¡Oydá!

I
Tots los qu'han sigut soldats, contan del servey coses més ò menvs extraordinaries: molts d'ells les inventan, y'ls que's quedan més curts, solen exagerarles; però jo, que no'm guanyo la vida ab rondalles y que ningú'm fa dir rès per forsa, vaig a explicarvos lo cas mès notable de ma vida, sens afegirhi punt ni coma, sols per passatemps y perque'n trega llissó profitosa algú que's trobe en cas de necessitarla. Jo, so fill de Sant Feliu, y mos pares, qu'eran pagesos, ab la seva vella casa, altra xiqueta de propi, y menant bona cosa de seny, se la passavan tal qual. Ells havían treballat molt tota sa vida, y a mi varen fer- me ser texidor, ab lo propòsit de que no hagués d'anar pels terrossos y ab la esperansa de que, temps a venir, podía ser un fabricant com més de quatre qu'en lo poble s'hi havían cuberts de moneda.
Però tot los ixqué al revés: los telers mecánichs s'anaren escampant y'ls de fusta perdent cada día; per altra part, jo no vaig entrar may en pensaments d'ambició, y no estava sinó per fontades, casseres y aplechs, fins que vaig enamorarme com un boig de la Tereseta.

Ella era una bona minyona de cap a peus; lo meu pare y lo d'ella s'haurían partit un pinyó; los cabals d'un y d'altre, si fa no fa, serían iguals: la noya y jo'ns volíam, y als vells axò'ls agradava... Essent axí, tot va arreglarse prompte: no mancava més que la benedicció de la Esglesia; sinó que, per arribarhi, hi havía un obstacle: jo encara no havía passat la quinta.
Per sos passos comptats vingué'l temps en que, a no trigar molt, jo devía entrar en sòrt. Se va parlar de ficarme a la societat que va organisarse en lo poble a fi de deslliurar del servey a n'aquells a qui toques anarhi; però'l pare, ans de comprometres, per anar a la segura, volgué saber què hi deya un endevinavre de Barcelona conegut d'un nostre vehí.
Un dissapte al vespre arribava jo per primera vegada a la ciutat famosa. Tot allò m'era estrany; però, embadalit no més ab la idea que m'hi duya, aquí perdentme y preguntant més enllá, vaig trobarme a casa del senyor Matías, en un carrer estret, devant per devant d'una antiga volta. Era la matexa botigueta que m'havían dit: unes ventalles, un taulellet, auques de rodolins, quatre nines de cartró y, ademés, unes troquetes de fil per mostra penjant del portal.

–Bona nit y bon'hora;–vaig dir, obrint.
–Bona nit; –responía un home vell y grassó, qu'a la claror d'una llumenera, vaig veure assentat darrera'l taulell.

Jo no sabía com comensar a parlarli del obgecte qu'allí'm duya; persò es qu'al vèurem un moment indecís, lo botiguer me preguntava:
–Què se us ofereix?
–No es aquí qu'endevinan... –comensí a dir entre dents.
–Aquí no som endevinayres. Aneu errat, hereu... Deveu cercar un'altra casa;–se doná pressa a respondre'l vell alarmat.

Era que llavors les autoritats de Barcelona perseguían, feya temps, a tots los que d'una ò altra manera, enganyavan a la gent senzilla ab la capa de conexements ò virtuts sobrenaturals. Ja'l vehí m'havía previngut d'assò, mes lo temor que aquell pas me feya y l'apocament propi en un jove de les meves circunstancies, no es extrany que'm desconcertessen.

Però axò durá un moment; vaig referme desseguida, y dexant veure un parell de pollastres que duya, vaig preguntar:
–¿No's diu senyor Matías, vostè?
–Sí, Matías me dich;–va respondre fixantme sos ullets y estarrufant son bigoti erissat y blanquinós.
–Donchs, vinch de part del Zidro de Sant Feliu...
–Ah! Lo Zidro... ¡Sí, sí, be, be!–barbotejá ab tò de confiansa. –Y ¿què hi ha? ¿què hi há de nou?
–Es que jo entro a la quinta, y m'ha dit ell que vostè podría dirme si trauré... 
–Quina será la vostra sòrt;–interrumpía.–Mirarém. Vejám. En quína diada del any vareu néxer? ¿Co, vos diheu? ¿Quin ofici teniu? ¿Son vius, tots dos, lo vostre pare y la vostra mare?–

Jo vaig respondre ab sinceritat a aquestes preguntes y encara a moltes més qu'ell me dirigía y ja nom recordan. Desprès va ferme entrar a la rebotiga, hont, prenent un llibre que semblava molt vell. lo fullejava un xich, y dexantlo obert en una plana qu'era tota de signes estranys. va ordenarme lo següent:
–Posèu lo dit aquí dalt: comptèu seguint cada ratlla, fins a set: després, anèu seguint, comptant fins a trenta tres: després, tornèu a comensar comptant fins a trescents sexanta cinch, tornant a la  ratlla primera quan arribeu a la última, y no traguèu lo dit d'allá hont acaba'l compte. –

Axí mateix vaig ferho. mentres ell pronunciava paraules extranyes com exaltat. Després semblava que, ab tò més tranquil, mormolés multiplicacions. Per fi, desant lo llibre,'m feya entrar a una saleta hont hi havía una escaparata ab la Santíssima Trinitat, ordenantme que resés tres Parenostres. Sembla que l'estrafalari barrejava les seves falornies ab práctiques de la nostra santa religió a fi d'obtenir més confiansa entre la gent senzilla y piadosa.
Després d'haver jo resat fervorosament, lo senyor Matías va dirme ab tò solemne:
–Vuyt soldats han de terse al vostre poble, y vos traurèu lo dotze, però haveu d'ajudarme si no voleu que la vostra sòrt ixca fallida.
–Qu'es lo que tinch de fer?–demanava jo ansiós.
–Primerament cal que penseu sempre en lo dotze, procurant que aquest número no se us ne vaja may de la memoria; després haveu d'anar vos mateix a arrancar una arrel de...
–¿De què? –vaig preguntar, veyent qu'eh no acabava de declaramho.
–De cementiri;–va pronunciar a cau de la meva orella.–Vull dir, un òs de mort.–

Jo vaig quedarme parat. Lo que se'm proposava'm feya un xich de respecte.
–Un òs de mort, tal com vos dich,–afegía l'endevinayre.–Y cal ferho, sobretot, perque, de lo contrari, tot aniría malament. Després. lo posarèu als peus del Sant que tingueu a casa vostra, sía de cos ò d'estampa, y li resarèu una novena
–¿Una novena al òs? –saltava jo, extranyat, ab tota ma senzillesa.
–¡Home, que sou ignorant!–va saltar en Matíes ab tò de reny.–En honor del Sant ha de ser la novena; però ha d'haverhi l'òs als peus. ¿Sentiu?
–Sí, senyor; será com vostè mana.
–Y sinò, per vos farèu;–m'advertia'l bruxot.
–¿Quant tinch de darli?–vaig demanar.
–A mi rès. Si voleu dexar alguna cosa per l'oli d'aquesta llantia, que crema nit y día, vos mateix.

Vaig dexar al demunt d'una taula qu'allí hi havia dues pessetes, y també vaig descuydarme, ab tota intenció,'ls pollastres al taulell de la botiga. Jo sabía que l'home era delicat y no acceptava rès sinò en aquestes formes; però, axís y tot, devía anarli tan be que s'havía fet seva la casa hont vivía, tenía alguna hisenda a pagès y la seva familia feya rotllo entre'ls menestrals del barri.
¡Ay Senyor! Com més va, més coses veig al món que sembla que no pugan esser.

II
No cal dir si, tant los de casa com la meva promesa y'ls seus pares, estarían contents del pronòstich que va ferme l'home de Barcelona. No havent de gastar rès pera associarme, ja'ls vells d'una y altra part deyan si fora convenient casarnos al estiu vinent, y jo y la Tereseta ho volíam tant, que l'hivern ja'ns semblava llarch quan tot just n'eram al comensament.
Mentrestant, havía de resarse la novena; anavam passant d'un día al altre per una dificultat no més: aquell òs que's necessitava, jo havía de durlo, y a mi'm dolía fer semblant acció... Però, qu'es lo que no fa qualsevol persona pera conservar la seva llibertat? ¿Què no fará un jove enarnorat bojament, pera casarse?
Després de molts díes de dubtes y de temor, una nit freda, tempestosa, revestintme de coratge, segur de que no'm veuría ánima viventa, vaig encaminarme al cementiri.
Llavors lo teníam al costat mateix de la parroquia, 'y, si be era muraIlat, lo baix y, en diversos llochs, fet malbé de la paret, permetía a qui volgués ficarshi a tot'hora. Cap treball me va donar a mi'l ferho; es a dir va dármel, y gran, la por que se'm menjava.
Les herbes altes qu'omplían aquell lloch de quietut, assotades pel vent, produhían ramors estranyes que'm feyan l'efecte de milers de veus acusadores axecantse contra meu.... Vencent les esgarrifanses que sentía, vaig ajupirme pera cercar a les palpentes lo que necessitava, ab tan bona sòrt, pel moment, qu'al creure que tocava a terra, la meva má va posarse demunt d'un òs (òs era, no sé si de bras ò de cama), que semblava talment haverse animat pera venir a trobarme... Si fins vaig creure que's bellugava melares lo tenía agafat! En aquell mateix punt va sonar la primera batallada de les dotze, y llavors sí que no sé com allí mateix no vaig morirme, perque d'angunia com aquella no n'havía passat cap en ma vida, ni n'he passada may més, que puga compararshi, sinó un'altra, com sabrèu més endevant, si m'escolteu.
En fi, mitx mort de fret, perque'n feya y perque la por també'n dona, creyent que tot lo del cel y la terra me perseguía, ab un cegament de cames que nom dexava córrer, vaig arribar a casa no sé còm.
Després de posar l'òs al peu de la capella de Sant Antoni, vaig ficarme al llit desseguida; però en tota la nit lo tremolor no va dexarme, ni vaig poder clucar un instant los ulls. Al endemá vespre, la novena va comensarse, y del primer al últim día va ser resada ab tot fervor pels de casa meya y'ls de casa la Tereseta. Essent axí, era opinió de tots que ja no calía rès més; però a mi aquell òs cada día'm feya més angunia en poder meu, en termes de que un vespre, tot passejant, ò més ben dit, fent com si'm passegés, vaig tornarlo al cementiri, no sentint, al ferho, cap aprensió com les passades, sinó ben al contrari, trobanthi un gran consol.
Y aquest consol va anar crexent tant, que, sovint, recordantme de lo que jo havía fet ab aquella mortal despulla, me representava lo día terrible del Judici final, tal com en una prèdica nos l'havía esplicat lo senyor Rector, y ja'm veya deslliurat de l'acusació que devant de la divina Justicia lo mort podía ferme, per més que jo sapia qu'a Deu tot poderós li es possible reunir tot allò més escampat y fins refer lo que sía més desfet. Puch ben dir que llavors vaig trèurem una pena tan gran que no podeu afigurárvosla.
¡Que felís vaig viure esperara la hora del sorteig!

III
Vuyt soldats demanavan, y entre catorze havían de sortejarse. Fòra dos d'ells, que vivían lluny de la població, tots los demés varem presentarnos a Casa de la Vila. Uns venían encongits, altres resignats a tot lo que pogués esdevenirlos; però cap tan afable y serè com jo. Ab tot, quan varen cantar lo meu nom, altraure la bola de l'urna, lo cor va donarme un saltiró, que va convertirse en fort sobressalt, al sentir que deyan: “Dos!”
–Soldat!–mormolavan alguns, qui ab indiferencia, qui ab certa commiseració, qui estantne content perque jo no havia volgut associarme.
Y ben soldat era, perque no podía cabrem cap exempció.
¿Cal dirvos com varem rebre aquest succés tant jo y la Tereseta com les nostres families? Era un cas que tots podíam y devíam creure possible; però no hi havía més, estavam encegats confiant en la predicció del senyor Matíes. Llavors tot era malehir als endevinayres; però nó a la taujanería dels que'ls mantenen acudint a n'ells, en lloch de fer lo que la rahó sana aconsella per estalviarse un disgust. Tot eran planys y exclamacions que, ja se sab, may rès adoban.
En mitx de la nostra consternació, tots, fòra jo mateix, que cap remey hi veya, rumiavan com podría evitársem anar al servey. Lo pare de la Tereseta, fins va proposar al meu, redimirme pagant la meytat cada hú dels dos; mes lo pare, que no hauría desitjat altra cosa sinó retenirme a casa, no pogué avenirshi. “Ja veus, Francesch,–li va respondre,–que tinch dos fills, y si deslliuro al un, he de fer lo mateix per l'altre, qu'a tots dos los so pare igual. ¿D"hont vols tu que trega tants diners? Sinó que'm vengués la poqueta terra que tinch... Y, llavors, tots plegats ¿de què menjaríam?” Aquesta era, com veyeu, una rahó poderosa.
La mare, plorava de nit y de día pensant que jo l'havía de dexar: pensant que trigaría a tornarme a veure: afigurantse les privacions en qu'hauría de trobarme, la subgecció y'ls perills en que la disciplina militar me posarían; y jo, al sentirla, fent esforsos per aparentar serenitat, li deya: “Mare, no feu pronòstichs, que Deu sab si axò ha de ser un be per mi y per vos. y tal podría anarme l'ofici, qu,'ab lo temps, tinguesseu un fill general”. Però ella de cap manera podía aconsolarse.
Un diumenge, exint de missa major, va dirli una coneguda:
–Ay, Mundeta, ja he sabut la desgracia qu'ha tingut lo teu fill.
–Si. ¿Què vols ferhi?–responía la mare, axugantse una llagrimeta ab lo pany del devantal.
–No cregues qu'haja sortit a parlarten pera ferte més pena, que prou m'afiguro que'n tens; ben al contrari, era per dirte que ¿quí sab si, anant a trobar a algú, encara'l noy no hauría d'anar ab les armes?
–No'm parles d'anar a trobar a ningú per aquestes coses. Ni may qu'hi haguessem anat! Hauríam ficat al noy a la concordia que'l poble ha fet, y, ara, lo que'ns passa, no'ns passaría;–la mare va replicar;
–Si ja ho sé lo que vols dirme,–la coneguda replicava;–però no es a cap endevinayre hont volía que anesseu. Hi ha un senyor a Barcelona que, donantli tant ò quant (lo qu'us convingueu), fará passar lo noy per... allò... ¿còm se diu? Per inútil. ¡Ey! no't cregues que li fassa rès de mal; però, ab les coses qu'ell se sab, te'l traurá del tot, que may més haurèu de pensarhi, com molts y molts d'altres n'hi há, que per ell s'estan a casa seva.–

Llavors, la mare, posantse, de sobte, tan dreta, com devía anar a la seva joventut, va exclamar mitx indignada:
–Gracies, Caterina, per l'interés que't prens; però jo may faré lo que m'aconsellas... Ja ho sé, ja ho sé que molts ho fan... Tot lo que'm digas, es veritat. Però jo, jo ¿vols que per estalviarme llágrimes, ne fes plorar a una altra mare, tan mare com jo matexa? ¡Ah! ¡nó, nó! Primer, que vaja a soldat lo meu fill y que jo'm mori de pena, ja qu'es aquesta la sòrt nostra; però nó fer mal a ningú, que Deu podría castigárnosen, y ho merexeríam.–
Axò ella va dir, per més qu'ho trobeu extrany. ¡Pobra mare! Deu la tinga al Cel, que be deu serhi, perque de dones tan de be com ella, ja us juro jo que se'n trobarían poques! En fi, comptat y debatut, no vaig tenir altre remey que ser soldat.

IV
Llavors va tractarse de com se podría fer pera que'l servey no'm fos tan penós y pogués passarlo sens exir de Catalunya. Una parenta que havía criat a la filla d'uns amichs del General va encomanar als pares de la criatura que vegessen de conseguirho. La resposta va ser favorable, perque vaig esser destinat a escriure a la Capitanía, però axò no va poder esser perque jo no tenía lletra; es a dir, non sabía prou, tot just llegir en llibres d'estampa, que de lletra de má no nentenía un borrall, sinó que fos la dels exemples d'escriure a estudi, y encara ab prou feynes. ¡Ay! quan me recordava del temps en que més m'estimava afollar nius y cassar sargantanes qu'anar a estudi, me'n picava'l cap. Ditxós aquell que vol y pot apendre! Avuy, que ja so vell, encara pagaría un dit de la má pera saber lo qu'alguns saben.
Haventhi aquesta dificultat, per bona composta varen dirme que veurían sis pogués ficarme a l'artillería, y, trobant que jo tenía prou alsaria, vaig entrarhi.
No podré oblidar may en ma vida lo día que vaig anarmen. Lo pare, lo mateix que'l qu'havía de serme sogre, fent lo cor fort, m'endressavan consells a fí de que sabés entendrem pera viure fòra de casa, allargantme algun dineró: la mare, plorant a llágrima viva, tot donantme un gros farcell de roba y coses de menjar, me deya que no dexés may de ser bon cristiá, que fos obedient ab los superiors y que fes saber a casa ben sovint com me trobava: la Tereseta... Ni ho sé, ni ho sé lo que varem dir- nos; no més me recordo que varem plorar forsa tots dos; que'm va dir que m'esperaría tot lo temps que fos menester; que jo li vaig prometre no estimar a cap més dòna qu'a la mare y a n'ella; que vaig rebre de les seves mans uns escapularis de la Mare de Deu del Carme... Y després d'axò, rés més sinó que tot se'm va confondre com si m'hagués caygut al damunt un núvol de plors, petons, abrassades y estretes de má, y que vaig anarmen d'esma, sens veure tan sols ahont posava'ls peus.
Fins al cap de bella estona no se'm varen aclarir un xich les potencies. Després, arribant al primer poble, ja varem trobar altres minyons que també anavan, com nosaltres, a servir: axò mateix va succehirnos en altres llochs per hont passavam: alguns, ja eram coneguts, y essent tots joves, los qui'ns veyam per primera vegada ja'ns feyam amichs desseguida: los uns, semblava qu'animessen als altres; va anar crexent la expansió, y tots, fins jo mateix, baladrejavam y reyam. No sé'ls demés si ho feyan de cor; jo si que puch dirvos qu'ho feya morintme de sentiment.

