15 de juny de 1906 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Cerimònia d'examen d'un notari.
Antigament, a Barcelona, els notaris se formaven fent la práctica a casa d'un dels tals, y en les ordenances de 1468 se prevenia que no's pogués examinar a ningú pera serho, com no hagués practicat al menys vuit anys continuus ab notari o notaris públíchs de Barcelona «menjant lur pa e fahent de nits e de dies residencia en casa de aquells».
En el Dietari municipal barceloní, trobem una nota curiosa de còm se feya encara a mitjans del sigle XVII semblant examen. Diu així (*):
«Dit die (15 de janer de 1646), a la tarde, se examiná de notari publich de Barcelona Francesch Vilanova escrivent, lo qual examen fou en lo modo següent: ço es que a dos horas de mitx dia lo molt Ill.re senyor Joan Batista Momfar y Sors, conseller ters lo present any, ana a casa de Narcis Hieronym Lledó notari publich de Barcelona de hont exía dit examinant, hont lo prengué juntament ab molts cavallers y altre gent hi havia pera acompanyarlo y de aquí sen anaren en casa la ciutat anant dit s.r Conseller ters a ma dreta, dit Lledó servint de padri a dit Vilanova a ma esquerra, qui aportava una gorra de conseller al cap, cabés y polaynes de letxuguilla, capa de nafaya closa devant y girada al braços conforme se acostume, y dit examinant anava en lo mitg aportant una lloba o catagorica de Contra y negra com aquelles que los mag.chs Consellers acostumen a portar lo die de s.t Andreu, balona y polaynes de capella y un barret de contra y fet a modo de una copa de barret ordinari y sens ales, tenint los cabells de la barba molt crescuts per acostumar axis axi quiscun examinant, e, en lo extrem del bordo hi anave..., per serse trobat eu dit acompanyament, y los demés anaven darrera sens orde ningú, e, axi arribats en casa la ciutat trobaren los demés senyors Consellers los quals se asentaren, ço es dits s.rs Consellers al reconet de la istantia vella de trentenari hont se acostumen de fer semblants actes, tenint lo s.r veguer, qui vingué per assistir en dit examen, entre los s.rs Consellers (s) cap y segon com es costum, e, dits Vilanova y Lledó son padri se asentaren despres de dits s.rs Consellers a la part dreta, y los s.rs missers examinadors a la par i esquerra, y los demés s.rs notaris examinadors, priors y altres de dit collegi en los primers banchs, y los demes qui volien oyr dit examen en altres banchs de darrera, e, axi asentats feren dit examen demanant quiscun examinador las preguntes que li aparague, lo qual examen acabat sen tornaren quiscu en ses cases.»
¿No és veritat que les anteriors ratlles formen un quadro plé de vida de época? ¿No li sembla al llegidor que l'esta veyent, moventshi les figures qui se descriuen?
No obstant, provarem d'aclarirlo encara un xich més desde'ls punts de vista de la indumentaria y de llenguatge.
La gorra de conceller és prou coneguda, y per lo tant, no hem de descriurela.
El cabes era una tira de tela doblegada que's cosía en el coll de la camisa. Ab rahó deya l'aforisme catalá.
«Qui no té sino un cabés,
lo dissapte malalt és».
Letxuguilla (castellanisme), correspon a la paraula «lechuguilla» y expressava la forma de certs cabessos y punys de camisa antichs en forma acanalada.
La categórica, —ja ho expressa'l document,— era una mena de lloba. Com la mateixa paraula dóna a entendre, significava roba de categoría. Portantla'ls catedrátichs, donchs, com el poble ha tingut el mal jahent de convertir cátedra en «cátreda», volent caricaturisar la categòrica, inventava'l mot burlesch «catracòlica», que's diu encara avuy en dia.
Les polaynes, en l'accepció ab que aquí s'esmenten, no son aquelles peces de roba que cobreixen les cames, sinó lo que avuy se diuen punys de camisa, més o menys adornats. Perxó polaynes de capellá seríen cosa més senzilla que les que mestre Lledó portava.
La valona era, com avuy, una pessa gran de roba que, desde'l coll, tapava muscles, esquena y pit.
El barret «fet a modo de una copa de barret ordinari y sens ales», sería reminiscencia de cobertures semblants que's solen veure en pintures del sigle XV, y el contray era un drap fi de llana que's feya en la ciutat de Flandres que porta tal nom.
De la nafaya (anafaya) sols diuen els diccionaris: «Una mena de teixit, antigament de coló, y modernament de seda».
Lo que no sabem entendre, lo que no podem capir, és el costum estrambòtich d'anar els aspirants a examinars a «tenint els cabells de la barba moll crescuts...»
¿Qué voldríen significar, qué's proposaríen ab alló que avuy no fora més que mostra de deixadesa?
* Afegim a la transcripció alguns senyals ortográfichs pera ferla més inteligible.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada