Bons Recorts - Calendari Català 1875

I . 

Ja fa onze anys que surt lo Calendari, y, com sempre, grat sia á Dèu podem dir que'l catalanisme fa sa via, puig cada jorn y en manifestacions ben diferentas se veu renaixe ab mes força, lo esperit de nostra aymada terra. Ara hi ha pintors, escultors, musichs y homes de ciencia que ho sòn en catalá, y, en quant á lletras, clar diu si hi ha sahó la següent llista de publicacions:

Un Viatje á Orient y altres qüentos, d'En F. Soler; Los comediants del segon pis, En J. Riera; la biografía del citat Senyor Soler (anónima): lo quart volum de las Cansons de la terra, per En F. P. Briz: Cansons del temps, d' En J. Riera; Jochs de l'infancia, per En F. Maspons; Salabrugas, de Na Maria de Bell·lloch; lo Certámen de la Misteriosa, aquest sens carácter públich; y una segona edició del volum segont de Las cansons de la terra.

També segueix La Renaxensa, donant á coneixe en sas planas gran número d'articles interessants y bellas poesías; F. P. Briz, Lo Llibre del cor meu, poesías novas. A estas horas, potser, ja haurá eixit á Valencia Lo Ratpenat, calendari que col·lecciona En Constantí Llombart.

Cal dir que'l bon sentit en ortografía está en creixent, puig de tots los llibres publicats enguany que nosaltres sapiguém, ni un sol usa la é pera'ls plurals femenins.

Y, ara que parlem d'ortografía, caldrá mes que sia breument, parlar de llenguatje. Lo motiu es perque la Revue des langues romanes, després d'elogiar nostra publicació, citant, entre altras composicions las de las Sras. Herreros y Penya v dels Srs. Amer, Ubach y Matheu; parlant de las qüestions ortográficas, aferma que som partidaris del català que ara's parla. A n'açó contestarem que no se'ns ha comprès, pus, si be no anem á la una ab los arcaistas, tampoch podem anar ab l'escola oposada: rebujem l'arcaisme perque volém que'ns entengan, y estém contra'l vulgarisme, perque es enemich del art y del ben dir. Quin poble hi ha hont s'escriga tal, ni mes ni menys, com se parla? Per altra part som amichs de la puresa de l'idioma, y aixís procurem evitar tot lo que sian barbarismes; y, encara qu' estigam lliures de la mania d'empedrar ab paraulas vellas nostres escrits no rebujem cap dicciò catalana per antiga que sia: lo catalá es rich, y no ha de semblar pobre, ab lo que tè d' armoniós no ha d'apareixe aspre. Sapia, donchs, la Revue que'1 Calendari, lo mateix que tota la prempsa catalana y tota la gent de bon sentit literari, combat, no la purificació de la llenga, sino las extravagancias de certa escola nova germana de las qu' en lo segle XVII satirisaren Moliere á França y Quevedo a Castella.

La Revista de archivos, bibliotecas y museos, que's publica á Madrit, al ocuparse de la  Biblioteca catalana, sembla que haja tingut l'empenyo qu' hem notat en alguns escriptors castellans al tractar de cosas de Catalunya, ço es, rebaixar sa importancia. Cotejant lo facsímil del manuscrit del Génesi ab la
plana impresa corresponenta, fa notar algunas variacions, que nosaltres fiant en la regoneguda competencia de la persona que dirigeix la publicació, creyém que per un motiu ó altre s'haurán fetas.

Mes al revès del citat periódich, En Carles M. Perier, en la Defensa de la sociedad, ha fet grans elogis de nostra literatura, seguits d'una traducciò castellana de la poesia Caliu d' En A. Pagés.

Lo teatre tambè fa son fet: entre las obras que han sigut ben rebudas, figura Lo ferrer de tall, d'En F. Soler. D'altras sabem que se'n preparan: sembla que no serán pocas. Bon any sia de be!

I.

Passem ara á ressenyar las composicions premiadas en los Jochs Florals.
Flor natural: «Lo combat de Cadaquès», d' En F. Ubach. —Primer accéssit: «A una morta», d'En F. Matheu. —Segon accéssit: «La mala muller», d'En F. Pirozzini. —Englantina d'or: «Visca Aragó!», d'En R. Picò. —Primer accéssit: «Partida», de C. de M.—Segon accéssit: «Cansò de gesta», d'En M. Obrador. —Viola d'or y argent: «S. Francesch s'hi moria», d'En J. Verdaguer. —Primer accéssit: «La primera llágrima», d'En M. Costa. —Segon accéssit: «Esglay», d'En A. Pagés. —Premi de la Deputaciò de Girona: «Independencia», En d'I. Reventós. —Premi ofert pel Consistori: «Lo Segle», del mateix. —Premi ofert per la Jove Catalunya: «Quadros d'historia catalana», d'En A. Aulestia.

Los poetas de Provença han celebrat á Avinyò lo cinqué aniversari secular de Petrarca. Entre las festas dedicadas á la memoria del gran cantor de Laura, figurá un certámen poétich, pera '1 quin s'invitá á tots los poetas de la nissaga llatina. Donchs be: d'est certámen se'n duguè lo premi En P. Matheu ab un sonet en catalá, Felicitém de cor al poeta per tan senyalat triomf.

A propósit d'estas festas y d'est certámen, un Sr. Miranda corresponsal de La Ilustracion Española y Americana, envía á dit periódich un article notabilíssim per sos disbarats, hont posa de manifest que no va veure res del que conta, al pas que mostra sa petitesa d'ánima dient, no que'1 Sr. Matheu fos premiat, sino qu' ell era 1'únich catalá qu' hi assistí, y havia fet constar son orígen. Després acompanya est fet imaginari d'unas consideracions insolentas contra'ls catalans.

Ara be: ¿qué hi hauria que dir, si'l Sr. Matheu haguès fet constar sa pàtria? Tant ell com tots los altres catalans, estem orgullosos de serho, perque tenim motius. Si'l Sr. Miranda esta queixòs de que un catalá, escribint en sa llenga pàtria, guanyès á tots los poetas de totas las nissagas que concorregueren al certamen, lo Sr. Matheu no hi te cap culpa. Valia mes que'1 corresponsal hagués consignat que 1'únich catalá que's trobava en la festa, almenys ab carácter oficial, (En A. de Quintana) feu son discurs en catalá; á diferencia d'un catalanista, que dins de sa pàtria, en lo salò dels Jochs Florals conversava en castellá ab sos compatricis.

Tenen anunciats sos certámens l'Academia bibliográfich mariana de Lleyda, l'Associaciò literaria de Girona y l'Ateneo de Valencia.

Na pensavem ocuparnos dels Jochs Florals, perque al véurels tant malmenats casi 'ns feyan llástima; pero, ja que'l Sr. Nanot-Renart en son parlament de gracias sembla que volgué contradir lo que naltres haviam sentat fa dos anys en nostres Bons recorts sobre la decadencia d'aquells, li direm en respecte á sa afermaciò, que, quan en los darrers volums publicats, trove composicions de la talla de Lo castell de armonía d'En G. Rossellò; Los tres sospirs del arpa, d'En A. Camps: Sox ells, d'En D. Calvet, Lo Castell feudal, d'En A. Blanch; Visticinch anys, d'En T. Llorente; La llar, de Pons y Gallarza; Amor es vida, d'En S. Thos; Lo darrer Pallars d'En F. Ubach; Esperansa d'En M. Aguilò; Redempciò d'En M. V. Amer (1) y algunes altras, qu' en abundansa en l'infantesa de l'actual restauraciò dels Jochs se troben; quan lo Sr. Nanot nos ne cita alguna treta dels darrers volums que valga lo que valen las citadas, llavors creurém que'ns hem errat; mentres tant, anirem dient que'ls Jochs florals estan en visible, palpable y trista decadencia.

(1) Es de notar qu'en aquestes composicions cap de sos autors adoptá la terminació es pera'ls plurals femenins, en lo temps en que foren publicadas, exceptuant los Srs. Amer y Aguilò.


La majoría del cos d'Adjunts ha cregut lo mateix que fa temps creyem nosaltres, ço es, que'ls Jochs florals se'n van á sa posta cuyta corrent, cosa que tambè pregona la prempsa barcelonina, inclosa l'única revista catalana que publica aquí; y á fi d'evitar lo mal convocaren en lo mes de maig junta general, cosa que dolguè als set mantenedors d'enguany, y que un d'ells reprobá negant lo dret de convocar juntas al dit cos. Sobre los set mantenedors hi ha'ls Adjunts, als qui aquells dònan compte, segons costum, de sa gestiò y administraciò y d'ells poden rebre un vot de censura sempre que se'l hajan merescut. Donchs que, ¿se comprén que, no's poguèssen reunir los Srs. Adjunts sens convocatoria dels set mantenedors, los convoquessen aquests sempre y quan, d'eixa convocatoria n'haguès d'eixir sa condempna? Negar aquest dret al cos d'Adjunts fora obrir lo camí del capritxo als mantenedors. Los mentenedors sòn exclusivament jutges y observadors del reglament: los Srs. Adjunts mantenedors del esperit de la institució y de la observança d'aquell. Y si's nega aquest dret als Adjunts, perque no'l consigna lo reglament, nosaltres tambè demanarém als Srs. mantenedors que'ns mostren l'article hont se'ls faculta á n'ells pera la convocatoria. Lo reglament diu: 

«La obligaciò dels Mantenedors será examinar y jutjar las composicions presentadas, nomenar d'entre ells los que hajan de fer los discursos, disposar los preparatius de la festa, assistirhi personalment (cosa que alguns no fan) y enténdrerse ab lo Exm. Ajuntament pera tot lo referent á ella.»

¿Ahont es lo dret de convocatoria? Com mantenedors no'l tenen; si per cas lo tindran com adjunts.

MORTS.

Quan encara donava fruyts saborosos, la mort nos ha arrabassat en Joseph Anselm Clavè. La pérdua es gran, y perçó l'hem sentida en lo fons de nostra ánima; mes nos aconsola en part la consideració de que'l jorn de mort fora lo primer en que l'enveja, esta miserable passiò, callaria davant de sa gloria. Son enterro fou una cosa may vista ni en los de grans dignataris; en termes, que molta gent hi assistí sens coneixe al defunt sino per ses obres.
Gent ignorant, artistas sens ánima res: la gloria d'En Clave no morirá perque l'home que com ell sap fer batre lo cor de tot un poble, es un geni.


Enllaç a la publicació a Arca.