. No obstant, per més qu'en aquella vía no existesca aquell reclau del costat de la iglesia, qu'era fossar, ni hi hajan casas ab porxes, com hi havia hagut, per exemple, en la que du'l nombre 49 y era propietat del insigne catalá Francesch Pelay Briz, resta encara a dit carrer bon xich de sa fesomía vella ab son hostat de l'Alba y una reminiscencia del de la Bona Sort. Encara, encara se li veu qu'es un dels carrers del barri de Ribera.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada