16 de gener de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Sant Antoni del porquet.
Entre'ls Sants protectors dels animals casolans a Catalunya, en altre temps degué comptarse Sant Martí. Tal se dedueix de las moltas ferraduras de totas menas que cobreixen la porta de l'antiga parroquia de Sant Martí de Provensals y de las que's troban de manifest com a presentallas en un altar dedicat al Sant mateix en altra iglesia de un poble que ara no'm recorda, peró que'm sembla ésser un dels de la vora del Llobregat.
L'origen de tal devoció podria ben esser la següent:
Haventse trobat el Sant una vegada devant d'un carro militar que anava molt depressa y encabritantse llavors els cavalls, els soldats baixaren del carruatge emprenentlas a bastonadas contra aquell home per ells desconegut, el qual ni obri la boca pera queixarse ab tot y haverlo deixat mitg mort. Després d'aquesta malifeta, volent els militars rependre la marxa, no'ls va ser possible, perque'ls animals, per més que'ls obliguessin, restavan allí inmous, talment com si fossin de pedra. En vista d'aixó y sabent per algú que havia acudit en socors del atropellat que aquest era'l virtuós Martí qui obrava miracles, s'agenollaren demanantli perdó, y ell, plé d'humilitat, alcansá ab sas oracions que'ls cavalls recobressin el moviment y que'l carro ab els que'l menaven tornés a fer sa vía.
Altre dels intercessors que s'invocan en las malaltías de las bestias, es Sant Ramon Nonat, perqué quan vivía, haventhi a Catalunya gran peste entre'ls animals, la gent acudía a n'ell demanantli remey, y tant va esser aixó, que'l Sant, pera que no'l destorbessin en sas obras espirituals, beneí aigua, y las bestias malaltas, no més que la tastessin, curavan prodigiosament.
Peró de tots els Sants el més venerat per tal concepte en nostra terra es l'egipciá Sant Antoni Abat, ermitá de la Tebayda, qui florí entre'ls sigles III y IV de la nostra era, més conegut de la gent senzilla per «Sant Antoni del porquet». Aixís solen anomenarlo per veurel sempre en estampas y esculpturas duent al costat un porch. ¿Sera dit animal emblema del dimoni qui tant atormentava al just anacoreta? ¿Será verament indici de la protecció que troban en ell las bestias útils al home? ¿Qui ho sab? La historia no crech que en digui res; deixém, donchs, la historia y contém la següent popular llegenda.
Diu que en aquells temps el governador de Barcelona tenia una filla, la qual estava malalta d'un mal que de tots els metges, cap la n'havia poguda guarir. En aixó, son pare, sabent que en terras molt llunyas hi havía un home anomenat Antoni que feya curas miraculosas, li enviá a dir que anés a remeyar a sa filla; a lo qual el Sant va respondre: «Hi aniré.» Dit aixó, cavalcant en un núvol sens haverne ningú esment, va transportarse a nostra ciutat. Al serhi, en la casa ahont li donaren alberch tenían una truja que era més morta que viva, y ell va tornarli la sanitat. La hostesa, admirada devant de lo que veya, y pensant que qui dona la salut a las bestias pot ferho també ab las personas, exclamava aixís:
«¡Oh! vos, vos no més podriau curar a la filla del governador!» A lo qual el Sant contestava: «Justament so vingut per aixó.» La noble malalta recobrá la salut ab la presencia del gloriós Sant Antoni.
No sé de quant data la devoció a dit Sant en nostra terra. Potser va extendres en el sigle XV al establirse a Barcelona els pares antonians pera curar labrosos o masells. Lo cert es que de molt antich els carreters, els traginers y els llogadors de mulas el tenían per patró. En l'any 1825, encara els traginers de mar li dedicaven una funció en sa iglesia el diumenge després de la festa.
Lo més característich d'aquesta es la cerimónia dels tres toms. Consisteix en dur els animals a passar tres vegades per devant del temple pera rebre la benedicció y un panellet benehit que desde'l porxe'ls dona un religiós. Ases, cavalls, mulas, tota mena de bestias de carrega se menen allí ; peró lo notable son las cellas organisadas de carreters y cotxers que, a estil dels antichs gremis hi concorren ab bandera, vestint de festa y ab barret de copa els genets y duent arreus vistosos y de válua las cavalcaduras.
Festa de «tres toms», si no tan luxosa, semblant, se fa el dia de Sant Ramon Nonat en el convent del Portell ahont el cos del Sant se guarda. Allí van gent y animals, de la Segarra, d'Urgell y d'altres endrets. Unes 14,000 énimas se diu que hi concorregueren l'any 1901.
Peró, tornant, a la de Barcelona, es llástima que no sempre's celebri ab el Huiïnent y l'entusiasme d'altras épocas. En l'any 1850, hi hagué gran competència entre las collas en ferho, si la nua be, l'altra millor. Llavors solien pararse rompent las musicas, devant de músicas casas dels companys de més prestigi y de las autoritats primeres, y a la nit se feya'l sarau, que era lluidíssim, a la sala de la Llotja.
En aquell temps, ademés de las colias de Barcelona, n'auavan a Sant Antoni d'altras organisadas als pobles dels voltants.
No son pocas las poblacions de Catalunya y de fora d'ella que veneran a Sant Antoni com a protector dels animals.
Un meu amich, curiós y zelosíssim investigador de las cosas de la nostra terra, m'assegura haver llegit en un llibre vell d'autor castellá, que a la vila de Madrid, ja en 1740, se celebravan per la mateixa diada tres toms «al istil de Barcelona».
Al parlar de Sant Antoni no podém menys de recordar que sas continuas y espantosas temptacions han donat materia pera obras notables, entre'ls quals son d'esmenter la del belga Bosch, la del compatrici d'aquet Teniers, plena d'ingénua travessura, l'exhuberant de fantasia del pintor y gravador francés Callot y la del modern italiá Morelli, per desgracia, exempta de misticisme y tan bella com sensual.
Las expressions: «Primer me tornaría porch de Sant Antoni» y «Encara que m'hagi de tornar porch de Sant Antoni», pot ser provenen de que abans d'abolirse las rifas locals, cada any pel janer sen feya una de porchs, de la qual al instituirse, ne tenían el privilegi'ls pares antonians y, al suprimirse dita ordre passá a beneficiarlo l'Hospital de Santa Creu, obligantse a pagar una pensió als dos religiosos que en el convent de Barcelona restavan. Per un sou que valía'l bitllet, podía tréures un dels tres porchs hermosíssims que, a fi de temptar la cobdícia del públich, eran passejats pels carrers de la ciutat als sons de cornamusa, fluviols y tamborí.
Hi ha qui preté fer diferencia al designar el Sant abat egipciá y el seu homónim portugués dit de Pádua, volent que aquell se digui Antón y aquest Antoni. Tan Antoni es l'un com l'altre; aixís els anomena'l poble y aixís se troban abdós indicats en tota mena d'escrits de la vellura. Antón no es més que una forma popular castellana del nom Antonio.
Ha sigut molt corrent la dita: «Benaventurats els Tonis, que fan la festa pel janer»; y, com un any per tal diada un bon amich, creyentse que era'l meu Sant, m'enviá un magnifich tortell del forn de Sant Jaume, desde ara aviso a tots els que puguin tenir ab mi alguna bona intenció semblant, que celebro la meva diada pel 13 de juny. No m'agrada fer las cosas fora de temps y, per altra part, no voldria que's pensés ningú que pera arreplegar presents «faig el Toni».
Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada