La fi d'una tragedia

I

La senyora Margarida del carrer d'en Códols, era encara l'any 1816 la llevadora de mes crit en la capital de Catalunya. Y á fe que se n'havía fet digna, tant per sa destresa en l'art, que practicava desde jove, com per la manera que tenía de guanyarse la voluntad de sas parroquianas, no menys que péls sentiments de caritat y honradesa que la embellían.

Havia treballat mólt, pero mólt, y sols així's compren que, á pesar d'haver fet bé en gran, tingués encara una bona poma per la set. Ademés, ella sempre repetía: «Si hi ha una pobre que no pague ¿qué hi fa? Ja pagará bé una de rica. Los pobrets també son germans nostres, y no havém pas de deixarls morir per falta d'assistiment.»

Y així als sexanta anys, á pesar de ser viuda y de no tenir mes 'que un fill qu' era frare del Carme, se la veya sempre, aixerida y llesta, acudir allí hont demanavan sos serveys, respectada pels grans, duta en palmas pels humils y ben volguda de tothom.

II

Corría'l mes de Juny quan una nit lo soroll de la campana despertava á la senyora Margaridá. Devia tractarse d'una necessitat mólt urgent, perque'l drinch continuat que's sentí per espay d'uns minuts dava á entendre que la corda fou estirada ab violencia; aixís es que la dòna saltá depressa del llit, y, tirantse un mocador á las espatllas, obrí la finestra.

—¿Quí hi há?—preguntava. —Cuyte—deya, ab to mitj d'imperi, mitj de prech, un senyor qu' estava al peu d'un cotxe que's veya parat al mig del carrer.
—Una necessitat que corre pressa—afegía'l sereno -

La bona de la llevadora va vestirse á corre-cuyta y, poch després, baixà la escala seguida de una minyoneta, que li feya llum.

—Tanca bé,—advertía ficantse al cotxe hont se la invitava á pujar.

III

Un altre senyor hi havía al peu del carruatge, qui, segons va veurers, feya de cotxer. Aixís que's posaren en marxa, preguntá la senyora Margarida:

—Y donchs, ¿que hi ha? ¿que tenen?
—Una necessitat que vosté ha d' assistir,—responia secament lo senyor vell, qu' era també á dintre. —,Qu'es mólt lluny axò?—ella interrogava.
—Es lo que vostè no deu saber,—ell contestá posántseli al seu costat y tapantli'ls ulls desseguida ab un mocador.—No cride, sino es morta.

A la pobre vella li semblá que la sanch se li gelava; y encara mes quan va sentirse la punta com d'un punyal tocantli al coll.

—No cridaré—s'atrevía á barbotegar de baix en baix al cap d' una estona;—pero digam qu'es lo que de mi volen.
—Los serveys de la seva professió y res mes—lo senyor deya.—Es qüestió d'un secret que no han de saber ni las pedras.
—¡ pero, senyors!—exclamava la senyora Margarida.—No es necessari, per que jo calle, tractarme aixís. Ab trenta anys que porto de fer de llevadora, afigúrense si n'hauré presenciat de cassos! Y sempre he sabut callar tot allò que no podía dirse, sempre la meva boca ha sigut un sagrari.
—Aixís ha de ser en aquest cas,—lo que la tenía subjecte li advertí.—No tinga por, no tremole, que si vosté es prudenta, res de mal li succehirá.
—¡Ay, Déu ho vulla!—gemegá tristament la pobre vella.

Mentres tant, lo cotxe seguí son camí, tant prompte anant al dret com voltant y tornant á voltar, pero sempre corrent; corrent sempre depressa.

IV

Feya bona estona que anavan aixís, quan, després de donar una giragonsa soptada, lo carruatge aná poch á poch, com si temés fer massa fressa, y sa marxa disminuhí per graus, fins á arribar á pararse dl tot. Llavors, la dòna sentí com obrían una porta, lo cotxe's ficava dins, se tornava á parar, la porta's tancava, s'obria la portella del carruatge y que á n'ella l'agafavan, tot dihentli poch á poch que's guardés de cridar. Pujaren una escala de pedra, caminaren després á peu pla, pujaren una altre escala mes humil que la primera; y á tot axò tapada d'ulls y agafantla pel bras un dels dos senyors. Quan foren en un corredor bastant estret y no mólt clar, li destaparen los ulls y un dels senyors, que, per la veu, conegué ella ser lo quin l'havía acompanyada, li parlá aixís:

—Ara vosté va á veure á, la persona que la necessita: procure cumplir ab ella com pertany, assistéscala en tot, demanant tot lo que pel cas sía menester; pero guardes d' intentar solament fer una pregunta indiscreta ni d'aventurar una paraula no mes á lo que presencie. ¿Ho sent? Y, pel bé que li vull, li encomano que s'oblide d'aquests llochs y de las personas que hi veja. Tíngaho per entés. ¿Ho sent?
—Está molt be,—feu ella llagrimejant.

V

Dit axò, entrava á una sala bastant espayosa que tenía las parets cubertas de retratos antichs y d'armas y armaduras de distintas épocas. Un llit ab pabelló de seda rica pero ja descolorida pels anys y, prop del llit, duas cadiras de brassos y una tauleta ab un canelobre de tres candelas encesas eran tots los mobles que 's veyan allí. Dins del llit bellugavas, pressa de vius dolors, una hermosísima jove, quasi nina, un esser semblant á l'encarnació del sublim ideal d' un artista; per la sala, comensá á passejarse esverat y convuls lo senyor, home vell, alt y prim, que tenía tot l'ayre d'un militar. Aquest acompanyá prop del llit á la senyora Margarida, y l'altre, lo qui havía fet de cotxer, que semblava un xich mes jove, hi acostá la tauleta ab lo canelobre y cobrí aquell espay destinat al repós, tirant cuydadosament los cortinatges.

—Aygua, demaná prompte la llevadora.-

Lo mes jove, dugué un pitger dirs un rentamans; y'l vell lo va pendre per donarlo á la Margarida. Poch després, despertava'ls echos adormits d'aquell lloch lo plor d' una criatura. L'home mes vell exhalá un llarch gemech semblant al bram d'un lleó, va deturars y restá èrtich y parat com una estátua.

VI

—¿Qu'es?—feu, de sopte, avantsant cap al llit y retirant las cortinas.
—Un noy.—barbotegá la llevadora.-

Lo vell, convuls y ab los ulls quasi fora de las concas, prenía al infantó. Arraulida entre'ls llansols, com si hagués volgut desapareixe d'aquell cuadro, la jove mare estava possehida d'esglay.

—Jo't batejo en nom del Pare, del Fill y del Esperit-Sant,—deya,'l senyor persignant á la criatura y tirantli al cap unas gotas d'aygua que prenía del pitger.
—Ilustres antepassats meus!—afegí ab té irat y tremolós dirigirítse als retratos que cobrían las parets;—may per may, entre nosaltres, se comptá cap bort, y jo, jo'l darrer de la vostra nissaga, vos juro que no n'hi haurá cap que infame vostre nom.-

Y en un tancar y obrir d'ulls, resolut despenjá una espasa antiga, y, ab ella, d'un sol colp, travessava al pobre angel ignocent, que no va exhalar ni un ay.

Un crit, un crit no mes, pero mortal com eixit de las entranyes d'una, mare, se deixá sentir. Cap ven de planyensa va respóndrehi; no mes la veu de la rancúnuia, del oyd, de la venjansa, la veu del matador aixís li responía.

—Fonda es la punyalada que acabo de donarte; pero mes fonda y mes terrible es la que'm donas tu Mos días serán ben comptats, que m'has pres l'amor, la pau y la honra... Quant sías en lo convent, d'hont may mes ni viva ni morta has d'eixir, no plores la sort teva; recórdat de que has sepultat á ton pare en l'infern del crim y de la desesperació.-

Y aixís dient, va rebotre'l cos ert del nin contra'l de sa desolada mare. En la cambra regná llavors una quietut sepulcral.

VII

La senyora Margarida eixí de son astorament quan lo mateix que li havía envenat los ulls tornava á tapásloshi manant que'l seguís. A fòra de la cambra va posarli unas monedas en la má, encomanántli novament prudencia y quietut. Muntaren al cotxe, que aná corrent com lo primer colp, sens que durant aquest temps ningú digués una paraula; sols al arribar al terme del viatge l'acompanyant deya á la dóna leixantla dreta á terra.

—Ja está llesta del tot; ara no mes cal que s'estiga deu minuts aquí sens destaparse la vista. Crègam, perque, sino, hauria de penedirsen; y res vulla saber, ni res vulla esbrinar, ni diga res á ningú.—

Y aixís va deixarla, y aixís restá la pobre vella, fins que després de lluytar ab la por de las amenassas y ab la por de la quietut que la voltava y ab lo mal estar del trastorns que son cor havia sofert, se va traure'l mocador dels ulls y's trobá en un carreró curt y estret que, á la feble claror d'un fanal d'oli, després de mirar y remirar regonegué esser lo de'n Tripó, prop del portal del Angel. Tothom dormía en aquella hora: ni una ánima viventa trobá la senyora Margarida que la guiés, é indecisa, plorant y gemegant, al últim va recordarse de que prop de la plassa de Santa Agna tenía coneguts y allí va dirigirse. Al saber qu'era ella qui trucava, tota la familia del senyor Baltasar fuster se llevá pera rébrela.

Allí fou acullida y socorreguda com lo cas ho demanava, allí desafogá, son dolor plorant y contant com li era esdevinguda, y allí va estarse fins que pogué per ella sola tornarsen á casa seva.

Al mirarse las monedas que li posaren á la má y qu'ella havía conservat sols d'esma, va veure que feyan una bona suma en or, quantitat excesiva pél treball d'ella que may podía bastar á pagarli'l trastorn sofert, trastorn que va ocasionarli un tremolor continuat per tota sa vida y que la deixá inútil per exercir sa professió.

Móltas vegadas va instarla'l senyor Baltasar pera que cerqués lo rastre de lo succehit á fi de que's fes justicia, y fins s'ofería á ajudarla en tot y per tot; pero ella sempre li suplicá ab llágrimas als ulls que no mogués res per cap estil; y aixís la senyora Margarida deixá'l món ignorant l'argument d'una tragedia en la qu'ella feu paper, y que deurá ser ignorada fins que arribe la hora suprema d'aplegarse tots sos actors en la vall de Josaphat.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Catalunya Artística, publicat el 21 de juny de 1900