5 de maig de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Las armas maravellosas.
La idea de lo sobrenatural sembla ser innata en l'home, y aquesta qualitat no dirigida per la educació, y sobre tot per la educació religiosa, és lo que dona origen a las supersticions.
No'm proposo tractar en general de semblants creensas errades; vaig a exposar solzament y molt per enlaire mostras d'una branca de semblants preocupacions.
Essent la superstició filla de la ignorancia y la temensa, no és extrany que desde'ls temps més antichs se fixés en las armas, ja com a einas protectoras de la vida propia y dels éssers y ideals estimats, ja com a flagell destructor del enemich.
En la epopeya grega trobém que la ninfa Tetis, ab tot y haver banyat a son fill Aquiles en la llacuna Estigia pera ferlo invulnerable, no puguent sostráurel dels atzars de la guerra, va donarli un impenetrable arnés ab el corresponent escut, obra de Vulcá feta expressa. No obstant, l'héroe moría de resultes d'una sageta que va clavárseli al taló per hont l'havia agafat sa mare al banyarlo, únich indret que no tocareu aquellas aiguas.
El capell del deu Plutó feya invisible a qui s'hi cobría la testa. El duya Perseu quan aná a tallar el cap de Medussa.
En el poema dels Nibelungs se parla d'altres capells anomenats Tarnkappa, fets per certs nans que vivían a las grotas de las montanyas. «El qui dú la Tarnkappa —diu l'esmentat poema— pot estar segur de colps y de feridas. Ningú el veu, y ell hi veu y hi sent sens que ningú d'ell s'adoni y sa forsa creix.»
Sigfrit, ab un de tals capells que arrebassava al nan Alberich, conseguía que son cunyat el rey Gunter alcansés la complerta possessió de sa esposa la indomable Crumilda, lo qual va ser causa de la mort del esforsat héroe y molts altres.
En el «Rolan enamorat», de Bajardo, se fa esment del elm del rey Agrican, «forjat per Salamó en el foch del infern.»
Ariosto, en son «Rolan furiós», parla del encantat elm que Reinal de Montalvan va pendre al rey Mambrí haventli llevat la vida. Dit capell, que més que pels llibres de cavalleria, ha sigut famós per la grotesca aventura de don Quixot, diu Ariosto que'l duya Roger el de Dinamarca. Aquet mateix campió vencía als enemichs algunas vegadas ab el poder misteriós de son escut, tan lluentíssim, que'ls feya perdre l'esma com encegantlos.
Si la superstició s'afermava en las armas defensivas, també y millor degué trobarse en las ofensivas; al menys aixís se dedueix de lo que sobre tal materia és arribat fins a nosaltres. ¿Quí és que no ha llegit quelcom d'espasas forjadas en constelació en el temps de la Edat Mitja? ¿Qui no ha sentit esmentar sovint armas de poder incontrastable en el cicle ideal de la errant cavalleria?
Contava en el sigle XVII Monfar que las tals espasas se fabricaven observant els moviments dels astres, segons els avisos d'astrólechs pera aixó disposats, deixantse la feina al finir la determinada constelació que «predominava» als metalls, y que un cop de aquellas espasas trencava las demés com si fossin de vidre o de fusta y que lo mateix succeía ab las llansas y pícas treballadas d'igual manera, donchs atravessavan qualsevol armeig de ferro com si fos de plom, estany o cartró.
Ben coneguda és la llegenda de la espasa anomenada de Sant Martí, ab la qual se diu que en Vilardell va matar un drach que'ls serrahins tenian en un castell del Vallés y el van deixar lliure al anarsen de nostra terra. La dita espasa, després de passar per diversas mans, el comte Ramon Berenger III la depositá a la capella de Santa Agata; va posseirla'l gremi dels paraires, l'adquiria més endevant el senyor Estruch y se'n aná al extranger quan el dit senyor va vendres la seva armería.
Un negociant d'antiguetats conegut meu, encara que dubtava de que la dita espasa fos auténtica, va dirme en un tó aprensiu: «Ab tot, si no's té compte, tocantla, un s'hi talla fácilment; no sé que ho fa.»
Diuen que també va ser famosa la espasa que duya'l Rey Anfós de Portugal. Refiat de las virtuts d'ella y del escut del mateix personatge, un altre monarca del mateix pais, don Sebastiá, va endúrsen una y altra pessa a la expedició d'Afrfca; peró havent desembarcat en aquella terra sens la dita espasa, el venceren, cosa que, a no haver tingut descuyt semblant, se creya impossible.
Segons en quinas mans queyan semblants armas, perdian sas virtuts. S'assegura que'l gran turch Mahomet no pogué servirse de la espasa de Castrioto.
Quan no's coneixían las qualitats intimas del acer ni las maneras d'obtenirlo, se li atribuiren propietats maravellosas y es forjaren no pocas llegendas sobre la válua de las espasas d'alguns celebrats combatedors. Juli Garnier, en sa obreta «Le fer», conta de las espasas de Ricart Cor de Lleó y de Saladin lo següent:
«En una entrevista que tingueren abdós feréstechs e irreconciliables batalladors, prova quiscun la forsa de la sua arma. Ricart maná que li duguessen una barra de ferre y, al primer colp d'espasa, va partirla. Alló semblava un miracle y els crehuats creyan ja vençut a Saladin, quan aquest, agafant un coixí de seda plé de ploma de la més fina, lo tirava en l'aire, y, ans de que hagués caigut en terra, lo deixá partit no més d'un colp de la sua cimitarra.»
Pera donar una idea més de las preocupacions que hi hagué ab las armas, transcriurém alguna cosa de lo que sobre'l desafiament en juhí de Deu se troba en un llibre titolat «Constitutionum et privilegiorum antiquorum», del Arxíu municipal de Barcelona.
»E la cort deu fer guardar lo camp així de nit com de dia en tro que la batalla sía feta per ço que hom noy puga amagar ne soterrar nulles armes ne fer metzines ne conjuracions ne posar breus (1) ne altres coses perque negu dels batallers fos embargat de son dret a menar o defendre.»
Els que havían d'entrar en semblant combat juravan en aquesta forma: «Yo aytal jur que açó de que he reptat aytal es veritat, et el camp ne metre coltell ne misericordia ne lena ne agullo ne neguna manera darmes sino aquelles qui acostumades son de metre. Coes açberch ab capmall rab cauces de ferre et escut e lança qui no sía emplomada, et capell de ferre, et dues maces et dues spasses, et neguna de les maces no haya agullo ni sera plegadiça ney metre armes qui hayan virtut ne nomina ne pera preciosa ne breu ne posar sucre rosat ne candi, si deus majut e aquets sants IIII euangelis». Un jurament semblant havia de prestar l'adversari.
El desafiament en el qual s'usessin semblants arts, se considerava nul. De tal va judicar Jaume d'Aragó el de Bernart de Centellas ab Bernart de Cabrera per haver vensut aquell a n'aquet ab l'espasa den Vilardell, de la qual més amunt se parlava.
Semblants creensas estarían extesas també fora de Catalunya, quan veyém que passadas algunas centurias els cavallers errants escometen al enemich sense mirar «si trae sobre si reliquias ó algún engaño encubierto.» (Don Quijote, 2a part, cap. VI.)
Ja que tractém de virtuts misteriosas de las armas, no será per demés transcriure la recepta del maravellós «engüent d'armes o de constelació del sigle XVI,» que's troba en la obra de Joseph Rixouard Des rapports de l'homme avec le demon; dia aixís: «Se pican a la vegada bolarmini, molsa cullida en la testa d'un penjat, greix huma, pols de momia, sanch humana, oli de llinosa y trementina. Fet l'engüent d'aquesta manera, encara que'l ferit se trobe a vuytanta o mil lleugas de distancia, n'hi ha prou fregant ab lo engüent lo drap ensagnantat, o la espasa, o'l bastó que hagués fet lo dany pera que'l ferit cure.» Mes tart, va modificarse la recepta: pera rascar la molsa, se cercava «el crani d'un home finat de mort violenta en lo creixent de la lluna en la conjunció de Venus.»
Ab no tants ingredients y de qualitat més senzilla, segons don Quixot, encara posseia més virtuts el bálsam de Fierabrás, donchs a un home al qui haguessin partit de mitg a mitg, afegint els trossos ans de gelarse la sanch y fentli beure no més duas tiradas del licor, tornava a ser el mateix home com si no hagués tingut res may en sa vida.
Es idea desde molt temps generalisada que'l progrés actual fa fugir las supersticions; peró, al meu entendre, els fets ho negan. La superstició, com tot lo del món, evoluciona, peró, desgraciadament, no s'acaba.
Hem vist que'ls «breus», aplicats antigament a las armas, subsisteixen avuy com preservatius d'un mal y com remey d'un altre.
Hi há historiadors que parlan d'unas agullas enmatzinadas que's tiravan ab el buf; y Jifilino, monjo de Constantinopla en el sigle XVI, compendiador de Dion Casio, relata dos exemples de semblant crim comés ab impunitat. Era corrent a Catalunya la creensa en maleficis pera imatges: consistía en treballar una figura de cera semblant a la persona a qui's volia fer patir y clavarhi una espina al lloch hont se suposava ésser el cor, enfonsantla més o menys segóns se volgués el sofriment o la mort del ésser odiat. Aquet procediment, del qual va creures víctima Joan I, l'Amador de la gentilesa, sentintse uns forts mals de cap, relacionantlos ab la troballa de certa «imatge» que duya clavada la espina, ha arribat a la nostra època en altra forma: en lloch de la figura de cera, clavan una munió d'agullas en un cor de moltó.
Anys há, varen contarme d'un ferrer que havia fet una dalla, la qual tallá de un sol cop una barreta de ferro.
No falta també qui suposa virtuts sinistras en els acers trempats en el such que destila'l tan calumniat com inofensiu calápat o galipau; y me deya també anys enrera un fadrí daguer, que un mestre de cert poble dels Pirineus, ab el qual havia treballat del ofici, guardava com reliquias y no més pera'ls tremps de certas einas que ell sabría pera qué havían de servir, una olleta ab greix d'escorsó.
Ara, donchs, fent comparansas, la barreta de ferro tallada per la dalla, ¿no recorda la barra d'igual metall partida ab l'espasa den Ricart Cor de lleó? Y el greix d'escorsó y el such de calápat usats en el tremp d'einas de tall, «no son reminiscencias degeneradas de llegendas antigas, com la que suposa'l romanso castellá El infante vengador, hont se diu que aquet portava
En la composició del «engüent d'armas o de constelació» hem vist que hi entrava'l «greix humá». Donchs bé:d'un desventurat que de tota sa vida patia de flaquesa en el ventrell sabém que, quan era noy, pera curarlo, sa mare va comprar «manteca de cristiano» (tal com sona), al bolxi de Valladolid.
Y prou exemples ja, que may s'acabarian.
En suma, com deya al comensament, la idea de lo maravellós és innata en l'home. Si aquet té religió, ella podrá deslliurarlo de las supersticions; la Iglesa católica las condempna. Com ja indicava també, la superstició no mor, sinó que evoluciona, y la una hora pren carácter de secta religiosa, l'altra hora de misteriosa ciencia de maleficis, quan no's disfressa de ciencia natural, que en una y en altra forma la veyém, donchs en aixó, com en tot, intervé la moda.
Y, en fí, que'l qui no creu en Deu, que és la suma de la Veritat y del Bé, per necessitat inevitable de creure en quelcom superior a lo material que's pot tocar y veure, cau en l'aberració de creure no més en el diable, pare de la superstició (que és la mentida) y de tots els mals.
(1) Se diu «breus» encara avuy día a uns trossos de cotó de ble ab divers nus. Els aplican en dia de divendres a un bras de las criaturas quan se desmanan, a fí de que no s'anyorin; als animals de cárrega que s'enaiguan, se'ls lliga'l «breu» en el prim de la pota pera que's curin.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada