Anava furient en Bernat un diumenge al matí pel carrer de Basea, quan de sobte's parava y en sa fesomía arrodonida y vulgar va dibuxarse una ganyota de disgust. Era que per l'indret de l'Argentería veya'l Combregar dirigintse cap a n'ell, y l'home, anch que no tenia gayres lletres, havía confegit treballosament prou diaris y altres papers pera sentirse lliurepensador desde'l cim de la closca a les ungles dels peus; axí es que nos resignava a acatar allò en que no creya. Però, com un'altra vegada, trobantse en igual cas, una pila de gent li va dir poca-vergonya y li va moure un escàndol per que no's llevà la gorra ni's va agenollar, a fi d'estalviarse un nou avalot sens dexar de ser conseqüent ab la seva ideya, va córrer a amagarse en la primera escala que li vingué a tom, disposat a sortirne al bell punt que n'exís aquell «entrebanch reaccionari», com deya ell, acompanyanthi un altre calificatiu que no's pot escriure. D'aquesta manera, restava tot salvat, no'n cabía dubte.
Però no fou axí, per que va ocórrer la casualitat de ficarse'l Sagrament en la matexa escaleta.
Y hèus'aquí al Bernat escala amunt, no parant fins més enllà del primer pis.
Lo Sagrament tampoch va deturarse en aquell indret, sinó qu'anava amunt, amunt.
Lo fugitiu, llavors s'enfilava fins passat lo segon pis.
Tampoch entrà en aquest lo Combregar, ans seguia amunt, amunt y fòra.
Cremat, lo lliurepensador, avansà fins a més del ters.
Però encara no n'hi hagué prou: lo sacerdot y l'escolà pujavan, pujavan, y en Bernat, al davant d'ells, corria, corria, com lo dimoni fugint de la creu. Al arribar aquest (en Bernat, no'l dimoni) dalt de tot de la casa, veyent lo terrat obert, no va parar, sinó que va entrarhi, de por que fins allí y tot l'empaytés lo que tant neguit li donava.
Contra de lo qu'ell se creya, no arribà sinó fins al pis cinquè-, però abans de donàrsen compte, un dels estadants, sentint que per l'escala passava molt ayre, corria a tancar la porta del terrat.
Y hèus'aqui al esverat rebech com près en una ratera, que no dexava allò de ser ratera, per més que fos molt ample.
¡Pobre home! ¡Quines angunies passava en aquella situació! «¿Què faré? ¿Què no faré?» rumiava, caragolanthi, de baix en baix, renechs a dotzenes, a centenars, a milers y a milions, qu'en lo temps que va durar la funció, los que va dir no tenen fi ni compte. De sos ulls petits ne sortia foch talment, fins per son nàs xich y camús se li esbravava la ira, y una suhor anguniosa se li escorria cara avall dexantli molla aquella barba que semblava un camp sens conreu. Axí anavan tocant quarts y hores dels campanars de les esglesies, y vingué la hora del dinar sens que'l Bernat pogués ferho... ¡Ell que's trobava poch menys que dejú!
Mentrestant, ja havia mort la malalta,— donchs era una dòna la qu'havian sagramental, — y un colp l'hagueren vestida y posada en la caxa, la familia y alguns estadants d'allí determinaren pujar lo llit d'ella a dalt del terrat, a fi de treure en lo possible del pis la pestilencia del tifus, qu'havia sigut la causa de defunció.
Però axí qu'anavan a ferho, sentían qu'en lo pany del terrat algú forfollava per part de fòra...
Homes y dònes, tots los qui's trobavan en lo replà del pis, se miravan los uns als altres, extranyats d'aquell misteri, fins qu'en Tomàs, un descarregador de la Riba que té la forsa d'un brau y'l pit com un lleó, va obrir d'una revolada, trobamse cara a cara ab un extrany.
—¿Qué feyau aqui? —exclamà, agafantlo per un muscle y sotragantlo fentli dar un tom qu'ab un xich més l'ajau a terra.
—¡Escoltèu, escoltèu! —demanava en Bernat.
—Ja t'escoltaré de bona manera, grandíssim lladre! —lo Tomàs li va respondre ventantli una bofetada, que ni la de Malcus, y derrera d'aquella un'altra y no sé quantes més.
—¡Uy! ¡uy! —gemegava'l pacient, les mans en les galtes.— Jo no so cap lladre... ¡Escoltèu!
—¿Que t'escolti? Y de bona manera que t'escoltaré; —feu lo descarregador «descarregantli» un seguit de colps de puny que n'hi havia per enfonzarlo.
—Trèu aquestes ferramentes que sento que't dringan, y tén compte en fer resistencia; sinó, ets mort aquí mateix.
—¡Però dexèume dir! —clamava en Bernat, treyentse del infern de l'americana y de les butxaques de les calses un enfilall de filferros torts de varies mides, un rossinyol, una escarpra y un martell.— ¡Dexèume dir, us ho demano!—
Aquells prechs foren en và, per que, axí que'ls estadants vegeren semblants eynes, s'armava un rebombori de crits y imprecacions que ningú entenía al altre, y ja no era sol en Tomàs en esbravar les seves ires contra'l detingut, donchs altres homes li ajudavan y fins alguna dòna va parlar d'arrencarli les nines dels ulls ab les ungles.
«No fugiràs, no fugiràs per més que fassis». «No't valen excuses». «Ben clara se veu la teva intenció» —li deyan uns y altres, subgectantlo y sens escollarse lo que'ls volía dir.
Anava acudint gent del vehinat, atreia per la cridòria, a més de la que s'esqueya a passar, y quants més eran los qui venían, més y més anava crexent la xarima-xarama, fins que, al cap de bona estona, comparexían dos polissons als qui algú va demanar auxili, los quals, obrintse pas entre aquella atapahida munió, se feren càrrech del detingui y de les eynes, y, seguits de tres estadants, s'encaminaren al Govern Civil.
Lo Tomàs, altres de la casa y alguns curiosos, anavan fent observacions y comentaris sobre lo succehit, y en aquell animat coloqui va retreures que quinze dies enrera havian près la roba posada a estendre en aquell terrat, que, desd'un quan temps, corrían per allí uns homes de cares sospitoses que sempre s'hi esqueyan, trobantshi també uns ganduls jovenassos y forts que sonavan un piano de maneta, y que, no feya gayre, aquell mateix piano s'havia sentit també... No hi havía dubte,'ls lladregots havian près aquella casa per camp de les seves operacions.
Bona estona després, comparexían los tres qu'havian anat a declarar. Los curiosos del vehinat y'ls passavolants ja eran fòra, y'ls estadants de l'escala, en particular les dònes, preguntavan ab interès:
—¿Qué tal?
—¿Qué hi ha hagut?
—¿Be dèu ser a la garjola?
—¡Qu'ha de ser a la presó! Es a casa seva— lo més vell dels tres va respondre.
—¿Y axò es justicia?
—¿No ha d'haverhi lladres?
—¡Si'ls protegeix la gent més grossa!—
Y axis per l'estil, s'anavan enfilant, fins qu'altre dels tres, l'Esteve pellayre, home assentat y de poques paraules, va interrompre a n'ells y a n'elles ab aquests termes:
—¡Esperéus, esperéus, no aneu tant lluny! Aquell home no venia per robar.
—¿No?
—¿Y donchs?
—Axò, axò: ¿donchs a què venía?
—Es un dels de la llamarada que no creuen en rès. Veyent venir a Nostre Senyor quan lo duyan a la pobra Tecla, se ha ficat a l'escala per no haverli de fer acatament, y ha anat amunt, amunt sempre mentres hi ha hagut escala, y quan no n'hi ha hagut més, terrat endins. Jo, pobre de mi, no ho sabía y he tancat pera que no passés ayre...
—¡Lo gran heretge! —saltà una dóna.
—Be, axò son romansos; —replicà un minyó— ¿No era lladre? ¿Y les eynes que duya?
—Aquí ha sigut l'embolich més gros —reprengué l'Esteve—. Venía d'espanyar la porta d'un
pis de la plassa del Angel per encàrrech dels senyors qu'havian perdut la clau. Es un manyà, ja no'm recorda de quin carrer, d'aquests volts de Santa Maria. Los matexos senyors y l'alcalde del barri l'han abonat com a tal y com a bona persona.
—¡Lo beneyt, més que beneyt! —feu mitx rient una vella.—
Alguns esclafiren una rialla. En assò l'Esteve observà:
—Ara m'adono de que aqui's garla y's riu, mentres los de dalt, los de casa de la Tecla, ploran. No moguem més xibarri, donchs... Per lo demés —afegí ab veu més baxa—, me sab greu lo fart de llenya que se n'ha dut aquell pobre. Entre tots, l'hem estomacat de manera qu'haurà de jaure més d'un y de dos dies... ¡Me dol, me dol, no tractanse d'un lladre!
—Home, ¿què voleu qu'us diga? A mi no'm sab tan greu com axò; —fou amatent a respondre en Tomàs.— Per lo que vos heu dit, es cert que no ho merexía com a lladre; però per animal, ben be y molt rebé que s'ho merexía. —
¿Quín determini degué pendre en Bernat desd'aquella feta per quan tornés a exirli al pas lo Sagrament? Es una cosa qu'he pensat moltes vegades; no sé què pagaría per saberho.
Llistat de publicacions on ha aparegut:- La Ilustració Catalana, publicat el 9 de setembre de 1906
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada