18 de febrer de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Cosas de Carnestoltas.
No vaig a fer una historia de la disbauxa que's celebra cada any abans de las set setmanas de penitencia dels pobles católichs; sols me proposo retraure algunas cosetas del passat que tingueren lloch en Barcelona. Poch será lo que digui del passat que sembli gens remot, donchs el meu principal fi és recordarne quelcom de la época dels meus pares.
El Carnestoltas—no Carnaval, com molts diuen parlant francés, sense donarsen compte —té arrels antiguas en la ciutat nostra. Ab dir que sos balls y sa bullicia's comensavan el dia dels Ignocents, y després arribaren a empendres ja desde Tots-Sants, se podrá formar idea de l'afició que hi havía. En cambi, els Consellers en tots temps havian procurat adressar el mal jayent que en aixó mostrava'l poble, ja dictant ordinacions pera reprimir els molts excessos que's feyan, ja aprofitant qualsevol motiu de calamitat pública pera, ab prohibició total, deslliurar de semblant plaga algún any que altre'l terme de sa jurisdicció. Desde la unió de Catalunya ab Castella, més d'una vegada tan lloables propósits havian trobat oposició ferma en els representants del poder central, puig virrey hi hagué que, passant per damunt de tot, fou el primer en donar mal exemple, disfressantse quan estava expressament privat. No obstant, en 20 de setembre de 1697, a petició de nostres magistrals municipals, Carles II prohibí las disfressas y els balls de Carnesloltas per tot Catalunya.
Però vingué l'any 1701, y ab motiu de l'arribada de Felip V y sa muller, els diputats donaren en la Sala Real una festa de momeria que's descriu en pessas menudas en una relació de la época. Se diu, també, aue las Carnestoltas d'aquell any foren de lo millor que s'hagués vist, ab tot y esser ja famosíssimas las de Barcelona. En aquell mateix segle arribaren a prohibirse enterament, fins que'l rey conegut per Carles III en la historia d'Espanya, allá pels anys 1767, alsà la prohibició. ***
El sarau de la Patacada doná origen a una dita popular que, al menys aquí, ha pres carta de naturalesa en el llenguatge. Vivia llavors a Barcelona un mallorquí anomenat Pau Ramis, pare d'un Domingo Ramis que anys després posseí una fabrica important a Gracia, el qual mallorquí, home de bon humor, aná una vegada al dit ball de brasset ab sa esposa y ventantse ab un grosissim ventall de dona (malament dit vano), fent aixís més cómicas las disfressas ab que abdós se cobrien. Va caure alló tant en gracia, que, desde llavors, cada vegada que algú's queixa de calor, quan no es gaire elevada la temperatura, se sol dir ab ironía: «¡La calor den Ramis, que's ventava pel janer!»
Als balls de Llotja hi concorria lo bó y millor de la ciutat. Se celebravan els días de Cap d'Any, Reys, Sant Antoni Abat, Sant Pau, Candelera, Santa Eularia, Dijous gras y els tres dias de Carnestoltas. El preu d'entrada era duas pessetas. D'aquell ball, famós per la sumptuositat y finor que hi regnavan, y per las escenas, ja cómicas, ja dramáticas, a que donava lloch, se conta l'anécdota següent:
—Una unsa't douo si't treus la careta.
—Vinga —va respondre la esbroncadora.
Y, embutxacantse la moneda d'or, va treures el satí negre que li tapava la cara, apareixent ab altra careta de color de carn, mentres seguia ab sa mortificadora xerrameca.
—Una altra unsa per aquesta altra careta —afegía'l general encare ab major interés.
—Vinga —repetí la incógnita, parant la una má, mentres ab l'altra arrencava'l nou misteri.
Peró, en lloch de la desitjada fesomia, va aparéixer una nova máscara pintada ab quadrets de distints colors. El general restá com si fos de pedra.
—¡Altra unsa! ¡Duas unsas! ¡Tres unsas!...
Y no sé ja quantas unsas més va oferir per la estranya coberta; més la ignorada bescantadora li va respondre:
—Aquesta si que no's treu ni per tots els diners del món.
Y, esclafint una riallada, el deixá plantat.
No fora gens estrany que'ls cas transcrit hagués donat orígen a certa escena de la famosa gatada «El Castell dels Tres Dragons», den Frederich Soler. Molts anys abans d'aparéixer en el món literari aquet genial poeta y inoblidable amich meu, va contarme la feta un home nat en el temps dels cuots y els barrets de cresta.
Del Dijous gras o llarder, ab lo qual pot dirse que s'inaugura públicament el xibarri, cal apuntarne duas notas caracteristicas.
En la primera meitat del segle XIX, el menjar propi del dia era la «cassola», cuinat de cap y peus de porch ab una crosta d'ous al damunt, y, per llevant de taula, cocas de llardons, en fer las quals tenía gran crit el forn de Sant Jaume . Aixó , a part de las clàsica s butifanas y truilus d'ous que allavoras, com ara, se menjavan a la tarde o al vespre.
Per aquella mateixa setmana, fins durant bona part de la ja extinguida centuria, recorregueren en aplech la ciutat, el carceller o un de sos oficials; un aplech de la Junta de presons vestit ab cota vermella, collet de ruixa blanca y barret negre de teula, duent a la má una bacina y en mitg d'ella una reixa, tot de llautó; al devant d'ells, duas o tres noyetas beu vestidas portavan quiscuna una safata pintada; al darrera dos homes anavan sonant l'un la cornamusa y l'altre el lluviol y el tamborí; per últim la rerassaga la componían dos criats de la presò ab cistells. L'objecte d'aquella típica comitiva era aplegar diners y viandas pera fer una olla extraordinaria als presos en els dias de Carnestoltas. D'aquesta tradicional costúm va pintarne un quadro plé de veritat el avuy difunt artista M. Moliné.
Poca importancia tenía el Carnestoltas desde que Carles III va ressucitarlo. Quasi no consistía sinó en posar ninots dalt dels terrats de la població y al cim dels pallers de las hortas de la rodalía; en vestirse de geperut, de fardassa, de ós o del estranger que'l feya ballar; en dur la cara pintada extranyament y embolicantse ab qualsevol drap o vestidura malmesa y estrafalaria, portarsen una corrua de criaturas fentlas dalir ab l'esquer de «la figuereta»; en vestirse els homes ridículament de dona, de pagés, de «vell» (és a dir, a estil del segle XVIII) y els més presumits, ab aquella barbre concepció de l'antiga espanyola» que parodiava la indumentária del temps de Carles V, o imitant la personificació dels protagonistas dels dramas, comedias y óperas de més éxit; peró, de lot, lo que més predominava era lo brut, lo groller, lo sensual simbolisat ab el porró y la botella, que sempre anavan endoina. Himne digne de semblant festa va ser la cobla sens such ni bruch que per l'any 1840 li dedicá un ataconador dels Encants:
En efecte, semblava que'l Carnestoltas fes llavors son darrer badall; peró justament en tal ocasió apareixía en l'escenacle en Sebastiá Junyent, qui, no sols vá referlo, sinó que ab el temps arribá a donarli un esplendor, del qual no poden tenir idea sinó els qui l'han vist. Potser algún altre día posaré en ordre las notas y las recondansas que tinch d'aquella era d'entusiasme y de bon gust artístich.
Antoni Careta y Vidal.
Febrer, de 1903.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada