La vinguda dels Reys - La Veu de Catalunya

3 de gener de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat La vinguda dels Reys.

 

Enllaç a la publicació Arca

A tots los noys y noyetas de Catalunya

Peró ¿qué feu, criaturas de Nostre Senyor? ¿Que no vos recordèu dels Reys? Mireu que arribarán, que'ls tindreu aquí y no vos n'adonareu. Sembla impossible que estiguèu d'aquesta manera, tant a la babalá. Quan jo era petit, a horas d'ara tots los de las vostras midas, uns desde'l cel-obert o del terrat de casa seva y'ls més pel carrer en collas y portant atxas de vent encesas, ja estavam cansats de cridar ab botzinas de llauna y corns marins als Sant Gaspar, Melcior y Baltasar. Allo, encarar que aixordés als nostres pares y al vehinat en pes, donava goig, perque'ls Reys veyan que's prenia interés en la seva vinguda, y la maynada, recordantse de que'ls Reys ho saben tot, feya més bondat que no pas la gent petita d'avuy. Si això de pendres la reyal vinguda ab tanta fredor y de fer la farina tan poch blana dura gayre, prou me jugaría un sach tot ple de balas, estampas, baldufas, ninas y soldats de plom, a que dintre de pochs anys els Reys ja no s'acostan. ¡Oh! y que si ells arriben a perdre l'agre de venir solzament un any ¡cu-cut! Llavors si que podrèu cridar ous a vendre.

Ara vaig a avisarvos d'una cosa que he sabut (no sé si'ls Reys me dirán que jo só un xarraire; peró ¡bah!) Donchs si, aquets senyors están enfadats ab molts noys de Catalunya: ab los uns perqué són de la pell del diable y ab los altres perque's disfressan lo nom a la castellana, a la francesa, o a la italiana. Es lo qu'ells dihuen y tenen rahó: "¿Qué costa fer bondat de la bona? Y ¿per que no ha d'enrahonar cada hu ab lo llenguatge que li ha donat Déu?"

"Donchs vinam aquí tu que't fas dir "Perico". ¿Qué no ho saps que't dius "Pere" y que't podrien dir "Peret"? Y tu, a qui per mal nom te diuen "Paca" no sabs que es una "paca"? Donchs es un feix alt, gros y apretat, de cotó en floca; així digas que t'anomenen Francisca, Francisqueta o Franciscona, qu'es lo de lley y encara sona més bonich.

Y tú, que fas la festa per Sant Jaume, estás molt cofoy que't cridin "Jaimito", "Caimitiu", que casi tothom pronuncia, y, vaha te'n cau un bon floch: sembla que't digam Caim, aquell que va matar a son germá Abel. ¿Veus? lo teu cosí te'l mateix Sant que tú per patró, y vol dirse "Santiago", "Yago", podria ser que ho fós; però ¿Sant? Un diablet sense banyas es aquell bona pessa. Digueuvos Jaumet tots dos, y no feu lo ximple.

¿Ahont han anat a surtir ab lo nom de Conxa–que en castellà vol dir petxina y en catalá abrigall de cotó pel llit, fet a tall de matalás–en lloch de Concepció? Y, per qué, sens esser italianas, las Rosetas y las Teresetas han de ferse Rosinas y Teresinas? Y, ¿aquéllas Marias que volent semblar francesas, se fan Marí? ¡Maria Santíssima! ¡que'n son de bledas!

¡Oh! y lo bó es que aquests noms sobreposats solen pronunciarlos talment com aquell qui llepa una cosa dolsa!

Donchs, com deya, los Reys están cuyts y recuyts de semblants bajanias, y sembla que tenen promès no tornar l'any vinent a Catalunya, si això dels itos, itas, inos, inas y altres abusos que's fan per l'istil no s'esmenan.

***

Ara vaig a dirvosen una altra que convé tenirla mólt present. Entre la gent menuda d'aquesta terra hi há moltas envejotas. D'aixó de volerse posar los xichs al davant dels grans n'hi ha molt vici. Guardèuvosen, donchs com d'escaldarvos, perque Nostre Senyor y'ls Reys no ho volen. Mireu a un dels mateixos Reys lo que va succehirli per haver descuydat lo respete que's deu als majors.

Ja sabeu que aquests tres Sants, al saber qu'era nat lo Bon Jesús, varen posarse en camí pera adorarlo; també sabreu que hi anaren guiats per una estrella que lluhia, lluhia més que totas las llumenetas de tots los diamants de totas las argenterías del món; y ja haureu vist en pinturas que, dels tres Reys, los dos son blanchs y l'altre negre, y que dels dos blanchs, l'un es vell y l'altre jove. Donchs, heus aquí que tots tres arribaren al Portal de Betlhem, y'l qui de tots era més jove, al veure al Bon Jesuset agegut en son bresol de pallas, ab lo dalè d'adorarlo, perque se n'hi anava'l cor, sense pensar que'ls seus dos companys eran de més temps qu'ell, va córrer a passarlos al davant, y llavors Nostre Senyor, per cástich, li feu caure'ls cabells del cim del cap y li emblanquí la barba.

¿Veyeu ara lo que dona'l no tenir tot lo respecte als vells? Y teniu compte ab lo que feu, que als Reys no'ls escapa la més xica malifeta. Miréu: quan jo era petit, una vegada vaig estar un tuant temps que anava de mala gana a estudi y que feya enfadar al pare y a la mare. Veusaquí que per Nadal, cregut de que'ls Reys eran lluny y no sabrían res de lo que jo feya, vaig escriurels una carta demanantlos móltas cosas, com aquell qui may hagués trencat cap plat ni cap olla. Ve la nit dels Reys, poso las sabatas al balcó y me'n vaig a dormir. Al endemá al llevarme, corro a veure lo que m'havian portat, y lo primer que trobo es una carta que deya:

"Lo teu pare nos ha escrit
(y altres ja'ns ho havían dit),
que no creus, que no estudias
y que fas dolenterías.
Poca cosa t'hem portat
(no'n mereixes la meytat)
si un altre any ho fas aixís,
no't durem ni un gra d'anís.
Aquí tens cendra y carbó;
si't servía de llissó,
n'estaría molt alegre.
Lo Rey Negre
 

Desde llavors, may més vaig esser dolent, y cada any los Reys me duyan móltas cosas bonas, fins que no varen venir més a casa perque jo ja era gran. Així, donchs, no volgueu que'us succeesca lo que a mi va succehirme, y feu bondat sempre.

Quan sia arribada la hora posèu las sabatas al balcó y anèuvosen a dormir. Quan sentiu lo brugit dels picarols dels cavalls y la musica (que cada any bé ho deveu sentir del llit estant), no surtiu pas al balcó ni a la finestra; no ¡per amor de Deu que'ls Reys no ho volen! Un noy que va esser tafaner, al treure al cap enfora, va sentirse damunt séu una pluja de confits y ametllas que li varen treure'ls ulls. Lo pobre tingué de guanyarse la vida tocant lo violí pels carrers. ¡Déu nos en guart!

Peró si tantas ganas teniu de veure als Reys, vos diré la manera com teniu de ferho. A las dotze de la nit de la vigilia de la festa, los Reys passan per entre mig de las montanyas de Vallvidrera y de Sant Pere Màrtre. Si hi anéu despullats co pera ficarvos al llit, ab la camisa ben mullada y duent una canya verda a la má, los podréu ben veure.

Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.