V
No us parlaré d'allò d'entrar en caxa, del acte de jurar les banderes ni de com vaig apendre l'exercici, perque tots vosaltres, qui més qui menys, sabeu prou lo que s'hi fa y s'hi troba; no més vos diré que jo no podía avenirme ab aquella vida. Lo menjar que'ns davan, no'l podía fer passar; no perque'l trobés molt dolent, sinó perque jo, avesat als cuynats de la terra y a la netedat ab que los feya la mare, tenía angunia no més de veure'l color del rancho, y la bruticia que duyan los rancheros. No parlèm ja del dormir, que'm feya quasi tanta aprensió com lo altre. Però lo que'm repugnava més, lo que'm feya més pesada semblant vida era haver de sentir renechs a tota hora y haver d'estar sempre al aguayt a causa dels lladronicis que continuament succehían, dels que, ab tot y la meva vigilancia, més d'una vegada vaig haver de sufrirne les conseqüencies.
Les poques estones que tenía de passeig, de rés me servían, perque no trobant companys que fossen del meu jayent, havía d'anar sol, y axò poch gust me donava. Lo que més me destreya, axò m'ocupava bon xich, era la neteja de roba y armament; y jo hi tenía molt punt.
Bé calía tenirnhi, perque'l ser soldat llavors era ben diferent d'ara. Lo canó y totes les demés pesses del fusell havían d'estar sempre com un mirall, lo mateix que'ls botons y altre llautó que duyam; al cap, nos hi feyan portar un gros morrió fet de sola, y al coll, nos hauríam ben guardat de posárnoshi aquestes tiretes de roba planxada que'ls soldats gastan avuy día; un corbatí de pell enterca era lo de lley, y ja us asseguro que axò, l'home qu'anés més encorvat perdía'l vici y's posava dret com un bastó per tota la seva vida. Y s'havía d'anar llest y cumplir bé, perque, altrament, los cabos tots duyan vara de frexe y, per ferla servir, no anavan ab gayres cerimonies.
Jo, crech que seré un dels pochs que pugan vantarse de que ningú'ls haja pegat may estant al servey. Sempre vaig fer lo possible pera no merèxerho, que ja es una gran cosa; pero, ab tot, crech que no me'n haguera escapat sempre, a no ser que'l sargento primer, ja al vèurem, va semblar com si'm dugués certa voluntat.
Jo desseguida vaig correspòndreli, perque, mal m'está'l dirho, so agrahit: al conèxer no més qu'ell desitjava ó havía de menester alguna cosa que jo pogués, no li calía pas dirmho, perque, adonarmen y ferho desseguida era tot hu.
Eral tal sargento un andalús alt y sèch, que duya un bigotás negre. D'un cap de día al altre, tenía'l cigarre a la boca; parlava poch; però (no sé què ho feya) axí qu'obría'ls llavis, per forsa jo havía de riure. Y'l cas es qu'ell ab ningú tenía tanta conversa com ab mi.
May he sabut explicarme'l perque de semblant inclinació. Jo, ab prou feynes entenia'l seu llenguatge, y lo qu'es parlarlo... ¡Ay, ay! Vos haguerau fet un tip de riure sentint com li contestava. No sé, lo castellá es una cosa que may he pogut arreplegarla, y, sempre que vull dirne algun mot, sembla que se'm entravessa a la gola y que, quan va a sortirme,'l mastego.
Quan me veya trist, solía dirme, ab lo tò escayent y graciós que li era propi:
–Anímat, muchacho, que un joven como tu no ha de estar may trist. Lo servici es una cosa pesada pels hombres que no valen rès; pero tu, qu'ets buen mozo y tens talento, hi farás carrera, si vols. No vull dirte que llegues a general; però sí que si creus los meus consejos, passarás vuyt años que no ten adonarás. y després encara't sabrá greu de dejar l'uniforme. Tu, fumas siempre cigarrets de paper. Donchs, podrías fumar puros, si volías, y llevar a tota hora una pesseta al bolsillo. Sí, senyor, jo ho dich. No més que te'n vayas al mercado y comenses a tirar flores a las criadas que van a comprar, ja tens tot lo que vols: salchichón, fruyta, dinero...y algo más todavía.–
Aquest algo más, ell me'l explicava com la cosa més senzilla del món, y, al posarli jo'ls reparos a que me obligavan los sentirnents de cristiá y home de be, ell me responía: “Déxat de escrúpols. y adelante, que las mujeres son todas unas grandíssimas... etcètera, etcètera”.
Per tot, generalment, lo sargento Robles era un bon home de cap a cap: però, tractantse de faldilles, l'haguerau vist fet un dimoni. Heus aquí la sola tara qu'ell tenía, que ja es una tara prou dolenta.

VI
Com més lo sargento Robles me aconsellava que'm donés a la vida alegre y lleugera, més feya jo'l propòsit d'apartarmen y en major grau sentía l'anyorament del poble y de tot los meus. Me ficava al llit pensanthi: al adormirme, somniava'ls llochs y les persones dels succesos de ma vida de jove y de noy; y, adormit y despert, sobre tot a la nit, me figurava veure a la Tereseta dins de la seva cambra, ab lo cabell ros dexat anar, la seva cara d'ángel, plorosa, y no podent adormirse de cap manera; ò'm veya dintre la cuyna de casa ab la mare molt més revellida qu'abans, lo pare assentat al escó tot trist y mon germá en un recó sens gosar dir una paraula per respecte a la tristor dels pobres vells. ¡Ay! quín sentiment me dava allò! Semblava que m'arranquessen les entranyes.
Lo meu humor no era'l  més a prop sit pera ferme amichs entre joves, la major part d'ells axalabrats; ben al contrari, servía pera que tots me guaytessen de rehull, lo que sempre sol contribuhir, per poch que hi ajuden les circunstancies, a fer néxer malesvolenses.
Heus aquí, donchs, que, no sabent de quina manera mortificarme, a la hora de ficarnos al llit, adonantse dos (los més poques vergonyes entre'ls que hi havía) de que jo y un altre qu'era gallego y's deya Pombo, nos senyavam, varen armarnos un tolle, tolle, que, si som en altre lloch, prou acaba malament.
Varen comensar ab bromes disfressades; després, veyent que no'n feyam cas, ja les tiravan directes; al cap d'un xich, maltractantnos; y seguint axís y anantlos ajudant algun altre brètol ò ximple com ells, jo vaig perdre la paciencia y'ls vaig plantar cara, fins que, per forsa'ns varen fer callar; però d'insults y de renechs a nosaltres, als escapularis meus y a la medalla que duya en Pombo, ne varen caure una ruxada.
D'aquí va venir que'ns fessem amichs jo y'l gallego. Desde Ilavors, sempre anavam junts y feyam llinatge a part entrels demés de la companyía. Encara'm recordo de que una nit qu'estavam de guardia, ajaguts a n'al tauló del armer, ell, que ja hi era feya més d'un any, va explicarme d'un soldat que servía ab ell y va ser passat per consell de guerra y fusellat, no'm recordo per quina feta; lo que sí tinch present es que vaig quedar esferehit sentintho, tant era lo que va especificarho y m'ho va pintar al viu.

VII
Al dirvos que vaig entrar a l'artillería, m'he descuydat d'afegirhi que vaig esser artiller de plassa.
Lo nostre quartel era a les Dressanes, y d'allí a tot'hora del día, mentres no estigués de servey, me n'anava a Muralla de mar, ò Rambla amunt, ò allí ahont més bé m'aparexía, gracies a la llibertat que, a mi no més, me donava'l sargento Robles.
Devagedes, al matí arribava fins a la Bocaría, y allí sempre veya assistents festejant minyones, en sa major part, cuyneres de cases de senyors. Jo anava observant lo que passava, punt per punt, qu'era lo mateix que m'aconsellava'l sargento; però a mi allò no'm feya cap gracia y fins ho mirava ab disgust.
Y, ab tot, vaig arribar a ferho. ¿Quí m'ho havía de dir?
Mirèu com venen les coses. Un diumenge a n'aquell'hora, passanthi ab en Pombo, ell, qu'era tan minyó de be, però no axut com jo, veyent a dues minyones de servey qu'anavan aplegades, va comensar de tirarles flors a estil de soldat. Elles, se reventavan de riure, y jo, no sé com
va esser, que vaig dexar anar també alguna brometa, a la que una de les noyes, alta, fresca y axerida, va respondre:
–Oydá! Vostè m'agrada, que parla com nosaltres.
–D'ahont es vostè? y perdone;–vaig preguntarli.
–De Flassá, per'servirlo;–va dir ella.–¿Y vostè?
–Jo, de Sant Feliu.
–Si que'es ben lluny lo seu poble del meu;–va observar la minyona.
–Si'ls pobles son Iluny, les persones s'acostan tant com volen. ¿Quí sab si vostè y jo encara arribarém a ser marit y muller?–vaig atrevirme a aventurar sens tenirne cap pensament.
–¡Ave María puríssima!–exclamava, rihent, ella.–¿Què diu, home?–
Y, posantme jo al seu costat y'l gallego al de l'altra, varem acompanyarles una estona seguint la conversa en lo mateix to, fent prometre jo a la meva parella qu'al endemá a la matexa hora'ns trobaríam.
Després, en Pombo va dirme que ho dexés córrer y no m'emboliqués, qu'ell, per sa part, feya alguna broma quan s'esdevenía, y, acabat de dir, acabat d'oferir; però jo, en lloch de creure a qui be'm volia. comensant a agradarme aquella aventura, vaig explicarla al sargento, y d'aquí va venir tot lo mal. No podeu afigurarvos l'alegría que va tenirne, ni jo vull dirvos los mals consells que'm va donar aquell home, que sabía prou lo qu'a n'en mateix li costava'l viure de tan mala manera.

VIII
Al endemá, a l'hora convinguda, jo era al punt designat. No va ferse esperar gayre la minyona, que, al vèurem, va posarse a riure. Rihent y bromejant, vaig seguir dihent que la estimava y voldría casarme ab ella en acabant lo servey, y, bromejant y rihent, ella va respondre que, si jo anava de veres, ella s'hi avenía. Mentres va comprar, jo la seguía, y, en estant llesta, varem exir de la Plassa, anant Rambla avall fins al peu del carrer d'Escudellers, hont, després de ratificarli'ls meus suposats bons intents, varem dexarnos, donantme ella, al ferho, com a penvora del afecte que'rn duya, una pesseta en plata.
En arribant a les Dressanes, vaig ensenyar la moneda al sargento, explicantli tot per pesses menudes com havía anat, fentli saber, entre altres coses, que la minyona's deva Susagna y que tenía molt costum de dir “oydá!”, exclamació usada a la terra d'ella, y que jo vaig desxifrarne'l sentit al andalús de la manera que vaig saber.
Després de darme la enhorabona, ell va alentarme a seguir endavant, ajudantme, a semblant fi, ab los seus consells, si l'un dolent, l'altre malvat.
Y jo (vergonya me'n dono ara) jols seguía al peu de la lletra, tant, qu'en Pombo va anar apartantse de mi perque, no escoltant les amonestacions d'ell, cada día anava tornantme més desvergonvit y fins ja simpatisava ab aquells brétols que, no gayre temps enrera, s'havían burlat de la devoció meva y del gallego.
Llavors, ja no m'atormentavan aquells esclats d'anvoransa ni venían a entendrirme'l cor de nit ni de día la memoria de ma terra, de mos pares, ni de la Tereseta. Passava molt de temps sens recordarme de que al món fossen, y nols escrivía fins qu'ells s'havían quexat amargament del meu oblit.
Y no us cregueu que jo'm trobés felís ni sentís cap ratxada de benestar obrant d'aquesta manera; al contrari, vivía desficiosament, rosegat per la consideració del mal que feya, però ab dalè, ab febre per distingirme fent més mal encara. Era que, a cada atreviment meu, a cada nou pas que dava en lo mal camí, a cada nou present que rebia de la pobra Susagna, en Robles exclamava satisfet:
–¡Uidá! Adelante, chico¡ Uidá!–

IX
–¡Oydá!–exclamava jo un día, trobantme ab lo sargento, al venir del festeig.
–¿Què hay, muchacho?–ell me responía...
Però valdrá més que vos ho diga tot en catalá, perque cada vegada que vull parlar com lo sargento (m'ho conech,) desseguida m'entrebanco y tot ho desgracio.
–Molt y bo!–vaig innovarli.–Que, després de tant pregar a la Susagna pera que'm dexés entrar a casa seva, avuy hi ve be. Los seus senyors serán fòra fins demá al mitx día, y, si vostè vol, avuy dinaré ab ella.
–¡Uidá!–cridava en Robles, trasportat d'alegría.–Vés, home, vés y no tornes fins al vespre. L'enemich se t'entrega ab armes y bagatges.... La plassa es teva; ocúpala al moment. ¡Uidá!–
En aquell mateix punt, un tinent barceloní, que's deya don Joan de Solanes, va cridarme pera qu'anés a dur una carta a la seva promesa, que vivía a Sant Gervasi.
Renegant entre dents (perque jo havía progressat tant que fins ja renegava,) vaig empendrel camí, y malehint la carta, qui l'havía escrita y qui l'havía de rebre, vaig arribar a la casa. Un cop vaig serhi, tot era tancat, no hi havía ningú... Fins al cap d'una hora, los senyors no varen venir.
Entregat lo paper, y, sabent que no havía d'esperar resposta, a paso redoblado, com diuen los militars, vaig tornarmen, y, al ser a Barcelona, sens cuydarme de dir al oficial que ja estava servit, sens acostarme pera rès a les Dressanes, en sent a la Rambla, vaig trencar pel carrer dels Escudellers.

