Pels barris del Portal Nou (II) - La Veu de Catalunya

28 d'abril de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de la segona part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.

Enllaç a la publicació Arca

Me sembla encara veure'l Portal Nou. En sa cara interior, no era edificació gens vella ni tenía res d'adornament; consistía no més en un arch gros, que donava pas al tránzit de gent y carruatges, y altres archs més xichs a abdós costats d'aquell, que comunicavan ab llochs hont se feya la guarda, y eran tancats ab senzillas cledas. Venía al devan mateix del carrer del Rech Comtal y hauría format angle ab lo clos pertanyent al ram de guera, qu'es perllongació d'una banda d'aquell, si en el lloch hont abduas linyas havían d'ajuntarse, no s'hi hagués obert lo camí denominat de Muralla de terra, que, per l'interior dels murs, voltava'l tros de ciutat comprès des d'aquell punt al Portal de Santa Madrona.

Pél Portal Nou va comensarse l'aixamplament de la ciutat, que, després en 1287, ab diners del erari públich, s'acabá a 11 de maig de 1295, segons constava en una inscripció que's llegía en una pedra a l'arrancada del arch interior de dita obra. Haviía tingut duas torres vuytavadas, en una de las quals degueren penjar lo cap d'en Pere Joan Sala, capitost dels pagesos de remensa batuts per las forsas de la ciutat prop de Granollers, en 28 de Març de 1484.

Damunt d'aquesta obra de fortificació s'alsava una capella de Nostra Senyora de la Canal. La Rúbrica de Bruniquer nos diu qu'en las deliberacions del Consell de Cent de 5 de Janer y de 10 d'abril de 1378, se tractá de las elecció de "Devota" y d'ordinacions pera l'administració de dita capella, com també que "a 29 Abril de 1629, fou posat lo retaule de N.o Sra. de la Canal sobre lo portal Nou." Lo baluart de dit portal, obra del segle XVII, acabá de revestirse de pedra en 1705, y va destruirlo'l siti de 1714.

En 1843, los d'artillería de la Ciutadela malmeteren l'enfront del pont llevadís y'ls lleons de pedra d'aquella fábrica.

Fòra del Portal Nou, fou cremat, en desembre de 1492, lo cadavre del pagès Joan de Canyamás, qui atentá contra la vida del rey Ferran lo Catòlich.

Per aquell endret, el dia 25 d'abril de 1814 entravan dos edecans francesos ab escarapela blanca en el barret, acompanyats d'un espanyol y un anglés d'igual representació militar, los quals duyan las novas del cambi de Govern ocorregut a Fransa y del armistici celebrat ab ella.

A las aforas, no gayre lluny, tenían son convent los frares de Sant Francisco de Paula. En lo Notularum cinquè del Arxiu Municipal de Barcelona, se troba un'acta de preu fet pera erigir allí la creu dita de Sant Francisco (Septembre de 1575). En los primers anys del segle XVII, los religiosos deixaren aquell edifici, passantsen al novament erigit en el carrer més Alt de Sant Pere. En los mateixos encontorns hi havía hagut, també, lo monestir de religiosas dels Angels, y a n'aquesta circunstancia's dèu lo nom que du encara'l pont que hi há en la carretera que va a la part de Sant Martí dita Poble Nou. Entre altres edificis religiosos, figurava per allí una iglesia dedicada a Santa Eularia de Mèrida.

Pero concretemnos a fer lo camí que'ns proposavam sense desviárnosen.

***

Dins d'aquella extesa de murs, a la part de Llevant, abans de la revolució de 1868, s'alsava la famosa Ciutadela com negra plana de nostra historia. Abans era'l tal lloch la part de poblat més alegre, de més tránzit y més vida; de la bellor de sos edificis y jardins fran grans elogis escriptors antichs de diversas nacions. Allí, per la proximitat ab lo port, vivían en son major nombre'ls cònsols de nacions extrangeras, los mercaders, mólta gent de diversos oficis relacionats ab lo negoci y la navegació, y personas que tenían establiment com a jornalers. Felip V va ferne un camp de desolació.

Dihuen que'l rancuniós monarca, en lloch d'arrassar del tot la ciutat heroyca, com li anconsellavan alguns dels séus, resolgué alsarhi aquella fortalesa per cástich, per afront y per contúnua amenassa dels barcelonins. Las tribulacions, las miserias que havia de donar lloch tal mida, poden imaginarse si's considera que en lo "bando" en que's disposava l'enderrocament de la barriada eran compresas més de 1200 casas; Pau Piferrer diu que se'n aterraren 2000. Així, restavan sense alberch gent y corporacions gremials y religiosos que'l tenían en propietat; los qui ans vivían de la renda de sas casas, deixavan de cobrarne lloguer; als artisans y revenedors que s'havían fet parroquia en tal o qual endret, aquesta'ls desapareixía; y, finalment, mólts ni sabían hont ficarse per no viure al ras.

La obra va ferse en virtut de real ordre de primer de juny de 1715. S'obligá baix pena de la vida a tots los fusters y manyans de Barcelona a treballarhi exclusivament. Com si no fos prou grossa encara semblant tiranía, va forsarse també, als demés habitadors, no sols de Barcelona, sinó de tots los endrets de Catalunya, a treballarhi personalment, portantse quiscú las eynas y'ls cabassos necessaris, haventhi d'acudir ab carros y animals, tothom que'n tingués. Las condicions ab que's duya a compliment semblant arbitrarietat, la feyan encara més inica; al quin anava ab carro o ab animal, lo pagavan a rahó de 2 rals y 22 maravedissos de velló cada día, y'ls qui no hi duyan bestias o aparells de cárrega, tenían 2 rals no més, y aquet jornal, que resultava miserable adhuc comparant la válua de la moneda entre allavors y avuy, lo perdía tot l'home que no fes 40 viatges al punt que se li assenyalava. ¡Que llágrimas costá la erecció d'aquellas gruixudíssimas parets!

Mólt necessaria havia d'esser la substitució del extingit barri quan lo mateix dominador així ho va regonéixe. Lo dia 10 d'Octubre de 1718, en virtut de disposició reyal, lo princep Pio de Saboya publicá un "bando" per la creació de la Barceloneta; peró fins a 1753, gracias al marqués de la Mina, qui s'ho proposá removent tota lley d'obstacles, la empresa no va durse a cap. Llavoras era quan alguns dels espoliats del antich barri obtenían un bocí de terra pera fershi un xic de redós, espay que ni en rés podia compararse ab lo que'ls hi havian usurpat; peró mólts més feren encara los que's morían sens haver obtingut compensació de cap mena y deixant uns títols que ni la majoría de sos hereus han pogut fer efectius. Alguna corporació va obtindre lloch en altres indrets; a las monjas de Santa Clara va cedírsels lo que ocupan al costat del Arxiu de la Corona d'Aragó, lo qual de bon tros no és com l'edifici y'ls horts que possehian.

En la explanada de la sinistra fortalesa, lo dia 3 de juny de 1809, moriren, víctimas de la tiranía francesa, los sacerdots doctor Joaquim Pou y Pare Joan Gallifa, lo sargent del exércit Joseph Navarro y'ls paysans Joan Massana y Salvador Aulet, per havr volgut deslliurar la ciutat del jou inich. Mólts altres dramas de sanch se veyan després en la mateixa explanada; peró cap d'ells revestí semblant altesa, puig que'ls més responían a passions dels partits polítichs regnants.

Obehint, per desgracia, més que a rahons históricas y sentiments de patria, a tals passions, l'any 1841, la milicia nacional, ab voluntat de tot lo poble, va emprendre l'endrerrocament de la Ciutadela; peró ben prompte venían ordes de Madríd que obligavan, no sols a deixar la tasca, sinó també, a reparar lo que s'havía malmés fentla.

Aquí sospeném també, la nostra, pera arrodonirla en lo vinent article.