X
M'enfilo corrents escala amunt de la casa, y, deturantme al segon pis, truco ab la campana, tan fort, que no sé com lo cordó no va trencarse. Al veurem per la rexeta, la Susagna obría tot seguit la porta, exclamant ab l'alegría franca que li era natural:
–Av! gracies a Deu! Èntra, èntra; però no fassas tant brugit, que'ls vehins podrían adonarse de que no estich sola, y, sabent que son fòra'ls senyors... ¿Però com es qu'has trigat tant? Jo, esperante, no he dinat tampoch. Ja't dich que m'has fet passar una angunia!
–No ha sigut culpa meva si no he vingut més d'hora; vaig contestar.–Axís se reventés qui n'es la causa! Ja veurás lo que m'ha succehit.–
Y vaig explicarli francament, tal com era. De tot lo que fins llavors li havía parlat, potser aquella va esser la única cosa en que no hi hagués mentida.
Mentres tant, ella posava la vianda a taula y, assentantnos tots dos, comensavam a dinar. ¡Quin dinar! Una cosa propia de gent mancada de judici, com nosaltres eram: compost tot de fregits y llepoleríes, sens ni un sol d'aquells plats ab que comensa un ápat tota persona mitjanarnent ordenada.
Però a mi allò va agradarme en extrem. De beefteachs, de costelles arrebossades, ni de grasoletes a la... no sé cóm, jo non menjava may. De pernil sí que'n havía menjat, però ja feya temps que, ab tot y agradarme en extrem, a penes algun cop ne tastava. ¡Ay! llavors me'n veya al davant una gran llesca, magre, sens un fil de gras, y tota, tota, tota ella a la meva disposició. Lo cor m'esclatava d'entusiasme boig devant d'aquell festí. Menjava, bevía y enrahonava llargament, mirant ab ullades cobdicioses a la Susagna, qu'ab son aspecte senzill y obert, la ufana graciosa del seu cos y'l blanch y sanitós color de la seva cara,'s presentava al meu desitx com una fruyta regalada y temptadora. De tant en tant, li tirava alguna molleta de pa, y ella sen reya; després, fins vaig atrevirme a dar un pessiguet a un d'aquells brassos hermosos y arrodonits; però ella, encara que, sens dexar, perxò, de riure, va dirme que tingués prudencia, ò, sinó,'m faría marxar y may més me donaría entrada.
–Béu y ménja de tot tant com vullas,– m'advertía; –però tíngas enteniment, sobre tot.  ¿Lo pernil t'agrada forsa? Donchs, ménja, que encara n'hi há més. Després, te donaré confitura y vi ranci... ¿Què més vols? Vaig al rebost a cercarho.–
Jo vaig seguirla fins allí, sens que ella s'hi oposés.
Era una estada no gare ampla, però bastant fonda, que no més rebía l'ayre y ben poca claror per una xica finestra coberta ab filat. Per terra, arrimats a la paret, hi havía sachs de patates y llegums; al fons, una gerra d'oli y tres botetes de vi; ampolles y pots de varies conserves en prestatges; y penjant del sostre, dos pernils, l'un d'ells ja encetat.
–Tásta aquest vi;–proposava la Susagna, omplintme un got d'una de les botes.
–¡Quina cosa més rica!–vaig exclamar, després de beure, perque, en efecte, era bo.
¡Axò ray! no calía pas dirmho, perque jo sempre he sigut bon mosquit. 
–¡Oydá, oydá!–repetía ella, contenta de veurem tant satisfet.
–Ara, dónam lo ganivet pera tallar un xich més de pernil. Me'l guardaré per demá;–li demanava.
–Té, tálla; però tingas compte a no ferte mal.
De rès va servir l'advertencia, perque, anant jo de boig, com anava, lo ganivet, lliscant, va ferme un tall de no gayre consideració, però bastant llarch, a la má esquerra.
–¡Ay! ¡t'has fet sanch!–gemegava la minyona, veyentho.–Vína, vína, que thi posaré bálsem y...
–Que bálsem ni altre remey? ¡Si'l meu remey ets tu!–vaig replicar, encès per la beguda y la mala passió qu'envers ella'm dominava. Llavors. vaig agafarla per un bras y per la cintura, tan fort, que vaig obligarla a llansar un crit, del mal que li feya. Ella, tenía bastanta forsa; però crech que li mancava'l coratge pera resistirse; mes, de sobte va donarli la victoria un brugit que'ns va esglayar a tots dos: la campaneta de la porta sonava desesperadament.
–¡Cúyta! ¡Susagna! ¡cúyta!–cridava imperiosa una veu d'home.
–¡Ay, pobra de mi!–sospirava ella recobrant la llibertat.–Lo senyor es aquí. No't mogas. –

Y, exint esverada, va tombar la clau, dexantme tancat allí dintre.
–La senyora's troba malament, y hem hagut de tornar a corre-cuyta;–vaig sentir com la matexa veu deya.–Fés lo llit desseguida... ¡Ah! Donchs, si'l tens fet, vés, vés a avisar al metge. Cúyta, bona minyona, no't torbes.–
Immediatament, s'obría y's tancava la porta del pis; després varen arribar a mes orelles uns gemechs de dóna y un trepitx pausat que va anar perdentse, perdentse cap dins; y ja no vaig sentir rés més. Jo esperava ab ánsia vivíssima que la Susagna tornés, pera recobrar la llibertat y anarmen al cuartel desseguida. Se feya tart, comensava a ser fosch. Lo sargento podía dirme qu'abusava de la franquesa que'm tenía... La Susagna no venía pas: y'l neguit me matava, pensant, ademés lo que podría succehir si, per etzar, al senyor se li ocorría anar a traure del rebost algun elixir qu'hi tingués, vi ò ¿què sé jo? per la malalta.
A tot axò, lo cos me pesava com si fos de plom: lo cap se m'enterbolía de tal manera, que vaig tenir d'assentarme recolzantme en un sach d'aquells; y posat axís, en un instant vaig perdre'l món de vista.

XI
No sé quant temps deguí estarme d'aquesta manera; lo que sí'm recorda es que vaig sentirme una estreta forta a cada bras, y al desclourels ulls, un flam viu m'obligava a tancarlos. Al mateix temps, una veu rugallosa deya en castellá:
–Ja'l tenim, ja es nostre. ¡Desarmarlo!–

Llavors vaig veure ab esglay que me tenían agafat dos de la policía, qu'un municipal me treya'l machete y un sereno s'ho mirava fentlos llum ab lo fanal. Jo, tremolava com la fulla al arbre, sens tenir esma ni de dir un mot.
–Álsat!–va ordenarme també en castellá un d'aquells dos homes,–y dígans ahont son los altres.
–¿Quíns altres?–vaig barbotejar ab estranyesa, posantme dret.
–¡Ah! ¡es a dir qu'ho haveu fet no més vosaltres dos, tu y aquella bona pessa!–observava ab ironía'l polissont.–Bé, ja s'aclariá axò y lo demés.–

Y, sonant un xiulet que duya, al moment va comparèxer un altre del mateix cos, que rebía la següent ordre del qui l'hada cridat:
–Vés a avisar al Jutge a les Dressanes tu tot sol. Mentres tant, que'ls altres no's mogan de la porta del carrer.–

Jo m'havía dexondit una mica, y, extranyat de lo que'm passava, vaig tractar de saber allò què era. “Per què m'agafan axis?–los preguntava.–¿He fet algun mal, per ventura?”
Però ells no'm responían sinó burlantse de mi, y amenassantme, me feyan callar. Després d'estarme una estona sens dir paraula, per fi'm trobava sorprès veyent entrar a un coronel, dos ò tres oficials y una companyía de soldats ab lo cabo, tots, com jo, d'artillería.
Llavors, lo polissont que dava ordres, dexantme en poder del altre y del sereno, va surtir a rebre al coronel, un senyor alt que duya pera y bigotis molt llarchs y blanquinosos. Enrahonavan una estona com de xiu xiu, y, després, lo militar venía fins a nosaltres.
–¿A què has vingut a n'aquesta casa?–interrogava en tò decidit, encara qu'ab veu tremolosa.
–Jo he vingut per fal·leres de jove, no més. Estich en relacions ab la criada, y avuy, quels senyors eran fòra, he dinat ab ella; però, no sé còm, m'he adormit, y...–vaig provar d'explicarli; però no'm va ser possible acabar, perqu'ell m'interrompía de la següent manera:
–¡Fal·leres de jove! ¿Eh? ¿Ahont sont les víctimes?–va afegir, dirigintse al que m'havía pres.

Quan vaig sentir la paraula “víctimes”, lo cor va darme un salt. ¿Però qu'era allò comparat ab lo que venía? Varen ferme anar més endins, y encara tremolo pensant en lo que vaig veure. En una arcoba, damunt del llit, geyan un home y una dòna vells en actituts violentes, sens donar senyals de vida y cuberts de sanch. Als peus del llit mateix, un de policía y dos municipals feyan esforsos per retornar a la Susagna, qu'era a terra, perduts los sentits. Los mobles y les robes, estavan en gavell desordenat.
–¡Deu meu! ¡axò es espantós!–vaig cridar a la vista d'una desolació com aquella.
–¿Y no t'ha espantat ferho?–m'observava'l coronel.–Dígas.–
No vaig poder respondre: la veu se'm va nuar a la gola; no sabía lo que'm passava. Y, per més que varen fersem preguntes y més preguntes, encaminades a que'm confessés autor d"aquells crims, no vaig saber dir més que aquestes paraules:
–¡Jo, nó! ¡Jo, nó! ¡No ho sé! ¡No sé rés!–
Al últim, semblant que perdés la paciencia'l coronel disposava:
–Portèulo ben lligat. Que'l tanquen y li posen centinelles.–

Un polissont va traures una corda, ab la que va agarrotarmels brassos per darrera. En mitx de la quietut de la nit, axil cabo y'ls soldats me feyan anar a les Dressanes, dexantme tancat en una presó estreta, humida y fosca.

XII
Assegut en un recó d'aquella cofurna, no distingía lo que'm voltava ni rès; solament, alsant la vista per entre'ls ferres de la espessa rexa, veya la lluna, que brillava en ple sens enviarme la més xica resplendor. La quietut que regnava, era la propia de semblant hora, interrompuda no més pels passos del meu centinella, la muda d'alguna guarda y'l suau brugit del mar que besava'ls murs d'aquella fortificació antiga.
Ple d'espant y d'estranyesa per lo que'm succehía, ple d'ansia y de temor per lo que, tal vegada, me'n pogués venir, se capdellavan en mon cervell una munió d'idees qu'a mi mateix me semblavan desvaris, que me donavan un torment infernal, y que, per més que m'esforsava en allunyarles, me perseguían sens donarme repós. De sobte, un xirich suau que's sentía, va cridarme l'atenció; després, vaig percebre a prop meu un fregadís de roba; per fi, sonava un rach d'encendre un mixte. Lo mixte flamejant me feya distingir una figura humana encenent una candela. Un cop encesa, vaig conèxer a la persona arribada.
Era'l sargento Robles.

Venía traspostat y groch com una cera.
–¿Què has fet, desgraciat?–me preguntava ab una esgarrifansa de dolor.
–Jo res. senyor sargento, rès de mal. Pot creurem ben be;–vaig respondre.
–¿Y aquell home y aquella dóna morts inhumanament a ganivetades? ¡Ah! may hauría cregut de tu una cosa semblant;–afermava, espantat, l'andalús.
–¡No ho crega, no ho crega!–li demanava.–¿Jo fer una cosa semblant?
–¿Y donchs, què?–ell insistía.–Per Ventura no has dexat de comparèxer a la llista pera consumar lo crim, trobantse les victimes entregades al sòn?
–Nó, senyor; no hi há tal cosa. Si jo no he vingut a dormir es perque'ls senyors de la Susagna, que havían de tornar al endemá, han arribat al mateix día. Jo era al rebost, y allí m'ha tancat la Susagna. Havia begut molt, y m'he quedat adormit... 
–Y, es clar, ab l'enteniment torbat per la beguda, has fet aquestes barbaritats:–deduhia'l sargento.–No podía ser d'altra manera, perque tu, estant serè, foras incapás. ¡Quína llástima! ¡quina llástima!–
Y s'estirava'l bigoti fins a arrancarsen pèls.

Jo protestava de la meva ignoscencia; però, ell, no dantse per convensut, afegía:
–La circunstancia d'estar begut pot salvarte la vida, que d'un presidi molt llarch no ten escapas, y pots estarne content.
–Que'm maten, abans de durme a presidi!–vaig exclamar.–Jo no so cap malfactor.
–No acabaríam may;–ell tornava.–Però, sía com sía, lo cas es que jo, estant ben nèt de culpa, puch exirne compromés per haverte donat ocasió dexante surtir a fòra. Y ¿no fora una llástima, digas, que jo n'haguès de sufrir les conseqüencies?
–Estiga tranquil,–vaig assegurarli,–que baldament hajan de durme al patíbul, jo no'l comprometeré de cap manera.
–¿Puch comptar ab la teva paraula?–me va demanar.
–Li asseguro, y, si vol, fins li juraré. Estíga tranquil;–jo refermava.
–Fésme aquest favor, per Deu;–continuava suplicant,–que, sía com vulla, aquí tens sempre un amich que t'ajudará en lo que puga. Demána, demána tot lo que necessites.–
Y va dexarme, mormolant, al anársen, en to adolorit:
–¡Quína llástima! ¡quina llástima!

XIII
La fosca va anar desaparexent, donant pas a una claror escassa. Llavors venían un cabo y quatre soldats ab bayoneta calada, ordenantme que seguís, y, posat entre mitx d'ells, vaig esser conduhit al cuarto de banderes. Varen presentarme al cap d'avall de tot, al peu d'una paret d'hont penjava un retrato d'Isabel segona y hi havía una porció de militars asseguts darrera una gran taula, y, dret, a un cantó, lo meu sargento.
Després de saludar jo militarment, com estava avesat a ferho d'ensá que duya uniforme, lo qui seya al mitx, qu'era'l coronel de la nit passada,'m va preguntar:
–Diga: ¿ahont era vostè aquesta nit?
–A una casa del carrer dels Escudellers, per... –anava jo responent.
–¿Va exir del cuartel ab llicencia d'algú?–lo coronel va interrompre.
Aquí'l sargento va mirarme de fit a fit ple d'ansia.
–Nó, senyor;–deya jo, mentint, a fi de no comprometre al que, sens volerho, era la causa de que jo me trobés en aquella situació;–vaig anarmen sens permís.–

Llavors, en Robles, asserenantse, m'enviava una mirada d'agrahiment. Ho vaig conèxer. 
–¿Y quin fi duya, al anársen?–seguía'l militar.
–Lo de passar la tarda en companyía de la minyona ab qui tinch relacions;–contestava resolut.

L'interrogatori va anar seguint de aquesta manera:
Ell. –¿Què havían convingut la minyona y vostè?
Jo. –Dinar junts aquell día, aprofitant la ocasió d'esser los senyors a fòra.
Ell. –Còm es, donchs, que vostè vaja quedarse a la casa de nit?
Jo. –Perque, quan més confiats estavam, varen arribar los senyors, y jo, esperant que la noya m'obrís per anarmen, vaig adormirme allí mateix hont me varen trobar.
Ell. –Y, desd'allí, no va sentir, no va entendre rès de la mort dels senyors d'aquella casa?
Jo. –Rès, rès enterament.–

Llavors, los militars se miravan los uns als altres remenant la testa, com volent dir que jo mentía. 
–Qu'èntre l'acusada;–manava'l coronel. Llavors, voltada de soldats, com jo havía vingut, comparexía la Susagna. Duya embullats los cabells, lo mocador endevant, la cara morada: talment, no semblava ella matexa.
Lo president, va ferli preguntes, encaminades al fi mateix del meu interrogatori; però en vá: desde'l comensament, ella arrancava un gran plor, y, ni ab amenasses ni ab prechs, va ser possible ferli dir una paraula.
Trobantse ab semblant dificultat, llavors lo Jutge, ensenyantme un ganivet de cuyna, tornava a preguntarme:
–Coneix axò?
Jo. –No puch ben assegurarli, perque mentiría, tal vegada. Tu, Susagna,– vaig fer, dirigintme a n'ella,–¿sabs si aquest ganivet es de la casa hont servías?–

Ella, retorcentse y plorant, ab lo cap feya que sí.
–¿Es ab aquesta eyna que vareu matar als dos?–lo president demanava.
–¡Nó! no he mort may, may, a ningú! ¡Es mentida! ¡es mentida!– vaig cridar com un boig. 

Y vaig seguir cridant, dihent improperis y malehint, en termes de que'ls senyors de la taula, després de mirarse com volent dir que semblava mentida la nostra tossunería en no confessar la culpa, varen donar ordre de que'ns traguessen d'allí.

XIV
Poca estona després, vaig veure entrar a don Joan de Solanes dins de la meya cofurna.
–Ja va cumplirse'l seu encárrech;–cuytava a ferli saber.–Nom varen dar resposta, y...
–Ja ho sé, ja ho sé;–contestava bondadosament don Joan.–No'm fa pas venir aquest assunto, sinó un altre de molt interessant. Lo tribunal m'ha elegit defensor de vostè en la causa que se li segueix per lo d'aquesta nit, y, com desitjo fer tot lo possible pera que no li cayga tot lo rigor de la llev al demunt, vinch a fi de que vostè m'entere de com va succehir lo fet.
–Jo no'n sé ni una paraula. Lo qu'he dit devant del tribunal es la veritat;–vaig assegurarli ab fermesa.
–Home, no sía criatura;–me pregava ell.–A mi pot dirmho en confiansa, que no so'l seu fiscal ni'l seu jutge; so'l seu defensor! No vinch a averiguar lo crim pera castigarlo, sinó pera veure si hi há, en la manera com va ferse, alguna circunstancia en que puga agafarme pera que no li dongan tanta pena. Crègam, no sía plaga, que vostè ha tingut la desgracia, a causa d'estar la plassa en estat de siti, de caure baix lo poder d'un tribunal militar. ¿Vostè sab axò lo que vol dir? Donchs, significa que no li cal perdre temps, perque'ls jutges militars van depressa, y, si no cuytem a pendre les providencies necessaries, quan vostè's convence de lo qu'ara li dich, potser ja sía massa tart.
–Tot lo que vostè vulla,–concedía jo abatut;–però no puch sinó relatarli tot lo que vaig fer des de que vostè va enviarme a Sant Gervasi fins al punt en que'm varen agafar.–

Llavors vaig contarli tot, sens amagar, per més que'm fes vergonya, los mals intents qu'envers la Susagna duya.
–Si, be,–lo tinent observava;–però vosté no resa un mot de lo principal, qu'es de lo que's tracta. Dígamho a mi, que será (li juro) com dirho al confés. Jo, llavors veuré'l partit que'n puch treure, y, entre lo qu'a mi se m'ocorre y, prenent peu de les declaracions del sargento, molt será que no puga adobarhi alguna cosa. Poch sab vostè'l favor que li fa tot lo qu'ha dit lo senyor Robles.
–En aquest punt, ni ell ni altra persona poden dir rès contra meu. N'estich ben nèt, don Joan;–jo assegurava.
–Si hi há probes les més convincents de que vostè y la minyona son los que varen fer les dues morts, ¿còm vol que de rès puga servirli negar d'una manera tan oberta?–va insistir lo tinent.
–Cap proba certa ni justa pot haverhi, perque la veritat es que so ignocent de tot;–vaig exclamar.
–En fi,–don Joan barbotegava ab disgust,–será lo que vulla Deu; y de lo que succeesca cap culpa'n tindré jo, perqu'hauré fet tot lo que estava al meu alcans.–
Y va desaparèxer.

Jo anava passant de sorpresa en sorpresa, y, en mitx de lo que m'axafava'l pes de tan gran acusació com tenía al demunt, jo no sabía treurem del pensament aquesta idea: “¿quant y per què haurán posat a Barcelona en estat de siti?”

XV
Ja era ben cert que s'aniría depressa en aquell assunto. perque poques hores varen trigar a portarme novament al cuarto de banderes devant dels meus jutges. Se veya, Ilavors, ademés a cada cantó d'estrado, una tauleta; darrera la una, seya don Joan y a l'altra hi havía un oficial que vaig pensar si sería'l defensor de la Susagna. Ella, la pobreta, també era allí; però en un estat que feya pena de veure, haventla d'aguantar, ab tot y estar asseguda, perque una basca li venía darrera de l'altra. Axís que jo vaig serhi, lo president va dirigirnos la paraula a tots dos d'aquesta manera:
–Se demana altre cop als acusats que declaren com va ser comès lo crim.
–Jo he dit ja a ussía tota la veritat;–vaig fer de resposta.
–¿Y vostè, què diu?–va preguntar a la minyona.–

Ella no va fer més que plegar les mans, alsar los ulls y desferse en llágrimes.
–Ja's veu, tot es inútil;–observava un dels senyors.–Se creuen que negant, no tindrán cástich; però ¿còm poden tal cosa presumirse? Totes les aparenses los condempnan a n'ells. ¿Podría creure ningú de bona fé que alarmantse'ls vehins de la casa, al sentir lo brugit qu'hi havía en lo pis, ells dos, que hi eran dintre, no sentissen rès? Vaja, axò es tan clar que més no pot serho.
–Y, ademés, si no hi hagués altra proba,–afegía un altre,–míren: ell encara porta una má bruta de sanch, y de sanch també es la taca que du ella al gipó.–

Tots als plegat varen mirarnos y quedavan convensuts. Jo, de prompte, vaig trobarme sorprès y vaig guaytarme la ma. Ni m'havía recordat més del tall que vaig ferme estant al rebost.
Llavors vaig explicarlos com aquella sanch era meva, y que, igualment ho era la qu'ella duya, donchs, agafantla pel bras, li havía embrutat lo gipó. Fins vaig ensenyarlos lo tall... Tot va ser inútil: varen creures, llavors, que, al resistirse les víctimes, m'havía jo ferit ab la matexa arma que duya pera sacrificarles.
Va venir la hora de que don Joan parlés, y va ferho d'una manera admirable. Comensava dihent que tot lo qu'en contra meu s'havía exposat no eran més que suposanses, y que, no haventhi probes ben evidentes, cap justicia pot condemnar a ningú:
–A més–va dir–¿no pot ben esser que, com ell declara, torbat pel beure, s'hagués adormit de tal manera que no sentís ni'l soroll més fort? En quant a la ferida, jo demano al tribunal que la fassa regonèxer per homes competents; ells dirán si ha sigut rebuda ab violencia ò per casualitat. –Seguía, després, notant los bons informes dels meus superiors, y, finalment, va demanar que m'absolguessen.
Estant axí, lo president manava tornarme a la presó.

XVI
La defensa qu'havía escoltat de boca del senyor de Solanes, va dexarme ple de satisfacció, perque era justíssima y's comprenía qu'ell estava ben convensut de les rahons que volia fer valdre. Oh, sí, prou feyan endevinarho aquell tó resolut en qu'ell va explicarse y'l foch de sa mirada que semblava llampegarli a través dels vidres de les ulleres... Era ben segur que m'absoldrían; no me'n cabía dubte.
Tan cert n'estava jo, que fins creya que venían a posarme en llibertat quan, aquell mateix vespre, sentía obrir la porta, sobre tot al veure que, dels arribats, lo qui anava a la davantera, duya un paper. No sé quins devían esser, perque jo no estava en mi, y de rès vaig adonarme sinó que, a la llum d'un fanalet que duyan, lo del paper llegía, nó l'absolució, sinó la meya sentencia.
–¡Sentencia! ¡pobre de mi! ¡sentencia!–vaig cridar fóra de seny, adolorit, com si un llamp m'hagués travessat per tot lo cos.
–Psit! ¡Atenció!–vaig sentir con m'advertían.

Y va llegirsem una relació del crim ab les circunstancies que s'hi acompanyavan, explicant lo ocorregut fins en les declaracions. Després, se seguía dihent: “Considerant tal y tal cosa, considerant tal y tal altra, vists los articles tants y quants de la lley...” En fi, que com a autors d'aquells atentats, se'ns condempnava, a mi y a la Susagna, a la pena de mort.
Jo'm pensava ben be perdre'l judici. Vaig protestar, vaig malehir; no sé pas lo que surtía en aquells moments de la meva boca.
Però'l capellá del meu regiment va apaybagarme fentme recordansa de que Deu m'havía dat un'ánima ab lo fi de conduhirla a la Gloria celestial. Des de llavors, vaig tenir pena, sí, una gran pena; però vaig dexar enterament tota idea d'ira com a cosa contraria a la meva salvació.
Ab tals disposicions, assistit pel ministre de Deu y custodiat pels que havían vingut a anunciarme la trista fi que se'm destinava, vaig ser dut a la capella, hont quedavam sols lo capellá y jo. Tot seguit vaig confessarme, assegurant al confés qu'en rès me remordía la conciencia, tocant a la mort d'aquells desgraciats vells. Jo crech que'l sacerdot va creure en la sinceritat de la confessió meva, perque va invitarme desseguida a la comunió, que jo vaig rebre fervorosament. Des d'aquell punt, vaig sentirme un consol que'm dava una fortalesa d'esperit que abans no tenía.
Ab tot, del cos estava aclaparat, y vaig ajaurem al llit que m'havían dut a la capella. Al mateix temps, venía a visitarme don Joan de Solanes.
–M'encarrega dirli'l senyor Robles,–me feya saber,–que demane tot lo que necessite ò li vinga de voluntat. Ell hauría vingut a veurel; però nos troba gens be, y es perxò...
–Sí, senyor, ja ho comprench,–vaig fer jo, prenentli la paraula.–Pot dirli que li estimo molt y que, si ve'l cas, no dexaré de molestarlo.
–Crega que'l bon home te un gran sentiment de lo que a vostè li passa;–afegía.–¿Que's pensa qu'ha treballat poch en favor de vostè? A mi, no m'ha dexat a sol ni a ombra, pregantme, suplicantme que fes tot lo que poguès en la defensa. Jo li asseguro que li he fet tot lo que sabía.
–Ja ho he vist. No podría mav pagarli l'interés ab que ho ha dut. ¡Que Deu los ho pague a vostè y al sargento!–exclamava jo, agrahit, cayentme les llágrimes cara avall.–Però ¿vostè'm creu també culpable, com los altres me creuen?–afegía.–

Ell, va semblar com si'l torbés un xich la meva pregunta, y després de mirar a un cantó y al altre, va dirme baix a cau d'orella:
–Nó, vostè es ignocent. Compadèxi a la justicia dels homes, que devegades té una vena als ulls. 
–Don Joan, no'm negue un favor, l'únich favor que li demanaré;–vaig implorar commogut.–¡Una abrassada! ¡Per Deu, una abrassada!–

Sens esperar que tornés a dirli, va llensarse al meu demunt, tirantme los brassos al coll, estrenyent lo meu pit contra'l seu y barrejant ab les d'ell les meves llágrimes. No sé si estaríam gayre axis, perque no vaig adonarme de que'l tinent no hi era fins que va sentirse'l redoble d'un timbal y's presentava una professó d'homes vestits ab cucurulles portant enlayre un Sant Crist tapat ab una gassa negra.
–Ja ha vingut l'hora, germá. Demáne a Deu la resignació y'l coratge que necessita en aquesta ocasió suprema;–lo sacerdot m'advertía.–
Vaig empendre la marxa agafat ab ell, perque quasi no podía tenirme. Pel camí, tot besant la creu que'l capellá'm donava, ohía fervorosament les piadoses exhortacions que ell me feya; y pensant qu'en tals moments hauría volgut aprop meu al piadós vellet qu'en lo meu poble va batejarme, ensenyantme, després, d'esser cristiá'm venían al devant, afligintme més y més, la meva terra, la mare,' pare, la Tereseta, mon germá, y tot, tot lo qu'en aquesta vida havía estimat més.
Peró, tractant de desvanèxer semblants imatges, m'acudía al esment la meva companya d'infortuni.
–Voldría veure a la Susagna pera demanarli perdó;–vaig dir al capellá.
–Demánel de tot cor a Deu,–m'aconsellava.–Dexe tot pensament de coses terrenals, y fixel no més en lo que pot salvarlo.–

En aquest punt, baxavam a un dels fossos que llavors hi havia a la fortalesa. Quan varem serhi,'s posava en ordre la tropa, y tenint jo a la vista lo Sant Crist que duya la congregació, feyan posar en ordre y a convenient distancia als qui m'havían de fusellar. Entr'ells hi era en Pombo.
–Pombo, so ignocent!–vaig cridarli frenètich.

Però un redoble de timbals ofegava'l crit, y, al moment, lo gallego abaxava la testa, com si volgués amagar una llágrima que li anava a saltar sens poder contenirla.
Abans de dexar lo món, vaig voler passejar la mirada per l'espay. Ja era de día; però feya un sol esmortuhit, un sol que no donava alegría, sinó tristesa. A dalt d'un revellí hi havía'l sargento traspostat de cara, fentme senyals de que pregaría per la meva salvació.
Rès més vaig veure. Varen taparme d'ulls, me feren agenollar, dihentme que resés lo “Crech en un Deu”, y mentres encara'l deya va sonar una descárrega, vaig sentir les bales travessantme pit y front, y vaig caure, y vaig notar que del meu cos ne fugía la vida, y que la vida volava, volava per un espay tot negre, hont nos veya sinó un punt brillantíssim, però lluny , molt lluny!

XVII
Aquella vida que m'havía fugit degué tornarme, perque, tot d'un plegat, vaig sentir que se'm trontollava'l cos y, poch a poquet, obrintsem los ulls, vaig veure que'm trobaya en lo rebost y que la Susagna, remenantme'l cap pera que'm despertés, m'anava dihent, frisosa, peró de baix en baix: –Despèrtat, home, cúyta, despèrtat y vésten desseguida.
–¿Que somnío ara ó he somniat abans? Es veritat que so aquí?–me deya jo mateix, peró en veu alta.
–Cálla, no crides,–la minyona'n feya.–No despertes als senyors. Ara que dormen, vésten; però ab quietut, que no n'hajan esment.
–¡Ay!–jo gemegava, encara sentintme una gran pena al cor y dubtant de si lo qu'havía passat era ilusió ò be sil present fora camí de un nou martiri.–Anèm, donchs, allá hont s'esdevinga.–
Y vaig alsarme marxant envers la porta, decidit.
–Tíngas compte, dexondèixte, qu'encara dorms;–la Susagna'm va advertir mentres obría.

Jo vaig anarmen escala avall sens tornarli cap resposta.
Ja era al carrer, qu'encara nom donava compte de que fins llavors havia somniat; sois quan vaig veure en ple la claror del día y al tocarme la fresca del matí, vaig despertarme del tot. “He dormit fòra del cuartel,–vaig dirme.–Si que l'he feta bona!”
Y vaig anármenhi sense perdre temps; però carregat de por, d'una por grossa. Sembla mentida que després de passar tantes amargures y de vèurem fusellat y tot, lo temor d'alguns renys y passar uns quants díes d'arrest, me fes tanta basarda!
Un cop dintre de la fortalesa, ja vaig veure en lo pati al sargento que, axancarrat, ab lo cap tort y mirant de fit a fit, me cridava a comptes.
–Vína aquí, senyor pocavergonva,– feya, enrugallat y vermell per la ira.–¿Aquesta es la manera de portarse un soldat ab los superiors y un home ab los seus amichs?
–Perdóne, senyor sargento,-vaig respòndreli,– que...
–Que... Sí ¡què! – tornava ell, escarnintme y més enrabiat encara.– Ja merexerías que t'ho digués a les costelles.
–Perdóne, li dich,–  refermava jo;– però es lo cas que no vaig poder venir de cap manera. Ja contaré tot.
–Si, home, sí. No cal pas que m'ho contes, que be prou m'ho afiguro. Tu a les teves glories, y'l pobre sargento aquí, passant la pena negra y inventant mil mentides pera no compromètret ni veures compromès.
–Crèga qu'ho he sentit y ho sento, – li declarava.– Ja li explicaré tot. Poch s'afigura vostè la nit qu'he passat. ¿No m'ho veu a la cara?
–Prou se't veu, –responía, mirantme y afectant ab malicia un ayre ignocent. – Ja es del cas que fassas aquesta cara, grandíssim perdut.
–Donchs, vull que sápiga tot com ha succehit, pera que vostè'm diga si tinch ò no tinch culpa.–

Y vaig comensar a relatarli lo del dinar, y seguidament lo del rebost. Al ser aquí, ell, que comensava a pendre interés, va interrompre clamant:
–Y tu, llavors...
–Nó... –vaig córrer a dirli resoltament.
–Mentida, gran canalla!– va cridar.
–En aquest punt, los senyors trucavan, y jo, bon goig d'estarme quiet allí dintre, – vaig afermar.
–Però, a la fi, després... ell perfidiejava.
–Ni llavors, ni després;–jo sostenía.
–Mira que ja acabo la paciencia; –m'advertía. – Axò vès a ferho creure a n'algun quinto. No'm vingas ab mentides a mi, que só veterano y reenganxat.
–No son mentides lo que li dich; –jo insistía.–Vája escoltant lo que segueix.–

Y quan, després de contar com vaig adormirme, vaig entrar en lo del somni, va interrómprem novament axís:
–¿En quina novela vas llegirho axò? Digasmho, que la compraré.
–¿Jo? Si no Ilegexo may! – vaig alegar.– Diga vostè si m'ha vist may entretenirme en llibres.
–Però ho haurás vist en alguna comedia,–perfidiejava.
–Nó, senyor, que m'ha passat a mi somniant, però talment com si fos cert;–jo reprenía.–Escólte, escólte encara.–

Vaig seguir esplicantme, y ell llavors semblava anar posanthi atenció, perque no va desplegar la boca sinó quan jo era al punt d'haver dit mentida per no comprometre a'n ell.
–Be! Axò son homes! Tòcala!–va esclamar satisfet, allargantme la má dreta.

Acabada la relació, qu'ell va anar seguint ab interés crexent y fins commoventshi alguna vegada, al dirli com havía ressucitat, va ferse un tip, però un gran tip, de riure. Quan va passarli la riallera, tornava a preguntarme:
–Però ¿tu y ella...?
–Nó, nó, nó! Y val més axí,–li assegurava. 
–Ah, grandíssim lladre!–cridava com un boig.–No sé quin sant me detura de tráurem lo cinturon y dexarte blau per tota la vida. ¡Bestia, més que bestia! Per animal, merexerías ser a presidi. 
–Senyor sargento, –vaig fer sense alterarme y ab tota la meva convicció, – estich ben cregut de que Deu va ajudarme pera que no cometés una acció que després me hauria sigut un martiri. ¿Y aquell somni? ¡Oh, sí! Deu mateix me'l va enviar, avisantme de que'l mal sempre porta mal. Essent axí, li dich que, desd'ara, seré lo qu'era quan vaig venir del poble... May més ,may més intentaré coses semblants.
–Home, ¿què vols que't diga?–barbotejava ell, posantse reflexiu.– Potser tingas rahó. Fés, donchs, lo que't semble. En quant a mi, crech que ja tinch massa anys pera esmenarme. Però ¡ey!– afegía. – Que may tornes a dexar de comparèxer a la llista, perque un soldat pot ferho tot, tot ¿ho entens?; però, de cap manera, en rès ni pera rès, ha de faltar a l'ordenansa.–

XVIII
Feya dos díes que no havía exit al carrer, quan un soldat qu'estava de guarda va venir dihentme que'm demanava una dòna. Pensant que tal vegada fos alguna de la meva terra, vaig sortir, y'm trobo ab la Susagna.
–¿Que varen arrestarte, potser?– me deya.–M'ho vaig pensar desseguida. Com aquella nit vares faltar y ahir ni avuy t'havía vist... Míra: aquí't porto... ¡Oydá! de lo que't duch.–

Aquell “oydá!” va esser l'últim que va dirme, perque, apartantli'l cistell, li deya jo:
–Nó, Susagna, no'm dongas rès.
–¡Y ara! ¿que va de bò?– replicá ella.– Vejas si jo comportaré que t'estigas aquí no menjant sinó'l rancho. ¿Tan poca lley pensas que't tinch?
–Nom dongas rès, no'm dongas rès, que no ho merexo;–jo tornava.– So un mal home. Apártat, de mi. Poch sabs tu les males intencions que jo duya.
–¡Ah, beneyt!–va exclamar ab senzillesa la minyona.–¿Que no sabem massa com sou tots los homenots? Però, míra: si una es noya de be, tant es que li digan com que no li digan, que noya de be's queda. Y, després, procúra a ser tu home de seny la primera cosa.
–Susagna, no pensas be. Si vols esser bona, fúig del perill; ò sinó, caurás. La naturalesa es flaca, y'l mal que's fa en un moment, se plora tota la vida, – feya jo, assermonantla.
–¿Però ara, què'm dius?– ella insistía, vivament contrariada.– ¿Per qué havem de ferne de mal? Jo, fill, no ho vull pas. ¡Y ara!
–Desengányat, noya, que jo no puch ser de tu en cap manera;– vaig ferli avinent.– So promès, temps há, al meu poble, y... Vaja, no hi há més, no penses en mi. Sías bona minyona y no cregas ab los homes tan a la babalá.
–¡Malehit sía'l món!–exclamava ella, plorant.–Ves, donchs, cásat ab qui vullas, que ¡malehit sía tot, si trobas una dóna que t'estime tant com la que ara dexas!... En fi, alabat sía Deu. Però, pera que sapigas fins hont arriba la voluntat meva, vull que prengues axò que't duya.
–De cap de les maneres, Susagna. Axò'm faria mal. ¡Nó, nó, nó! ¡Vésten, vésten, – li deya, apartantme.
Y vaig fugir de la seva presencia, de por que nom fes plorar veyentla ab aquell trastorn.
Cada día jo anava tornantme mes trist y capficat. De rés servía que'l sargento volgués distráurem allargantme algun cigarre y donantme conversa. Jo no estava bò; jo cada día'm trobava més malament, y, a la fi, varen tenir de durme al hospital.
En semblant lloch, com diu l'aforisme, se conexen los amichs. Be prou ho vaig veure: ne tenía dos, no mé¡s, entrels companys d'armes.
L'un era'l pobre gallego, qui, al vèurem malalt, tornava a arrimársem desseguida, oferintme'ls pochs ralets de que disposava y donantme tota mena de consols, que varen alentarme forsa. Un día, quan ja no tenía febre, vaig contarli'l meu somni, y, trobanthi ell una corroboració de lo que m'havía aconsellat, feya, per tota resposta, ab sa veu manyaga:
–Veus, home, veus?

L'altre amich era'l sargento. Malaguanyat home que tingués la tara que tenía, que, altrament, lo seu cor era d'angel. Sòrt vaig tenirne, perque si jo hagués hagut de passar ab lo tracte y'ls aliments qu'allí donavan a tothom, ben segur que m'hi moro; però en Robles va dexarme encomanat als de la sala hont jo era; al mateix temps, los afluxava dinerons; y axí, ja va ser un'altra cosa. Oh! y venía sovint a vèurem, y sempre'm duya de tot... De cigarres bons, no n'he fumat pas tants may en ma vida.
–Però, senyor sargento ¿per què fa axò? Home, tant mateix es massa,– vaig haver de dirli.
–Calla, tu,–va saltarme tot seguit, ab una gracia senzilla, que semblava de noy. – Ja sabs que jo t'he estimat sempre; però, ademes, me recordo d'aquell favor que vares ferme. 
–¿Jo? ¿Quin favor? – vaig preguntarli sorprès.
–Home, allò de no dir al Tribunal que vajas sortir del cuartel ab llicencia meva. Tan mateix tens ben poca memoria. Jo sí que me'n recordaré tota la vida. De veres, de veres t'ho agrahexo.–

Estich segur, pensant ab lo tò ab qu'en ho deya, qu'aquesta part del meu som ni arribava a semblarli veritat.

Un día, trobantme encara al llit y creyentme ben despert, vaig imaginarme si tal vegada somniava. Vaig vèurem al voltant del llit, lo pare, la mare, mon germá, lo Francesch y sa filla la Tereseta, als qui may havía dexat d'estimar, per més que no hagués pensat sempre en ells tant com devía.

¡Que Deu li pague, a la bona ánima que va ferlos venir! Jo, may he sabut qui podía ser; es un misteri, del que no he pogut trèuren lo treIlat. Lo cert es qu'aquesta vinguda va axamplarme'l cor, tornantme al ple de la vida, y poch després va donarme la felicitat complerta.

XIX
Ab poques paraules vos ne diré la rahó. Ells, veyentme malalt, varen considerar que l'estarme lluny de casa y en l'esclavitut del servey, no me probava gota. Axís es que, al hospital mateix, ja varen dirme que no tingués frisansa, que me'n treurían aviat. ¿Quina varen ferne? Cercar tot seguit un home que, per diners. volgués posarse al meu lloch; y axí que va trobarse, jo vaig dexar l'uniforme y tornarmen ab los meus. Llavors, axò succehía sovint; ara sí que no pot ferse ni ab tota la moneda, perque la lley no ho permet.
–Pare,– vaig dir tot seguit en arribant a casa,– considero qu'es molt gros lo sacrifici qu'heu fet per mi; però vull dirvos qu'en cap manera permeteré que mon germá vaja a soldat, encara que m'haja de vendre la camisa per lograrho.–
Y quan va ser l'hora, vaig ferho tal com havía dit, sens tenir de vendrem rès, a Deu gracies, perque, llavors, jo ja estava calentó de bossa.
Tota la sòrt puch dir que'm ve de la Tereseta. Rès, es que'ls vells, reparant que tot lo día eram los dos de xiu-xiu, y ni ella aconduhía be la casa, estant per mi, ni jo'm cuydava gayre del treball, al darrera d'ella, varen dirse: “¡Casèmlos d'una vegada, y que vajan en nom de Deu!”
Ja varem esser marit y muller, quan, als pochs díes, la feyna va encalmarse y'l majordhom va dirme qu'en acabant la pessa qu'allavors texía, ja no podía darmen cap més.
–Ara no es com abans, –vaig dirme.–¿Què farèm, donchs? S'ha de mantenir la dòna!–

Després de molts “què farèm y què dirèm” cambiats entre jo, ella y los de casa, uns parents seus, negociants en bestiar de tota lley, varen dirme si volia anarlos a ajudar en lo tráfech que feyan, pagantme menjar y dormir pels hostals y una galan soldada al cap del mes.
No hagueren de dirmho dos cops, perque vaig pèndrels l'oferta desseguida. Al cap de tres anys, que ja'm vaig veure ab esperit per fer tot sol lo negoci, manllevo doscents duros a un bon amich y me'n vaig per les meves.
Comenso a comprar uns quants moltons y cabres. venéntmels desseguida als carnicers de diferents pobles. y guanvo; torno a comprar, y lo mateix; no us diré sinó que, al cap del any, tornava'ls doscents duros y me'n quedavan altrestants més pera seguir fent la cosa.
Prosperant més cada día, cada día anava tornantme més atrevit, comprant remats grossos y alguna parella de bous de tant en tant. En bestiar de peu rodó, no vaig embolicarmhi; es un negoci que may m'ha agradat gens. Al últim, quan vaig tenirho ben apamat tot, veya que les vaques y'ls bous me convenían més, y vaig dexar los moltons y crestats. ¡Ja n'he guanvades de dobles de quatre! Si no hagués tingut familia (ne tindría set si no se m'haguessin mort los cinch), anys há que viuría de renda; però'ls fills, entre didatges y malaltíes costan molt, y per pujarlos y dexarlos be, un hom va adalerat tota la vida. Per axò es qu'avuy ab tot y ser ja'l negoci molt magre, encara vaig pel món ab la matexa deria.
Mirèu lo que, no fa gayre,'m va passar en un poble de la banda de Lleyda. Després de fer algunes compres, que vaig dexar al estable d'una casa de pagès, guardades per dos minyons que jo duya, vaig anarmen a dinar al hostal. No trobanthi ab qui tenir conversa, perque ningú hi havía a tal hora en aquell gran menjador de vigues y parets fumades, vaig enllestir aviat, y encara pelava unes admetlles que m'havían dut per postres, quan ja vaig cridar a una dòna frescassa que's veya per allí dintre:
–¿Quant es axò, mestressa?
–Ja va desseguida;–ella va respondre, venint.
–Teniu, que no duch plata. Haurèu de cambiarme axò;– vaig fer, posantli a la má mitja unsa en pessa. 
–¡Oydá! ¡Ne tinguessim ple un sach gros desde terra fins al sostre,– ella esclamava.

Sentir “¡ovdá!” y agafarme com un tremolor de sorpresa, va ser tot hu. Jo que llavors la miro, ella'm mira a mi, y quan jo anava a obrir la boca per interrogarla, ella'm va preguntar, estemordida: 
–¿Que, potser, vos diríau Pere, hereu?
-¡Susagna! Tu per aquí? – vaig fer, interrompentla.

Perque, en efecte, era ella matexa, mellorada encara, a pesar de conèxers que tenía més anys, com se compren.
En aquell punt exía un home, també ben plantat y no lleig. La Susagna va dirli:
–Aquí tens un conegut meu de quan jo era a Barcelona. Feya molts anys que no'ns havíam vist; peró m'alegro de que, per atzar, haja vingut a casa. ¡Oh! llavors, que tots eram joves, m'havía dat molt bons consells.
–Jo m'alegro de conèxeus,–ell expressava ab ayre franch y ab l'accent propi del país.–Manèu en lo que pugam servirvos.
–Tórnali'l cambi, – demanava ella, donantli la mitja unsa.
–Ja es tot pagat,–  responía ell, retornantme la moneda. 
–¡No faltava més! Cobrèu;– insistía jo.– Mirèu que, sinò, may més torno.
–Faríau molt mal fet, perque aquí sempre us rebrèm com un amich. Nó, no'n parlèm més, perque, quan jo dich una cosa, no torno may enrera. Si vos n'aneu, felís viatge, ò sinó, d'aquí que tornaré, que tinch d'anar encara dues hores lluny, pera baxar unes guantes cargues de vi que so comprades.–

Axí va expressarse tot marxant, sens darme temps apenes pera tornarli'ls compliments y les ofertes. –¡Que te n'he dit de Pare-nostres!–me feya saber ella quan forem sols. – No'm creya pas que fosses viu.
–Jo t'ho estimo. També alguns cops he pensat: “¿Que's deu haver fet la Susagna?”
–Ah, grandíssim! Encara sento'l trastorn que vares darme!
–Crèu, noya, que tot va ser pera més be.
–Es clar. Quan Deu axís va volerho... ¿Y ets casat ò encara fadrí?
–Casat, filla. No vaig trigar gayre a pendre la creu del matrimoni; però t'asseguro que n'estich contentíssim.
–Jo també.
–Sí, sembla qu'has trobat un bon home, y me'n alegro.
–Nos varem conèxer a casa d'aquells senyors un día qu'ell va venirhi per un encárrech. Va parlarme, y...
–Y ara ets hostalera.
–Y estich be, allò que's diu be.
–Donchs, que per molts anys pogueu viure en pau y alegría. No us desitjo rès més.
–Fèu lo mateix vosaltres.
–¿Quants fills teniu?
–No més dues noyes, qu'ara son al estudi.
– Jo'n tindría, entre noys y noyes, set; però'm quedan dos noys. ¿Quí sab si, axí com jo y tu, sent pel camí de casarnos, ho varem dexar córrer, potser encara guarnirèm algun matrimoni ab los nostres fills?
–¡Oydá! Tant de bó.– 
Y va esclafir una d'aquelles riallasses seves.
Y després d'encaxar ben fort, nos varem separar, desitjant trobarnos al Cel, si no'ns veyam més a la terra.
Havía ja caminat bon tròs, quan, girant lo cap, vaig veure encara a n'ella mirantme desdel peu de la porta; y vaig marxar satisfet, considerant qu'ab un xiquet més, hauría fet una desgraciada d'aquella dóna, y que la misericordia de Deu m'ho havía impedit.
De qui sé algun cop noves es d'en Pombo, qui, de tant en tant, m'escriu dihentme que vaja a ferli una visita. Llástima que Galicia sía tan lluny, que prou m'agradaría sorpendrel dins casa, felís, al costat de la seva meniña, sentint arrular as pombas y escoltant los sons da gayta, com ell, en les cartes, m'expressa.
Voldría saber que s'ha fet en Robles; però ningú m'ho sab dir. Jo sempre'm penso, y a fé que no ho voldría, que'l deuen haver tirat, fa temps, a la sepultura aquells drachs en forma de dóna ab qui ell seguidament tractava.

Me sembla que ja he garlat be prou. Podría contarvos altres cosetes de la meya vida: per exemple, que, anant pel món, m'he trobat ab Iladres, que si un cop m'han près lo que duya, altres cops los he estovat l'esquena de valent; però lo més notable es lo que ja sabeu de la meva vida de soldat. ¿Oy que podría fersen un llibre?
Ara, després de beure a la salut de tots vosaltres, abans de marxar, vull dirvos: 
–Si may passeu per Sant Feliu, veníu a vèurem. Estich al peu mateix de la Plassa. Demanèu a ca'l Blanch, y vos ne dará rahó qualsevol criatura, que jo'm dich Pere Blanch, pera servirvos. Si so fòra. no més dihent que sou amichs meus vos posarán un plat a taula. Si m'escaych a serhi, vos faré tastar un vi que'm cullo, qu'alló es vi. ¡No me'n vench ni una gota! Ademés, lo cafè es aprop, y allí, pel Blanch, a tota horas treuen ampolles qu'a cap altre les dexan mirar solzament, y hi há cigarres triats y tot lo que puga desitjarse.
Ja ho sabèu, donchs, veníu a vèurem, que'm farèu mil honres, sobre tot si conech qu'al tornárvosen, satisfets de l'acullida y recordantvos de la Susagna, exclameu com ella: 
“¡Oydá!”

Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Observacions:

En la revista La Ilustració Catalana del 31 de gener de 1894 s'anuncia que en els números següents es publicarà aquesta narració. Això no acabarà passant fins al cap de 10 anys.

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)